Títol: Dos cuentos de Navidad
Era
la tarda del 24 de desembre quan vaig descobrir l'existència d'aquest recull de
contes de Dostoievski. "Dos contes de Nadal” sonava fantàstic i més que
adient, i ja em veia arraulida al sofà, amb la meva manteta i una llar de foc
que no tinc, llegint unes històries boniques i tendres i màgiques. Bé, doncs no
va ser ben bé així.
Aquest recull publicat per Flash, un segell editorial
digital de textos breus, reuneix dos contes força curts de Dostoievski. El
primer es titula “El Árbol de Navidad y una boda”, publicat l’any 1848; el
segon, “El niño con la manita”, de l’any 1876.
El primer que faré és confessar que em vaig enfonsar
en aquests contes sense haver llegit mai res de Dostoievski, i des de la meva
més profunda innocència/ignorància lectora (com deia abans) i el meu esperit nadalenc
extremadament aguditzat, esperava finals feliços, retrobaments, molta decoració
nadalenca i màgia. En menys de 20 pàgines Dostoievski m’ha provocat curiositat,
aversió i tristesa, amb unes històries protagonitzades per infants que són
víctimes de la seva condició social.
Al primer conte, “El Árbol de Navidad y una boda”
coneixem una nena de la societat russa benestant a qui els seus pares prometen
amb només 11 anys a un home més gran. A “El niño de la manita”, el protagonista
és un nen sense llar i extremadament pobre que intenta buscar alguna cosa per
menjar. I què tenen de nadalencs aquests contes? Doncs que passen el Dia de
Nadal, bàsicament.
M’encanta el Nadal i m’encanta passar-lo amb la
família i, encara que aquests últims dos Nadals han estat estranys i diferents,
no puc oblidar que el celebro des del privilegi. Dostoievski m’ho ha recordat i
m’ha fet tenir un pensament per aquells qui no tenen tanta sort. Així que us recomano
que llegiu, almenys, el segon conte d’aquest recull, però que no hi busqueu una
història endolcida perquè el que hi trobareu és la crua realitat.
"Como no jugaba a las cartas y nadie le había ofrecido un cigarro, ni entraba en conversación con él -probablemente al reconocer ya a distancia al pájaro por su pluma-, y por no saber qué hacer con las manos, se vio el caballero obligador a atusarse las patillas durante toda la tarde. Éstas eran verdaderamente hermosas. Pero se las atusaba con tanta insistencia que, al mirarle, resultaba difícil no pensar que en el mundo fueron primeramente creadas las patillas, y que sólo después se les añadió el hombre para que se las atusara."
Txell.Cat
La meva primera experiència amb Dosto tampoc ha estat del tot satisfactòria, tot i haver de reconèixer que és una bèstia escrivint. Potser remou massa, o s'exalta massa. En tot cas, s'haurà de tornar a provar, arofundir més en la seva lectura, abans de donar-lo per perdut. No crec que tiri per aquests contes que dius, però. Tinc en el punt de mira 'El jugador', però ja veurem què fem.
ResponEliminaEstaré pendent de la teva opinió sobre "El jugador". Jo també vull seguir llegint Dostoievksi, però encara no sé per on continuaré ni quan. Ara almenys ja sabré més o menys a quin estil m'enfronto :)
Elimina