Junil a les terres dels bàrbars - Joan-Lluís Lluís

Títol: Junil a les terres dels bàrbars

Autor: Joan-Lluís Lluís

Llengua original: català
Editorial: El Club Editor
Any: 2021

"La por ha crescut i és ara matèria densa, opaca, com un tros de gel negre, i Junil la porta dintre seu. Matèria densa que s'expandeix, com si s'alimentés d'ella mateixa i fes que Junil esdevingués de mica en mica una noia de pedra."

Junil és una noia que, després de perdre la mare i els germans, viu sola amb el seu pare, que la menysprea. Viuen a Nyala i treballen en una llibreria de rotlles de papir, entre les paraules dels autors més destacats de la Roma antiga. D’amagat Junil aprèn a llegir i en la lectura troba una via d’escapament de la seva vida. Un dia, però, Junil es veu obligada a abandonar la ciutat, a fugir amb tres esclaus de les terres de l’Imperi Romà i endinsar-se cap a les terres dels bàrbars. Al llarg d’aquest viatge cap a tot allò desconegut hauran de confiar els uns en els altres, vèncer la por i ajudar-se per superar obstacles, a fi que cadascú arribi allà on vol arribar.

"Tantes pors pesen massa. Quan m'entra una por nova, una altra ha de sortir, diu en veu baixa mentre camina rere un mul. Ho aconseguiré? El que no pot ser, pensa, és que totes aquestes pors acabin en una gran barreja, perquè llavors no se n'extingirà mai cap, i el magma que formen dintre meu s'anirà engruixint i m'acabarà ofegant. Quan m'entra una por nova, una de vella ha de sortir."

Junil a les terres dels bàrbars és una novel·la d’aventures, molt amable i distesa. M’ha semblat una proposta original, amb uns personatges molt diferents, però que es complementen. Junil dona títol a la novel·la, potser perquè és la líder del grup sense ni saber-ho, qui ho inicia tot. Tanmateix, hi ha altres personatges que estan molt treballats, com Dirmini, Lafàs Tresdits o Arbre.

Darrere d’aquesta història d’aventures, però, hi trobem un homenatge preciós a la lectura, a la poesia i la traducció, a l’art d’explicar històries. Com no pot agradar-nos aquesta novel·la que posa en valor allò que els lletraferits estimem tant? Com no podem sentir-nos una mica Junil i desitjar conèixer aquell autor que ens ha fet sentir tantes coses?

"És molt estrany que escriure sigui un afer humà, pensa tot sovint Junil, a qui res no sembla més divinal que aquesta manera de fer néixer, viure i morir persones i mons mitjançant les paraules."

Junil a les terres dels bàrbars també parla de la coneixença d’altres llengües i cultures, del respecte i del desig de llibertat, de no perdre l'esperança.

"I quan en parlen, doncs, riuen, i el seu riure tot sovint és nostàlgic, però la nostàlgia que senten no és del passat sinó d'un futur possible i d'una terra que no coneixen, on potser no arribaran, o que no existeix, però en la qual han pensat tant que els sembla una terra mare que un dia van abandonar i cap on tornen."

El llenguatge és ric però en cap moment es fa farragós. Dividida en capítols força breus i amb un narrador que ens parla en present, la lectura flueix molt àgil. És un llibre d’aquells passa-pàgines que no pots parar. 
Us en recomano la lectura perquè no és un llibre que faci bola, és bonic l'homenatge que fa als llibres i perquè és senzill, però amaga grans missatges.

És el primer llibre que llegeixo de Joan-Lluís Lluís però m’ha agradat molt el seu estil, així que de ben segur que hi tornaré.

Amb aquesta lectura he superat una premissa més del repte de lectures #MataróDeLlibres que proposen les Biblioteques de Mataró. En aquest cas, el repte 3, que es titula "Llars de paper", i és que aquesta novel·la és un cant d'amor a la paraula dita i escrita, a la literatura, a les biblioteques.

Coneixem una mica més l'autor?

Joan-Lluís Lluís (Perpinyà, 1963) és novel·lista, poeta, traductor, assagista i columnista català. Ha rebut diversos premis literaris, entre els quals destaquen el premi Sant Jordi per Jo sóc aquell que va matar Franco (2018) i el Premi Òmnium a la millor novel·la de l’any per Junil a les terres dels bàrbars (2021). És activista de la llengua catalana a la Catalunya Nord i ha denunciat a través de xerrades el lingüicidi del català per l’Estat francès.

Txell.Cat

Que et plori el Tigris - Émilienne Malfatto

Títol: Que et plori el Tigris
Autora: Émilienne Malfatto
Llengua original: francès
Traductora: Mia Tarradas
Editorial: Edicions de 1984
Any: 2020 original, 2022 traducció al català

"Les noies han de tenir mal, és la prova que el seu marit és un home de veritat. [...] 

El llençol era tancat de sang. Una flor marronosa, quasi negra. L'honor estava salvat."

Que et plori el Tigris d’Emilienne Malfatto és una novel·la molt breu, que no arriba a les 100 pàgines, i tanmateix tinc tantes coses a dir que potser podria escriure una ressenya més extensa que la pròpia novel·la!

La protagonista d’aquesta novel·la és una jove sense nom que espera la seva mort a mans d’un membre de la seva família, el germà gran, després d’haver-se quedat embarassada sense estar casada.

"Porto la mort a dins. Ha vingut amb la vida."

"L'honor és més important que la vida. Al nostre país, val més una noia morta que una noia mare."

"En aquesta família, una filla deshonrada és una taca que només la sang pot netejar. Llançaran palades de sorra damunt del seu cos i del seu record, l'oblidaran al vent del desert i a les pluges del mes de desembre, fins que tots plegats puguem fer veure que no ha existit mai."

Des del primer moment el lector sap que aquella història no acabarà bé, no pot acabar bé, perquè el pes de la tradició és massa gran i el destí ja està escrit. I ho sap el lector, la protagonista i la resta de membres de la família, que també tenen veu en aquesta novel·la i tampoc no fan/poden fer res per evitar-ho. Tots esperen en silenci, amb els seus pensaments, el moment final.

Malfatto va fent saltar la veu del narrador a tota la família, començant per la jove condemnada, passant pels germans i germanes, la cunyada, la mare... Totes les veus estan molt ben construïdes i cadascuna va sumant una perspectiva diferent al drama.

La cunyada...

"Sóc la que viurà perquè he acceptat de viure a la mida de la societat."

L’amant...

"El meu plaer ha estat el seu càstig. En aquest país de sorra i escorpins, les dones paguen pels homes."

La mare...

"He inculcat conscienciosament a les meves filles les normes que a mi em van imposar. He construït al seu voltant la mateixa presó per a elles i per a mi. He justificat el meu món reconduint-lo."

D’entre totes les veus, però, n’hi ha una de molt especial: la veu del riu Tigris. Aquesta és la veu ancestral que, com si fos un cor d’una tragèdia clàssica, observa impassible la barbàrie, les guerres i el dolor dels humans. El riu que és allà des de fa molt de temps i que ja ha vist morir moltíssima gent.

"Quan es compta en mil·lennis, com faig jo, poques coses tenen importància."

 

A vegades amb novel·les breus tinc la sensació que em falta alguna cosa, alguna pàgina, però aquesta és rodona. És el lament per la condemna a mort i no li falta res. Però és que encara és més. M’ha fascinat que en menys de 100 pàgines Malfatto, a banda de l’espera de la protagonista, també ens narri els estralls de les guerres que han sacsejat l'Iraq i també ens presenti l’epopeia de Guilgameix (he llegit amb llapis i fent anotacions i he gaudit de valent!).

L'Iraq és un dels països més castigats per la guerra i Malfatto ho posa en boca del Tigris.

"Naixem amb sang, ens fem dones amb sang, parim amb sang. I d'aquí poc, més sang. Com si la terra no en tingués mai prou de beure la sang de les dones. Com si la terra de l'Iraq encara estigués assedegada de mort, de sang, d'innocència. Babilònia encara no ha begut prou sang."

"Som un país de mutilats, d'ensangonats, un país d'ombres i de fantasmes."

"Matem, ens maten. Som un país de víctimes i d'assassins."

"La guerra no és noble ni grandiosa ni valents, la guerra son homes espantats panxa a terra sobre el fang i la merda pregant a Déu que no es morin."

"Els morts de la guerra no compten, no tenen nom, no tenen cara. Els seus morts són els nostres vius. Les nostres victòries. He après això a la guerra, i un munt de coses més. [...] Ens diem germans però la nostra solitud no havia estat tan gran. Que es morin tots si jo he de sobreviure."

Li he trobat un gran potencial per ser obra de teatre, amb totes aquestes veus que es van intercalant, així que dramaturgues i dramaturgs de Catalunya, aquí teniu terreny per explorar!

Malfatto ha escrit un d’aquells llibres que subratllaries sencers. La prosa és poètica i molt bonica, amb frases incisives i tallants.

Que et plori el Tigris és breu, però colpidora com un cop de puny a l’estómac. Tan intens i tan bonic que fa mal. És d’aquelles lectures que se t’instal·len a la gola i no et deixen empassar, fins i tot després de llegir-ne l’última frase. Així doncs, aquesta és una lectura que, tot i la duresa, recomano moltíssim. Ja us dic, menys de 100 pàgines per deixar-vos remoure amb una denúncia i una crítica a la guerra i a la realitat a què moltes dones encara s'enfronten avui dia. 

Amb aquesta lectura supero un repte més dels que proposen les Biblioteques de Mataró a #MataróDeLlibres2022; el repte 6, que es titula Territoris literaris, i que ens convida a escollir una obra que porti el nom d'un lloc al títol.

Coneixem una mica més l'autora?
Émilienne Malfatto (1989) és una autora, fotoperiodista i fotògrafa documental francesa. Des de 2015 és corresponsal independent a l'Orient Mitjà, sobretot a l'Iraq, per a diversos diaris internacionals. És autora del llibre de no ficció Les serpents viendront sur toi (2021). La seva primera novel·la, Que et plori el Tigris, ha guanyat el Prmei Goncourt a la primera novel·la 2021.

Txell.Cat

L'aigua del llac no és mai dolça - Giulia Caminito

Títol: L'aigua del llac no és mai dolça
Autora: Giulia Caminito
Llengua original: italià
Traductora: Mercè Ubach
Editorial: L'Altra Editorial
Any: 2021 original, 2022 traducció al català

"Penso que som materials de rebuig, cartes inútils d'un joc complicat, bales esberlades que ja no rodolen: ens hem quedat immòbils a terra, com el meu pare, que va caure d'una bastida matussera, en una obra il·legal, sense contracte i sense assegurança, i des d'aquí baix, des del punt on hem caigut, veiem com els altres es posen al coll collarets de pedres precioses."

"Totes les vides comencen amb una dona, o sigui que la meva també.". Així comença L’aigua del llac no és mai dolça de Giulia Caminito, amb aquesta sentència que és innegable i universal. A partir d’aquí la narradora, la Gaia, ens parla de la seva vida, de la seva família i dels seus amics, de la seva vida a Roma i a la vora del Llac de Bracciano a mesura que es va fent gran. Aquesta és una novel·la d'aprenentatge per a la protagonista, però també per als lectors.

La família de la Gaia és pobra i humil. La seva mare, l’Antonia, adusta i implacable, lluita per tirar endavant una família de quatre fills, després que el seu marit quedi paralític en un accident laboral en què no tenia ni contracte ni assegurança. Ells són aquells qui fan nosa a la societat, aquells que preferim ignorar, aquells a qui les institucions públiques sovint triguen massa a auxiliar, i en aquesta novel·la Caminito te’ls presenta protagonistes i et fa partícip del seu patiment i del seu desig de trobar un lloc i sentir-se'l llar.

"...ens passem la vida demanant a l'Ajuntament, a l'alcalde, a Itàlia que ens ajudin, que ens assisteixin, que s'ocupin de nosaltres i que no ens oblidin, la nostra vida és una pregària perpètua."

Al principi el relat és colpidor, però està narrat amb un to més tendre i innocent, infantil. El patiment de la Gaia al principi és fruit de la indiferència dels altres i la seva incomprensió, resignació i vergonya.

"Amb elles no en parlo, de la meva vida a casa, quan es queixen perquè la seva mare no els ha encertat el regal amb una samarreta de ratlles o perquè volien la bicicleta rosa i no lila, jo assenteixo, però la meva enveja latent s'arrossega per terra com una serp, sense deixar-se veure, la cultivo amb cura, la mantinc a la bota de l'estómac, alimentant-la quan puc, cobrint-la amb l'esperança que tenir dues amigues és més important que ser la menys guai de les tres."

No sabem quin és l’origen de les desigualtats socials i econòmiques de la família, però a poc a poc n’anem copsant les conseqüències. A mesura que els capítols avancen i que Gaia va entrant a l’adolescència el to de la narració va canviant i la història es va fent més dura. La resignació i la vergonya deixen pas a la còlera, la ràbia i la ira, un garbuix de sentiments que nien dins el cor de la Gaia fins que exploten.

"La meva ràbia està estesa a la terrassa, li toca el sol i fa ganyotes, s'arrossega entre les ombres i treu el cap per darrere les espatlles dels presents, la meva còlera és crua, és viva, té cara, cabells i mans, porta texans gastats dels genolls i a l'esquena tragina una bossa de pell amb tot un costat descosit, es distingeix per la insensatesa, per la roba de colors desencertats. La meva ira és desproporcionada, té les cames molt llargues, les orelles petites i dòcils, els peus curts i peluts."

Tot i això, la Gaia s’hi esforça i segueix el camí que li diuen que ha de recórrer: estudiar, formar-se, fer-se un lloc per sortir d’aquell forat. Tanmateix, les esperances de l’Antonia sobre la seva filla per ser el canvi a la família són una càrrega més per a la Gaia que no sap gestionar.

Tot i la bellesa del text, la novel·la cada cop és més descarnada i directa, el ritme cada cop més accelerat. La lectura et punxa per dins i sents que t’aboques a l’abisme, que la Gaia també ho fa, però necessites seguir llegint per acompanyar-la en la ficció.

I al llarg de la història el Llac de Bracciano, situat en el cràter d’un antic volcà, que amaga un poble que va ser submergit, que alimenta la ciutat de Roma d’aigua potable, que és el refugi de la Gaia, i l’aigua del qual va canviant de gust al llarg de la novel·la. L’aigua que és l’origen de la vida, que pot ser sanadora, però també té un gran poder destructor. Com la societat, no?

"Què passa si tires a un llac una persona bona i una de dolenta alhora, es contamina alguna cosa, s'esbandeix alguna cosa, es barreja i s'absorbeix alguna cosa?"

La Gaia és una protagonista humana, de les que tenen defectes. La veiem créixer, patir i transformar-se. La veiem equivocar-se i fer mal als altres. La veiem desbordada.

Podríem discutir si a la Gaia no li passen massa coses i això fa que la seva vida sigui menys creïble. En algun moment m'ho vaig plantejar i em vaig dir que no, que allò ja era massa. Però un cop acabada la lectura, la novel·la funciona. Hi haurà Gaies que tindran la fortuna de no tenir una vida tan difícil com la nostra, i d'altres que encara en tindran de més complicades. Giulia Caminito ens explica la vida de la Gaia Colombo i ens la fa dura i desagradable, i traspassa el llindar del que podríem considerar tolerable, i el traspassa quan ja som dins l'espiral de l'obra per no deixar-nos girar el cap i desviar la mirada. Chapeau, Caminito! 

La història a L'aigua del llac no és mai dolça és ficció, però aquesta realitat existeix i no es troba massa lluny. Als nostres pobles i ciutats, als nostres barris hi ha famílies com la de la Gaia, que viuen amb aquesta angoixa per si podran tirar endavant, amb aquesta "pregària perpètua" a les institucions, amb aquest desig d'encaixar a la societat.

Finalment, vull agrair a L’Altra Editorial l’enviament d’un exemplar d’aquesta obra.

"L'endemà pengen els avisos fúnebres, són diferents dels altres, hi ha una foto de la seva cara i a sota la data de naixement i la data de la mort, es va morir fa tres dies i ara el món m'ho diu així, a la cantonada de la cruïlla de Poggio dei Pini, damunt d'una superfície de ferro, la seva mort és a sobre d'altres morts, li plourà a sobre, agafarà fred, es consumirà, la seva mort quedarà tapada per l'anunci de la Festa del Peix, és estiu i a la riba del llac tothom està impacient per fregir xanguet."

Coneixem una mica més l'autora?

Giulia Caminito (Roma, 1988) és llicenciada en Filosofia Política. La grande A (2016) va ser la seva primera novel·la, amb què va guanyar diversos premis. L'aigua del llac no és mai dolça (2021) és la seva tercera novel·la.

Txell.Cat

Tretze tristos tràngols - Albert Sánchez Piñol

Títol: Tretze tristos tràngols

Autor: Albert Sánchez Piñol

Llengua original: català
Editorial: La Campana
Any: 2008

"Jo no sabia que una cara humana pogués tenir tants músculs fins que vaig veure la seva expressió d'horror."

Sovint ens repetim afirmacions a nosaltres mateixos que al final, potser per convenciment o per insistència, acabem convertint en veritats. Amb la lectura de Tretze tristos tràngols he trencat una creença que tenia sobre mi mateixa. Fins ara sovint deia que no m’acabaven de fer el pes els reculls de relats o de contes perquè m’hi faltava sempre alguna cosa, se’m feien massa curts. Després de llegir aquest recull d’Albert Sánchez Piñol, tanmateix, ja no tornaré a deixar caure aquesta sentència, perquè he gaudit els Tretze tristos tràngols i, per tant, sí que m’agraden els contes i relats, però potser no tots i fins ara no havia ensopegat amb cap recull que m’hagués entusiasmat. Però bé que ens passa el mateix amb les novel·les, no? Que no ens agraden pas totes de la mateixa manera... Tampoc direm que ara els reculls de relats i contes passen a ser el meu gènere predilecte, però ja no els tancaré la porta o me’ls miraré amb reserves com havia fet fins ara.

Bé, però entrem en matèria, que és el que ens interessa!

Tretze tristos tràngols és un recull de tretze contes que tenen com a denominador comú que els protagonistes d’aquestes històries passen tristos tràngols. Hi ha contes amb elements de ciència-ficció i fantasia, i d’altres que són faules protagonitzades per animals que parlen. Ara bé, que no us enganyi el títol, que aquesta lectura no és ni de bon tros trista ni depriment, sinó que les desventures dels diferents protagonistes es narren amb humor i picardia.

Un altre element comú en tots els contes és que tenen girs finals que ens descol·loquen i ens desmunten l’esquema mental que com a lectors anem fent a mesura que llegim el conte. M’ha fet pensar en la sèrie Inside Number 9, en què cada episodi és independent, hi ha tocs d’humor i uns girs que descol·loquen del tot.

Darrere d’aquests històries simpàtiques, carregades d’imaginació i amb punts d’humor s’hi entreveu una crítica a la societat actual: rebuig i prejudicis contra els immigrants, la llei del més fort, el fet de només veure els defectes dels altres però no els propis, de no escoltar els altres, entre d’altres.  

D’entre els tretze contes us en destaco tres que són els que més m’han agradat: “Tot el que li cal saber a una zebra per sobreviure a la sabana”, “L’espantaocells que s’estimava els ocells” i “Mai no compris xurros en diumenge”.

Amb aquesta lectura supero una premissa més del repte de lectura d’#ElReducteCatalà: la de llegir un recull de relats.

La primera cita és del conte "De petit, tos de gos; de gran, pota d'elefant". La segona, és del conte "Entre el cel i l'infern".

"Què ens pot passar en una milmilionèsima de segon? Moltes coses. En una milmilionèsima de segon podem descobrir que ens hem enamorat."

Altres ressenyes del mateix autor

• La pell freda 

Coneixem una mica més l'autor? 

Albert Sánchez Piñol (Barcelona, 1965) és un antropòleg i escriptor català. És l’autor de La pell freda (2002), llibre amb què va saltar a la fama, i de Pandora al Congo (2005). La majoria de la seva obra és original en català, però Victus (2012), una de les seves obres de més ressò internacional es va escriure originalment en castellà. L'obra de Sánchez Piñol s’ha traduït a nombroses llengües.

Txell.Cat

El mètode Grönholm - Jordi Galceran

Títol: El mètode Grönholm

Autor: Jordi Galceran
Llengua original: català
Editorial: Proa

Any: 2003

"ENRIC: Tècniques no convencionals.
FERRAN: Això sembla.
ENRIC: Quan m'ho van proposar... No sé. No és... habitual. ¿Què serem, nosaltres dos?
FERRAN: No ho sé. Hi ha quatre gots.
ENRIC: Potser són pels que ens han d'entrevistar.
FERRAN: Potser."

Enguany estic intentant superar dos reptes de lectura, el del Reducte Català i el de les Biblioteques de Mataró (Mataró de Llibres) i, curiosament, tots dos reptes incloïen una premissa que ens convidava a llegir teatre. Ja us deia fa uns dies, a la ressenya de Terra baixa, que tot i que hauria pogut servir-me de la mateixa lectura per a validar els dos reptes, vaig decidir llegir dues obres de teatre diferents. Així doncs, per superar el segon repte de la #MataróDeLlibres2022 he llegit El mètode Grönholm de Jordi Galceran.

Heu hagut d’assistir a moltes entrevistes de feina al llarg de la vostra vida? N’hi ha alguna que recordeu especialment? Jo he de dir que la meva experiència en entrevistes de feina és més aviat limitada, però sens dubte, si hagués passat un procés com el que passen els personatges d’El mètode Grönholm de ben segur que me’n recordaria!

Quatre candidats a un càrrec executiu d’alt nivell en una empresa internacional es troben en una sala per superar l’última fase d’un llarg procés de selecció. En Ferran, l’Enric, en Carles i la Mercè han d’afrontar una entrevista conjunta amb una sèrie proves cada vegada més estranyes que permetrà als observadors decidir qui ha d’ocupar el càrrec.

A mesura que avança el temps i la prova, els personatges es van destapant i van mostrant-se tal com són: cobdiciosos, mentiders, manipuladors... tot per aconseguir aquella posició tan anhelada!

Entre l’humor, la ironia i el sarcasme, Galceran ens exposa com a lectors (i com a espectadors) a una crítica del sistema capitalista i de la lluita i l’escalada pel poder, encara que sigui a canvi de renunciar als nostres valors i tornar-nos cruels i frívols.

 

M’ha agradat poder llegir dues obres de teatre que són força conegudes, però molt diferents. Terra baixa és un clàssic incontestable de la dramatúrgia catalana, mentre que El mètode Grönholm és contemporani (es va estrenar el 2003) però també ha gaudit d’un gran èxit. Després de representar-se com a obra teatral, se’n va fer una adaptació cinematogràfica i ara tornem a tenir l’oportunitat de gaudir de l’obra als escenaris. Vaja, que també és força coneguda 😊.

El mètode Grönholm té un ritme trepidant que es reforça formalment. Tota l’acció passa en una única escena i en un mateix espai (un espai tancat). La majoria d’intervencions són breus i el llenguatge és col·loquial, tal com parlarien quatre persones avui dia.

Coneixem una mica més l'autor?

Jordi Galceran (Barcelona, 1964) és un guionista i traductor català, internacionalment conegut per la seva obra El mètode Grönholm. Amb l'obra Paraules encadenades va rebre el XX Premi Born de Teatre el 1995 i el Premi de la crítica Serra d'Or el 1996.

Txell.Cat

Dos relats - Virginia i Leonard Woolf

Títol: Dos relats
Autors: Virginia i Leonard Woolf
Llengua original: anglès
Traductora: Marta Pera
Editorial: Cal Carré
Any: 1917 original, 2021 traducció al català

"Volia veure arbres nets i herba il·luminada pel sol; volia flors i fulles no embrutades pel sutge; volia veure i olorar la terra; i, sobretot, volia l'horitzó. Tenia la sensació que alguna cosa m'esperava més enllà de les cases i les xemeneies: ho tindria on la terra i el cel es troben."

La setmana passada vaig anar a tornar uns llibres a la biblioteca i aquest petit exemplar em va fer ullets des del mostrador de novetats. No, no me'n vaig poder estar i me'l vaig endur. Com que estic llegint un llibre que és força lent i avanço a poc a poc, vaig pensar que podia colar la lectura d’aquests dos relats entre capítols. Com veieu a la imatge, és un llibre petit i els relats són força breus (voregen les vint pàgines), així que en dos dies me l’he ventilat.

Dos relats és, com el seu nom indica, un petit recull que inclou un relat de Virginia Woolf titulat “La marca de la paret” i un del seu marit, Leonard Woolf, titulat “Tres jueus”. 

A principis de juny vaig intentar llegir La senyora Dalloway de Virginia Woolf, però no era el moment i el vaig deixar estar. Sé (o crec) que en algun moment hi tornaré, però vaig pensar que aquest petit relat em podia servir de porta d’entrada a l’autora. “La marca de la paret” és un monòleg interior, un fil de pensament d’una dona que, asseguda davant la llarg de foc, contempla una taca a la paret i deixa vagar la ment i el pensament lliurement. És un relat breu sense acció, en què no passa res més que allò que pensa la narradora. Està molt ben teixit i crec que Woolf excel·leix a l’hora de traslladar al paper el que ens passa pel cap, però aquesta manera d’escriure obliga a una certa atenció per part del lector, ja que és fàcil perdre el fil.

“Tres jueus”, en canvi, sí que és una història en què hi ha una mínima acció. Aquest relat ens transporta a l’esclat de la primavera a Londres i se’ns presenten uns personatges i una trama. Potser és per això que m’ha agradat més aquest relat que el de “La marca de la paret”.

Aquest és el primer llibre publicat pel segell editorial Cal Carré, un negoci familiar que va passar de la xarcuteria als llibres. Però la gràcia i l’encant de tot plegat és que aquest mateix recull amb aquests dos relats del matrimoni Woolf va ser el que va inaugurar el segell editorial Hogarth Press, que es va fundar en plena Primera Guerra Mundial per, ni més ni menys que, Virginia i Leonard Woolf. La tria de Cal Carré d’estrenar-se amb aquest llibre és simbòlica i bonica, i a més, l’edició i la traducció estan molt cuidades.

Aquest primer volum inclou un darrer capítol que parla de Hogarth Press i de Cal Carré que no us heu de deixar perdre!

Coneixem una mica més els autors?

Virginia Woolf (1882 - 1941) va ser una escriptora i editora anglesa. El 1912 es va casar amb Leonard Woolf i en va adoptar el cognom. És considerada una de les figures més destacades del modernisme literari del segle XX. La seva marca pròpia que es pot trobar en moltes de les seves novel·les és el monòleg interior. Al llarg de la seva vida, Woolf va patir un trastorn bipolar i, finalment, es va suïcidar llançant-se al riu amb pedres a les butxaques. D’entre les seves obres destaquen La senyora Dalloway (1925), Una cambra propia (1929), Al far (1927) o Orlando (1928).
Leonard Woolf (1880 - 1969) era fill d’una família jueva i va estudiar Clàssiques. Va formar part del Grup de Bloomsbury, on es reunien homes i dones per discutir sobre literatura, política, sexualitat, pacifisme… És autor de dues novel·les i de diversos llibres de teoria política.

Txell.Cat

Terra baixa - Àngel Guimerà

Títol: Terra baixa

Autor: Àngel Guimerà
Llengua original: català
Editorial: Proa
Any: 1897

"- El món diuen que és molt dolent. ¿Que ho creus tu, que ho siga, de dolent, el món?

- El món de la terra baixa, prou: que no ho era, no, el de la muntanya. Sinó que potser no ho era perquè allà dalt no hi havia homes!"

Feia que no llegia teatre des que vaig deixar enrere l’institut. Allà cada any llegíem com a mínim una obra de teatre, un recull poètic i alguna novel·la o recull de narrativa. Les propostes de l’institut per llegir teatre em van fer descobrir La casa de Bernarda Alba de Lorca, Maria Rosa del mateix Guimerà, Allò que tal vegada s’esdevingué de Pere Quart, Somni d’una nit d’estiu de Shakespeare, entre d’altres. En tinc bon record, però mai més he agafat teatre per llegir-lo. M’agrada molt anar al teatre i gaudeixo tant d’obres contemporànies com de clàssics, però llegir-lo, com veieu, no ho havia fet mai per decisió pròpia. Els reptes de lectura em serveixen, en part, per això mateix, per sortir una mica de la zona de confort lectora i explorar nous gèneres i temàtiques. Enguany estic seguint dos reptes: el del Reducte Català i el de les Biblioteques de Mataró, i tots dos inclouen una premissa que ens convida a llegir una obra de teatre. Mireu si m’ha agradat l’experiència que he decidit llegir-ne una per a cada repte 😊.
Així doncs, i sense més dilacions, vet-ho aquí la primera ressenya del blog d’una obra de teatre. I ja que ho fem, fem-ho amb un dels grans dramaturgs de Catalunya: Àngel Guimerà.

Terra baixa, juntament amb Mar i cel, és una de les obres de teatre més conegudes de Guimerà. Tant és així que ha estat traduïda a nombroses llengües, i se n’han fet moltíssimes representacions i més d’una versió cinematogràfica.

L’obra, dividida en tres actes, presenta el triangle amorós entre la Marta, l’amo Sebastià i en Manelic. L’amo Sebastià sempre ha gaudit i s’ha aprofitat del poder que té sobre la gent que viu i treballa a les seves terres, entre les quals la Marta, la filla del difunt moliner. Tanmateix, per a poder-se casar amb una bona pubilla cal fer callar les enraonies i decideix fer casar la Marta amb en Manelic, un pagès que viu a la muntanya, a la terra alta, i que és innocent i confiat. A partir d’aquí, es teixeix la trama del triangle amorós amb dos maneres d’estimar ben contraposades: l’amor pur i el possessiu.
Terra baixa també parla del conflicte del poder i de com reacciona el poble davant d’aquest poder que sotmet. Guimerà fa una crítica a aquest temor a les represàlies, a l’immobilisme del poble davant les injustícies, i al fet de sumar-se al més fort contra el més dèbil.

L’obra està carregada de simbolismes, alguns més evidents que d’altres. D’entrada trobem la famosa dicotomia entre la terra alta i la terra baixa, en què la primera és la més pura perquè és més propera el Cel i està més aïllada de tot el mal dels homes. A la terra baixa, en canvi, hi ha la corrupció, les relacions tòxiques i tot el mal. En aquest sentit, en Sebastià, que és l’amo de la terra baixa, també es troba simbolitzat pel llop, un animal ferotge i nocturn.
Hi ha molta documentació sobre l’obra de Guimerà i sobre Terra baixa, així que no entraré en detalls. M’ha semblat molt interessant llegir sobre tots els simbolismes que hi ha a l’obra i veure que la gran majoria són força evidents.

Terra baixa és una obra d’impàs en la trajectòria de Guimerà, ja que té elements realistes (com ara l’ambientació al molí, on veiem els personatges treballant), però també romàntics (com tota la trama i l’exaltació constant dels sentiments).

La lectura és molt ràpida i el ritme de l’acció és força trepidant, especialment al final.

Coneixem una mica més l'autor?

Àngel Guimerà (Santa Cruz de Tenerife, 1845 - Barcelona, 1924) va ser l'únic dramaturg català del segle XIX de nivell europeu, que va traspassar fronteres. Va començar la seva carrera literària cultivant la poesia i l'any 1877 va ser proclamat Mestre en Gai Saber. La seva primera tragèdia en vers va ser Gala Placídia (1879). L'any 1888 va escriure Mar i cel, obra amb què va obtenir un èxit sense precedents i que va iniciar la seva projecció internacional. A partir d'aleshores es va iniciar l'època de plenitud de l'autor, en què va escriure Maria Rosa (1894), Terra baixa (1897) i La filla del mar (1900), entre d'altres.

Txell.Cat

Joana E. - Maria Antònia Oliver

Títol: Joana E.
Autora: Maria Antònia Oliver
Llengua original: català
Editorial: Edicions 62, La Butxaca
Any: 1992

"Si mai tens tristor, Joana, t'has d'allunyar des centre de sa pena. Viatja, canvia d'aires, i si sa pena et persegueix, fes-li arruix sense contemplacions. Tant si són penes d'amor com de mort, no té sentit engreixar-les, perquè per molt grasses que estiguin no faran venir l'amor ni anar-se'n la mort..."

Maria Antònia Oliver explica al pròleg d’aquesta novel·la que la Joana va existir i que la vida que s’explica en aquesta obra va ser real. Després de conèixer-la, va decidir posar en paper la història d’aquesta dona, però després d’un parell d’intents fallits, va deixar que fos la veu de la pròpia Joana la qui expliqués la seva vida als lectors. Així va néixer Joana E. Tot i que n’havia vist un parell de ressenyes, el motiu principal que em va dur a escollir aquesta lectura és que es va publicar el 1992. Així, amb aquesta novel·la he superat una premissa més del repte de lectura d’El Reducte Català, el de llegir un llibre publicat l’any que vaig néixer. Celebro enormement que es publiqués aquell any i que això m’hagi portat a llegir-lo, perquè m’ha agradat molt.

Com deia, Joana E. és la història de la vida de la Joana, des que és petita i creix en una família de la burgesia de Mallorca, fins a la maduresa, narrada en primera persona per la mateixa Joana. Al llarg d’onze capítols, la protagonista rememora la seva vida mentre s’encamina cap a l’altar per contraure matrimoni. A través d’aquests records coneixem la societat mallorquina de principis del segle XX, carregada d’aparences, i en veiem l’evolució al llarg de la república, les dictadures, la guerra i la postguerra...

La Joana creix i evoluciona a mesura que es fa gran. La protagonista ens narra el seu pas a l’adolescència, el despertar sexual, els primers contactes amb el feminisme, l’entrada a l’edat adulta, l’amor i el descobriment del sexe, els desenganys i la hipocresia familiars, la maternitat, les contradiccions d’algú que ha crescut tenint-ho absolutament tot... ja ho veieu, tota una vida.

"No havia vist mai una feminista. [...] No m'adonava que l'havia vist a mitges, el feminisme, encara que no s'anomenàs així. No m'adonava que moltes dones són feministes encara que mai no se'n diguin, encara que no hagin sentit parlar mai del feminisme."

Al llibre hi surten personatges masculins, com el doctor Lligorra, en Miquel o en Joan, però els personatges més potents són, sense cap mena de dubte, dones. No només la pròpia Joana, sinó també la Dida Maciana, la tieta Carme, la seva mare o la Madona Bel. Dones amb caràcter que acompanyen la Joana al llarg de la seva vida i que tenen un impacte en la seva vida.

Joana E. no és una simple novel·la d’una vida; és una obra costumista amb una presència important de feminisme i sexualitat. A diferència del que és més habitual, en aquesta novel·la el centre és la dona, també quan es parla del plaer i en les escenes sexuals.

 

La lectura és àgil i fluida, amb una llengua planera i rica alhora. La història ens arriba com un fil de pensament, però està molt ben lligada i sense grans filigranes, i això fa que com a lectors no ens perdem en cap moment. Des de la primera pàgina sabem que està a punt de casar-se i que el casament forma part d’una venjança, però ens falta molta informació: qui és el nuvi? Contra qui és aquesta venjança? A mi em va enganxar des del primer moment per l’estil i per aquestes dues incògnites.

M’ha agradat llegir Oliver i trobar-hi mots i expressions mallorquins, així com les desinències verbals que fan servir. “M’explic” pel nostre “M’explico” central, o “qui t’entengui que et compr” pel nostre “que et compri”.

"Més d'una vegada he desitjat haver nascut home. Bé, no és vere. Més d'una vegada m'he rebel·lat contra les dificultats que la vida em posava pel fet de ser dona. Contra les dificultats que troba una dona per resoldre les dificultats que la societat li posa pel fet de ser dona. No sé si m'explic."

Salvant les distàncies m’ha fet pensar en La plaça del Diamant de Mercè Rodoreda. Si bé a La plaça del Diamant coneixem la Colometa quan ja és jove i no de petita, totes dues novel·les estan protagonitzades (i escrites) per dones, que tenen vides difícils i que han de superar un munt d’adversitats, que es casen i no són felices, i que en algun moment es rebel·len. La Colometa al barri de Gràcia de Barcelona, la Joana a Palma de Mallorca. La Colometa ve d’una família humil tirant a pobra, mentre que la Joana pertany a la burgesia. Però totes dues viuen la Guerra Civil i la postguerra i totes dues ens expliquen la seva història.

"I, val a dir-ho, me sentia feliç. No era aquella felicitat esclatant que t'omple tots els porus, teva i intransferible, i que només sents unes quantes vegades a la vida; no era, tampoc, aquella felicitat racional que sents quan estàs d'acord amb tu mateixa, encara que les coses i la gent al teu voltant, a prop o enfora, vagin malament. Era una felicitat petitona, baixa de sostre, que no demanava gaire. Era menys que estar contenta, però a mi em bastava. Perquè no feia més que sobreviure."

He devorat Joana E. i m’ha agradat moltíssim! És una novel·la que no és massa llarga però aconsegueix retratar tot una vida i l’evolució social de la primera meitat del segle XX. És molt recomanable i tinc ganes de continuar llegint Oliver.

"Que la vida no està feta tota d'alegries, jo ja ho sabia. [...] Però encara no sabia què eren de veritat les tristeses, aquest sentiment fondo que et fa mal i no et deixa respirar."

Coneixem una mica més l'autora?

Maria Antònia Oliver (Manacor, 1946 - Sencelles, 2022) va ser una escriptora mallorquina en llengua catalana, capdavantera de la generació dels 70. És coneguda per la seva producció de novel·les i narrativa breu, teatre, literatura infantil, així com de traduccions al català i castellà. El 2016 va ser guardonada amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes.

"A Barcelona vaig descobrir, a la manera com es descobreixen coses com aquesta als onze anys, que les ciutats tenen ànima i que, com les persones, cadascuna és diferent de les altres."

Txell.Cat