Malala. La meva història - Malala Yousafzai i Patricia McCormick

Títol: Malala. La meva història
Autora: Malala Yousafzai i Patricia McCormick

Llengua original: anglès

Traducció: Jordi Cussà amb la col·laboració d'Anna Camps

Editat per: Alianza

Any: 2014

"Vaig fer una ullada a la doctora Fiona. Havia deixat una capsa de mocadors de paper entre nosaltres dues, i vaig comprendre que es pensava que em posaria a plorar. Potser la Malala d'abans s'hauria posat a plorar. Però, quan has estat a punt de perdre la vida, una cara estranya al mirall només ve a demostrar que encara ets al món dels vius."

Segueixo de viatge lector per l'Àsia i en aquesta ocasió he fet parada a Pakistan amb la història de Malala Yousafzai. He canviat d'aires i de registre, ja que he abandonat la novel·la per llegir una autobiografia.

A Malala, la meva història la mateixa Malala, amb la col·laboració de la periodista Patricia McCormick, ens explica com era la seva vida al Pakistan quan era petita abans que els talibans assumissin el control de la vall de Swat (la regió on vivia), i com va canviar quan s'hi van establir. 

Estructurat en cinc parts, la lectura és molt àgil i fàcil de seguir, i alhora permet tenir una idea global del que va passar a Pakistan i perquè els talibans van anar tenir més i més força. 

Els talibans es van aprofitar d'un terratrèmol devastador que hi va haver el 2005 per estendre el seu missatge, al·legant que allò havia estat un càstig diví perquè els habitants d'aquella regió vivien sense seguir la doctrina musulmana. En un territori devastat per una catàstrofe natural, on no hi arribaven les ajudes que no fossin les de les milícies afins a aquest discurs, la idea va anar calant. A poc a poc, els talibans van anar prenent el control de la zona i la població vivia sota el règim de la por i les represàlies.

Aleshores Malala era una nena, però tenia molt clar que volia anar a escola i seguir aprenent i sent la primera de la classe, però això anava en contra del que promovien els talibans. Era una adolescent, però no es va cansar de fer sentir la seva veu i de reclamar una educació per a tots els nens i nenes.

El 9 d'octubre de 2012 uns talibans van aturar l'autobús de l'escola i van disparar-li a boca de canó. Afortunadament, Malala i les seves dues companyes a qui també van ferir no van morir. Malala va ser traslladada a Birmingham, on va recuperar-se de les lesions i va poder tornar a anar a escola.

Aquesta autobiografia ve amb fotografies que ajuden a afigurar-se el que se'ns explica amb paraules, a més d'un mapa de la regió i una breu cronologia dels fets més importants de la història de Pakistan. Tot plegat, conforma una lectura molt completa i entendora.

"Al Pakistan, el naixement d'un nen és motiu de celebració. Disparen les escopetes cap al cel. Deixen regals al bressol del nounat. I s'inscriu el seu nom a l'arbre familiar. Però quan neix una nena, ningú no va a visitar els seus pares, i les dones es compadeixen de la mare i punt."

Coneixia la història de Malala per sobre, però aquesta lectura m'ha permès conèixer-la molt millor. 

És una història fascinant i colpidora, a parts iguals. Malala era molt jove, però tenia una determinació i unes conviccions sorprenents. És fàcil tenir ideals i conviccions al primer món i defensar-los en una manifestació pacífica, però la història de Malala resulta sorprenent i inspiradora perquè tot i tenir les de perdre (essent dona en un entorn que relega les dones a casa) no es va rendir en cap moment ni es va deixar dominar pel terror dels talibans.

Actualment Malala és un símbol internacional de protesta pacífica i la persona més jove que ha estat nominada a rebre el Premi Nobel de la Pau, premi que va rebre el 2014. Avui dia segueix treballant des de la seva fundació a fi que tots els nens i nenes del món tinguin accés a una educació pública de qualitat.

"Al meu país, no és gens estrany que les dones siguin analfabetes, però veure com la mare, una dona intel·ligent i orgullosa, patia per llegir els preus al basar era una font de tristesa per a totes dues, em sembla."

Txell.Cat

Blanc - Han Kang

Títol: Blanc
Autora: Han Kang

Llengua original: coreà

Traductora: Alba Cunill

Editat per: Rata

Any: 2016

"La vida no es porta especialment bé amb ningú. Ho saps i camines mentre cau l'aiguaneu que et mulla el front, les celles i les galtes. Tot passa. L'aiguaneu que cau quan camines recordant aquesta veritat, quan camines sabent que allò a què t'aferres amb totes les teves forces acabarà desapareixent. L'aiguaneu que no és pluja ni és neu, que no és gel ni és aigua. Amb els ulls oberts o tancats, aturat al mig del camí o apressant el pas, l'aiguaneu et mulla les celles, t'amara el front."

La segona parada d'aquest viatge per l'Àsia l'he fet a Corea del sud de la mà de Han Kang amb Blanc.

Amb tocs autobiogràfics, l'autora sud-coreana fa una llista d'objectes blancs, a partir dels quals teixeix pensaments al voltant d'una mort que li és molt present i que l'ha acompanyat tota la vida; la de la seva germana gran que no va arribar a conèixer i que va morir dues hores després de néixer. Malgrat no haver-la conegut, la seva absència li és molt present.

El blanc és, també, el color del dol i de la mort al món oriental, però també simbolitza la puresa i la innocència dels nens.

Kang aborda una qüestió punyent i al voltant de la qual hi ha un silenci esfereïdor: el dol perinatal des del punt de vista dels germans petits. És evident que la tristesa i el dolor hi són presents, però la lectura és lleugera i commovedora, i està escrit amb una tendresa i serenitat que captiven. 

"Per tant, si tu fossis viva jo no hauria de ser en aquest món.

La meva existència fa la teva impossible.

Tu i jo només ens veiem les cares per l'escletxa blavosa entre la foscor i la llum."

No diria que es tracti d'una novel·la, però tampoc d'un assaig. Són reflexions més aviat breus escrites amb una prosa extremadament lírica. És ben bé com si fos poesia, però sense estar escrita en vers. Blanc és un llibre per llegir amb calma, d'aquells que subratllaries sencers.

Blanc està estructurat en tres parts. La primera part, titulada "Jo", té un cert punt narratiu i situava l'autora en una ciutat europea en ple hivern on ens presenta la història de la seva germana. La segona part, titulada "Ella", és molt menys narrativa i molt més reflexiva. En aquesta part, a partir d'objectes quotidians, trobem reflexions sobre la vida i la mort, sobre el que és efímer i els canvis al llarg del temps, sobre l'acceptació de la vida. Em va costar una mica entrar en la dinàmica de la segona part, però una vegada capbussada, és una lectura agradable i calmada. La tercera part es titula "Tot blanc" i aquí Kang recupera un fil narratiu mínim. Aquesta última part és com si, reconciliada amb la vida i després d'acceptar-la, integrés la seva germana i trobés la força per tirar endavant. 

El final és bonic i tanca perfectament el viatge de l'autora a través del dol fins a l'acceptació.

No negaré que hi ha alguns passatges que m'han deixat més indiferent perquè no he acabat d'enganxar-los, però n'hi ha d'altres que m'han agradat molt i que rellegit més d'una vegada. 

 Acabada la lectura, la sensació que tinc és que l'autora necessitava fer aquest exercici per tancar el dol i reconciliar-se amb la vida, per acceptar que la vida li pertany i que és ben seva. 

"Un matí fred se li va escapar un baf blanc de la boca. La prova que estem vius, que els nostres cossos són calents. L'aire fred s'endinsa en la foscor dels pulmons, s'escalfa amb la temperatura corporal i es converteix en una exhalació blanca. És el miracle de la vida propagant-se per l'aire de manera blanca i clara."

M'ha agradat molt i, per mi, és una lectura que va clarament de menys a més. Tal com diu la sinopsi, "sempre hi ha algú que ens ha deixat que ens acompanya". Jo crec que això serveix per als qui hem conegut i ens han deixat, però també a aquelles persones que no hem conegut però que tenim ben presents. En el meu cas, l'exemple més clar són els avis. No vaig conèixer els avis paterns i fa més de 10 anys que vaig perdre l'avi matern, però d'alguna manera i per estrany que pugui ser els tinc presents i m'acompanyen. Part del que sóc els ho dec a ells.

No és una lectura que recomani a tothom per dos motius. D'una banda, i tot i que es tracta amb una tendresa exquisida i amb molta serenitat, el tema és dur. I d'altra banda, per l'excés de lirisme. És com llegir poesia i no tothom s'hi enganxa.

"A vegades li fa la impressió que les fundes de coixí i els llençols blancs acabats de rentar volen dir-li alguna cosa. Com si brollessin paraules d'aquella tela blanca de cotó en tocar la seva pell nua: Ets especial, el teu son és net i no és cap vergonya que siguis viva."

"Un nadó embolcallat amb una manta blanca com la neu. La infermera l'ha embolcallat ben apretat perquè no s'espanti de trobar-se en un espai obert després d'haver viscut en un de tan estret i temperat com és l'úter. És un ésser humà que respira per primer cop amb els seus pulmons. No sap qui és, on és ni què acaba de passar. Més indefens que un ocell o un cadell acabats de néixer, és el més immadur de tots els animals."

Coneixem una mica més l'autora?

Han Kang va néixer el 1970 a Corea del sud. Filla i germana d'escriptors, va estudiar Literatura coreana a la Universitat de Yonsei i va debutar als 23 anys publicant cinc poemes en una revista. L'any següent va començar la seva carrera com a novel·lista amb Àncora vermella, amb què va guanyar el Premi Literari Shinmun. Ha publicat diversos reculls de relats i set novel·les, entre les quals destaquen La vegetariana (2007) i Actes humans (2014).

Ha estat guardonada amb diversos premis literaris de rellevància a Corea, a més del Man Booker Internacional el 2016 per La vegetariana.

"Al final d'un dia llarg cal un moment de silenci. Un moment per acostar les mans rígides a l'escalfor que desprèn el silenci, igual que fem davant l'estufa, sense pensar-hi."

Txell.Cat

El mariner que va perdre la gràcia del mar - Yukio Mishima

Títol: El mariner que va perdre la gràcia del mar

Autor: Yukio Mishima

Llengua original: japonès

Tradutor: Josep Maria Fulquet

Any: 1963 (Traducció a partir del text anglès, 1984)

Editorial: Proa

"Els únics records que tenia de la vida en terra eren records de pobresa, malaltia i mort, records d'una devastació inacabable. Al fer-se mariner s'havia separat de la terra per sempre. Era la primera vegada que parlava tan llargament d'aquelles coses amb una dona."

Enguany m'he sumat al #marçasiàtic, una proposta que fa @magratajostiernos i que consisteix a llegir literatura d'autors asiàtics durant el mes de març amb l'objectiu d'acostar-nos una mica més a la cultura asiàtica. És el tercer any que es fa, però jo no hi havia participat mai. Realment he llegit pocs autors asiàtics, així que vaig pensar que era una molt bona oportunitat per ampliar horitzons i sortir una mica de la meva zona de comfort lectora. Quan parlem de literatura asiàtica no parlem només de la Xina o del Japó; hi ha moltíssims països i autors més per descobrir. Al blog mateix de @magratajostiernos hi ha una entrada molt interessant amb propostes per a molts països.

Nota: El hashtag original és en castellà 😉

La primera parada d'aquest viatge per l'Àsia ha estat al Japó. El mariner que va perdre la gràcia del mar, de Yukio Mishima, és el llibre que m'ha portat fins al país nipó. I quina lectura!

El vaig agafar perquè ja havia llegit La remor de les onades fa molts anys i, tot i que no en recordo massa la trama, sí que recordo que em va costar entrar-hi, però el vaig acabar gaudint.

Mishima el va escriure en japonès, però la traducció al català que he llegit es va fer a partir de la traducció a l'anglès.

En aquest cas també em va costar entrar-hi i el primer capítol em va semblar molt estrany. Ja al primer capítol Mishima ens presenta els tres personatges principals de la història: Noboru, Fusako i Ryuji.

Noboru és un noi de tretze anys, membre d'una colla amb una ideologia sobre la vida adulta ben particular i apassionat dels vaixells i la vida a alta mar. La seva mare, Fusako, és vídua des de fa cinc anys i regenta una botiga d'articles exclusius d'importació d'Europa i dels Estats Units. Finalment, Ryuji és un mariner jove sense lligams a terra ferma.

Al primer capítol, com deia, Mishima ens presenta els tres personatges i ho fa sense preliminars. Noboru espia la seva mare a través d'una escletxa al fons de l'armari que dóna a l'habitació de Fusako, i la veu fent l'amor amb Ryuji. La trama d'aquest primer capítol és prou incòmoda, però la manera com està escrit tampoc no em va ajudar a entrar-hi: moltes imatges per descriure l'escena de sexe, algunes bastant explícites, i d'altres tan metafòriques, que perdia el fil de la lectura.

Als següents capítols, Mishima va desgranant els personatges i ens explica què fan l'endemà de la nit del primer capítol. I tot sembla fluir fins que el capítol cinc et colpeja fins a marejar-te. En aquest capítol coneixem els amics de Noboru, una colla liderada pel Cap, un personatge inquietant que promou un pensament segons el qual cal defugir les passions humanes i l'amor. El capítol cinc és la narració d'un ritual macabre per convertir Noboru en home i perquè demostri que s'ha deslliurat de les emocions humanes. És gore, desagradable, pertorbador i incòmode de llegir, tot i que també té un punt estètic en la manera de descriure el ritual. 

A partir d'aquest punt, la història torna a girar entorn a la relació de Fusako i Ryuji, i Mishima escriu una història d'amor carregada de bellesa i tendresa, amb l'estrany comportament de Noboru planant-hi per damunt.

Ryuji és un heroi a ulls de Noboru per la vida que ha triat viure, lluny del tedi de la família i la mediocritat de la majoria dels humans. És un home lliure i amo del seu destí. Tanmateix, aquesta imatge que té Noboru del jove mariner xoca amb la realitat: Ryuji és un home carregat de bondat i afecte.

Fusako, per contra, encarna l'occidentalització del Japó que condueix cap a la desaparició del món tradicional nipó. La manera de vestir, la decoració de la casa, l'alimentació... són totalment occidentals. La mare representa precisament el contrari del que busca Noboru; la mare és terrenal, apassionada i es deixa portar per Occident.

El final dramàtic es desencadena frenèticament en els últims tres capítols. Un final que ja s'anunciava a la primera part de la novel·la i que es clava a l'estómac quan t'adones que no hi pots fer res.

Com no podia ser d'una altra manera, el vocabulari relacionat amb el mar, els vaixells i el món mariner és molt present i ampli. Hi ha moltes metàfores i imatges que se serveixen del mar com a protagonista.

A nivell formal, la novel·la està dividida en dues parts que es corresponen amb les estacions d'estiu i hivern. La primera part passa a l'estiu i contrasta la calor que fa amb la distància que encara hi ha entre els personatges perquè no es coneixen prou. Per contra, a l'hivern, malgrat el fred, el relat és més passional (en tots els sentits) i les relacions són més intenses.

Mishima combina lirisme i metàfores amb un estil més directe i descriptiu. En alguns moments els flashbacks i il·lusions dels personatges s'intercalen amb la trama de la història de manera sobtada i, a vegades, confusa. 

"Pel motiu que fos, la menta amb gel que va demanar Fusako es presentava amb una cirera amb cua i tot. Hàbilment va arrancar el fruit amb les dents i va deixar el pinyol en un cendrer pla de cristall. La claror que encara hi havia al cel es filtrava a través de les cortines de blonda del finestral davanter i omplia la sala gairebé buida. A causa potser d'aquells raigs de llum delicadament matisats, el pinyol llis i càlid de la cirera, que d'una manera gairebé imperceptible començava a assecar-se i a adquirir un to rosa inefable, li va semblar a Ryuji increïblement seductor. El va agafar d'una revolada i se'l va posar a la boca. Fusako va llançar una exclamació de sorpresa i es va posar a riure. No havia experimentat mai un instant tan plàcid d'intimitat física."

Si li hagués d'atribuir un únic adjectiu diria que El mariner que va perdre la gràcia del mar és una novel·la de contrastos. Contrast entre el món occidental i l'oriental, entre la història d'amor i els rituals macabres, entre l'excés de lirisme i l'escriptura directa, entre el renaixement i la mort, entre l'estiu i l'hivern.

Diuen que aquesta és una de les obres més representatives de Mishima perquè conté els motius recurrents de la seva obra i filosofia. 

El mariner que va perdre la gràcia del mar és una lectura inquietant i pertorbadora, però també té un no sé què atraient. Si bé compleix el requisit d'obrir-me a un pensament i a una realitat que em queda molt lluny i m'ha sorprès la manera d'escriure amb tants contrastos, si mai algú m'ho demana, no crec que el recomani.

Coneixem una mica més l'autor?

Darrere del pseudònim de Yukio Mishima s'hi amaga Kimitake Hiraoka (1925 - 1970), un personatge ben particular. Tenia una fixació per la mort i el món ritual japonès, i va suïcidar-se seguint el ritual del seppuku després d'intentar un Cop d'Estat fallit amb quatre membres de l'associació nacionalista que havia fundat. Mishima va ser candidat tres vegades al premi Nobel de literatura per la seva extensa obra polifacètica.

D'entre la seva obra destaca La remor de les onades (1954) i la tetralogia de la fertilitat del mar (1965 - 1971)

"Ryuji la va besar de nou i, alleujat per la certesa del seu plor, li van venir, a ell també, les llàgrimes als ulls."

Txell.Cat

Creix un arbre a Brooklyn - Betty Smith

Títol: Creix un arbre a Brooklyn
Autora: Betty Smith

Llengua original: anglès

Traductor: Josep Alemany

Editat per: L'Altra Editorial

Any: 1943

"-Perquè -va explicar, convençuda, la Mary Rommely- la nena ha de tenir una cosa molt valuosa que es diu imaginació. La nena ha de tenir un món secret on visquin coses que no han existit mai. És necessari que hi cregui. Cal que comenci creient en coses que no són d'aquest món. Així, quan el món es torni massa lleig per viure-hi, ella podrà fugir i viure a la seva imaginació."

Creix un arbre a Brooklyn de Betty Smith és una meravella, un llibre d'aquells que a mi m'agraden, on no hi passa res, però alhora hi passa tot. Un llibre on hi passa la vida. 

Amb una trama senzilla, la novel·la explora la quotidianitat i les dificultats dels Nolan, una família pobra que viu a Brooklyn a principis del segle XX. A Williamsburg, un barri d'immigrants que marxen a Amèrica seguint el somni americà (com fan els avis de la protagonista), els Nolan viuen les grans revolucions de principi del segle passat: l'arribada de l'electricitat a les cases, els cotxes i, malauradament, la guerra. 

Després de la publicació de la novel·la, l'any 1943, Betty Smith va reconèixer que hi havia alguns elements autobiogràfics. 

Al llarg de la novel·la, narrada com si un nen t'expliqués el seu dia a dia, el lector acompanya la Francie i en Neeley en la seva innocència i la seva maduresa forçada a mesura que es van fent grans. Al seu voltant, Smith ens presenta uns personatges entranyables, amb les seves virtuts i defectes, les il·lusions i els desenganys, els somnis que tenen i les desgràcies que els toca viure. 

A Creix un arbre a Brooklyn els lligams familiars juguen un paper clau. El pare, en Johnny, és un somniador que té el cap ple de pardals, mentre que la mare, la Katie, és una dona determinada que lluita per tirar endavant la família i perquè els seus fills tinguin una vida millor que la seva. La Francie és una barreja de tots dos: somniadora i amb grans il·lusions, però alhora és conscient de les dificultats de la família i fa tot el que pot per ajudar. En aquest mosaic familiar les dones de la família Rommely tenen una parcel·la molt destacada: l'àvia, les dues tietes (Sissy i Evy) i, per descomptat, la mare. Cadascuna encarna una manera d'enfrontar-se a les dificultats i sobreviure, amb determinació i tossuderia.

Part de l'encant d'aquesta novel·la és la Francie lletraferida, que llegeix per sentir-se acompanyada i escriu per expressar el que no diu. Crec que moltes lletraferides som una mica (o en algun moment hem sigut) una Francie.

La lectura avança fluidament a mesura que acompanyem la Francie i en Neeley al llarg de la seva infantesa i joventut, i quan acaba tens aquella buidor que et deixen els bons llibres i els grans personatges, i desitjaries poder seguir llegint per saber què els oferirà la vida.

El final és tendre i rodó, d'aquells que et deixen el cor encongit. Un final que ens recorda que la vida segueix; que la vida, malgrat tot, és senzilla i que cal assaborir-ne les petites coses del dia a dia. 

Nota addicional: El capítol 22 és una autèntica joia 😍

"Quin moment més màgic quan un nen s'adona que sap llegir les paraules impreses! [...] A partir d'aquell moment, el món era seu gràcies a la lectura. No estaria mai més sola, no trobaria a faltar la companyia d'amigues íntimes. Ara els llibres eren els seus amics, i n'hi havia un per a cada estat d'ànim. Llegia poesia quan volia companyia tranquil·la. Els llibres d'aventures li venien de gust quan estava cansada d'hores i hores de silenci. Si volia conèixer algú íntimament, llegia biografies. Quan fos adolescent, seria l'època de les històries d'amor."

Coneixem una mica més l'autora?

Betty Smith (1896 - 1972) va ser el pseudònim d'Elisabeth Wehner, una novel·lista nord-americana que va fer-se famosa arran de la publicació de Creix un arbre a Brooklyn (1943). 

Va créixer al barri de Williamsburg en condicions de pobresa extrema i als 14 anys va haver de deixar els estudis per treballar. Quan tenia 19 anys va poder reprendre els estudis.

La publicació de la seva primera novel·la va ser un èxit i posteriorment va escriure Tomorrow will be better (1947), Maggie-Now (1958) i Joy in the morning (1963).

"La Francie tenia deu anys quan va trobar en l'escriptura la manera de desfogar la fantasia. L'important no era el que escrivia, sinó que el fet d'escriure històries la mantenia en la línia divisòria entre la veritat i la ficció.

Si no hagués trobat en l'escriptura una sortida per a la fantasia, hauria estat una gran mentidera durant tota la vida."

Txell.Cat

L'illa dels tresors - Diversos autors

Títol: L'illa dels tresors

Autors: Maria Barbal, Sebastià Bennasar, Xavier Bosch, David Cirici, Najat El Hachmi, Martí Gironell, Pau Joan Hernàndez, Francesc Miralles, Núria Pradas, Llucia Ramis, Albert Sánchez Piñol, Care Santos, Màrius Serra, Sílvia Soler, Coia Valls

Editat per: Diputació de Barcelona (Edició no venal)

Any: 2019

L'illa dels tresors és un recull de contes inèdits escrits per commemorar el centenari de la xarxa de biblioteques de Catalunya. Tots els contes, que són d'aproximadament 10 pàgines, comparteixen un element comú: les biblioteques. A banda de les biblioteques, que són el punt d'unió d'aquestes històries tan dispars, en molts contes hi trobem escriptors i filòlegs, un fet que m'ha fet reflexionar sobre la connexió directa que tendim a fer entre les biblioteques i aquestes dues professions, com si un enginyer en telecomunicacions o una perruquera no pogués protagonitzar una història en una biblioteca.

Reflexions a banda, el vaig agafar perquè tenia ganes de llegir algun escriptor en català i quan em vaig posar davant del prestatge d'autors catalans, aquest va ser el primer llibre amb què em vaig topar i que encara no havia llegit. No acostumo a llegir contes perquè sovint em queda la sensació que em falta alguna cosa, però aquesta vegada em venia de gust 😊.

Les valoracions a Goodreads no eren massa encoratjadores, però l'he gaudit més del que em pensava i, contra tot pronòstic, els contes que més m'han agradat no han estat els que estaven més ben valorats. Alguns m'han fet reflexionar, d'altres m'han despertat tendresa i uns altres repulsió i indignació. En global, en valoro molt positivament la iniciativa i l'originalitat de la majoria, així com la diversitat: hi ha contes futuristes, de fantasia, realistes, històries d'amor...

'Clarianes' de Maria Barbal ✩✩

'Clarianes' és el primer conte del recull i ens presenta la vida de la Rita  a través de les biblioteques de la seva vida: la del poble quan era petita, la de la universitat i la de la ciutat on viu d'adulta. Aquí hi veiem l'evolució de les biblioteques que també hem viscut nosaltres: des de la foto de carnet que havies de portar per fer-te el carnet fins al catàleg Aladí.

És un conte que m'ha despertat tendresa i m'ha ressonat per la meva pròpia experiència, tot i que alguns elements m'han semblat massa buscats i algunes imatges descrites no les he sabut visualitzar.

'Rates de biblioteca' de Sebastià Bennasar ✩✩✩

No havia llegit res de Bennasar i he de dir que m'ha agradat molt l'estil narratiu del seu conte i m'han entrat ganes de llegir-lo. De fet, aquest és un dels contes que més m'ha agradat.

'Rates de biblioteca' ens explica una història d'amor en una biblioteca, però també l'amor pels llibres. La història salta de personatge a personatge, però està molt ben teixida i lligada. Un dels personatges, en Petros Dexter, m'ha semblat un personatge força histriònic, però molt atraient.

'Testament' de Xavier Bosch ✩

Amb l'obra de Xavier Bosch he tingut una experiència molt bona (Nosaltres dos) i una altra de més descafeïnada (Paraules que tu entendràs). De 'Testament' en destaco l'originalitat a l'hora d'incloure les biblioteques, però per la resta no m'ha acabat de convèncer. 

Hagués estat rodó si el relat hagués complert el que es diu a l'última frase del conte.

'Tres negres' de David Cirici ✩

'Tres negres' és el conte que més bones valoracions tenia de tot el recull, però per mi no és dels millors. La història o, més aviat, el protagonista, m'ha despertat repulsió i no he acabat de connectar amb el relat. Tot i això, aborda temes molt actuals com la immigració i els prejudicis racistes. 

El final és interessant, però tinc la sensació que el conte és massa llarg per a aquest final, és a dir, que faria el mateix efecte sense donar-hi tantes voltes.

'Dos amants com nosaltres' de Najat El Hachmi ✩

Amb aquesta referència a Vicent Andrés Estellés, Najat El Hachmi ens explica una història d'amor o, més ben dit, de passió, de dos joves adolescents de comunitats diferents (una mica a l'estil Romeu i Julieta) que recorren a la biblioteca per trobar-se d'amagat. 

'Dos amants com nosaltres' té un punt divertit.

'El tresor de Mingana' de Martí Gironell ✩

No he llegit res de Gironell, però crec que 'El tresor de Mingana' s'adiu a la temàtica que acostuma a abordar a les seves novel·les. Situada en diferents èpoques històries, aquest conte parla de les biblioteques com llocs on amagar coses i dels descobriments que s'hi poden fer.

Potser li van faltar pàgines, però la sensació que vaig tenir en acabar la lectura és que si fos una novel·la s'hagués pogut desenvolupar molt més la història i que hi havia massa informació i detalls encabits en poques línies i poc espai per desenvolupar tota la trama.

'L'ombra del coronel Durana' de Pau Joan Hernàndez ✩

'L'ombra del coronel Durana' és un conte curiós. M'ha semblat interessant i tenia ganes de saber què passaria, però he de dir que el final m'ha desinflat una mica. Els dos personatges són interessants i desperten curiositat: tant la bibliotecària com l'usuari que visita la biblioteca. L'usuari també em despertava una certa desconfiança.

Entremig de la història s'hi introdueixen retalls de diaris del passat que generen certes expectatives, massa pel que acaba sent...

'El conte de la biblioteca' de Francesc Miralles ✩✩

Tenia una idea preconcebuda del que em podria trobar en un conte de Francesc Miralles i potser no anava tant desencaminada. Amb una certa moralitat, aquest conte explora la metatextualitat, fet que el situa entre un dels més interessants del recull.

Té un final molt original i trobo que encaixa perfectament amb la idea d'aquest recull.

Del mateix autor he llegit Un cor ple d'estrelles i El laberint de la felicitat.

'El llibre fosc' de Núria Pradas ✩✩✩

Aquest és un altre dels relats que m'han despertat més curiositat. La història gira al voltant d'un llibre misteriós que es guarda en biblioteques. Situat en tres èpoques històriques diferents, 'El llibre fosc' narra els encontres de tres dones amb aquest llibre.

De la manera com està escrit, Pradas aconsegueix atrapar al lector i generar intriga per descobrir què s'amaga a l'interior de la coberta fosca d'aquest llibre, així que pel meu gust és un conte molt reeixit.

'Qui és qui' de Llucia Ramis ✩✩

'Qui és qui' m'ha agradat perquè està escrit amb el parlar de Ses Illes i m'agrada molt quan llegeixo un llibre i mentalment sento altres parlars. És un conte que m'ha despertat una certa tristesa, fet que valoro positivament perquè crec que és bonic que en un recull de contes de la biblioteca també hi hagi aquest contrapunt i no tot siguin flors i violes.

Ramis parteix del clàssic joc de taula "qui és qui" per situar-nos en una escena que m'ha resultat molt familiar i m'ha transportat a la biblioteca del meu poble: dos amics que esperen que acabi una xerrada per vendre exemplars dels autors que fan de ponents.

Tanmateix, no m'ha acabat d'agradar que a partir de la meitat el conte acabés divagant en preguntes massa filosòfiques. 

'L'home que va cremar l'última biblioteca' d'Albert Sánchez Piñol ✩✩✩

Aquest és, per mi, el millor conte del recull. Un relat futurista en què un Avi i el seu Net, que són del segle XXV parlen del passat (del segle XXI). La del segle XXV és una societat sense guerres i totalment tecnològica. 

Aquest conte és una crítica àcida a les condicions laborals dels escriptors, entre d'altres. Fa reflexionar de valent i fa canviar el prisma a través del qual ens mirem les biblioteques.

De Sánchez Piñol n'he llegit La pell freda i també em va generar sensacions contradictòries, però, en qualsevol cas, també em va fer reflexionar.

'L'incendi del somni de Bukowksi' de Care Santos ✩

'L'incendi del somni de Bukowksi' parla del poder de salvació de les biblioteques i de la lectura a través d'un personatge situat a Califòrnia que hi troba refugi. Tot i que el missatge és ben cert i bonic, aquest relat no m'ha atret gens.

La meva àvia ha llegit Habitacions tancades de la mateixa autora. 

'Biblioteca oral' de Màrius Serra ✩

He de dir que aquest conte m'ha desconcertat una mica perquè no té una relació tan evident amb les biblioteques. El protagonista de la història explica una situació desagradable en què es troba a Moçambic i ens explica com ha arribat allà.

Tot i que la història està escrita amb gran versemblança, no acabo de trobar-ne l'encaix en aquesta antologia.

En aquest blog també trobareu la ressenya de Plans de futur que en va fer la meva àvia.

'Sota els mateixos cels' de Sílvia Soler ✩✩✩

Soler explica una història ben senzilla, però molt tendra. L'Aleix és un jove que té la sensació que no encaixa en la seva família perquè és l'únic lletraferit i sovint ha d'aguantar comentaris dels seus familiars sobre la seva passió per la lectura. Fugint de tot això troba refugi a la biblioteca del poble, on topa amb un tresor ben especial.

'Blanc' de Coia Valls ✩✩

De 'Blanc' em quedo amb el final, ja que el principi no acabava d'atreure'm. Una protagonista trasbalsada per alguna cosa que el lector pot intuir es perd i encara no sé ben bé perquè, acaba entrant en un edifici que d'entrada no identifica. Allà coneix un senyor gran, l'Ernest, i la seva gossa Viola, que canviaran el curs de la seva vida.

Un final bonic i amb un missatge d'amor a les biblioteques ideal per tancar aquesta antologia.

Txell.Cat

Belleza dorada - Laurie Lico Albanese

Títol: Belleza dorada (Stolen Beauty)

Autora: Laurie Lico Albanese

Llengua original: anglès

Traductor: Josep Escarré

Editorial: Duomo

Any: 2017

"Si la gente es un color, Klimt era turquesa profundo."

Vaig saber de l'existència d'aquesta novel·la gràcies al compte d'Instagram @elsaspis que en va fer una ressenya i de seguida em vaig convèncer que l'havia de llegir i que segur que m'agradaria. Viena és una ciutat que m'encanta i l'obra de Gustav Klimt sempre m'ha semblant preciosa, així que no vaig dubtar ni un instant i vaig anar a la biblioteca a agafar-la aquella mateixa setmana.

Belleza dorada de Laurie Lico Albanese és una novel·la basada en fets reals que gira al voltant del retrat Adele Bloch-Bauer I de Gustav Klimt.

Amb un estil fresc i àgil i amb gran versemblança, les poc més de 400 pàgines es llegeixen molt ràpidament i fluïda i et transporten a Viena i a les diferents èpoques que es van succeint. La novel·la s'emmarca en 120 anys d'història, des de 1886, en què llegim el primer passatge d'Adele Bloch-Bauer, fins el 2006, en què es tanca la història de Maria Altmann.

La novel·la intercala capítols d'Adele i de Maria, narrats en primera persona i en femení, amb alguns passatges en cursiva que resituen alguns esdeveniments des d'una veu externa. Des del punt de vista formal, el lector no té pèrdua: els capítols es titulen amb el nom de la veu que narra, ja sigui Maria o Adele, i amb l'any dels fets per situar-nos.

La història explica com Adele Bloch-Bauer coneix Gustav Klimt i, meravellada per la seva obra i per tot el que hi comunica, hi fa amistat i es converteix en mecenes i protectora del pintor. Per encàrrec del seu marit, Ferdinand Bloch-Bauer, Klimt pinta el retrat d'Adele, una obra que es converteix en un símbol de Viena, en la "Mona Lisa" de la ciutat. Maria Altmann, neboda d'Adele i Ferdinand, que creix en un entorn on l'art és sempre present, veu com Viena és envaïda pels nazis i com el llegat de la seva tieta perilla. 

Adele i Maria són dos personatges amb molts elements en comú (a banda de ser tieta i neboda). Totes dues provenen de l'aristocràcia vienesa, tenen una gran passió per l'art i són força modernes per l'època. A més, totes dues viuen el nazisme a Viena i el rebuig als jueus, però en dos moments diferents.

Adele és un personatge que em va atrapar des del principi. Ja des de petita mostra grans inquietuds de coneixement, i més endavant es qüestiona el rol de la muller, participa en la vida social de la ciutat independentment del seu marit... En la història d'Adele apareixen les primeres dones que porten pantalons i que fumen, un element més que farà que  la protagonista es qüestioni els rols i cànons imposats a les dones a finals del segle XIX. 

Per altra banda, Maria al principi no em va semblar un personatge tan potent com la seva tieta, però a mesura que va avançant la lectura, cada vegada agafa més i més força. Maria al principi sembla un personatge amb unes idees més clàssiques que Adele, però l'esclat de la guerra fa que es destapi tota la seva fortalesa i determinació.

Totes dues són un retrat de dones fortes, amb ideals i que els va tocar viure els anys de la història més fosca d'Europa.

"Karl escribió las letras de su nombre, y cuando el gatito gimoteó junto a mi pierna, escribió la palabra K-A-T-Z-E. Todo encajó en seguida, y estaba perdida en el remolino de letras y símbolos y en la posibilidad de que palabras y frases enteras aparecieran como un bote en una orilla lejana cuando mamá y los demás aparecieron en el porche. [...] Me encantaban las letras que se juntaban con otras, como 'tsch': la 'c', suave, arrimada a la estilizada 'h', producía un sonido que podía avanzar como un tren por la página o un susurro lo bastante suave como para que un gatito se quedara dormido."

He gaudit molt de la lectura i m'ha semblat molt interessant poder conèixer la història darrere d'un dels quadres més icònics de Klimt. 

A més, mentre llegia he anat buscant informació sobre altres artistes que apareixen a l'obra i que no coneixia, així com altres obres d'artistes cèlebres que tampoc tenia presents perquè, simplement, no els havia treballat a escola. Així que a banda d'aprofundir en Klimt, he après moltíssim! De fet, tinc ganes de seguir llegint sobre Klimt i la seva obra, i he vist que hi ha un parell de pel·lícules que també tinc ganes de veure i que expliquen aquesta mateixa història (Klimt (2006) i La dama de oro (2015)).

És una història realment fascinant, que m'ha transportat i m'ha captivat, que m'ha despertat unes ànsies de saber i una curiositat que poques lectures m'han despertat, així que us la recomano encaridament.

"El arte es un bálsamo incluso en los momentos más tristes. [...] Todo el mundo tiene momentos tristes, y el arte es uno de los mejores remedios contra un ataque de melancolía. El arte te habla pero tú no tienes que contestarle nada."

Algunes de les obres de Klimt que apareixen a Belleza dorada

Un dels aspectes que m'ha agradat més d'aquesta lectura és poder posar algunes pinzellades d'història a alguns dels quadres de Klimt que coneixia i conèixer-ne alguns de nous.

Klimt va retratar moltes dones de l'aristocràcia vienesa, dones que apareixen com a personatges d'aquesta novel·la, com ara Emilie Flöge (1902), Fritza Fiedler (1906), Margaret Wittgenstein (1905), Serena Lederer (1899), Amalie Zuckerkandl (1917, inacabat), Friederike Maria Beer (1916) o Mada Primavesi (1912). 

També apareixen alguns paisatges com ara Bosc de faigs I i Bosc de faigs II, el Pomer (1912) o Schloss Kammer (1909).

Dànae (1908), L'arbre de la vida (1909), Palas Atenea (1898), Judith amb el cap d'Holofernes (1901) o Les tres edats de la dona (1905) també apareixen a la novel·la, així com Filosofia (1907) i el Fris de Beethoven (1902).

I, per descomptat, el retrat d'Adele Bloch-Bauer I (1907) i II (1912), i El petó (1907-1908).

Coneixem una mica més l'autora?

Laurie Lico Albanese (1959) és una periodista i artista visual estatunidenca que ha publicat ficció, poesia, memòries i no ficció creativa. 

"¿Acaso no quiere todo el mundo que lo abracen como es debido durante el tiempo que sea necesario? Si no tenemos eso, nos ponemos tristes, pero si nos retienen demasiado tiempo, nos sentimos atados."

Txell.Cat

La néta del senyor Linh - Philippe Claudel

Títol: La néta del senyor Linh
Autor: Philippe Claudel

Llengua original: francès

Traductora: Lourdes Bigorra Cervelló

Editorial: La Magrana

Any: 2005

"És un home gran dempeus a la part del darrere d'un vaixell. Estreny entre els braços una maleta lleugera i un nadó, més lleuger encara que la maleta. L'home gran es diu senyor Linh. És l'únic que sap que es diu així, perquè tots els que ho sabien van morir al seu voltant."

Així comença La néta del senyor Linh de Philippe Claudel, una novel·la breu que parla dels estralls de la guerra, els refugiats, l'enyor i els records, el valor de l'amistat i el poder de la comunicació no verbal.

He gaudit molt de la lectura i, tot i que és una novel·la que es podria llegir amb una o dues tardes, he preferit allargar-la i assaborir-ne cada pàgina, cada imatge i cada metàfora. En aquest sentit, aprofito per apuntar que no he llegit l'original francès, sinó la traducció que n'ha fet Lourdes Bigorra, però trobo que ha creat una autèntica delícia. La novel·la està plena d'imatges i metàfores molt boniques i potents que traslladen el lector a la pell del protagonista. Molt bona traducció!

"La dona li etziba encara unes quantes paraules que volen cap a ell com pedres llançades. Els riures són ganivets, ganivets afilats que li encerten el cor i l'escorxen."

La néta del senyor Linh narra l'arribada del senyor Linh (també anomenat Tao-Laï) a un país estranger com a refugiat, fugint del seu poble que ha quedat devastat per la guerra i després d'haver perdut la seva família. Tot i que no es diu explícitament, sembla relativament clar que el país d'on marxa el senyor Linh és Vietnam. El senyor Linh se'n va amb tot el que té: la seva néta Sang Diû, un sac de terra i poc més. 

Arribats al destí, el senyor Linh es troba una ciutat amb un ritme completament diferent al que està acostumat, amb uns colors, unes olors (o, més ben dir, unes "no olors"), i una temperatura diferent de la que coneix, amb un idioma que li és totalment incomprensible. 

"El senyor Linh respira l'olor del nou país. No sent res. No hi ha cap olor. És un país sense olor. Estreny el nadó encara més contra el pit, li canta la cançó a l'orella. En realitat, la canta per a si mateix, per sentir la seva veu i la música de la seva llengua."

Amb el pas dels dies, el senyor Linh es va situant i coneix el senyor Bark, un home solitari i amable, amb qui comença a compartir hores i a teixir una amistat ben especial. No parlen el mateix idioma, així que s'entenen amb gestos, mirades i intencions.

Claudel traça una història senzilla amb què ens parla de la soledat, del racisme de la societat (amb aquelles mirades de reüll), de la vellesa (i de com ens mirem la gent gran), de l'amistat, dels gestos que poden dir tantes coses. El senyor Linh s'aferra a la seva néta per tirar endavant i per no defallir. Sang Diû es converteix en el seu motor de vida, ja que sense ella no hauria abandonat el seu país, ni tindria cap motivació per seguir vivint.

El desenllaç és aclaparador. És una clatellada que reafirma que l'obra està perfectament teixida, plena de detalls que val la pena rememorar quan acabes la lectura. El final trasbalsa perquè el senyor Linh és un personatge entranyable, presentat de tal manera que és fàcil que el lector hi empatitzi.

Ara, acabada la lectura i paït el final, entenc tots els qui em van dir que el final era espectacular i confirmo que mereix una relectura.

"Li somriu. S'esforça per posar moltes coses en aquest somriure, més coses de les que cap paraula podrà contenir mai."

Coneixem una mica més l'autor?

Philippe Claudel (1962) és un escriptor, guionista i director de cinema francès. És autor de nombroses novel·les i reculls de relats.

El 2008 va dirigir la seva primera pel·lícula, Il y a longtemps que je t'aime, amb què va guanyar un premi Cèsar a la millor òpera prima.

"L'home gran s'adona que quan, dins seu, parla del poble, ho fa en passat. I això li fa un pessic al cor. Realment nota com li pessiga el cor, llavors es prem el pit amb la mà lliure, al costat del cor, perquè la pessigada s'aturi."

Txell.Cat

La Ciudad de las Damas - Christine de Pisan

Títol: La Ciudad de las Damas
Autora: Christine de Pisan

Llengua original: francès mitjà

Traductora: Marie José Lemarchand

Editorial: Siruela Ediciones

Any: 1405

"-Te creo, querida Cristina -me contestó-. Si la gente se molestara en buscarlas, encontraría muchas mujeres extraordinarias."

No coneixia l’obra ni l’autora fins que els Reis d'enguany em van sorprendre amb aquest llibre. El vaig començar aquell mateix dia i em va fascinar des del primer moment. Els primers dies no deixava de preguntar-me: Com és que mai ningú no m'havia parlat de Christine de Pisan? Com és que mai no m’hi havia topat navegant per les xarxes socials?

Christine de Pisan va viure entre 1364 i 1430, i en aquesta obra sembra la llavor del pensament en femení partint de la pregunta: per què els homes de la societat on visc insulten i odien les dones?

Partint d'aquesta pregunta, l'autora construeix una ciutat perquè totes les dones hi puguin viure lliures, lluny de prejudicis i blasfèmies. 

La Ciudad de las Damas s'estructura en tres llibres, en què tres distingides dames acompanyen i ajuden Cristina a construir la ciutat. L'obra comença amb l'autora al seu estudi que, cansada d'hores d'estudi (valgui la redundància), decideix agafar algun llibre per entretenir-se i gaudir. El llibre que agafa a l'atzar és una obra misògina del segle XIII, que fa que es plantegi quins motius duen els homes a parlar tan malament de les dones. 

"Me preguntaba cuáles podrían ser las razones que llevan a tantos hombres, clérigos y laicos, a vituperar a las mujeres, criticándolas bien de palabra bien en escritos y tratados. No es que sea cosa de un hombre o dos, [...] sino que no hay texto que esté exento de misoginia. Al contrario, filósofos, poetas, moralistas, todos -y la lista sería demasiado larga- parecen hablar con la misma voz para llegar a la conclusión de que la mujer, mala por esencia y naturaleza, siempre se inclina hacia el vicio."

Mentre navega entre aquests pensaments apareixen tres dames que li expliquen que ha de construir la ciutat de les dames i que elles l'ajudaran a desmuntar els mites, prejudicis i històries que corren sobre les dones. La primera dama és la Dama Raó, que l'ajuda a fixar els fonaments de la ciutat i amb qui conversa durant el Primer Llibre. El Segon Llibre conté la conversa amb la Dama Rectitud, amb qui construeix els palaus i edificis, i amb qui comença a poblar la ciutat. Finalment, les converses amb la Dama Justícia centren el Tercer Llibre, que acaba de poblar la ciutat amb santes i beates.

"Debes saber que existe además una razón muy especial, más importante aún, por la cual hemos venido, y que vamos a desvelarte: se trata de expulsar del mundo el error en el que habías caído, para que las damas y todas las mujeres de mérito puedan de ahora en adelante tener una ciudadela donde defenderse de tantos agresores. [...] En su ingenua bondad, siguiendo en ello el precepto divino, las mujeres han aguantado, paciente y cortésmente, todos los insultos, daños y perjuicios, tanto verbales como escritos, dejando en las manos de Dios todos sus derechos."

Al llarg de l'obra, apareixen nombroses dones bíbliques, mítiques, històriques i contemporànies a Cristina, que serveixen d'exemple per anar desmuntant totes les crítiques dels homes: des de la idea que les dones no són tan intel·ligents com els homes fins que gaudeixen de les violacions, passant per que les dones són les culpables dels fracassos matrimonials o que no saben guardar secrets. 

La Ciudad de las Damas és una lectura recomanable als lectors d'obres de caire feminista i a aquells qui es vulguin deixar sorprendre per un clàssic del segle XV tan modern per l'època en què es va escriure. És una lectura sorprenent per diversos motius: pel to, per les idees i per haver passat desapercebut durant tants anys.

Convé no oblidar que es tracta d'una obra que es va escriure entre 1404 i 1405 i que, per tant, hi ha certs elements que poden considerar-se retrògrads, amb una forta presència de la religió cristina i amb un estil narratiu propi de l'època, amb frases i construccions que avui ens sonen pomposes i poc naturals.

Malgrat tot, curiós i molt interessant.

Coneixem una mica més l'autora?

Christine de Pisan (Venècia, 1364 - França, 1430) va ser una poeta i filòsofa que es va convertir en la primera escriptora professional de França, ja que vivia de les obres que escrivia. La seva obra es considera protofeminista, ja que encara lluny del feminisme tal com el coneixem avui, aborda temes com la violació, l'accés de les dones al coneixement o la igualtat de sexes. 

Va ser molt prolífica i entre les seves obres, a banda de Le Livre de la Cité des Dames, destaca L'Avision Christine (1405) i Le Livre des Trois Vertus (1405).

"-Verdaderamente, Señora, Razón y Vos habéis contestado todas mis preguntas y resuelto todas mis dudas. De ambas he aprendido algo muy importante: todo lo que es posible hacer y aprender está al alcance de las mujeres, en cualquier campo, material e intelectual, requiera fuerza física, inteligencia u otra facultad. Todo lo pueden abarcar, y además, pueden hacerlo fácilmente."

Txell.Cat

La reina al palau dels corrents d'aire - Stieg Larsson

Títol: La reina al palau dels corrents d'aire (Millenium III)
Autor: Stieg Larsson

Llengua original: suec

Traductor: Pau Joan Hernàndez

Editorial: Columna
Any: 2009 (edició en català)

Aquesta nit no podia dormir. Això no és cap novetat i em passa cada Nit de Reis, però aquest any se m'ha ajuntat un final de novel·la trepidant que no podia deixar de llegir. La reina al palau dels corrents d'aire de Stieg Larsson és la tercera i darrera novel·la de la trilogia de Millennium.

Aquest darrer volum m'ha tornat a atrapar força. Si he de fer una valoració global diria que el primer em va enganxar moltíssim, el segon no em va enganxar massa i el tercer queda a mig camí (menys que el primer, però força més que el segon). La lectura d'aquesta novel·la és gairebé obligatòria per als qui n'han llegit la segona part, ja que es narra el desenllaç del mateix cas.

És difícil explicar lleugerament la trama sense fer espòilers als qui no hagin llegit la segona part, així que en aquesta ocasió m'abstindré d'escriure una breu sinopsi. En canvi, sí que exposaré que té els elements clau perquè sigui un thriller d'èxit: uns personatges que cauen bé, malgrat no ens recordin a ningú en concret; una trama complexa, però molt ben lligada, i un estil fresc i lleuger.

El vaig agafar perquè em trobava en un punt en què no em venia de gust llegir res i tenia ganes de distreure'm i enganxar-me a un llibre fins que l'acabés. En aquest sentit, va ser una molt bona tria :)

Coneixem una mica més l'autor?
Stieg Larsson (1954 - 2004) va ser un periodista i escriptor suec que es va fer famós pòstumament arran de la publicació de la trilogia Millennium. Larsson va morir d'un atac de cor inesperat tres mesos després de lliurar la tercera novel·la i no va poder veure com la seva obra es convertien en un fenomen a escala mundial.

Altres entrades del mateix autor

• Els homes que no estimaven les dones
• La noia que somiava amb un llumí i un bidó de gasolina

Txell.Cat