"Li havia agafat la mà i havíem continuat avançant; jo no podia parlar amb el llaç que se m'havia nuat a la gola. Era ben conscient que recordar era patir, i havia procurat trobar mil maneres de no fer-ho."
Tàndem de Maria Barbal és la novel·la guanyadora del Premi Josep Pla 2021 i un dels desenganys de l’estiu. No diré que no m’ha agradat gens, però tampoc diré que m’hagi encantat. No sé per què, però tenia moltes ganes de llegir-la, m’atreia la sinopsi de la contraportada “Tàndem és una història sobre la felicitat” i tenia un bon record de Pedra de tartera, de la mateixa autora. Ara bé, Tàndem no és Pedra de tartera.
Tàndem és una història correcta, però senzilla i previsible fins al
final. Està ben escrita i passa bé, però no deixa de ser un clàssic de noia i
noi es coneixen, cadascú té la seva història darrere, tenen un affaire i han de decidir quina vida
volen viure. Vaja, com les pelis que mirava abans els diumenges a la tarda per
passar l’estona.
L’Elena i l’Armand es coneixen a
les classes de ioga i, sense saber massa bé com, comencen a quedar i a
compartir estones. Els dos tenen família, els dos han viscut una vida que
potser ara viurien diferent, una vida amb certes renúncies i, entrant a la
maduresa decideixen esprémer la vida al màxim. Tanmateix, no deixen de ser
persones normals, amb vides corrents i històries que no són res de l’altre món,
com per dir-te que tu també pots agafar les regnes de la teva vida.
Per canviar de to, remarcaré el
que sí que m’ha agradat. M’ha agradat que Barbal vagi canviant de veu
narradora: primer parla l’Armand, després coneixem la mateixa història
(coincidint en el temps) però des del punt de vista de l’Elena, després torna a
passar la paraula a l’Armand, per acabar de nou amb l’Elena. M’ha agradat
perquè et permet viure la mateixa història des de diversos prismes.
També m’ha agradat que els
personatges siguin uns “maduritos” i no jovenets. Potser és cosa de la meva
ignorància, però també s’ha de parlar de les històries d’amor de la gent gran
(no sé quants anys tenen o si ho diu al llibre, però ella està jubilada així
que com a mínim 60, no?).
Bé, en qualsevol cas, no la
descriuria com una novel·la que parla de la felicitat, sinó del deixar-se
viure, una mica de carpe diem madur.
"Els companys els miraven i somreien, com si algú pogués triar entre enamorar-se o no."
Vaja, el típic llibre de Sant Jordi, però amb uns protagonistes ja de certa edat. La idea que ja me n'havia fet.
ResponElimina