dimarts, 31 d’agost de 2021

Tàndem - Maria Barbal

Títol: 
Tàndem
Autora: Maria Barbal
Llengua original: català
Any: 2021
EditorialDestino
"Li havia agafat la mà i havíem continuat avançant; jo no podia parlar amb el llaç que se m'havia nuat a la gola. Era ben conscient que recordar era patir, i havia procurat trobar mil maneres de no fer-ho."

Tàndem de Maria Barbal és la novel·la guanyadora del Premi Josep Pla 2021 i un dels desenganys de l’estiu. No diré que no m’ha agradat gens, però tampoc diré que m’hagi encantat. No sé per què, però tenia moltes ganes de llegir-la, m’atreia la sinopsi de la contraportada “Tàndem és una història sobre la felicitat” i tenia un bon record de Pedra de tartera, de la mateixa autora. Ara bé, Tàndem no és Pedra de tartera.

Tàndem és una història correcta, però senzilla i previsible fins al final. Està ben escrita i passa bé, però no deixa de ser un clàssic de noia i noi es coneixen, cadascú té la seva història darrere, tenen un affaire i han de decidir quina vida volen viure. Vaja, com les pelis que mirava abans els diumenges a la tarda per passar l’estona.

L’Elena i l’Armand es coneixen a les classes de ioga i, sense saber massa bé com, comencen a quedar i a compartir estones. Els dos tenen família, els dos han viscut una vida que potser ara viurien diferent, una vida amb certes renúncies i, entrant a la maduresa decideixen esprémer la vida al màxim. Tanmateix, no deixen de ser persones normals, amb vides corrents i històries que no són res de l’altre món, com per dir-te que tu també pots agafar les regnes de la teva vida.

Per canviar de to, remarcaré el que sí que m’ha agradat. M’ha agradat que Barbal vagi canviant de veu narradora: primer parla l’Armand, després coneixem la mateixa història (coincidint en el temps) però des del punt de vista de l’Elena, després torna a passar la paraula a l’Armand, per acabar de nou amb l’Elena. M’ha agradat perquè et permet viure la mateixa història des de diversos prismes.

També m’ha agradat que els personatges siguin uns “maduritos” i no jovenets. Potser és cosa de la meva ignorància, però també s’ha de parlar de les històries d’amor de la gent gran (no sé quants anys tenen o si ho diu al llibre, però ella està jubilada així que com a mínim 60, no?).

Bé, en qualsevol cas, no la descriuria com una novel·la que parla de la felicitat, sinó del deixar-se viure, una mica de carpe diem madur.

"Els companys els miraven i somreien, com si algú pogués triar entre enamorar-se o no."
Coneixem una mica més l'autora?
Maria Barbal (Tremp, 1949) és una escriptora catalana, Premi d'Honor de les Lletres Catalanes i Creu de Sant Jordi. Les seves primeres obres se centren en l'entorn rural del Pallars. Pedra de tartera (1985), la seva primera novel·la va tenir molt d'èxit. A banda de novel·la, ha cultivat novel·la juvenil, teatre i narracions breus. 
La seva obra ha estat traduïda a nombroses llengües.


Txell.Cat

1 comentari:

  1. Vaja, el típic llibre de Sant Jordi, però amb uns protagonistes ja de certa edat. La idea que ja me n'havia fet.

    ResponElimina

Moltes gràcies per comentar!