L'amor d'Erika Ewald - Stefan Zweig

Títol: L'amor d'Erika Ewald

Autor: Stefan Zweig

Llengua original: alemany

Traductora: Clara Formosa

Editorial: Viena Edicions, col·lecció Petits Plaers

Any: 1904 original, 2020 traducció al català

"Sentia bategar el seu cor fins a la gola."

He tornat a Stefan Zweig amb una de les primeres obres que va escriure: L'amor d'Erika Ewald. 

Erika Ewald és una jove professora de piano que viu una vida monòtona i grisa, fins que coneix un jove violinista que li omple de matisos el dia a dia. Comparteixen la música, però també confidències, passejos i una intimitat que, en una època marcada pel puritarisme de les joves, fa trontollar la jove pianista.

Aquesta novel·la breu parla de la intensitat del primer amor. A través dels sentiments de la jove Erika Ewald, Zweig retrata la felicitat absoluta que pot provocar aquest sentiment i que et transporta als núvols, però també el dolor més intens que se’n pot derivar, el desengany.

Com sempre, Zweig excel·leix a l’hora de retratar els sentiments femenins i de descriure un paisatge vienès que va canviant segons la percepció de la protagonista i del seu estat d’ànim. La descripció de les emocions és intensa i aclaparadora, la prosa és poètica i carregada de imatges i metàfores.

A L’amor d’Erika Ewald hi ha molta música i també m’ha agradat molt com l’autor descriu la força de la música, que ens acompanya en la felicitat i en la tristesa, que és refugi, que pot arribar a tenir un poder místic que ens aliena de la realitat, i que, com les olors, ens desperta records i sensacions.

"De tant en tant es miraven i sentien la riquesa del seu silenci, i com els feia arribar i feia créixer totes les sensacions plaents de la primavera desenfrenada."

Reconec que és el primer Zweig que potser m’ha semblat un punt massa intens, però això no m’ha fet gaudir-lo menys. De fet, els primers amors i desenganys es viuen amb una intensitat desbordant com la que descriu Zweig. Descriure aquesta intensitat, aquests sentiments extrems no és fàcil, costa trobar les paraules perquè els altres s’afigurin com i quant sentim. I al mateix passa a l’inrevés, no sempre s’aconsegueix assimilar els sentiments descrits dels altres per sentir-los en la pròpia pell perquè, encara que ho fem inconscientment, els passem pel sedàs de l’experiència pròpia.

Però Zweig és un mestre en aquest art. La prosa d’Zweig té una força torrencial i aconsegueix transformar en paraules tota aquesta allau d’emocions, i aconsegueix que el lector s’hi submergeixi. Els dubtes, la incertesa, el desconeixement i la inexperiència de les primeres vegades, el despertar sexual i la repressió del plaer femení d’aquella època que experimenta Erika traspassen el paper i arriben al lector.

"I de sobte va tenir por del seu amor, por que fos també tan dolorós i punyent com tota la felicitat que li havia arribat fins aleshores."

No és el millor Zweig que he llegit, però no deixa de ser una molt bona lectura. Llegiu Zweig i deixeu-vos portar per la torrentada emocional.

Amb aquesta lectura supero un repte més dels que proposen les Biblioteques de Mataró a #MataróDeLlibres2022; el repte 4, que es titula Novel·les amb ritme, i que busca una lectura plena de música.

Altres entrades del mateix autor:

• Por (1925)
• La impaciència del cor (1939)

Coneixem una mica més l'autor? 

Stefan Zweig (Viena, 1881 - Petrópolis, 1942) provenia d'una família jueva rica d'Àustria. Va estudiar filosofia i història de la literatura, i va ser un escriptor molt prolífic. Entre les seves obres, trobem novel·la, novel·les breus, poesia, dramatúrgia, assaig i traduccions.

Amb l'arribada al poder de Hitler, es va condemnar i prohibir l'obra de Zweig a Alemanya. Quan el feixisme es va escampar cap a Àustria, Zweig va marxar cap a Anglaterra. Stefan Zweig es va suïcidar l'any 1942 amb la seva dona perquè no podia suportar els horrors del seu país.

Entre les seves obres, destaquen Novel·la d'escacs, Carta d'una desconeguda i Maria Stuart.

Txell.Cat

Sol a Berlín - Hans Fallada

Títol: Sol a Berlín

Autora: Hans Fallada

Llengua original: alemany

Traductor: Ramon Monton

Editorial: Edicions de 1984

Any: 1947 original, 2011 en català

"«Els pensaments són lliures», deien, però haurien d'haver sabut que en aquell estat ni tan sols els pensaments eren lliures.

Per això es refugiaven cada cop més en la felicitat del seu amor. Eren com dos amants que, enmig d'un temporal, entre les onades, enmig de cases ensorrant-se i bestiar que s'ofegava, s'aferraven l'un a l'altre i pensaven que, mentre estiguessin junts i s'estimessin, podrien salvar-se de la ruïna general. Encara no havien entès que, en aquella Alemanya en guerra, ja no existia la vida privada. Per molt que un intentés tancar-se en si mateix, no podia evitar ser alemany i, com a tal, compartir el destí col·lectiu de tots els alemanys, com també la destrucció provocada per les bombes cada cop més nombroses que queien indiscriminadament damunt dels culpables i els innocents."

Fa un temps vaig iniciar una mena de tradició pròpia i, en la mesura del possible i sense forçar-me, m'agrada endur-me alguna lectura ambientada al lloc on viatjo. La setmana passada vam ser a Berlín i em vaig endur aquesta novel·la de Hans Fallada.

Aquesta novel·la coral, basada en fets reals, narra què feien els alemanys que no feien costat al règim hitlerià durant aquells anys. Els protagonistes principals són Otto i Anna Quangel, un matrimoni vell que, després de perdre el fill al front, decideixen actuar contra les monstruositats del règim nazi i ho fan a través de postals amb missatges dissidents que van deixant per tota la ciutat de Berlín. La novel·la també ens parla de la veïna jueva del matrimoni, dels policies de la Gestapo i les SS que s’encarreguen del cas, dels obrers i els treballadors, dels joves i nens... Tot un ventall de personatges que transporten al lector al Berlín de 1940, al terror, la desconfiança i el recel envers els conciutadans, veïns i companys de feina. Fallada va escriure una història de la gent corrent d’Alemanya en plena Segona Guerra Mundial, de què passava a la ciutat mentre els soldats lluitaven al front.

Fallada no amaga les atrocitats i la barbàrie en paraules boniques, sinó que és clar i punyent, especialment en les escenes on hi ha violència. No l’amaga i te la descriu de tal manera que se’t fa un nus a l’estómac.

Sol a Berlín no és només una novel·la més sobre la Segona Guerra Mundial; és una història sobre les conviccions, la justícia i la decència; una història per recordar que, malgrat tot, fins i tot en els pitjors escenaris, hi ha bondat.

"No vivim per a nosaltres, sinó per als altres. I allò en què ens convertim no només ens beneficia a nosaltres, sinó també als altres."

Fallada va escriure aquesta novel·la en només 24 dies i es va publicar a Berlín el 1947, però va patir una retallada considerable per la "desnazificació". En aquesta edició actual en català, però, podem llegir-ne la versió íntegra, a més de documentació addicional com un article del mateix autor en què parlava d’Otto i Elise Hampel, els noms reals d’aquesta història, i del transcurs de la investigació policial.

Als apèndixs també hi ha fotos del matrimoni, d’algunes postals i de fragments de l’original de la novel·la. Aprofitant que érem a Berlín ens vam acostar al Carrer Amsterdam número 10, on va viure el matrimoni Hampel: un matrimoni que va voler desafiar el règim des de la seva humil i desigual posició. Malauradament hi ha una tanca i no ens hi vam acostar per fer una bona foto...

Amb aquesta lectura supero una premissa més del repte de lectures #MataróDeLlibres que proposen les Biblioteques de Mataró. En aquest cas, el repte 9, que ens convida a llegir històries prohibides, que hagin estat censurades en algun moment.

"Enno tremolava sota la mirada d'aquells ulls despietats i maliciosos. Sabia que aquells ulls li farien dir qualsevol cosa, que ho xerraria tot de seguida, i que llavors estaria perdut per sempre, d'una manera o una altra..."

Coneixem una mica més l'autor?

Hans Fallada (Greifswald, 1893 - Berlín, 1947) és el pseudònim de Rudolf Ditzen. Fallada va ser un dels escriptors alemanys més famosos del segle XX, malgrat que no va tenir massa èxit mentre era viu. Durant el nazisme va ser un autor no desitjat, però no va haver d'abandonar Alemanya. La seva vida va estar marcada per les nombroses depressions que va patir i els diversos intents de suïcidi, que el van convertir en un addicte als fàrmacs. 

Txell.Cat

El verano en que mi madre tuvo los ojos verdes - Tatiana Tibuleac

Títol: El verano en que mi madre tuvo los ojos verdes

Autora: Tatiana Ţîbuleac

Llengua original: romanès

Traductora: Marian Ochoa de Eribe

Editorial: Impedimenta

Any: 2016 original, 2019 traducció al castellà 

"Callábamos ambos casi gritando, y nuestro silencio era más pesado que cualquier ruido. Sabía que lo que sucediera más adelante ese día y ese verano sería para siempre."

Aquest és un dels millors llibres que he llegit des que ha començat l'any. És un llibre cru i devastador, però també bonic i tendre. Uf, quin llibre.

El verano en que mi madre tuvo los ojos verdes és el relat dels records d'Aleksy de l'últim estiu que va passar amb la seva mare en un poblet de França. Aleksy és ara adult i un pintor d'èxit i, seguint el consell del seu psiquiatra, escriu tot el que recorda d'aquells mesos que va passar amb la seva mare, a qui odiava profundament i que el repugnava, des que ella el recull a l'acabar el curs del centre psiquiàtric on viu.

No vull aprofundir massa en la trama perquè si m'ha agradat tant crec que ha estat també per no saber-ne massa coses i m'ha anat sorprenent a mesura que avançava.

Ţîbuleac explora l'impacte de les relacions maternofilial i de la manca d'afecte, així com les malalties mentals. El verano en que mi madre tuvo los ojos verdes és una història increïble, bonica, dura i punyent. És l'intent i el desig de perdonar i estimar, de reconciliar-se i curar-se les ferides; és la transformació d'una relació entre un fill i la seva mare que malgrat tot el ressentiment, troben una escletxa per on tornar a l'amor.

La narració no és lineal, sinó que Aleksy, a través dels records d'aquell estiu que va evocant, ens parla també d'altres moments anteriors i posteriors: un conjunt de pinzellades que ens fan anar endavant i endarrere en el temps, amb detalls i elements recurrents que arrodoneixen la història a la perfecció.

M'ha recordat a Los asquerosos de Santiago Lorenzo per com està escrit: hi ha bellesa, poesia i imatges molt potents, hi ha un vocabulari cuidat i ric, però també hi ha la fluïdesa de l'escriptura a raig i sense filtres.

El verano en que mi madre tuvo los ojos verdes m'ha remogut i m'ha fet sentir un batibull d'emocions: tristesa, incomoditat, tendresa i pena. L'inici és salvatge i directe com un cop de puny a la boca de l'estómac, però és que a mesura que avances pàgines se't va encongint i esprement el cor com quan s'escorre una baieta. El final brutal, el cop final per deixar-te descol·locada i sacsejada. 

Sens dubte aquest llibre es quedarà amb mi una temporada i, de tant en tant, quan pensi en l'Aleksy i la seva mare, notaré darrere els ulls aquella coïssor que precedeix l'emoció.

"...pero los recuerdos, como todas las cosas buenas, son caros. Y nosotros fuimos siempre unos tacaños y preferimos siempre invertir en nosotros mismos antes que en recuerdos."

Amb aquesta lectura supero un repte més dels que proposen les Biblioteques de Mataró a #MataróDeLlibres2022; el repte 8, que es titula En femení, i que busca una lectura que aprofundeixi en la relació entre mares i fills.

Coneixem una mica més l'autora?

Tatiana Ţîbuleac (Chișinău, 1978) és una escriptora, periodista i traductora moldava i romanesa. Després de treballar com a periodista diversos anys, va debutar com a escriptora el 2014 amb un recull de contes. La seva novel·la, El verano en que mi madre tuvo los ojos verdes, es va publicar el 2017 i va ser guardonada amb diversos premis. El 2019 va publicar El jardí de vidre, amb què va guanyar el Premi de la Literatura de la UE.

Txell.Cat

Resum #BlackHistoryJuly 2022

Aquest és el viatge literari que he fet aquest mes de juliol 🤗.

La qualitat del vídeo no és òptima, així que millor que no el mireu a pantalla completa 😅

Negra. La vida desconocida de Claudette Colvin - Émilie Plateau

Títol: Negra. La vida desconocida de Claudette Colvin

Autora: Émilie Plateau. Basada en la novel·la de Tania de Montaigne

Llengua original: francès

Traductora: Sara Bourehiyi

Editorial: Duomo Ediciones

Any: 2019

"Eres una mujer, por lo tanto, menos que un hombre, y eres negra, por lo tanto, menos que nada."

Negra. La vida desconocida de Claudette Colvin és una novel·la gràfica d'Émilie Plateau, basada en la novel·la Negra de Tania de Montaigne.

Amb uns dibuixos minimalistes i jugant amb una paleta de tons marrons, negres i blancs, Émilie Plateau ens presenta la vida de Claudette Colvin. La coneixeu? Però Rosa Parks sí que us sona, no? I Martin Luther King probablement encara més.

Claudette Colvin va ser una jove de 15 anys que va negar-se a cedir el seient que ocupava a l'autobús a un ciutadà blanc quan tornava d'escola. Com a conseqüència la van detenir i processar amb els càrrecs d'alteració de l'ordre públic, infracció de la llei i agressió als cossos policials. Tot això va passar 9 mesos abans que Rosa Parks fes exactament el mateix.

 

La història ens resulta extremadament familiar, però per què no la coneixem? Probablement perquè els líders del moment no van considerar que fos la figura que volien que els representés. Era massa jove i, segons diuen, no tenia el caràcter temperat de Rosa Parks. A més, es va quedar embarassada als 16 anys i això, per descomptat, calia amagar-ho. 

Colvin, Parks, però també Aurelia Browder, Susie McDonald, Mary Louise Smith i Jeanetta Reese van fer trontollar les lleis segregacionistes del sud dels Estats Units. Cinc dones amb edats compreses entre els 15 i els 77 anys. Però els líders que decidien qui sortia a la foto i qui deia què eren homes.

Tot i tractar-se d'una biografia, la lectura és amena i àgil. Plateau, a més, convida el lector a viatjar fins a Montgomery, Alabama els anys 50 i a posar-se a la pell de Claudette Colvin. Dona, negra i jove.

Us recomano la lectura per descobrir la vida d'una dona més d'aquelles que no han passat a la història, malgrat ser-ne una desencadenant.

Si voleu conèixer més sobre la vida de Claudette Colvin, us recomano l'article "Before Rosa Parks, a teenager defied segregation on an Alabama bus".

Aquesta obra ha guanyat el Premi Andersen 2020 de literatura infantil, el Premi Simone Veil que premia obres escrites per dones per donar visibilitat a altres dones, i va tenir dues nominacions als Premis Eisner (premi de la indústria del còmic dels Estats Units).

Amb aquesta lectura supero un altre dels reptes proposats per les Biblioteques de Mataró a #MataróDeLlibres2022; el repte 5, que es titula Ficció dibuixada.

Txell.Cat

Thug. L'odi que dónes - Angie Thomas

Títol: Thug. L'odi que dónes

Autora: Angie Thomas

Llengua original: anglès

Traductora: Scheherezade Surià

Editorial: Fanbooks

Any: 2017 

"I deia que Thug Life volia dir...The Hate U Give Little Infants F*** Everybody, ja saps: L'odi que dónes als nanos ens perjudica a tots. [...] El Khalil em va dir que va sobre el que la societat ens ensenya quan som joves i com això retorna més tard per fer estralls."

Thug Life - The Hate U Give Little Infants Fucks Everybody. D'això va aquesta novel·la juvenil d'Angie Thomas, de com l'odi engendra odi, de com el racisme engendra racisme, de com la violència engendra violència. 

Starr Carter és una noia de 16 anys a qui als 12 anys els seus pares ja van explicar què havia de fer si mai es trobava en un control policial: fes tot allò que et demanin, tingues les mans sempre visibles i no facis cap moviment brusc. Ella ho té molt clar, però malauradament això no salva el seu amic Khalil de morir abatut per un policia blanc, tot i anar desarmat. A partir d'aquí, l'Starr cada vegada té més dificultats per separar els dos móns on es mou: el barri marginal de Garden Heights, on viu amb la seva família i que està sota el domini de les bandes, el narcotràfic i on la violència i els assassinats són molt presents, i l'escola de Williamson, cara, elegant i situada en barri majoritàriament blanc, on ha conegut el seu nòvio Chris (blanc, per cert).

Com a única testimoni del que realment va passar a en Khalil, ha de callar per no posar-se en perill (ni a ella ni a la seva família)? O ha de parlar, descobrir-se davant del món i lluitar per acabar amb la violència?

La narradora és la mateixa Starr Carter, que en primera persona i de manera col·loquial ens explica tota la història, com si fos amiga nostra. Thug. L'odi que dónes és d'aquells llibres que impacten perquè el que s'hi narra podria ser real i perquè n'hem sentit a parlar a les notícies. Com a adulta toca, però crec que si l'hagués llegit d'adolescent encara m'hagués impactat més.

Angie Thomas aborda el conflicte de les armes i la violència als Estats Units associada a l'estereotip dels negres i les classes marginals, però també al conflicte d'identitat de la protagonista entre mostrar-se tal com és sense rebutjar els seus orígens, o amagar-se'n, desentendre-se'n i començar de nou. Per més que l'Starr no ho vulgui i que procuri ser "menys negra" a l'institut per no semblar del gueto, o "menys blanca" al barri per no ficar-se en problemes, al final ha de conciliar els seus dos móns i trobar-s'hi bé, amb orgull i sense abaixar la veu. Aquest mateix conflicte el representen el pare i el tiet de l'Starr: Maverick, el pare, és ex-membre d'una banda i no vol deixar el barri ni la seva gent, no es refia de la policia ni dels blancs (de ningú, per definició). El tiet Carlos, en canvi, és membre del cos policial i creu que hi ha lloc per la reconciliació entre blancs i negres.

Els personatges estan ben construïts i les històries familiars són complexes, però il·lustren actituds i pensaments per retratar la nostra societat.

Thug. L'odi que dones, com veieu, té molt suc. Angie Thomas ha escrit una novel·la que és més que una crítica contra la violència policial contra els negres que sovint es lliura de la justícia. És una declaració d'orgull, una crítica a la manca de recursos per ajudar als infants i joves a trencar els cercles de violència i narcotràfic, és una crítica als prejudicis, un missatge d'acceptació d'un mateix. 

"Aquest és el problema. Deixem que la gent digui coses, i les diuen tantes vegades que ells ho acaben trobant acceptable i nosaltres ho trobem normal. Per a què serveix tenir veu si calles quan no ho hauries de fer?"

En Khalil Harris és ficció, però lamentablement la llista de víctimes de no ficció és massa llarga. Cal un canvi en la societat, i per provocar-lo potser cal sacsejar la consciència de la població amb llibres com aquest que ens fan sentir ràbia i impotència.

Llegiu aquest llibre i feu-lo llegir als vostres fills, nebots, cosins... Pot semblar que ens queda lluny, però no oblideu que la violència i l'odi engendren més violència i odi, i que amb la tecnologia d'avui en dia les distàncies són cada vegada més curtes. 

Coneixem una mica més l'autora?

Angie Thomas (Mississipí, setembre 1988) és autora de novel·les de ficció juvenil i adulta. Tot i que la seva obra és ficció, la finalitat és parlar de la lluita del Black Lives Matter i donar visibilitat als problemes que tenen els negres americans als Estats Units.

Txell.Cat

Una benedicció - Toni Morrison

Títol: Una benedicció

Autora: Toni Morrison

Llengua original: anglès

Traductors: Ernest Riera i Ferran Ràfols

Editorial: Amsterdam Llibres

Any: 2008 (original), 2009 en català

"...va resultar que el sachem s'havia equivocat de mig a mig. Els europes no van fugir ni van extingir-se. [...] El sachem s'havia disculpat per l'error de profecia i havia reconegut que, encara que se'n morissin molts d'ignorància o malaltia, sempre en vindrien més. Vindrien amb idiomes que sonaven com clapits de gos, amb una fam infantil per les pells dels animals."

Seguint amb la iniciativa del Black History July m'he estrenat amb Toni Morrison, una de les escriptores afroamericanes més destacades, guanyadora del Premi Nobel de Literatura el 1993.

Una benedicció em va cridar l'atenció especialment perquè s'allunyava una mica de les trames que acostumo a llegir per al Black History July, que acostumen a ser contemporànies. Aquesta novel·la, en canvi, està ambientada a mitjan segle XVII quan tot just acaba de néixer l'esclavisme.

Per mi aquesta lectura ha anat de menys a més i he de confessar que al principi em vaig perdre una mica amb l'estil de l'autora, però vaig decidir rellegir les primeres pàgines i seguir endavant i ha estat una molt bona decisió!

Morrison narra dues línies d'una mateixa història des de la perspectiva de diversos personatges. Hi va haver una època en què els Estats Units eren un indret per construir i explotar: rom, or... Però, és clar, feia falta mà d'obra i l'anaven a buscar a l'Àfrica, però també la prenien entre els condemnats que no entraven a presó. En aquest context, les persones eren una mercaderia més amb què es feia negoci, es traficava, es devaluava, es revaloritzava... I la diferència més important entre uns i altres era la propietat; qui tenia què (o qui) en un món on el més poderós era qui més tenia.

"I, no per primera vegada, havia constatat que allò que els separava no era la sang ni el caràcter, sinó només les coses."

La trama ens presenta el senyor i la senyora Vaark que miren de viure a la seva manera, sense esclaus i convivint amb tres noies negres amb tolerància. Malauradament, una malaltia posa en risc l'estabilitat d'aquesta comunitat atípica i per això la senyora Vaark envia a la Florens, una de les joves negres, a buscar un personatge que les podria ajudar. 

La narració no és lineal i a través de les diverses veus dels personatges anirem reconstruint els fets per entendre d'on ve cada personatge i quina és la seva història personal. Entremig d'aquesta narració tenim els capítols de la Florens, en primera persona, que ens narren un episodi molt concret: la recerca d'aquest personatge misteriós a qui la noia sembla admirar profundament.

 

La història en si és molt simple, però m'ha agradat molt com està bastida i com Morrison ens l'explica a través de diverses veus. A mesura que avancen els capítols els personatges van agafant més i més cos i es tornen complexos i reals. Amb un elenc de personatges prou reduït i una prosa un punt poètica Morrison reconstrueix els inicis de l'esclavisme als Estats Units, i ho fa amb elegància però sense deixar de parlar de les atrocitats que es van començar a fer en aquella època. 

"Es van eliminar, exclusivament per als negres, els drets de manumissió, de reunió, de viatjar i de portar armes; es va garantir als blancs llicència per matar qualsevol negre per qualsevol motiu; es va compensar els propietaris per la mutilació o la mort d'un esclau, separant i protegint per sempre més els blancs de tota la resta."

Una lectura molt recomanable. No negaré que al principi em va costar entrar en la història, però un cop dins, m'hi he deixat anar i he deixat que me l'expliquessin la Florens, la Sorrow, la Lina i tota la resta. 

Coneixem una mica més l'autora?

Toni Morrison va ser el pseudònim de Chloe Anthony Wofford (Estats Units 18/02/1931 - 05/08/2019). Morrison va ser la escriptora afroamericana que va guanyar el Premi Nobel de Literatura el 1993. També va guanyar el Premi Pulitzer el 1988. La seva obra parla de la vida de la població negra, especialment de les dones. Al llarg de la seva vida va treballar per als drets civils i va lluitar contra la discriminació racial. Entre les seves obres més conegudes trobem Beloved (1987), The bluest eye (1970) o Sula (1973).

Txell.Cat

Tothom hauria de ser feminista - Chimamanda Ngozi Adichie

Títol: Tothom hauria de ser feminista

Autora: Chimamanda Ngozi Adichie

Llengua original: anglès

Traductora: Scheherezade Surià

Editorial: Fanbooks

Any: 2012, 2014 (original), 2016 en català

"Cada vegada que em passen per alt, em sento invisible. M'enfado. Em vénen ganes de dir-los que sóc igual d'humana que l'home i que mereixo que em saludin. Són petites coses però, de vegades, són aquestes petites coses les que ens fan més mal."

Aquest llibre de poc més de 50 pàgines és la versió escrita i ajustada d'una xerrada que l'autora nigeriana va fer el desembre de 2012 en una sèrie de conferències sobre l'Àfrica. 

Chimamanda Ngozi se serveix d'experiències personals per parlar de què vol dir ser feminista al segle XXI. Ho fa de manera planera i amb un toc d'humor. De fet, si us fan mandra les 50 pàgines, sempre podeu veure la conferència original en anglès i encara us arribaran més les bromes que fa. Us la deixo aquí.

Tornant a la lectura, no és un llibre que ens descobreixi la sopa d'all i, malauradament, probablement tendeix a arribar a mans de qui ja té un cert interès en el feminisme. De tota manera, és tan curt i tan amè que crec que hauria de ser de lectura obligatòria per a tothom. 

Tothom hauria de ser feminista parla de conceptes bàsics, però crec que no està de més tornar-hi de tant en tant. Encara queda molt camí per recórrer i encara tenim molts comportaments i pensaments micromasclistes (i no tan micro) que ens acompanyen en el nostre dia a dia. 

En aquest sentit, us recomano la lectura de Sóc feminista i no ho sabia d'Ariadna Oltra. Va ser el meu primer llibre sobre feminisme i em va despertar alguna cosa. Potser si no l'hagués llegit, aquesta "cosa", aquesta necessitat de definir-me com a feminista hauria nascut de llegir Tothom hauria de ser feminista.

Per mi, més que el llibre en si, l'important és la reflexió posterior que n'he fet. 

Al principi del discurs l'autora parla del significat de ser feminista i de totes les connotacions que s'hi han associat fins al punt d'haver-se d'autoproclamar una "feminista feliç africana que no odia els homes i a qui li agrada pintar-se els llavis i dur sabates de taló alt perquè vol i no pas per agradar els homes". Pot semblar graciós, però quantes d'aquestes coses encara es diuen avui en dia? O fins i tot, i ara ve el comentari impopular, quantes pedres ens tirem entre nosaltres, les feministes, quan ens deixem portar? I amb això el que vull dir és que el feminisme té un espectre tan ampli com feministes hi ha al món.

"Evidentment, gran part de tot això era irònic, però demostra que la paraula "feminista" està sobrecarregada de connotacions, connotacions negatives.

Odies els homes, odies els sostenidors, odies la cultura africana, creus que les dones haurien de manar sempre, no portes maquillatge, no et depiles, sempre estàs empipada, no tens sentit de l'humor i no et poses desodorant."

Un altre dels fragments que més m'ha ressonat és quan parla dels homes que deixen anar frases com "que fa uns anys la cosa estava molt pitjor, però que ara tot va bé". Sí? Segur? Això mateix podríem dir de moltíssimes altres coses. Òbviament estem millor que fa uns anys, només ens cal parlar amb les nostres àvies, però no m'atreviria a dir que "ara tot va bé". 

Com deia, encara queda camí per recórrer i, com diu Chimamanda Ngzoi Adichie, "tots nosaltres, dones i homes, ho hem de fer millor".

"La cultura no fa la gent. La gent fa la cultura. Si és cert que no forma part de la nostra cultura el fet que les dones siguin éssers humans de ple dret, aleshores podem i hem de canviar la nostra cultura."

Coneixem una mica més l'autora?

Chimamanda Ngozi Adichie (Nigèria, 1977) és una escriptora feminista nigeriana. És la cinquena de sis germans i als 19 anys se'n va anar als Estats Units amb una beca per estudiar. Ja es va quedar allà diversos anys per cursar diversos estudis. És autora de diverses novel·les, entre les quals destaca Americanah (2013) o La flor púrpura (2003). Tothom hauria de ser feminista és el seu primer assaig.

Txell.Cat

El blues de Beale Street - James Baldwin

Títol: El blues de Beale Street

Autor: James Baldwin

Llengua original: anglès

Traductor: Oriol Ampuero

Editorial: Edicions de 1984

Any: 1974 (original), 2019 en català

"La mateixa passió que va salvar en Fonny li va ocasionar disgustos i el va portar a la presó. Perquè, mireu: havia trobat el centre, el seu propi centre, dintre seu; i això es notava. No era el negre de ningú. I en aquest puto país lliure, això és un crim. Estàs obligat a ser el negre d'algú, i si no l'ets, ets un mal negre."

Un any més em sumo a la incitativa del #BlackHistoryJuly, que ens convida a llegir només autors negres durant el mes de juliol i a donar-los visibilitat compartint les nostres lectures a les xarxes socials. Aquest és el tercer juliol que hi participo 😊.

El blues de Beale Street de James Baldwin és la primera novel·la del mes.

Aquesta és la història de la Tish i en Fonny, una parella molt jove d'afroamericans que viuen al barri de Harlem de Nova York als anys 70. La Tish té 19 anys i en Fonny 22, es coneixen des de petits i s'estimen profundament. Volen casar-se i fan plans per anar a viure junts, quan en Fonny és arrestat injustament, acusat de violar una jove porto-riquenya. En Fonny ja és a la presó a l'espera de judici quan s'assabenten que la Tish està embarassada.

En una societat marcada pel racisme i les desigualtats de classe, en Fonny i la Tish han evitat caure en la prostitució, les drogues o la criminalitat perquè es tenen l'un a l'altre, somien a construir un futur plegats i a tirar endavant, per més que l'entorn no els ho posi fàcil.

Aquest és el punt de partida d'aquesta novel·la, en què veurem com les famílies de la Tish i en Fonny (bàsicament de la Tish) fan mans i mànigues per treure el jove de la presó i demostrar la seva innocència, malgrat que ho tenen tot en contra.

Tot i que no és el tema central de la novel·la, Baldwin a través de les dues famílies també aborda el racisme entre negres, ja que la mare i les germanes d'en Fonny (Hunt, de cognom) no tenen la pell tan fosca com ell o com la Tish i la seva família (Rivers), i en comptes de fer-se costat sembla que siguin enemics. Aprofito per recomanar-vos La meitat evanescent de Brit Bennett si encara no l'heu llegit; aborda aquesta qüestió i em va semblar molt interessant!

Tornant a El blues de Beale Street, aquestes diferències, sumades al fanatisme religiós de la mare d'en Fonny, allunyen les dues famílies. Els Rivers encarnen l'esperit de lluita contra el racisme, la corrupció policial i les injustícies, mentre que les Hunt accepten l'status quo i es refugien en la religió, encara que això impliqui trencar amb alguns membres de la família. En Frank, el pare d'en Fonny, és l'únic de la família que lluita amb els Rivers per alliberar el seu fill.

La història ens la narra la Tish a través del fil del present en què intenten treure en Fonny de la presó i de flaixbacs per explicar-nos com es van conèixer i com va començar la seva relació amb en Fonny, per anar donant forma a l'amor que es professen. Aquí he de dir que a vegades hi ha tant d'amor a l'atmosfera que embafa una mica.

L'estil de narració m'ha recordat a Matar un rossinyol de Harper Lee per la innocència que traspua la narradora, però també a Creix un arbre a Brooklyn de Betty Smith, que també té lloc a la ciutat de Nova York i on trobem uns personatges que tampoc pertanyen a l'alta societat, precisament. Tot i la innocència de la narradora, Baldwin també incorpora uns diàlegs sense filtre i amb alguns moments molt graciosos.

"De vegades, quan en Daniel parlava, plorava -i en Fonny o jo el consolàvem. En Daniel ho treia, ho expulsava, s'ho arrencada de dins com si fos metall esquinçat i retorçat que la seva carn arrossegava - s'ho extirpava com algú que vol guarir-se."

El blues de Beale Street és una història d'amor romàntic i d'esperança, però malgrat això és d'aquelles novel·les que són incòmodes perquè ens provoquen com a lectors i ens desperten impotència, veiem les injustícies a què s'han d'enfrontar els personatges pel seu to de pell i la seva classe social, i l'angoixa amb què han de viure.

A mi també m'ha resultat incòmode el masclisme inherent i tan descarat que hi ha en personatges femenins i masculins i que va apareixent al llarg de la novel·la. Si contextualitzem l'obra, que va ser escrita els anys 70, els comportaments i diàlegs encaixen perfectament en la societat del moment, però jo mentre llegia he arrufat el nas i confesso que en Fonny m'ha caigut una mica pitjor a mesura que anava tenint aquests comportaments i frases de mascle alfa 😅.

En qualsevol cas, que això no us faci deixar de llegir aquesta novel·la breu. Us indignareu i sentireu impotència pel que els passa a aquesta jove parella, però alhora tornareu a creure en la força de l'amor que pot amb tot (si és que hi heu deixat de creure...).

"No sé per què la gent abaixa els ulls quan parla pel telèfon; el cas és que tothom ho fa. T'has de recordar contínuament que has de mirar la persona amb qui parles. Ara no me n'oblido mai, perquè en Fonny és a la presó i m'encanten els seus ulls, i cada vegada que el veig em fa por que sigui l'última. Per això despenjo el telèfon tan bon punt arribo i alço els ulls per mirar-lo. [...] No li desitjo a ningú haver de mirar algú que estimes a través d'un vidre."

Coneixem una mica més l'autor? James Baldwin (1924 - 1987) va començar a escriure durant els últims anys de les lleis de segregació racial als Estats Units. La seva obra aborda les implicacions psicològiques del racisme i el sentiment d'identitat. La seva primera novel·la, Go tell it on the mountain (1953), va rebre una molt bona acollida de la crítica i alguns dels seus assaigs van convertir-se en best-sellers, fet que el va convertit en una figura influent en els moviments a favor dels drets civils de les minories. Baldwin va passar la major part de la seva vida a França, on es va traslladar per escapar del racisme i l'homofòbia dels Estats Units.

Txell.Cat