El Cafè de la Granota - Jesús Moncada

Títol: El Cafè de la Granota
Autor: Jesús Moncada
Llengua original: català
Editorial: Club Editor
Any: 1985

"... un ofici no s’aprèn en quatre dies: vol temps, paciència, sacrificis, constància i la gent d’ara demana coses fàcils, no els vagis amb trencaments de cap! ¿Com podem anar bé?"

Jesús Moncada és un autor que tenia pendent i que en Dídac m’havia recomanat força perquè li agrada molt. L’he descobert fent una lectura conjunta d’El Cafè de la Granota i he de dir que m’ho he passat molt bé.

El Cafè de la Granota és un recull de contes, anècdotes que un cronista ha recollit escoltant els vilatans de Mequinensa en un cafè homònim. A través dels contes coneixem una terra que m’és coneguda i que m’estimo, a la vora de l’Ebre. 

Moncada ens transporta a la Mequinensa que ara es troba colgada sota el riu Ebre i la retrata amb una certa nostàlgia pel passat -que podem veure amb els oficis que hi surten i que ja no existeixen- i amb molt d’amor per la terra. A través de les històries dels mequinensans, alguns dels quals van reapareixent en més d’un conte, Moncada ens mostra el dia a dia de la postguerra, el pes de l’Església, i tracta temes recurrents com la mort o el futbol.

En general, tots els relats tenen un toc humorístic que els fa simpàtics, molta ironia i també molta bondat. M’ha agradat molt el to i l’estil de l’autor, però també el domini de la llengua. El lèxic és molt ric i realment fa goig de llegir, és una pena que hi hagi tantes paraules boniques que ja no diem.

Els que m’han agradat més són: “La plaga de la Ribera”, “Futbol de Ribera” i “Un enigma i set tricornis”.

Al final de l’edició que he llegit hi ha algunes de les cartes que Pere Calders va enviar a Jesús Moncada, i són molt xules de llegir perquè comenta què li han semblat alguns contes, lloa la ploma de Moncada, però també li recorda la importància d’escriure sense faltes d’ortografia.

— 

Deixo per a mi les anotacions que m’he fet després de llegir cada relat per poder-los recordar més endavant:

• "Un barril de sabó moll", o com el pobre llaüter Florenci va haver de carregar el barril de sabó costa amunt. Pere Camps, ets un dèspota i no caus bé.

• “La plaga de la Ribera", o com fer-se un lloc entre els malfactors més temuts. Aquest relat m'ha agradat molt 😊

• "Absoltes i sepeli de Nicolau Vilaplana", o quan dos esdeveniments importants se solapen i la decisió del cap no acaba de concordar amb la que dicta el cor. Aquest no m'ha entusiasmat especialment 😅

• "Paraules des d'un oliver", o la mandra que em fan els xarlatans 🫠. Un relat molt pim-pam, amb alguna lleugera referència a la guerra civil.

• "Informe provisional sobre la correguda d'Elies", o l'home més ric del cementiri. Aquest m'ha semblat divertit i he de dir que el final no me l'esperava i m'ha fet gràcia. M'ha agradat anar seguint tots els detalls de la correguda de l'Elies (per on passava, l'hora i amb qui es creuava). Bona feina d'investigació 😂😉

• "Futbol de ribera", o la importància i el protagonisme del riu. Aquest relat és un elogi a l'aigua, als rius i als pobles de ribera. M'ha agradat moltíssim 🤩

• "Senyora mort, carta de Miquel Garrigues", o la lenta desaparició d'oficis antics. Un relat que no enganya, ja des del títol, però amb una mica de nostàlgia pels oficis d'"antes". El pas de la barca és un dels meus llocs preferits de Flix, crec que el fa molt especial 🤩🥰

• "Preludi de traspàs", o quan el més temut no és morir sinó el més enllà. No és el meu preferit però m'ha agradat molt el tractament de la mort. És un conte molt breu, però molt ben fet. Condensa una història en 4 pàgines amb clímax i gir final, no és fàcil!

• "Els delfins", o el noble art d'acomiadar els morts. Aquest no m'ha convençut; m'ha semblat avorrit i el narrador un pesat 😵

• "Un enigma i set tricornis", o la passió pel futbol i la victòria de l'equip local. M'ha agradat força com construeix tot el relat des de l'arribada dels grisos a Mequinensa i com canvien les dinàmiques del poble fins que es presenta el cas que va fer aixecar tanta pols 🤭. Carregat de detalls memorables i graciosos com la Salomé o la Marieta Peris 😉

• "Amarga reflexió sobre un manat de cebes", o quan no vols dir res però se te'n va de les mans. M'ha agradat la riquesa lèxica (quina pena que haguem perdut tan vocabulari 🥹) i la construcció de la intriga amb tots els embolics dels veïns.

• "L'assassinat del Roger Ackroyd", o les vicissituds d'un lector empedreït. M'ha semblat un conte simpàtic i molt àgil. Damià, t'entenc perfectament 🫶
  ‼️ No el llegiu si no heu llegit el llibre homònim d'Agatha Christie!

• "Amor fatal en decúbit supí", o els drames de Gervasi Fenolleda. Aquest és el conte que menys m'ha agradat del recull fins ara. No m'ha fet especialment gràcia el gir ni la trama principal; m'ha semblat més divertit algun comentari aïllat sobre el cabell, la relació amb la minyona...

• "Guardeu-vos de somiar genives esdentegades", o quan la desesperació et porta a creure't qualsevol cosa. Tanco "El cafè de la granota" amb un relat que per mi trenca una mica amb la tònica general del recull. No m'ha acabat d'entusiasmar i els pocs trets humorístics que hi he trobat no són tan reeixits com en altres contes del recull.

Txell.Cat

L’orb abominable i altres contes obscurs - Josep Maria Prió

Títol: L’orb abominable i altres contes obscurs 
Autor: Josep Maria Prió
Llengua original: català
Editorial: Terra Ignota Ediciones
Any: 2025

El gènere de terror no és, ni de bon tros, la meva zona de confort, però aquest recull de contes obscurs em va semblar una bona opció per tornar-hi a fer una immersió controlada. 

L’orb abominable i altres contes obscurs és un recull d'històries molt fosques i tèrboles, en què l'horror no es presenta d'entrada, sinó que es va coent amb uns personatges i situacions relativament quotidianes (encara que hi hagi contes ambientats en altres èpoques històriques). 

Els contes estan ben tramats i la intriga, molt ben mesurada i dosificada. Les històries enganxen l'interès del lector fins al final, quan es descobreix l'element terrorífic que tot ho capgira. L'autor ens presenta històries diferents pel que fa a l'ambientació, els personatges i la llargada, però m'ha semblat que tots tenen un ritme i una estructura similar, aquest crescendo continu fins al final. A nivell temàtic també hi ha una certa homogeneïtat: la maldat humana, el canibalisme, el flirteig amb la mort i el més enllà, i elements sobrenaturals per sembrar el terror psicològic. 

Josep Maria Prió se serveix d'una llengua treballada i denota una gran riquesa lèxica, amb l'ús d'algunes formes arcaiques que, en algunes ocasions, m'ha semblat artificiosa. Aquest estil recobreix tot el conjunt d'una pàtina solemne, densa i antiga que reforça el conjunt, com si obrissis la porta d’un casalot fosc, vell i ple de teranyines, que alimenta la sensació d'angoixa i por. Tanmateix, també crec que aquesta densitat obliga a fer una lectura atenta i concentrada si hom no es vol perdre pels passadissos del casalot. 

El primer conte, “L'orb abominable”, és el que dona títol al recull però no és dels que més m'han agradat i em va costar força entrar-hi. Els que més m'han agradat són “En Fortià a l'Amazones”, “Una nit a Puigdefoix” i “La torre Elisenda”. 

N'hi ha un parell, “La confessió” i “L'existència unidireccional”, que m'han deixat una sensació estranya. La història m'ha agradat i com Prió ens la presenta també, però mentre els llegia em va semblar s'allargaven més del necessari. 

En conjunt, els contes m'han agradat força, m'han enganxat i entretingut, fins i tot més del que hauria dit inicialment. Pot ser una bona opció per a lectors que busquin una experiència de terror psicològic cuinat a foc lent, més que l’ensurt directe.

Txell.Cat

Tan lluny de casa - Sergi Purcet

Títol: Tan lluny de casa Autor: Sergi Purcet
Llengua original: català
Editorial: Sembra Llibres 
Any: 2025

“Com estàs”, en plena abraçada, la tieta segueix el guió establert, el manual que ningú s’ha dedicat a actualitzar, ningú vol aquesta responsabilitat. I les respostes, per descomptat, són també prefabricades i acordades, per no augmentar la incomoditat d’un dels moments menys desitjables que ens toca viure de tant en tant.

Quan llegeixes un llibre d’algú que coneixes et mous entre la il·lusió i la felicitat (i creieu-me crec que en Sergi no s’imagina el grau d’il·lusió que vam sentir a casa quan vam conèixer la notícia d’aquesta publicació), i un cert neguit (i si no m’agrada? i si no és tan bo?). Un bon garbuix d’emocions que em rondaven abans de començar la lectura de Tan lluny de casa, un recull de relats d’en Sergi Purcet. Us he de dir que després de llegir el primer relat, “La vetlla”, el neguit em va abandonar i em vaig deixar anar a la il·lusió.

Tan lluny de casa és un recull de nou relats d’històries que parteixen de situacions o personatges quotidians, que ens poden resultar familiars, per parlar de crisis i canvis, de relacions humanes, d’allò que no es veu a simple vista i d’allò que amaguem deliberadament. Quan érem petits i jugàvem, a vegades cridàvem “casa” per dir que ens trobàvem en un lloc segur. Quan som lluny de casa (i no cal que sigui una casa física) som lluny d’aquell lloc on ens sentim protegits, i podem no sentir-nos del tot còmodes. Els personatges de Tan lluny de casa també es troben en aquest lloc incòmode que suposa un punt d’inflexió: un enterrament, un viatge a París, una visita que desperta records del passat, un seguit de circumstàncies que acaben amb un accident de cotxe, una soledat desesperant, un somni o un desig difícil de complir…

M’ha agradat molt la intimitat i la proximitat que he trobat en tots els relats, en què el Sergi a poc a poc ens va vestint els personatges i els seus conflictes i la seva història, i així com a lectors anem descobrint que les coses no són el que semblen a primera vista. Totes les històries tenen un gir final que es presenta molt cap al final i que, en general, és inesperat, tot i que alguns els vaig veure venir.

Aquest narrar minuciós i lent denota molta feina de relectura, de polir i retocar fins a aconseguir el teixit perfecte. Llegint Tan lluny de casa he tingut la sensació que totes les frases estan mesurades, que el ritme de les històries està més que repensat, que no ens han abocat el primer que ha sortit del cervell. I tota aquesta feina d’orfebreria també l’he trobat en la llengua: un català treballat, cuidat i mimat. Segurament hi deuen tenir alguna cosa a veure les pàgines llegides i les ressenyes escrites… Però de debò que així dona gust llegir!

Com en qualsevol recull de relats, n’hi ha alguns que m’han agradat més que d’altres, i voldria destacar especialment “La vetlla”, “Sempre ens quedarà París”, “Ampolla amb missatge” i “Júlia”.
“La vetlla” m’ha agradat especialment per com es descriuen els pensaments i les sensacions d’incomoditat general que acostumen a donar-se als tanatoris. He sentit la incomoditat de la Laura i m’ha fet plantejar-me si jo mateixa en alguna ocasió he seguit els protocols no escrits perquè no ho sabia fer millor.
“Sempre ens quedarà París” i “Ampolla amb missatge” són dues històries que m’han despertat molta tendresa, les he trobat molt amables. 

I “Júlia” és una de les històries en què vaig preveure el final, però tot i així m’ha agradat molt la construcció dels tres protagonistes i, realment, són gairebé tres històries en una: la d’en Mario i en Víctor, la de la Júlia, i la dels tres junts.

Tanco Tan lluny de casa contenta d’haver descobert la faceta escriptora d’en Sergi, satisfeta i gens decebuda. Enhorabona per aquests relats!

No vull deixar passar l’ocasió d’agrair l’exemplar a en Sergi.

Txell.Cat

Al bosc s'hi ha d'arribar quan encara és fosc - Maria Arimany

Títol: Al bosc s’hi ha d’arribar quan encara és fosc
Autora: Maria Arimany
Llengua original: català
Editorial: L’Altra Editorial
Any: 2024

"En aquest binarisme nostre, el món es divideix entre abandonats i abandonadors. Entre víctimes i botxins o, cosa que és el mateix: entre bons i dolents."

Aquest 2024 hem començat a fer un club de lectura amb les amigues del poble i, sorprenentment per mi (he de confessar que no hi tenia gaire fe 🙈), hem compartit quatre llibres. Quatre lectures que hem fet cadascú al seu ritme i que després ens hem trobat i hem comentat amb un bon vermut i unes olivetes. Al bosc s'hi ha d'arribar quan encara és fosc de la Maria Arimany ha estat l'últim llibre que hem compartit aquest any, però ja tenim pensat el següent, així que això no s'atura aquí! 

La proposta de llegir la primera obra d'Arimany va ser de l'amiga menys lectora de la colla, que fins aleshores no havia participat en cap lectura, però que ens va dir que una companya de feina havia guanyat un premi, li publicaven un llibre i que aquest el llegiria, així que si el llegíem totes, podríem comentar-lo. No sabíem l'editorial, ni el títol ni el premi ni el nom de l'autora, que ja li havíem dit que sí. Diumenge vam trobar-nos per comentar Al bosc s'hi ha d'arribar quan encara és fosc i vam tenir la sort de poder-ho fer amb la Maria Arimany, que es va oferir a venir. Va ser una experiència molt bonica, la Maria va ser molt propera i vam poder parlar amb ella dels seus personatges i del procés de creació del recull. Moltes gràcies, Maria, per l'estona compartida i per la teva proximitat 😊. 

Al bosc s'hi ha d'arribar quan encara és fosc és un recull de deu textos, dels quals la majoria són contes breus. Al centre del recull hi ha ‘La farinera borda (Amanita phalloides)’, un conte considerablement més llarg que la resta i amb una estructura fragmentada i no lineal. Aquest és el relat que més m'ha agradat, tant per la força de la història com per la manera com es va descabdellant, deconstruïda per deixar que el lector vagi col·locant totes les peces, i amb un clímax brutal que arriba just al final. Tots els contes estan protagonitzats per dones, de diverses edats i en diferents moments vitals, però que comparteixen el fet de trobar-se en relacions sentimentals on no volen estar i de ser incapaces de fer algun pas per canviar l’status quo, més enllà de somiejar. L’única que s'atreveix a moure fitxa és la protagonista de ‘La farinera borda’, tot i que la Maria Arimany també ens deia que “d'aquella manera”, ja que tot i passar a l'acció, després torna a l'actitud semiconformista. 

"A vegades voldria ser el gos i que tot m’importés un rave."

La temàtica central del recull són les dificultats en les relacions de parella, i l'equilibri entre la inèrcia que ens empeny a conformar-nos-hi i el desig de viure altres experiències. De fet, un dels aspectes que vam comentar i destacar és la naturalitat amb què es presenten protagonistes que mantenen relacions amb nois i amb noies, i el fet que la bisexualitat o l'homosexualitat no sigui el tema del text, sinó un element més. També hi apareix el desamor, la ràbia i el desig de venjança. Tot plegat amb una natura poderosa, delicada i salvatge present a tots els textos. 

L'estil de la Maria Arimany és delicat i poètic, i també directe, explícit i dur. La llengua està molt ben cuidada. És una manera d'escriure que em sembla magnètica, que m'agrada molt i que m'ha recordat a altres autores que he gaudit de valent, com la Irene Solà. A d’altres amigues els ha fet pensar en l'estil d'Eva Baltasar o en Distòcia de Pilar Codony (aquest últim no l'he llegit). 

Un dels aspectes que van comentar ahir és que els contes són rodons i estan molt ben escrits, no necessiten més pàgines i, tot i la brevetat tenen molta força i expliquen moltes coses. 

Crec que amb tot el que n'he dit fins ara és molt evident que he gaudit molt de la lectura, així que us recomano que la llegiu i que ho feu amb calma. Jo l'he anat dosificant per poder endinsar-me al bosc amb calma per sentir-ne les olors i els sorolls, i creieu-me que m'hi he trobat ben bé dins. 

"M’he buscat la ràbia, però només m’he sabut trobar la pena, la tristor, les ganes de sortir d’allà i demanar-te perdó, i que fessis fora amablement aquesta que em vol prendre casa meva, que em vol prendre la nena i a tu, que gairebé érem una família, i que entréssim a casa, enviessis la nena al llit i folléssim fort, com els senglars, com les guineus, com els gripaus."

Txell.Cat

Todos los fuegos el fuego - Julio Cortázar

Títol: Todos los fuegos el fuego

Autor: Julio Cortázar

Llengua original: castellà

Editorial: Alfaguara

Any: 1966

"A veces llegaba un extranjero, alguien que se deslizaba entre los autos viniendo desde el otro lado de la pista o desde la filas exteriores de la derecha, y que traía alguna noticia probablemente falsa repetida de auto en auto a lo largo de calientes kilómetros. El extranjero saboreaba el éxito de sus novedades, los golpes de portezuelas cuando los pasajeros se precipitaban para comentar lo sucedido, pero al cabo de un rato se oía alguna bocina o el arranque de un motor, y el extranjero salía corriendo, se lo veía zigzaguear entre los autos para reintegrarse al suyo y no quedar expuesto a la justa cólera de los demás."

He descobert Cortázar amb Todos los fuegos el fuego, amb calma i en companyia de la Gina, en Sergi i en Dídac. La lectura se'ns ha allargat una mica més de tres mesos, però així l’hem pogut assaborir bé. Com a anécdota, el primer relat que vam llegir va ser “La isla a mediodía” a Brussel·les, ciutat natal de l’escriptor.

Todos los fuegos el fuego és un recull de vuit relats molt diversos, però tots tenen en comú que estan tenyits per un deix de tristesa i envoltats per l’aura del realisme màgic. Situacions reals que s’estiren fins a portar-les a l’absurd i a l’impossible, però redactades de tal manera que te n’hi vas i et deixes arrossegar per aquesta fantasia. 

Cortázar té un domini espectacular de l’escriptura i alguns dels contes són artefactes literaris. De la mateixa manera que altres artistes exploren i experimenten amb la pintura o l’escultura, Cortázar ho fa amb la paraula escrita amb un resultat excel·lent.

No vull entrar massa en cada relat perquè (a banda que quedaria una ressenya massa llarga) una part del joc de llegir Todos los fuegos el fuego consisteix a sentir-se descol·locat inicialment, i a deixar-se arrossegar per la història i per la ploma de Cortázar. Si us hi animeu, hi trobareu un embús interminable a una autopista a París, una família que vetlla per la tranquil·litat i la mare, uns germans que lluiten en una guerra civil i que veuen com s’acosta l’enemic, una jove infermera que cuida i vetlla un noi a l’hospital, un assistent de vol que somnia en visitar una illa que veu des de la finestra de l’avió, un espectador al teatre que es converteix en actor, una història de desamor a cavall de Roma i França, i la història d’un jove promès que passeja per les galeries de París buscant companyia.

"... todo eso hubiera parecido absurdo, pero un teatro no es más que un pacto con el absurdo."

En el meu cas, ha sigut un encert llegir en companyia aquestes vuit històries per compartir interpretacions, detalls i símbols. L’univers màgic de Cortázar dona peu a diverses lectures d’una mateixa història i és molt enriquidor veure que un altre hi troba un matís que tu no havies trobat, o es fixa en algun detall que a tu t’havia passat desapercebut. 

D’entre els vuit relats, els que més m’han agradat són “La autopista del sur”, “La señorita Cora” i “La isla a mediodía”.

"Hasta lo inesperado acaba en costumbre cuando se ha aprendido a soportar."

Txell.Cat

Morir sabent poques coses - Joan Enric Barceló

Títol: Morir sabent poques coses
Autor: Joan Enric Barceló
Llengua original: català
Editorial: Edicions del Periscopi
Any: 2023

"Sospito que quan algú se’n va massa d’hora, no se’n va mai una sola vegada. Se’n va tants cops com veus ho expliquen, com telèfons que tot d’una sonen a les nits, com frases que continuen entretallant-se durant les setmanes i els mesos següents."

Aquí una que és força fan d’Els Amics de les Arts des de fa molts anys i que no podia sorprendre’s més amb l’anunci de la publicació d’aquest llibre de relats, el primer de l’autor, Joan Enric Barceló, un dels components del grup.

Morir sabent poques coses és un recull d’onze relats independents que, d’alguna manera, estan connectats entre si, ja sigui per algun personatge (animat o inanimat), per algun lloc o per allò que passa a la vida real (un conegut que coneix algú). Aquest punt de connexió entre els diferents relats és el que ha portat a batejar el recull com una novel·la de contes.

Els onze relats són d’extensions diferents i presenten una varietat de veus molt ben construïdes. Com és habitual en els reculls, alguns dels relats m’han agradat més que d’altres, però en general el valoro molt positivament.

"Els dies importants sempre s’insinuen, com si fossin capaços d’emetre ecos en totes direccions."

Les onze històries són històries com les que ens canten Els Amics de les Arts, en què la quotidianitat, el patetisme i l’humor són ben presents, i que exploren sentiments i pensaments humans, com la soledat, les pors o el desig de sentir-se estimat i valorat.  En tots ells, això sí, amb la mort ben present. Una mort que es presenta amb naturalitat, ironia i defugint, en la majoria de casos, el drama (sempre hi ha alguna cançó per tocar la fibra tipus “Casa en venda”, “Louisiana” o “Reykjavik”).

Els relats que més m’han agradat són “Els últims onze dies”, “Dalton Highway”, “Homenatge” i “Atenció al client”, i el contrapunt, els que no m’han fet ni fred ni calor són “En el supòsit” i “Fèlix”.

La veritat és que m’ha estat inevitable imaginar-me qualsevol dels relats que formen Morir sabent poques coses com una cançó d’Els Amics de les Arts. Brillant debut!

"Canta abandonant-se a un d’aquells pocs moments en què el món sembla tenir sentit, quan les cançons ens exploten a la cara, quan sembla que estiguin parlant de nosaltres, amb nosaltres."

Sempre fan goig les fotos amb escriptors després de demanar-los una dedicatòria i xerrar breument. Aquesta és de l'Experiment Book Party prèvia a Sant Jordi que van organitzar a la llibreria Dòria Llibres de Mataró (2024).

Txell.Cat

Petits contes misògins - Patricia Highsmith

Títol: Petits contes misògins
Autora: Patricia Highsmith
Llengua original: anglès

Traductor: Alfred Sargatal
Editorial: L'Avenç
Any: 1975

"Un jovencell va demanar al pare la mà de la seva filla, i la rebé -la mà esquerra- dins d'una capsa."

Us ben asseguro que el títol no enganya. Són contes, són petits i són misògins. Aquest és un recull de 17 contes molt breus protagonitzats per 17 dones diferents que responen a clixés i estereotips portats a l'extrem. Patricia Highsmith es posa a la pell de l'home més misogin i masclista de la terra per retratar les dones més odioses que puguin existir. Hi trobem la sogra, la puritana, la paridora, la coqueta, la perfeccionista… però totalment caricaturitzades. 

Petits contes misògins és un llibre mordaç, carregat de crítica i ironia que busca denunciar el tracte que reben les dones. I per fer-ho, ens presenta unes dones que són l'origen de tots els mals, i uns homes i familiars que en són víctimes. De la mateixa manera que a les faules, els contes d'aquest recull també traspuen un aprenentatge, ja que totes les protagonistes acaben morint o portant la desgràcia a la gente del seu voltant. Conclusions: les dones són horribles i si ets així acabaràs malament. 

Les imatges i el llenguatge són tan bèsties, que gairebé és impossible llegir-los i que et deixin indiferent. És estrany perquè tot i ser tan macabres i políticament incorrectes, també tenen un punt de divertits. Potser hi fa que són d'allò més surrealistes 😅. 

"Els seus pares ja no es preocupaven al més mínim quan ella els deia que l'havien tornat a violar, car ja feia molts mesos que prenia la pastilla."

Els tres contes que més m'han agradat són “La mà”, “Un objecte de llit portàtil” i “La paridora”. 

No crec que recordi aquests contes d'aquí un temps, però estic bastant segura que em quedarà la sensació d'incomoditat. Així que això els converteix en una bona lectura, ja que alguna cosa m'han remogut.
Coneixem una mica més l'autora?

Foto extreta de wikipedia.cat

Patricia Highsmith (Texas, 1921 - Suïssa, 1995) és coneguda pels seus thrillers psicològics, que han estat adaptats al cinema en més d'una vintena d'ocasions. La seva primera novel·la, Estranys en un tren (1950) va ser duta al cinema per Alfred Hitchcock el 1951. La seva creació literària més popular la protagonitza Tom Ripley, que apareix a El talent de Ripley (1955) i a quatre novel·les més. La seva segona novel·la originalment es titulava The Price of Salt (1952) i la va publicar amb un pseudònim per la temàtica lesbiana, però l'any 1989 es va editar amb el seu nom i amb el títol de Carol.
Txell.Cat