La reina de corazones - Wilkie Collins

Títol: La reina de corazones

Autor: Wilkie Collins

Llengua original: anglès

Traductora: Gabriela Díaz

Editorial: Editorial Funambulista

Any: 1859 (versió llegida: 2006)

 "- Los próximos cinco días? - contestó- Vaya, eso nos lleva al final de mi estancia de seis semanas. ¿Supongo que no me estará tendiéndome una trampa? ¿No será esto una treta de tres astutos caballeros viejos para retenerme, verdad? -

Desfallecí interiormente cuando sus labios pronunciaron esa suposición tan cercana a la verdad."

Aquesta vegada he escollit aquest llibre de la biblioteca d’Horta. No sé massa perquè l’he escollit, però aquí em teniu disposada a comentar el seu contingut i una mica el seu autor, el nom del qual no em sona gens.

Faig a continuació una petita ressenya del contingut del llibre perquè ens fem una petita idea del seu context. L’arribada a The Glen de Jessie, la jove fillola de Griffith, un cavaller anglès que comparteix aquesta casa de camp amb dos dels seus germans, també vells i sols en el món, fa que la vida d’aquesta gent es vegi notablement alterada. El que en un principi semblava un destorb acaba sent una autèntica aventura, ja que els tres ancians hauran d’enginyar-se-les perquè llur invitada allargui la seva estada a casa seva. Amb aquesta finalitat ordeixen un pla magistral: entretenir la noia, llegint i comentant una història diferent cada nit, com si es tractés de un modern Decameró Victorià.

La trama principal desgrana deu narracions diferents. En elles, l’autor desplega el seu mestratge literari al tocar tots els gèneres, des de la novel·la de misteri, a la novel·la rosa, passant pel conte moral o la narrativa humanística.

L’obra està ben escrita i ben emmarcada en la època en què es va escriure, tot i que actualment no provoca el suspens que en aquell moment deuria provocar, ja que ens hem acostumat a un clima de violència i expectació molt superior a aquella època. En tot, l’autor esgrima un bon domini de la llengua i algunes de les històries són més reeixides que d’altres.

Coneixem una mica més l'autor? Wilkie Collins va néixer a Londres el 1824. Considerat un dels pares de la literatura policíaca, durant els seus seixanta-cinc anys de vida, va escriure vint-i-set novel·les, i més de cinquanta històries curtes. Fou amic íntim de Charles Dickens. Les seves novel·les de misteri: La dama de blanc (1860), i la policíaca La pedra lunar (1868), estan considerades obres mestres dintre dels seus respectius gèneres.

Es va tornar addicte a l’opi arran d’una malaltia i com a resultat d’aquesta addició, va experimentar durant tota la seva vida, al·lucinacions paranoiques.

No es va casar mai, però va viure a temporades amb la viuda Caroline Graves. Va tenir tres fills amb una altra dona, Martha Rudd. Al 1870, va tornar definitivament amb la Sra. Graves i, fins a la seva mort, al 1889, va mantenir les dues relacions sentimentals. 

MAC 

El callejón de los milagros - Naguib Mahfuz

Títol: El callejón de los milagros

Autor: Naguib Mahfuz

Llengua original: àrab

Traductora: Helena Valentí

Editorial: Ediciones Planeta

Any: 1947

"Pero aquella burbuja, como las otras, acabó también reventando y el callejón de Midaq cayó de nuevo en el olvido y en la indiferencia. En él se lloraba por la mañana, si había algún motivo, y se reía ruidosamente por la noche, al crujido de las puertas y las ventanas que se abrían o cerraban."

El callejón de los milagros és la segona obra d'un escriptor egipci que em vaig endur de viatge a Egipte. En aquest cas es tracta d'una de les obres més destacades i conegudes de Naguib Mahfuz, Premi Nobel de Literatura el 1988.

Igual que L'Automòbil Club d'Egipte d'Al Aswani, es tracta d'una novel·la coral ambientada a el Caire, en aquest cas als anys 40. Tanmateix, l'estil d'escriptura i l'atmosfera que es dibuixa és molt diferent. El callejón de los milagros és una novel·la costumista, un retrat minuciós de la societat i l'ambient d'Egipte de finals de la Segona Guerra Mundial. 

Com passa en moltes novel·les corals, l’obra s’estructura en diversos capítols, cadascun dels quals gira al voltant d’un personatge.

Mahfuz crea un microcosmos al carrer Midaq i als carrers adjacents (per cert, situats a la vora del basar Khan El Khalili) on hi conviuen personatges de classes socials i edats ben diferents, tots molt complexos i elaborats. Hi trobem una fornera que maltracta el seu marit, un senyor que es fa dir “metge” i que es dedica a fer deformacions als qui volen ser captaires, un venedor de caramels, una alcavota, un dentista sense titulació, un comerciant ric...

En general, però, hi ha personatges de classe mitjana-alta, i personatges de classe baixa; adults i joves. Els adults encarnen una societat tancada, tradicional i frustrada, mentre que els joves representen l’ambició, l’anhel de llibertat i el desig de viure aventures. Així, mentre els joves somnien en sortir del carreró per complir els seus desitjos i prosperar, els adults s’hi aferren i es neguen a adaptar-se als canvis. La lluita entre la tradició i la modernitat és, doncs, un tema recurrent al llarg de l’obra.

D’entre tots els personatges de l’obra, el meu preferit és Abbas, un dels joves. Barber de professió, conformista i acomodat a la seva rutina, decideix abandonar el carreró de Midaq per amor a Hamida i allistar-se a l’exèrcit anglès per fer calaix i poder-s’hi casar.

Al llarg de la lectura, empatitzem amb alguns personatges i amb d’altres no tant, ens trobem amb passatges simpàtics però també trobem escenes més dures. Talment com la vida.

Coneixem una mica més l'autor?

Naguib Mahfuz (el Caire, 1911 - 2006) és considerat l'escriptor més important de la literatura àrab contemporània. Premi Nobel de Literatura l'any 1988, la seva obra ha estat traduïda a més  de 40 idiomes.

La seva producció literària és considerable, unes quaranta novel·les i diversos reculls de contes. Les obres més destacades són El callejón de los milagros (1947), la Trilogia del Caire, Miramar (1967) o El día que mataron al líder (1985).

Txell.Cat

L'Automòbil Club d'Egipte - Alaa Al Aswani

Títol: L'Automòbil Club d'Egipte

Autor: Alaa Al Aswani

Llengua original: àrab

Traductor: Jaume Ferrer

Editorial: Edicions de 1984

Any: 2013

"El món necessita més temps per lliurar-se  de les idees racistes. Un racista és un ignorant que té por de les persones que li són diferents."

Aquest mes d'abril he estat de viatge a Egipte i abans de marxar vam tenir la idea de buscar noms d'alguns escriptors i escriptores d'Egipte per llegir-los durant el viatge. Vam anar a la biblioteca pública i hi tenien alguns llibres d'Alaa Al Aswani i de Naguib Mahfuz, entre d'altres. La contraportada d'aquesta novel·la em va semblar interessant i, afortunadament, la seva lectura no m'ha decebut, ans el contrari: m'ha agradat moltíssim!

La lectura és molt àgil i planera, amb un punt simpàtic, malgrat que l'estructura no és simple. 

Es tracta d'una novel·la coral (sí, em sembla que les novel·les corals són el meu punt feble...), en què apareixen nombrosos personatges, les vides dels quals es van entrellaçant a mesura que avança l'obra.

L'obra gira entorn de la família d'Abdelassís Hammam, un home de família benestant que, després d'arruïnar-se, es veu obligat a deixar l'Alt Egipte i a mudar-se a El Caire, on haurà de treballar de criat a l'Automòbil Club. Saïd, el fill gran és un egoista que es mou únicament i exclusiva per interessos propis i que té una ideologia bastant tradicional. Ben diferent és Kàmil, el segon fill, que estudia Dret a la universitat i mentre fa hores a l'Automòbil Club, s'implica en la revolta contra el rei i els colonitzadors anglesos. Sàliha és l'única filla de la família, és molt intel·ligent i dedica tots els seus esforços als estudis, però també viu el pes de la cultura i de la religió amb un matrimoni concertat. Finalment, Mahmud és el fill petit, el més primitiu i amb més poques llums, addicte al sexe i consumidor habitual de drogues.

L'Automòbil Club d'Egipte, a més, no presenta un únic narrador, sinó que a cada capítol canvia la veu narradora, segons el personatge entorn del qual gira el capítol en qüestió. A més, la novel·la avarca un període força llarg i ens trobem capítols situats en moments temporals clarament diferenciats que van des de la invenció del cotxe a finals del segle XIX fins als anys 40 i 50 a Egipte. 

La novel·la retrata la societat egípcia abans de l'enderrocament de la monarquia i la descolonització anglesa. S'aborden temes com la corrupció, la política, la violència, la submissió dels pobles, el sexe, el matrimoni, la religió i, fins i tot, el racisme.

Com ja he dit inicialment, me n'ha agradat molt la lectura i l'estil. He gaudit especialment del fet de llegir-lo mentre era a Egipte. És curiós llegir una obra que està situada en un país o ciutat mentre hi ets de viatge, coneixes els noms d’alguns barris i algunes escenes descrites que s’allunyen de la quotidianitat que tenim a Catalunya, se’t fan molt més fàcils d'imaginar.

Com a punt crític destacaria el primer capítol, que al meu entendre, no té relació amb la resta de la novel·la i que si no hi fos, no passaria absolutament res. Potser és que no l'he entès?

"La veritat era que el cul de la Faica, únic en la seva espècia, espectacular de forma i contingut, requeriria un manual o un plànol per examinar-ne les corbes i estudiar-lo a fons. Aquell cul, tendre i oscil·lant i ple de vida, amb els seus moviments incessants durant els quals adoptada desenes de formes totes sensuals i delicioses, sovint semblava posseir una vida pròpia totalment independent de la seva portadora. El cos de la Faica, efervescent com un volcà en erupció, llançava lava temptadora i flamejant damunt del cap d'en Saïd, fins que li corrompia tota resistència, esgotant-li els nervis, fent-li passar llargues nits en vetlla, submergint-lo en violents desitjos que s'embravien i contra els que lluitava com si s'enfrontés a les onades d'un oceà."

A vegades, quan acabo alguna lectura faig recerca de l'autor i de l'obra per internet. La meva sorpresa ha estat descobrir que Alaa Al Aswani va visitar Catalunya en motiu de la Setmana del Llibre en Català del setembre de 2014 i que diversos mitjans el van entrevistar. A continuació us deixo els enllaços a tres entrevistes molt interessants:

• Explorar l’Egipte de la dècada dels 40 per parlar del present - Jordi Nopca (diari Ara)
• Alaa Al Aswani: “No penso que una sola acció de la nostra vida tingui un únic punt de vista” - Laura Basagaña (Núvol)
• L'Automòbil Club d'Egipte (L'Espolsada)

Tot i que val la pena llegir les tres, en vull destacar només dues curiositats. La primera és que mentre escrivia aquesta novel·la van començar les revoltes de la Primavera Àrab de 2011 a Egipte, i l'autor no va dubtar ni un moment  a sumar-s'hi per conviccions, però també per inspirar-se per a la seva obra. La segona curiositat és que L'Automòbil Club d'Egipte té una vessant històrica, però també una vessant personal de l'autor, ja que el seu pare, a banda de ser un escriptor reconegut també era l'advocat de l'Automòbil Club, així que Alaa Al Aswani sovint l'acompanyava a l'oficina, on els companys del pare li explicaven anècdotes del rei i de les personalitats que freqüentaven el club. 

Probablement amb Alaa Al Aswani ens trobarem a trobar amb L'edifici Iaqubian, que ja me l'han recomanat dues persones amb qui vam coincidir al viatge.

Coneixem una mica més l'autor? 

Alaa Al Aswani (el Caire, maig 1957) és dentista de professió i escriptor. Està considerat un dels 500 musulmans més influents i la seva obra ha estat traduïda a nombroses llengües i ha rebut reconeixement internacional. Aquest escriptor és molt conegut al món àrab pel seu compromís tant en l'àmbit literari com el socio-polític. Les seves obres més conegudes són L'edifici Iaqubian (2002) i Chicago (2007).

A banda d'això, Al-Aswany és autor d’articles de temàtica literària, política i social en diaris egipcis, fet que l'ha convertit en una de les poques cares conegudes de la revolució popular del 2011.

Txell.Cat

Capvespre - Kent Haruf

Títol: Capvespre

Autor: Kent Haruf

Llengua original: anglès

Traductora: Marta Pera

Editorial: El Periscopi

Any: 2018, en català

El segon volum de la trilogia de Holt va arribar a les meves mans pel meu aniversari. Després de viatjar a Holt per primera vegada amb Cançó de la plana, i de tornar-hi amb Nosaltres en la nit, tenia moltes ganes de fer-hi una tercera visita.

M’ha agradat tornar a Holt per seguir sabent de les vides dels seus habitants, però també reconec que dels tres llibres de l’autor que he llegit, aquest és el que m’ha agradat menys. Potser perquè ja coneixia la màgia que em va captivar al primer volum de la trilogia.

A Capvespre es respira el mateix aire de tristesa, però també d'esperança que hi ha a Cançó de la plana. Igual que al primer llibre, tots els personatges es van enfrontant a diverses situacions difícils i dures, i han de sobreposar-se per a seguir endavant. 

Cada personatge ho fa d’una manera diferent, però en molts dels casos, l’amor dels propers i de la família hi té un gran pes.

Entre els personatges en trobem alguns que ja coneixem, com ara els dos germans McPheron o la jove Victòria Robidaux, però també en coneixem alguns de nous, com una parella amb dificultats econòmiques que malda per no perdre la custòdia dels fills o una dona que s'abandona a la beguda després que el marit l'abandoni. 

Però hi ha un grup de personatges especialment interessant i que no tenia una presència tan notòria al primer volum de la trilogia: els nens. Els nens que apareixen a Capvespre ofereixen una visió més innocent i optimista de les situacions que s’hi narren. 

Crec que l'article de l'Espolsada que parla d'aquesta lectura, ho explica molt bé: "Haruf composa una xarxa de relacions humanes que se sustenta gràcies als infants. Haruf trena les coses tristes de la vida amb els instants bonics que ens regala la quotidianitat. És gràcies a la mirada dels nens que els adults es transformen, aprenen i es donen noves oportunitats."

"Suposo que no cal que m'agradi, va dir ella. A mi tampoc m'agrada, va dir ell. Però tots dos sabem que ha de ser aixins. No té cap importància, si ens agrada o no. Les coses són aixins."

Acaba de publicar-se la tercera i última part de la trilogia de holt: Benedicció. Ja tinc ganes de llegir-la i de saber com acaben els nostres amics de Holt.

Coneixem una mica més l'autor?

Kent Haruf (1943 - 2014) va ser un novel·lista nord-americà que va néixer al Colorado, on situa totes les seves ficcions literàries. Es va llicenciar en Arts i Literatura i va rebre diversos premis literaris. Haruf va morir el 2014 just després d'acabar la seva última novel·la, Nosaltres en la nit.

Altres entrades del mateix autor:

• Cançó de la plana
• Nosaltres en la nit

Txell.Cat

Cuerpo de embarazada sin embrión - Paula Bonet

Títol: Cuerpo de embarazada sin embrión

Autor: Paula Bonet

Editorial: Literatura Random House

Any: 2018

Paula Bonet em sembla una dona valenta i molt forta. Feia temps que la seguia per les xarxes socials en la seva reivindicació feminista i a favor de parlar del dolor i de trencar el silenci dels estigmes de les dones, quan vaig veure el seu llibre Cuerpo de embarazada sin embrión a la Biblioteca de Mataró. No vaig dubtar en agafar-lo.

Roedores - Cuerpo de embarazada sin embrión consisteix en dues peces: Roedores - un desplegable il·lustrat que l'autora va escriure i pintar per a la seva futura filla, i Cuerpo de embarazada sin embrión - un diari amb reflexions seves d'un moment tan dur sobre la pèrdua, el dolor i els tabús. 

La lectura m'ha agradat molt. Concisa, directa i sense floritures, Paula Bonet transmet perfectament la por, la tristesa i el dolor.
Deixant de banda la bellesa de les seves il·lustracions, crec que val molt la pena fer-hi una lectura per començar a trencar tabús.


Tant de bo no ens haguéssim d'enfrontar als avortaments espontanis, però mentre encara n'hi hagi, val la pena parlar-ne i donar veu a aquelles que els han patit. Com diu l'autora "Vivimos de espaldas al dolor. Hemos de aprender a entender el dolor y a vivirlo."

Coneixem una mica més l'autora? 
Paula Bonet (1980) és Llicenciada en Belles Arts. La seva obra, carregada de poesia i bolcada en les arts escències, la música i la literatura, culmina amb la publicació de diferents llibres dels quals és autra tant del text com de la imatge. 


Txell.Cat

Aferrada a la vida - Giovanna Valls

Títol: Aferrada a la vida

Autor: Giovanna Valls Galfetti

Editorial: RBA La Magrana

Any: 2014

"A casa meva es parlava, hi havia diàleg, hi havia bellesa, ximpleries, aquella flaire, aquell color que va omplir els meus primers anys. [...] Vaig passar de recitar de memòria els poêtes maudits amb innocència, vaig passar de veure pel·lícules en blanc i negre plenes de llum, vaig passar de riure i somriure, perquè em vaig trobar cara a cara, amb vint anys, amb una droga, l'heroïna. Després d'un enamorament que em va fer molt de mal, vaig quedar fràgil, i un dia, un dia buit, a casa d'uns coneguts, em varen proposar d'esnifar una ratlla, com una branca que s'estirava. Era heroïna, i jo no sabia res de res."

Fa uns anys la meva àvia va llegir aquest llibre i en va escriure una ressenya per aquest bloc. Aquell mateix any me'l va regalar pel meu aniversari, no sé si perquè, d'una manera molt diferent a la de la Giovanna Valls i ni de bon tros enfrontant-me al mateix, jo també renaixia després d'una temporada difícil. 

Aquest mes de febrer he trobat el moment d'agafar Aferrada a la vida de Giovanna Valls i de llegir-me'l. 

Aferrada a la vida és, de fet, un cant a la vida i a l'esperança. A través de cartes a (i de) familiars i amics, del diari de la seva mare, Luisa Galfetti, i de petits fragments introductoris escrits per ella mateixa, Giovanna Valls es va despullant i mostra amb cruesa el món de la drogoaddicció. Valls va escriure el text entre el 2004 i el 2011, però no va ser fins l'any 2014 que es va publicar. 

El llibre està estructurat en sis parts que van des del moment en què l'autora va tocar fons fins a la recuperació definitiva, tot plegat embolcallat d'una prosa poètica i carregada de metàfores, però sincera.

"El món de l'heroïna, de la cocaïna, de l'alcohol, de totes les drogues, és un món pervers. Jo no vaig ser mai viciosa, ni pèrfida, ni corrompuda. Però dins meu tot es degradava."

Coneixem una mica més l'autora?

Neix a Paris el 1963, filla del pintor Xavier Valls i Subirà i de Lluïsa Galfetti, italiana. Amb  estudis superiors  en turisme i  idiomes, treballa molts anys com a assistent de turisme a Europ Assistent. El 1985 marxa de París  per instal·lar-se a viure a Barcelona. Després d’un llarg parèntesi entre l’exuberància de la selva amazònica i dels suaus turons del Maresme, torna per instal·lar-se definitivament a la casa familiar del barri d’Horta el 2007. Aferrada a la vida 

"Una nit vaig seure damunt del llit, abraçant una xeringa ben plena, i vaig esperar, volia lluitar fins a l'últim alè, ho vaig posar tot damunt d'una balança: la droga o la meva vida. I quan va sortir el sol, havien guanyat les meves ganes de viure."

Txell.Cat

Una fuig, l'altra es queda - Elena Ferrante

Títol: Una fuig, l'altra es queda

Autora: Elena Ferrante

Llengua original: italià

Traductora: Marta Hernández Pibernat

Editorial: La Campana

Any: 2016

"Mentrestant algunes amigues de l’Adele s’havien acostat perquè els firmés el llibre. Vaig vacil·lar: no volia perdre el Nino de vista ni un segon, però també desitjava suavitzar la impressió de joveneta cohibida que els devia haver fet. Així doncs, el vaig deixar amb el professor ancià i vaig acollir amb cortesia les meves lectores. Em proposava enllestir de pressa, però els exemplars eren nous, amb olor d’impremta, molt diferents dels llibres gastats i pudents que la Lila i jo agafàvem en préstec a la biblioteca del barri. I no vaig tenir esma de fer-los malbé anant ràpid amb el bolígraf. Vaig exhibir la millor lletra, em vaig empescar unes dedicatòries elaborades que van causar una mica d’impaciència a les senyores que s’esperaven."

El títol del llibre m’ha cridat l’atenció. A l’inici del llibre em semblava saber qui era la que fugia i quina la que es quedava, però a mesura que llegia no ho tenia tan clar. No sé si és un home o una dona l’autor o autora d’aquesta obra, ja que treballa sota un pseudònim, però si que es pot dir que és un gran coneixedor de l’ànima femenina, amb els seus defectes i les seves qualitats.

La trama es desenvolupa entre Nàpols i Florència, durant la dècada turbulenta dels anys 60 i principi del 70, amb la lluita entre el comunisme i el feixisme. L’autor ens detalla magníficament el barri populista de Nàpols, brut, les parets negres, llardós en contrapartida amb el Nàpols esplèndid i Florència, la culta i refinada. La decisió de la protagonista al final de l’obra, m’ha fet qüestionar si jo, en el seu lloc, hagués reaccionat com ella.

La protagonista, una dona intel·ligent, culta, que ha assolit un cert prestigi, viu immersa en el seu paper de dona, mare i filla, però en el fons no se sent realitzada plenament. És una dona brillant que no se sent reconfortada pel seu marit, un home culte, bo, però amb unes mires un tan retrògrades pel que fa el paper de la dona. La presència d’una tercera persona capgirarà aquesta situació amb un resultat que no tindrà marxa enrere. La lectura del llibre resulta agradable, planera, on predomina sobretot el diàleg. Com que hi surten molts personatges, a voltes he hagut de parar-me una mica per lligar caps.

"Durant una estona vaig tenir una sensació d’irresponsabilitat, potser fins i tot d’innocència, com si l’amiga de la Lila, la dona del Pietro, la mare de la Dede i de l’Elsa, no tinguessin res a veure amb la nena-noia-dona que estimava el Nino i finalment l’havia aconseguit. Sentia el rastre de les seves mans i dels petons per tot el cos. El deler del gaudi no es volia calmar , els pensaments eren: el dia encara és lluny, que hi faig aquí, torno amb ell un altre cop."

Coneixem una mica més l'autora? Elena Ferrante és l’escriptora sense cara. La seva figura està envoltada del secret més absolut. L’únic que se’n sap és que va néixer a Nàpols, però hi ha qui fins i tot afirma que qui s’amaga sota el pseudònim és un home. En qualsevol cas, com diu la mateixa Ferrante, «Els llibres no necessiten per res els autors, un cop estan escrits».

És autora de diverses obres: L’amore molesto (1992), que Mario Martone va portar a la gran pantalla. I giorni dell’abandono (2002); La figlia fosca (2006), Una fuig, l’altre es queda (2013), és el tercer volum de la celebradíssima tetralogia iniciada amb L’amiga genial (2011), i Història del nou cognom (2012), i que completa el títol Història de la nena perduda, que es publicarà pròximament. 

MAC 

La casa del propósito especial - John Boyne

Títol: La casa del propósito especial

Autor: John Boyne

Llengua original: anglès

Traductora: Patricia Antón de Vez

Editorial: Salamandra

Any: 2009

"Nunca había experimentado las noches blancas, y fue idea de Anastasia que las viese por primera vez con ella. Lo cierto es que ni siquiera había oído hablar antes del fenómeno y pensé que me volvía loco cuando, al despertar inquieto en plena noche, abrí los ojos y vi la luz del día en mi habitación. Creyendo que se me había pegado las sábanas, me lavé y vestí rápidamente. Crucé corriendo el pasillo hacia el cuarto de juegos, donde solía encontrarse Alexis a esas horas, leyendo uno de sus libros militares o entreteniéndose con algún juguete nuevo."

Aquí em teniu amb el llibre que he escollit a la Biblioteca Municipal d’Horta. Un llibre escollit a l’atzar, l’autor del qual n’és també del llibre El nen del pijama de ratlles. Es tracta doncs d’un llibre que està relacionat amb la història, tal com el seu autor ens té acostumat. En aquesta obra trobem personatges que a l’inici del segle XX tenien un paper rellevant en la història de la Rússia tsarista. Ens mostra també com la cort del tsar i el mateix emperador no van ser conscients de la misèria i la injustícia que patia el poble, la qual cosa va desencadenar la revolució bolxevica.

Mentre acompanya a la seva esposa Zoya, que agonitza en un hospital de Londres, Georgi Danilovich Yáchmenev rememora la vida que han compartit durant seixanta-cinc anys, una vida marcada per un gran secret que mai ha sortit a la llum. Els records se li amunteguen en una successió d’imatges inesborrables, a partir d’aquell dia llunyà en que Georgi va abandonar el seu miserable poble natal per anar a formar part de la guàrdia personal d’Alexis Romanov, únic fill baró del tsar Nicolàs II. Així, la fastuosa vida en el Palau de l’ hivern, les intimitats de la família imperial, els fets que van precedir a la revolució bolxevica i. finalment, la reclusió i posterior execució dels Romanov, es barregen amb el duríssim exili a Paris i Londres en una bonica història d’un amor improbable, al mateix temps un apassionant relat històric i una commovedora tragèdia íntima. Amb un domini absolut del ritme i el suspens, John Boyne manté viu l’interès fins a la darrera pàgina, on un inesperat desenllaç deixarà, una vegada més, una marca profunda en el lector.

L’autor demostra un do especial per descriure els grans esdeveniments històrics, des de perspectives desconegudes, mostrant-nos fets coneguts sota una llum nova i sorprenent. És un llibre que a mesura que els vas llegint, et vas involucrant, malgrat que ja saps quin final va tenir la família Romanov.

"Y entonces resonaron los disparos. Primero fue uno, repentino, inesperado. Me estremecí. Abrí los ojos. Me incorporé y me quedé paralizado. Instantes después hubo una segunda detonación, que me dejó sin aliento. Luego sonaron tiros y más tiros, como si los bolcheviques estuviesen vaciando todas sus armas. El ruido fue tremendo. Restallaron destellos, una y otra vez, cientos, una y otra vez, cientos, a la izquierda de la escalera y al son de las armas. Fue tan inesperado que no pude hacer más que quedarme donde estaba, preguntándome si el mundo entero habría llegado a su fin."

Coneixem una mica més l'autor?

John Boyne va néixer  a Dublín, Irlanda l’any 1971, on va estudiar Literatura Anglesa  al Trinity College. La seva novel·la El noi del pijama de ratlles es va convertir  ràpidament en un best-seller  mundial: es va traduir  a més de quaranta-cinc llengües, va vendre més de  sis milions d’exemplars  i va rebre multitud de premis, entre els quals dues vegades, l’Irish Book Award. També va quedar finalista del prestigiós British Book Award. Durant més d’un any va estar a totes les llistes de més venuts del nostre país. 

Altres entrades del mateix autor:

• El noi de la casa de la muntanya 
• En Noah Barleywater fuig de casa

MAC 

Nosaltres en la nit - Kent Haruf

Títol: Nosaltres en la nit

Autor: Kent Haruf

Llengua original: anglès

Traductora: Anna Turró Armengol

Editorial: Angle Editorial

Any: 2015

"Jo el cuidava. No hauria sabut fer altra cosa. Havíem compartit molts anys de vida, encara que no haguessin estat fantàstics per a cap dels dos. Va ser la nostra història."

Nosaltres en la nit és la segona obra que llegeixo de Kent Haruf i no puc negar que m'ha semblat una altra joia. Haruf la va escriure després que el febrer de 2014 li diagnostiquessin un càncer terminal. Arran del diagnòstic, va decidir dedicar els seus últims mesos de vida plenament a escriure aquesta novel·la breu que parla de la vellesa, la soledat i del pas del temps.

La novel·la gira entorn de dos personatges principals: l'Addie Moore i en Louis Watters, tots dos ancians, vidus i que viuen sols. Un dia, l'Addie, cansada de dormir en un llit de matrimoni tota sola, decideix proposar a en Louis de passar la nit junts. Tot al contrari del que pugui semblar, darrere d'aquesta proposta no hi ha cap intenció sexual, sinó només el desig de tenir una mica de companyia i algú amb qui parlar de la vida. 

Al llarg de 43 capítols breus i molt dinàmics gràcies al diàleg constant, el lector assisteix a les trobades nocturnes dels dos vells i a les estones que acabaran compartint, també de dia. Tot i que seria fàcil que es convertís en una novel·la romàntica, Kent Haruf aconsegueix mantenir la cursileria lluny del relat en tot moment.

Nosaltres en la nit és una meravella que ens fa reflexionar sobre la necessitat humana de tenir companyia, algú a la vora amb qui parlar de tot i de res. Però que també ens fa plantejar si estem aprofitant prou bé la vida, si no ens trobarem de cop i volta a l'edat de 70 anys i ens preguntarem "per què no vaig viure com volia?".

La plataforma Netflix n'ha produït una adaptació cinematogràfica protagonitzada per Jane Fonda i Robert Redfort. A continuació, el tràiler:

Coneixem una mica més l'autor?

Kent Haruf (1943 - 2014) va ser un novel·lista nord-americà que va néixer al Colorado, on situa totes les seves ficcions literàries. Es va llicenciar en Arts i Literatura i va rebre diversos premis literaris. Haruf va morir el 2014 just després d'acabar la seva sisena i última novel·la, Nosaltres en la nit.

Altres entrades del mateix autor:

• Cançó de la plana

Txell.Cat

Abans ningú deia t’estimo - Francesc Orteu

Títol: Abans ningú deia t'estimo

Autor: Francesc Orteu

Editorial: Catedral

Any: 2018

Aquest llibre s’ha fet a partir de converses mantingudes amb les filles i fills de presos polítics: Anna Forn, Beta Forn, Laura Turull, Marta Turull, Oriol Sànchez. Potser per això, l’exposició d’aquest llibre es mereix un tractament diferent. Abans de continuar fora bo fa una presentació de cadascuna de les persones que han estat testimoni i part del que ha succeït.

Anna Forn: 23 anys. Graduada en Dret. Viu a Londres on ha fet un màster de Relacions Internacionals. Ara comprèn que si hagués fet l’examen d’accés a l’advocacia, hauria pogut visitar al seu pare com a advocada i sense límit de temps. Li agrada observar, escoltar i entendre.

Beta Forn: 20 anys, estudia 2 ⁿ d’infermeria. Li agraden les persones, les emocions fortes i voldria treballar en el servei d’urgències d‘un hospital. De tant en tant fuig a la muntanya perquè el seu pare li va ensenyar a estimar-la.

Laura Turull: 21 anys. Estudia 3r de Dret i vol dedicar al Dret Penal i al Dret Sanitari. L’empresonament del seu pare ha fet que es plantegi la possibilitat d’especialitzar-se en Drets Humans. Creu en la justícia, li encanta caminar, la música de bandes sonores i conversar sobre política.

Marta Turull: 17 anys Estudia 1er de Batxillerat, modalitat Humanística. Es proposa estudiar alhora Periodisme i Filologia Catalana. L’apassiona llegir i vol ser escriptora i editora. Un dia escriurà sobre tot això que li ha tocat viure.

Oriol Sànchez: 20 anys. Estudia 1er d’Economia i creu que encara que encara hi ha masses coses al món que cal millorar, com ara respectar-nos més els uns als altres. Li agrada l’esport, estar amb amics i té previst començar a seguir un consell habitual del seu pare: Facis el que facis, fes-ho amb totes les ganes.

"El primer cop que et passen coses no saps què sentir, no saps com t’afectaran i, a poc a poc, tot se’t va fent familiar. Quan saps què pots esperar, encara que sigui dur, una part de l’angoixa desapareix. Una de les coses més dures és la incertesa, estar esperant sense saber si el teu pare quedarà en llibertat o no." (O. Sànchez)

 "Algú va dir: «que mirin els bancs, a veure si s’han endut diners». Des de petita m’he acostumat a sentir comentaris despectius dels polítics, però aquell dia em va doldre especialment. Qui va fer la broma no tenia ni idea que un d’aquells de qui se’n reia era el meu pare. Tampoc vaig dir-li res." (Anna Forn)

 "A sobre el llit hi havia una maleta oberta, amb roba seva. «He de marxar» em va dir.Vaig veure que allò era molt seriós i, de cop, em vaig posar a plorar. «Ara no has de plorar», em va dir i em va abraçar. «No vull que pateixis, has d’estar tranquil·la, però no pots explicar res a ningú. Eixuga’t les llàgrimes i surt i que no se’t noti res."(Beta Forn).

 "Al final del passadís hi havia les càmeres. Vam passar pel davant i vam baixar les escales principals, amb el cor bategant. Tot era soroll. Hi havia molta adrenalina, molta tensió. Veia el pare i sentia que estàvem junts però que també estàvem sols. Què passaria amb el meu pare? Què passaria a la meva família?"(Laura Turull).

 "Em van donar la carta del papa i la vaig llegir moltes vegades. La llegia i plorava. És que ja m’emocionava amb la primera frase. La tinc gravada. «Des del mòdul 4 de la presó d’Estremera, us voldria fer arribar tres missatges que es resumeixen en tres paraules: «dignitat, gratitud i unitat»."(Marta Turull).

Aquest llibre que es pot llegir amb poc temps, m’ha costat molt d’acabar-lo perquè et deixa amb la sensibilitat a flor de pell. Cada pàgina, cada situació dels protagonistes es veuen reflectides en la incomprensió, la ràbia, l’abús de poder de les persones que regeixen el destí del país. Penso que estaria bé que tothom el llegís per adonar-se que la llibertat de manifestar-se o simplement d’exercir els nostres drets, es paguen molt car.

MAC