Autora: Laetitia Colombani
Llengua original: francès
Traductora: Anna Casassas
Any: 2017 (original); 2018 (traducció al català)
Editorial: Edicions Salamandra
Tenia moltes ganes de llegir La
trena de Laetitia Colombani. Ens el van recomanar a la llibreria on solem
anar a comprar més llibres, hi havia moltíssimes ressenyes a les xarxes socials
que en parlaven molt bé i, tanmateix, no m’ha acabat de fer el pes.
La trena narra la història
de tres dones de llocs ben diferents, de religions diferents i d’estatus
socials diferents que decideixen no conformar-se o rendir-se a la vida que,
aparentment, sembla que el destí els té prevista, i lluitar-hi, encara que impliqui
anar a contracorrent, per canviar el curs de la seva vida. Al cap i a la fi, va
de tres dones que decideixen agafar les regnes de la seva vida i desafiar allò
que està establert.
La Smita és de l’Índia i pertany a la casta dels dàlits, que s’encarreguen
de recollir els excrements de les castes superiors i de caçar rates, que
després aprofiten com a aliments. La Lalita, la seva filla de sis anys, és el
motiu pel qual decideix lluitar contra les normes, a fi que pugui tenir una
vida millor.
La Giulia és una jove siciliana que, als setze anys, decideix
abandonar els estudis i endinsar-se al negoci familiar que gestiona el pare, l’últim
taller de Palerm que confecciona perruques amb cabells humans. Un accident del
seu pare l’obliga a posar-se al capdavant del taller i a prendre decisions que
la faran enfrontar amb la seva mare i germanes.
La Sarah és una advocada de renom i de gran èxit de Canadà. Amb tres
fills de dos matrimonis que han acabat amb divorci, té una carrera professional
brillant i s’ha fet lloc en un món generalment dominat pels gomes. Una malaltia
farà trontollar tot allò pel que ha lluitat i treballat tota la vida.
Colombani presenta les històries de la Smita, la Giulia i la Sarah sempre
amb el mateix ordre, excepte al final, que trenca la seqüència puntualment.
La tesi de la novel·la és bona i la idea de trenar les seves
històries, tal com apunta el títol de la novel·la, també. El final m’ha agradat
i m’ha servit per donar sentit a tota la lectura, però pel camí hi passen coses
que no em convencen.
Hi ha moltes coses que em semblen excessivament buscades i, pel meu
gust, haurien de ser més dissimulades. D’entrada, hi ha grans diferències entre
les tres protagonistes, però en alguns moments, s’emfatitza massa en aquestes
diferencies de religió i creences, estatus social... No cal, ja sabem que pertanyen
a mons diferents i no cal remarcar-ho constantment.
D’altra banda, en el curs de la lectura he tingut la sensació que l’autora
havia fet recerca i volia plasmar allò après fos com fos en la novel·la, fins
al punt de trencar el ritme de la novel·la per colar-hi aquesta o aquella
explicació. Està bé documentar-se i crec que els llibres són una gran font d’aprenentatges,
però cal trenar-nos (valgui la coincidència) amb el curs de la història i
fer-ho el més natural possible. Als meus ulls, Colombani s’ha estudiat la lliçó
i vol deixar-ne constància, però no aconsegueix fer-ho sense entorpir la trama.
Finalment, una altra cosa que m’ha desagradat i, en ocasions, m’ha
posat nerviosa és l’excés de dramatisme. Els finals de capítol es construeixen
amb frases forçadament dramàtiques, que busquen l’emoció fàcil i deixar-te amb
la intriga. Sí, aconsegueix l’efecte de deixar-te en suspens i que vulguis
seguir-ne llegint la història, però els finals són tan exagerats, que a mi em
feien pensar en els finals d’episodis de les sèries de televisió amb un “continuarà”
a peu de pantalla. Poc abans de la meitat del llibre ja esperava la frase lapidària
final que remataria el capítol.
La trena és una lectura
senzilla, amb un happy ending, que flueix
i enganxa (això sí), i que vol abordar un cert feminisme des de diferents
perspectives. Però també és una lectura previsible, que no aprofundeix.
Amb aquesta lectura he complert el repte número nou del repte de lectures de les Biblioteques de Mataró (#matarodellibres). En aquesta
ocasió, ens proposen llegir un llibre “En femení”, i La trena és, clarament, un llibre narrat en femení.
Coneixem una mica més l'autora?Laetitia Colombani (Bordeus, 1976) és directora de cinema, actriu, guionista i escriptora. Va estudiar cinema i va dirigir la seva primera pel·lícula quan només tenia 25 anys. L'any 2017 va publicar La trena, la seva primera novel·la, que va tenir un gran èxit, s'ha traduït a més de 36 idiomes i ha estat guardonada amb diversos premis. Les vencedores (2019) és la seva segona novel·la.
Txell.Cat
Molt d'acord amb la teva valoració. A mi també m'hi fallaven coses, no sé si vaig arribar a destacar-ho en negatiu, però aquesta sensació de 'ara t'explico tot el que he descobert sobre aquest tema, com aquell qui no vol la cosa', també la vaig tenir, i sona molt artificial, és clar. Conclusió, que per passar l'estona bé, però sembla que té unes pretensions que, al meu parer, no acaba de complir.
ResponEliminaCoincidim plenament, doncs :)
Elimina