Vicent Andrés Estellés és un poeta que m'encanta. És senzill, directe i colpidor.
Ahir vaig anar al concert d'un cantautor valencià, Pau Alabajos, que té una cançó preciosa que parteix d'un dels versos de Sonata d'Isabel.
Us deixo aquí la lletra del poema, un enllaç a la lectura musicada del poema pel mateix Pau Alabajos i a la cançó que pren per títol un dels versos d'aquest poema.
Tal com en Pau va dir ahir, és un dels poemes d'amor en català més bonics que s'han escrit mai. Estellés el va escriure per a la seva dona, Isabel.
Sonata d'Isabel
He aixecat, mentre escrivia, el cap
i amb ulls cansats de la cal·ligrafia
he vist enllà, amunt d'una tauleta
que hi ha al racó del nostre menjador,
entre papers i llibres que m'estime,
com un ocell de ritme popular,
com un gresol, una fotografia
de fa mil anys o de fa quatre dies:
tu i jo, Isabel, feliços d'un amor,
i més enllà les Sitges del meu poble.
La veig sovint i et recorde moltíssim,
el cos esvelt, com un cànter de Nàquera
i un breu ocell de tristesa als teus ulls.
M'ha ajudat molt, de nit, mentre escrivia
entre papers i fortuïtes síl·labes.
Com qui, a la nit, intenta orientar-se
amb mans, amb ulls, jo t'evoque i et mire
aquell instant de l'any 48.
Tu vares fer que cregués altre cop
i m'has donat la teua companyia,
el teu discret silenci, el teu ajut.
Aquesta nit t'he mirat novament.
Et tinc i et veig com et veié el meu cor
el dia aquell de la fotografia.
Dorms, ara, al llit, i dormen els teus fills.
amb claredats i explosions de mar,
per un amor que se'ns enduu plegats.
En aquest gran silenci de la casa
jo et vull deixar, amant, amats per sempre,
un ram convuls de síl·labes de vidre.
Al dematí potser et floriran
entre les mans de timidesa invicta,
i volaran des d'ell brisa i colomes.
Creix el mural de calç i de coets,
Secret amor, estendard lluminós,
barres de sang sobre un blanc intocable,
aquest amor salvatge d'un país
que havem creuat, estimant-nos moltíssim,
des d'Alacant a Castelló, amb els ulls
plens d'una llum, una gota de llum.
Dic el teu nom en aquest punt mateix.
Dic Isabel i canten els canyars
i pels carrers diversos de València
passen amants que es besen a la boca,
amb molt d'amor presos per la cintura,
atarantats d'una olor de gesmils.
Dic el teu nom i amb casta reverència
el posaré en un pitxer amb aigua.
Dic Isabel i seguesc el camí.
Pau Alabajos llegeix el poema en l'espectacle Mural del País Valencià: Sonata d'Isabel - Pau Alabajos
Síl·labes de vidre - Pau Alabajos, la cançó que sorgeix d'un vers d'aquest poema.
Txell.Cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Moltes gràcies per comentar!