Amors imperfectes - Hiromi Kawakami

Títol: Amors imperfectes

Autora: Hiromi Kawakami

Llengua original: japonès

Traductora: Marina Bornas

Editorial: Quaderns Crema

Any: 2006 (original); edició en català de 2016

"Mentre observava el grup d'estudiants, em va venir al cap la cara de tendresa de l'escriptor mentre em parlava del seu gat. La veritat és que havia sentit enveja, però no sé si era enveja del gat, que tenia algú que l'estimava incondicionalment, o de l'escriptor, que tenia un ésser a qui estimar."

Aquest any he decidit fer dues lectures d'autores japoneses, encara que això suposés visitar menys països en el viatge del #marçasiàtic. La veritat és que estic contenta d'haver-me decidit a allargar l'estada al Japó amb Hiromi Kawakami.

Amors imperfectes d’Hiromi Kawakami, traduït també per Marina Bornas (com La dependienta) és un recull de 23 relats molt breus (no arriben a les deu pàgines) que aborden diferents tipus d’amor: l’amor per la família, desenganys amorosos, l’amor per les amigues, l’amor secret... Tots tenen el denominador comú que estan narrats per dones i que, en menor o major mesura, mostren les esquerdes d’aquest sentiment universal.

No m’entusiasmen els reculls de relats i contes perquè sempre em quedo amb la sensació que em falta alguna cosa, que vull aprofundir més. En aquest cas, però, això no m’ha passat. Kawakami ens ofereix pinzellades amb una prosa delicada, sòbria però que t’embolcalla. 

La veritat és que he gaudit de la lectura i que la llargada dels relats m’ha permès anar-m’hi endinsant en estones curtes. M’ha agradat especialment que, tot i que tots els relats tenen una aura de tristesa, en general no són històries depriments, sinó que són com la vida mateixa, que té coses bones i coses no tant bones. 

Els deu relats que més m’han agradat són: “L’estiu del transistor”, “Vola a Hawaii amb Torys”, “A vegades l’odio”, “Pelegrins”, “Mitjons de colors”, “Estampa primaveral”, “El coco”, “Una carta verda dins un sobre verd”, “Flors de paper” i “La graduació”. 

Llegir Amors imperfectes és com observar escenes quotidianes a través d’un espiell, i que alhora t’amarin els sentiments que experimenten les narradores. He sentit allò que a vegades diem, que voldria abraçar-les i dir-los que sí, que hi ha amors imperfectes perquè nosaltres també som imperfectes, però que, com diuen els Amics de les Arts, és possible trobar bellesa en una esquerda.

I bé, ja puc dir que per fi he trobat una autora japonesa que m'agrada! 😄

"Em va deixar un dimarts a la nit, malgrat que el dimarts és el meu dia preferit de la setmana. El dilluns és un meló verd que encara no ha madurat. Els dimecres i els dijous són un plàtan que comença a estar massa tou. Els divendres i els dissabtes són una papaia a punt de caure de l'arbre. El dimarts, en canvi, és un tomàquet lleugerament dolç que amb prou feines fa olor. Per això és el meu preferit. És un dia net, neutre i ferm."

Coneixem una mica més l'autora?

Hiromi Kawakami (Tòquio, 1958) va estudiar Ciències Naturals i va ser professora de Biologia fins que el 1994 va publicar la seva primera novel·la. Els seus llibres han estat guardonats amb els premis literaris més prestigiosos, que l'han convertida en una de les escriptores japoneses més llegides d'avui en dia. Entre la seva obra trobem El cel és blau, la terra blanca (2001), Allò que brilla com el mar, Vides fràgils, nits fosques.

Txell.Cat

La dependienta - Sayaka Murata

Títol: La dependienta
Autora: Sayaka Murata

Llengua original: japonès

Traductora: Marina Bornas

Editorial: Duomo Ediciones

Any: 2016 (original); edició de 2019

"El pasatiempo favorito de las personas normales es juzgar a las que no lo son."

Estic llegint El somni del poble Ding de Yan Lianke i Anna Karènina en dues lectures conjuntes i tenia ganes d'agafar alguna cosa lleugera i ràpida per trencar una mica, així que vaig escollir La dependienta de Sayaka Murata d’entre tots els llibres que em vaig endur de la biblioteca l’últim dia que hi vaig anar.

Amb aquesta lectura continuo el viatge del #marçasiàtic i faig parada al Japó. A més, també m’estreno amb el primer repte del #MataróDeLlibres del 2022, que ens convida a llegir veus asiàtiques.

A La dependienta Keiko Furukura, de 36 anys, ens explica en primera persona com sent que no acaba d’encaixar en aquest món si no és a la botiga de conveniència on treballa des de fa 18 anys. La Keiko ja va ser una nena fora de norma, amb uns comportaments peculiars que van fer que els seus pares la portessin al metge per curar-la (curar-la de què?) i que tothom la titllés de ser rara. Ara, a l’edat de 36, la societat espera que es casi, tingui fills i trobi una feina estable, però ella ja està bé com està. A la botiga ha trobat un espai segur, coneix les normes que ha de seguir i el que s’espera d’ella tan bé que és una treballadora excel·lent; viu per la botiga i s’hi ha fusionat tant que en forma part. De tant en tant queda amb antigues companyes d’escola i va a veure la família, però en aquestes situacions ha de fer un esforç per comportar-se segons la norma, una norma que no entén.

Sayaka Murata ha escrit una novel·la lleugera i àgil, carregada d’humor, d’ironia i amb una mica d’absurd que es llegeix molt ràpid. La dependienta és una denúncia contra els estereotips i les normes socials que ens classifiquen en persones “normals” i “bitxos raros” i que ens porten a seguir tots els mateixos passos i a jutjar els qui no els segueixen. La Keiko, a la seva manera, aconsegueix encaixar en la societat quan adopta el rol de “dependenta”, però quan no fa aquest paper torna a estar desubicada (a ulls dels altres) i veu que les persones del seu voltant s’incomoden amb certes respostes i comportaments seus.

A voltes la Keiko m’ha recordat el protagonista d’El curiós incident del gos a mitjanit, una persona extremadament racional, obedient i que li costa entendre els comportaments humans, però que s’esforça per encaixar.

No és un llibre brillant, però és àgil i convida a la reflexió. És d’aquelles novel·les que entre el “hihi-haha” et fan plantejar: com tractaria jo la Keiko si la conegués?

"Entonces sentí por primera vez que formaba parte del mundo, como si acabara de nacer. Aquel día había surgido una nueva pieza que encajaba con total normalidad entre las demás: yo."

Coneixem una mica més l'autora?

Sayaka Murata (Inzai, 1979) és una escriptora japonesa contemporània, guanyadora de diversos premis literaris. La seva desena novel·la, La dependienta, ha estat el seu debut en l'esfera internacional gràcies al premi literari més prestigiós del Japó, el Premi Akutagawa.

Txell.Cat

I del cel van caure tres pomes - Nariné Abgarian

Títol: I del cel van caure tres pomes

Autora: Nariné Abgarian

Llengua original: rus

Traductora: Marta Nin

Editorial: Comanegra

Any: 2015 (original); edició de 2021

"D'entrada, en Vassili se'n va desentendre; no es prenia seriosament les seves paraules, però al capdavall s'hi va avenir a contracor perquè sabia perfectament que al món no hi havia gaires coses més doloroses que una vellesa en soledat."

Un any més he decidit sumar-me al #marçasiàtic, la proposta de  @magratajostiernos que consisteix a llegir literatura d'autors asiàtics durant el mes de març amb l'objectiu d'acostar-nos una mica més a la cultura asiàtica. L'any passat vaig decidir llegir obres de diferents països i vaig prioritzar que la llengua original del llibre fos la del país en qüestió, és a dir, que no fos un llibre d'un autor d'origen xinès que escrivia en anglès. Vaig gaudir molt del viatge i aquí en podeu trobar un resum. 

Aquest any intentaré no repetir països i em fixaré la llengua, però no descartaré lectures per aquest motiu. Enguany em proposo prioritzar les lectures que em vingui de gust sobre la marxa. Vaig fer una selecció prèvia, vaig passar per la biblioteca i vaig arrasar, però llegiré el que pugui i punt. 

I ara, centrem-nos en la ressenya.

La primera parada del viatge asiàtic d'enguany ha estat a Armènia, un país que m'és un gran desconegut. I del cel van caure tres pomes de Nariné Abgarian és una novel·la coral situada a Maran, un poble remot d'Armènia. Al llarg de les pàgines d'aquesta novel·la, que és com una rondalla, coneixem la història dels vells que viuen al poble, els seus avantpassats i les desgràcies que han hagut de superar (guerres, fam, terratrèmols...). 

La vida dels habitants de Maran es va desgranant en capítols que són com petits contes, que es van entrellaçant fent salts endavant i enrere en el temps. No entraré a parlar de personatges perquè crec que val la pena que us hi endinseu a cegues i els conegueu vosaltres mateixos. 

Els personatges són entranyables, les seves vides tan dures, que t'entendreixen el cor i els voldries abraçar ben fort. I la màgia de tot plegat és que malgrat el panorama i totes les desgràcies, el to no és trist. La prosa i la traducció són una delícia; flueix i atrapa tot i no tenir una acció frenètica, sinó més aviat el contrari. 

I del cel van caure tres pomes és una novel·la d'aquelles de persones normals, on el més important que hi passa és la vida, que continua obrint-se camí i fent lloc a la felicitat.

"La mort és a tot arreu. Però la vida també."

Si us ha agradat, també podeu llegir...

Si llegiu I del cel van caure tres pomes i us agrada, us recomano que llegiu L'últim amor de Baba Dúnia d'Alina Bronsky i Un lloc anomenat Antany d'Olga Tokarczuk. 

Els tres llibres se situen en indrets remots deixats a la seva sort, colpits per les desgràcies, on els morts i els fantasmes hi són presents, amb una màgia ancestral que ho impregna tot. Amb el primer, a més, coincideixen que els personatges són d'edat avançada. 

Però I del cel van caure tres pomes m'ha recordat especialment Un lloc anomenat Antany. La diferència principal entre els dos diria que és el to esperançador que ens regala Nariné Abgarian, amb un final que dóna peu a seguir vivint.

Us recomano que llegiu aquesta conversa entre l'autora i la traductora (potser millor que ho feu si heu llegit el llibre) que es va publicar a Catorze.cat. 

I com diuen les rondalles armènies, rodolaran tres pomes que cauran del cel a la terra: una per a qui ho va veure, una per a qui ho va contar i la tercera per a qui ho va escoltar.

"Fruit de l'edat, als seus sentiments els mancava l'ardor i la passió que ofusquen el seny, i els seus cossos no tenien la possibilitat de viure l'amor tan sovint com els cossos joves, però tots dos eren comprensius, ho acceptaven i estaven immensament agraïts al cel per la sortosa oportunitat de poder compartir la tardor de la vida amb un amor de debò."

Amb aquesta novel·la compleixo una de les premisses del repte de lectura d’El Reducte Català, una comunitat d’Instagram que vol promoure la lectura en llengua catalana: la lectura d'un llibre de la pila de pendents.

Coneixem una mica més l'autora?

Nariné Abgarian (Berd, 1971) és una escriptora armènia. Es va traslladar a Moscou el 1994 i escriu en rus, però conserva la nacionalitat armènia. La seva carrera literària va començar en un bloc, on publicava històries sobre la seva infància. Una editorial s'hi va fixar i li van proposar escriure'n un llibre. El 2011 va ser guardonada amb el Premi literari Iàsnaia Poliana.

I del cel van caure tres pomes ha estat traduït a una vintena de llengües, però no és la seva única obra (tot i que de moment és la única que ens ha arribat traduïda).

Txell.Cat

La cosina Rachel - Daphne du Maurier

Títol: La cosina Rachel
Autora: Daphne du Maurier

Traductora: Marta Pera Cucurell
Llengua original: anglès
Editorial: Viena Edicions
Any: 1951

"El cas és que la vida s'ha de suportar, i viure-la. Però com viure-la, vet aquí el problema."

Ja se sap que les expectatives a vegades poden jugar males passades. No sé si ha estat això, aquestes ganes de llegir La cosina Rachel per totes aquelles ressenyes entusiastes que n’havia llegit, o si tampoc m’hauria entusiasmat si l’hagués llegit sense la “pressió” de les expectatives (ja m’enteneu).
L’he llegit en una lectura conjunta amb El Reducte Català, la comunitat lectora i ressenyaire en llengua catalana d’Instagram, i tot i que no se m’ha fet insofrible, tampoc m’ha encantat. Si no hagués estat una lectura conjunta i no fos perquè tenia ganes de saber què era el que havia fascinat a tants lectors, potser l’hagués deixat a mitges o l'hauria deixat reposar... Tampoc crec que el fet que l’hagués de llegir amb la pressió d’haver-lo de retornar a la biblioteca perquè algun altre usuari l’havia reservat hagi ajudat (i per cert, l’usuari en qüestió va acabar anul·lant la reserva quan ja l’havia acabat, gràcies! 😂😅).
Sigui com sigui, la Rachel i jo no ens hem acabat d’entendre.
 
La cosina Rachel és una novel·la psicològica i de suspens narrada pel jove Philip Ashley. En Philip, orfe des de ben petit, s’ha criat amb el seu cosí Ambrose, vint anys més gran i que li ha fet de pare. La seva relació és molt especial i viuen feliços i contents fent de terratinents en un casalot sense presència femenina. Tanmateix, l’Ambrose ha de viatjar a Itàlia per salut i allà coneix la cosina (llunyana i vídua) Rachel, una dona encantadora i atractiva amb qui s’acaba casant al cap de poc. Una carta de l’Ambrose alarma en Philip, que decideix marxar de seguida cap a Itàlia per retrobar-se amb ell. Malauradament, quan hi arriba ja és massa tard.

La novel·la està ben escrita i traduïda, carregada de detalls i matisos d’aquells que amb una segona lectura segur que enganxes (una segona lectura que no faré 😄). Suposo que la gràcia de la novel·la psicològica i de suspens és aquest ambient inquietant i tens, aquest veure que hi ha coses que no encaixen, aquest pensar que en qualsevol moment tot es pot tòrcer... però què voleu que us digui, a mi se m’ha fet lent i repetitiu i necessitava una mica més d’acció. Mentre llegia m’ho imaginava com una pel·lícula i tinc la sensació que com a tal m’hauria enganxat i m’hauria agradat més. Sí, tenia curiositat i notava la tensió, però no em treia el son i podia deixar de llegir perfectament.

Reconec que Du Maurier aconsegueix fer-nos ballar el cap i fer que no ens refiem ni de la Rachel ni d’en Philip. De fet, a mi cap dels dos personatges m’ha caigut bé. En Philip és misogin, prepotent i immadur, però la Rachel és manipuladora i tèrbola. L’autora se’n surt tan bé alhora de construir uns personatges carregats de clarobscurs que fa que augmenti la sensació de desconcert i d’intriga i que el lector no sàpiga per on tirar. La sensació és com la de caminar per una teranyina fina que es pot trencar en qualsevol moment.

Amb tot, he de dir que he gaudit de la lectura conjunta en si, i m’ha semblat que havíem escollit molt bé el llibre, ja que el debat ha estat molt ric i divertit. 
 
La cosina Rachel és el meu primer Du Maurier i, tot i que no descarto que pugui llegir-la de nou en un futur, ara mateix no correré a les llibreries ni biblioteques a buscar-la 🙃.

"...trobo que no hi ha res tan autodestructiu, ni cap emoció tan menyspreable, com la gelosia."

Coneixem una mica més l'autora?

Daphne du Maurier (Londres, 1907 - Cornualla, 1989) va ser filla d'una família benestant anglesa. Es va educar a casa i després en internats a París. Va començar a escriure contes el 1928, i tres anys després va publicar la seva primer novel·la, The loving spirit. Tanmateix, no va ser fins la publicació de Rebecca el 1928 que es va convertir en una de les escriptores més reconegudes del reu temps. Diverses novel·les seves han estat adaptades al cinema, com ara Rebecca, Els ocells o La cosina Rachel. El 1969 va ser nomenada Dama de l'Orde de l'Imperi Britànic.

"Vaig sentir una mena de commoció estranya al cor, com la que sents quan ets petit i de cop descobreixes la mort, o el mal, o la crueltat."

Txell.Cat

Atonement - Ian McEwan

Títol: Atonement (Expiació)
Autor: Ian McEwan
Llengua original: anglès
Editorial: Vintage
Any: 2001

"She learned a simple, obvious thing she had always known, and everyone knew: that a person is, among all else, a material thing, easily torn, not easily mended."

Aquest mes de febrer l'he començat compaginant dues lectures conjuntes de dos llibres que tenia pendents i mai no trobava el moment. En algun moment vaig pensar que llegir tantes coses diferents alhora seria massa, però ho he portat prou bé i he arribat força bé a les fites (en alguna ocasió, he fet tard, però això tampoc m'ha fet patir). Crec que no tots els llibres són adequats per llegir-los en grup i anar comentant, però els d'aquest mes eren d'allò més encertats. A banda de la novel·la que ens ocupa, que he llegit amb el club de lectura #British, he llegit Matar un rossinyol de Harper Lee amb el Club de Lectura Jaula de Grillos.

Fa poc més d'una hora que he enllestit Atonement i encara l'estic assimilant. Aquesta història m'ha deixat el cor petit, tendre i tou.

Atonement d'Ian McEwan està estructurat en quatre parts (o en tres parts i un epíleg, si ho preferiu) i totes elles són força diferents. De fet, això em va sorprendre molt i em va descol·locar, però quan acabes la lectura tot pren sentit i aleshores és quan ets conscient del tros de novel·la que acabes de llegir i saps que et farà falta temps per pair-la. 

"A story was direct and simple, allowing nothing to come between herself and her reader -no intermediaries with their private ambitions or incompetence, no pressures of time, no limits on resources. In a story you only had to wish, you only had to write it down and you could have the world; in a play you had to make do with what was available […]. A story was a form of telepathy. By means of inking symbols onto a page, she was able to send thoughts and feelings from her mind to the reader’s. It was a magical process, so commonplace that no one stopped to wonder at it."

La primera part ens situa en un dia molt calorós de l'estiu de 1935, en una casa dels Tallis, una família benestant. Briony és una adolescent de 13 anys que està començant a despertar de la infància, és molt fantasiosa, sensible i apassionada i li encanta escriure històries. Té moltes ganes que arribi el seu germà gran, Leo, i li prepara una obra de teatre per donar-li la benvinguda. A la casa també hi ha Cecilia, la germana mitjana que ha tornat de la universitat de Cambridge a passar l'estiu a casa, en Robbie, el fill de la serventa, i els cosins. Briony veu una escena de Cecilia i Robbie des de la finestra de casa que la portarà a una mal interpretació que afectarà per sempre més la vida dels tres. I així, Briony, intentarà expiar la seva culpa al llarg de tota la seva vida.

La primera part està divida en capítols i a cada capítol ens endinsem en la ment d'un personatge diferent. McEwan excel·leix en aquesta primera part, aconsegueix mantenir la intriga i el ritme, i alhora ens ofereix diverses visions com si es tractés d'un calidoscopi, sense que es faci pesat. Totes les veus estan molt ben construïdes i totes hi aporten alguna cosa nova.

La segona part és molt diferent i no m'hi esplaiaré per no fer espòilers. En aquestes pàgines la història se centra en un personatge i ens trobem en un altre escenari: estem a França durant la Segona Guerra Mundial en plena retirada. Hi ha flashbacks i records que ens permeten connectar amb la primera part de la novel·la, però és una altra història. Aquí hi va haver alguns moments que vaig pensar que se'm faria feixuga, però realment no deixava d'avançar pàgines.

Aquesta part té un estil diferent de la primera: és més descriptiva i potser menys introspectiva, però també té moments brillants. Jo us prometo que m'he sentit totalment entre les tropes que es retiraven cap a Dunquerque.

I arribem a la tercera part i McEwan ens torna a canviar l'esquema. Ara tornem a Anglaterra, a Londres i seguim en guerra, però ara la vivim des d'una altra perspectiva i des d'un altre personatge. Segueixen les descripcions que apareixen a la segona part i que submergeixen el lector totalment.

I el final. Unes últimes pàgines que d'entrada fan arrufar el nas i que et preguntes si realment fan falta, i aleshores tot s'acaba arrodonint, i McEwan et reserva una última sorpresa per trencar-te el cor en mil bocins.

"Finally he spoke the three simple words that no amount of bad art or bad faith can ever quite cheapen. She repeated them, with exactly the same slight emphasis on the second word, as though she were the one the say them first. He had no religious belief, but it was impossible not to think of an invisible presence or witness in the room, and that these words spoken aloud were like signatures on an unseen contract."

Atonement m'ha agradat moltíssim, però en sóc més conscient ara que he acabat la lectura i que me la miro sencera. Mentre anava llegint veia que estava ben escrit, que la història estava bé, però no tenia la sensació de tenir una novel·la brillant entre mans. McEwan ha escrit una novel·la amb una història commovedora i dura, i l'ha escrit amb estils diferents que demostren un domini brutal de les tècniques narratives. L'autor juga amb el lector i el fa anar per on vol, ens fa ballar el cap, ens fa estimar uns personatges que després ens fan enfadar, i ens fa odiar-ne uns altres que després ens desperten  una profunda compassió. Em trec el barret, senyor.

Finalment, apuntar que l'he llegit en anglès. El lèxic és molt ric i les imatges poètiques són molt freqüents, així que si no esteu avesats a llegir en anglès, no us recomano que el llegiu en aquesta llengua. A mi m'ha exigit un punt més de concentració que altres lectures en anglès; suposo que també hi fa l'estil de deixar fluir els pensaments dels personatges.

En qualsevol cas, en anglès, en català o en castellà, us en recomano moltíssim la lectura. Doneu-li una oportunitat i sigueu pacients perquè us sorprendrà.

Ara tinc moltes ganes de veure'n la pel·lícula, que no l'he vist 😊 (òbviament, perquè si no segurament no m'hauria sorprès tant). Si heu vist la pel·lícula, podeu llegir el llibre igualment només per gaudir de com està escrit.

"Perhaps she was not as weak as she always assumed; finally, you had to measure yourself by other people - there really was nothing else. Every now and then, quite unintentionally, someone taught you something about yourself."

Coneixem una mica més l'autor? Ian McEwan (1948) és un escriptor i guionista anglès, considerat un dels millors 50 escriptors britànics de l'actualitat per la seva vasta producció literària. Als seus inicis va començar escrivint novel·la gòtica, fet que li va donar el sobrenom de "Ian Macabre". L'any 1997 va publicar Enduring Love, que va ser portada al cinema amb el mateix títol. Atonement (2001) és la seva novel·la de més èxit, gràcies també a la versió cinematogràfica que se'n va fer i que va ser guardonada amb un Òscar.

"These were everyday sounds magnified by darkness. And darkness was nothing - it was not a substance, it was not a presence, it was no more than an absence of light."

Txell.Cat

Matar un rossinyol - Harper Lee

Títol: Matar un rossinyol 
Autora: Harper Lee
Llengua original: anglès
Editorial: Edicions 62
Any: 1960

"A mi em sembla que només hi ha una mena de persones: les persones.

[...]

Però si només hi ha una mena de persones, com és que no s'avenen? Si totes les persones són iguals, com és que es tenen tanta tírria?"

Matar un rossinyol de Harper Lee és la segona lectura conjunta a què he participat aquest mes de febrer, combinant-la amb Atonement d’Ian McEwan.

Guanyadora del Premi Pulitzer, la novel·la s’ha convertit en un clàssic modern que aborda els prejudicis, el racisme arrelat al sud dels Estats Units els anys 30 i la coexistència del bé i el mal des dels ulls de l’Scout, una nena de 7 anys.

L’Atticus Finch, un advocat vidu i potser l’home més honest i bo del món, viu amb els seus fills Scout i Jem a Maycomb, Alabama. L’Scout i en Jem creixen en una llar on no hi falten els jocs i la imaginació, però tampoc la lectura i les reflexions sobre els casos de l’Atticus, la justícia i la injustícia. Malauradament, quan l’Atticus agafa la defensa d’en Tom Robinson, un noi negre acusat d’haver violat una noia blanca, les enraonies del poble, els prejudicis i el racisme inherent a la societat aclaparen i envolten els Finch. L’Atticus, per sort, té clar quins valors vol inculcar als seus fills: el respecte i la tolerància per als altres, la valentia, la perseverança...

"Plorar per com ens tractem com gossos els uns als altres sense adornar-nos-en. Plorar per com els blancs tractem com gossos la gent de color sense adonar-nos que són persones com nosaltres."

No en sabia massa cosa, però em sonava que aquesta novel·la parlava d'un advocat blanc que defensava un noi negre. Una de les sorpreses que m’he endut durant la lectura és que Matar un rossinyol és molt més que això i, de fet la novel·la està estructurada en dues parts i no és fins a la segona que el procés contra Tom Robinson i les seves conseqüències agafa el protagonisme. La primera ens situa al poble, ens presenta els veïns i les seves dinàmiques, les rutines de la família Finch, els jocs dels infants i s’intueix el cas.

He vist diverses pel·lícules de judicis, però mai no havia llegit un llibre “de judicis” i he de dir que m’ha agradat molt com es narra aquesta part: el ritme no decau, no es fa gens pesat i t’endinses de ple a la sala del Tribunal, entre el jutge, els testimonis i el jurat.

"Volia que veiessis què és ser valent de veritat, perquè no t'imaginis que una persona valenta és algú amb una escopeta a la mà. Ser valent és no rendir-se tot i saber que no hi ha res a fer. No te'n surts quasi mai, però hi ha vegades que sí."

Parlem una mica del títol? Els rossinyols són uns ocells bonics que destaquen pel seu cant, així que a l’obra encarnen la innocència i la bondat. Al llarg de la novel·la hi ha diversos personatges que traspuen innocència i bondat i que, a poc a poc, hauran d’enfrontar-se a la desagradable realitat que ve carregada de malícia. En Tom Robinson, en Boo Radley, l’Atticus, en Jem i l’Scout en són alguns exemples. En el cas d’en Jem, se li suma el pas de la infància a l’adolescència, així que us podeu imaginar que el desengany encara serà més fort.

Tota la família Finch entra a formar part dels millors personatges de la literatura, però l’Atticus especialment. És un personatge noble i bo com n’hi ha pocs. Tant de bo n’hi hagués més.

Matar un rossinyol és una lectura molt àgil i fluida, amb una prosa senzilla però molt tendra (hi fa que t’ho expliqui tot l’Scout). Teòricament estem lluny de l’escenari on se situa la història, però malauradament encara hi ha moltes coses i actituds que ressonen. Per mi aquest és un llibre d’aquells que hauria de llegir tothom i no cal fer-ho a l’edat adulta; els adolescents també el poden llegir perfectament. Segurament, si tothom llegís Matar un rossinyol de Harper Lee viuríem en una societat més tolerant i amb més bondat.

"Fins que no vaig tenir por de perdre-ho, llegir no va ser una passió, de la mateixa manera que tampoc ho és respirar."

Coneixem una mica més l'autora?

Harper Lee (1926 - 2016) va ser una escriptora nord-americana. Va guanyar el Premi Pulitzer el 1961 amb Matar un rossinyol, que es podria considerar la seva única obra. La novel·la va tenir tant d'èxit que s'ha traduït a molts idiomes i se'n va fer una adaptació cinematogràfica molt reeixida que li va valer l'Òscar a Gregory Peck. Cinquanta-cinc anys després de la publicació de Matar un rossinyol es va publicar Vés, aposta un sentinella. Tot i que inicialment es va considerar una preqüela, realment es tracta d'una versió preliminar de la mateixa novel·la i la seva publicació va estar carregada de controvèrsia. 

"Hi ha gent que està tan ocupada pensant sempre en l'altre món que no ha après a viure en aquest; només cal donar un cop d'ull al carrer per veure-ho."

Txell.Cat

The murder of Roger Ackroyd - Agatha Christie

Títol: The murder of Roger Ackroyd (L'assassinat d'en Roger Acrkoyd)

Autora: Agatha Christie

Llengua original: anglès

Editorial: Harper Collins

Any: 1926 

"It is odd, when you have a secret belief of your own which you do not wish to acknowledge, the voicing of it by someone else will rouse you to a fury of denial."

Les ressenyes més difícils per mi sempre són les de les novel·les de detectius i potser per això són les que em queden més breus :)

Llegir Agatha Christie em recorda a la meva àvia, i als estius que passàvem tots els cosins amb ella. No sé si la imatge que tinc és real o me l'he construït jo, però veig la meva àvia asseguda al porxo amb un llibre entre mans, com sempre. Recordo que un any me'n va deixar un de l'Agatha Christie (un llibre de grans!, però que m'enganxaria molt). No sé si els té tots, però en té moltíssims i al llarg dels anys en vaig llegir alguns (tot i que com que tinc memòria de peix els puc tornar a llegir sense cap mena de problema). 

Bé, anem al llibre que ens ocupa: The murder of Roger Acrkoyd, traduït al català com L'assassinat d'en Roger Acrkoyd (La Magrana, 2011). 

Aquest és un nou cas del detectiu belga Hercule Poirot que, mentre intenta passar la jubilació d'incògnit cultivant carbassons verds, es troba enredat en la resolució d'un cas d'assassinat, el d'en Roger Ackroyd. El poble de King's Abbot es desperta un matí amb el descobriment de la mort de Mrs Ferrars, i tot apunta que ha estat un suïcidi. Però per què s'ha suïcidat? Darrerament estava molt inquieta i nerviosa, i just abans d'acabar amb la seva vida va mig explicar al seu promès, Roger Ackroyd, què l'inquietava. Ackroyd sabia massa coses i algú no volia que tot allò es fes públic. 

Un cas d'aquells en què hi ha més d'un sospitós, més d'un que es beneficiaria de la mort del ric fabricant Ackroyd i algunes pistes que deixen el lector ben intrigat. El Dr. Sheppard és l'encarregat d'explicar-nos el curs de la investigació i de fer d'ajudant del famós detectiu belga.

Com sempre, Poirot desplega les seves dots d'investigació i, com diu ell, fent ús de la matèria gris del cervell i amb el seu humor característic, aconsegueix desemmascarar l'assassí. 

El gir final és magnífic i per això alguns el consideren el millor llibre de Christie, el més brillant (tot i que en el seu moment li va valer moltes crítiques!).

Bé, sens dubte seguiré llegint i rellegint Agatha Christie, la reina del crim. Les seves novel·les sempre m'atrapen, em distreuen i m'ho fan passar bé. Són també una molt bona opció per aquells períodes poc lectors, en què necessitem alguna cosa que ens enganxi.

Altres obres de la mateixa autora

Curiosament en aquest blog de moment només tinc una altra ressenya d'Agatha Christie, a veure si en els propers anys la llista va creixent...

• Assassinat a l'Orient Express

Coneixem una mica més l'autora?

Agatha Christie (1890 - 1976) és l'escriptora de novel·la detectivesca més coneguda del món i l'autora més venuda de qualsevol gènere, exceptuant William Shakespeare. S'han venut uns dos mil milions d'exemplars de les seves obres en anglès i mil milions més en altres llengües. Christie s'ha traduït a més de tres-centes llengües.

Christie va publicar més de vuitanta novel·les i obres de teatre, entre les quals destaquen títols com ara L'assassinat de Roger Ackroyd (1926), Deu negrets (1939) o Mort al Nil (1937).

Hercule Poirot i Miss Marple són els dos detectius principals que protagonitzen la majoria de les seves obres.

Algunes de les seves novel·les s'han adaptat al cinema, com ara Assasinat a l'Orient Express o Mort al Nil.

Txell.Cat