Creix un arbre a Brooklyn - Betty Smith

Títol: Creix un arbre a Brooklyn
Autora: Betty Smith

Llengua original: anglès

Traductor: Josep Alemany

Editat per: L'Altra Editorial

Any: 1943

"-Perquè -va explicar, convençuda, la Mary Rommely- la nena ha de tenir una cosa molt valuosa que es diu imaginació. La nena ha de tenir un món secret on visquin coses que no han existit mai. És necessari que hi cregui. Cal que comenci creient en coses que no són d'aquest món. Així, quan el món es torni massa lleig per viure-hi, ella podrà fugir i viure a la seva imaginació."

Creix un arbre a Brooklyn de Betty Smith és una meravella, un llibre d'aquells que a mi m'agraden, on no hi passa res, però alhora hi passa tot. Un llibre on hi passa la vida. 

Amb una trama senzilla, la novel·la explora la quotidianitat i les dificultats dels Nolan, una família pobra que viu a Brooklyn a principis del segle XX. A Williamsburg, un barri d'immigrants que marxen a Amèrica seguint el somni americà (com fan els avis de la protagonista), els Nolan viuen les grans revolucions de principi del segle passat: l'arribada de l'electricitat a les cases, els cotxes i, malauradament, la guerra. 

Després de la publicació de la novel·la, l'any 1943, Betty Smith va reconèixer que hi havia alguns elements autobiogràfics. 

Al llarg de la novel·la, narrada com si un nen t'expliqués el seu dia a dia, el lector acompanya la Francie i en Neeley en la seva innocència i la seva maduresa forçada a mesura que es van fent grans. Al seu voltant, Smith ens presenta uns personatges entranyables, amb les seves virtuts i defectes, les il·lusions i els desenganys, els somnis que tenen i les desgràcies que els toca viure. 

A Creix un arbre a Brooklyn els lligams familiars juguen un paper clau. El pare, en Johnny, és un somniador que té el cap ple de pardals, mentre que la mare, la Katie, és una dona determinada que lluita per tirar endavant la família i perquè els seus fills tinguin una vida millor que la seva. La Francie és una barreja de tots dos: somniadora i amb grans il·lusions, però alhora és conscient de les dificultats de la família i fa tot el que pot per ajudar. En aquest mosaic familiar les dones de la família Rommely tenen una parcel·la molt destacada: l'àvia, les dues tietes (Sissy i Evy) i, per descomptat, la mare. Cadascuna encarna una manera d'enfrontar-se a les dificultats i sobreviure, amb determinació i tossuderia.

Part de l'encant d'aquesta novel·la és la Francie lletraferida, que llegeix per sentir-se acompanyada i escriu per expressar el que no diu. Crec que moltes lletraferides som una mica (o en algun moment hem sigut) una Francie.

La lectura avança fluidament a mesura que acompanyem la Francie i en Neeley al llarg de la seva infantesa i joventut, i quan acaba tens aquella buidor que et deixen els bons llibres i els grans personatges, i desitjaries poder seguir llegint per saber què els oferirà la vida.

El final és tendre i rodó, d'aquells que et deixen el cor encongit. Un final que ens recorda que la vida segueix; que la vida, malgrat tot, és senzilla i que cal assaborir-ne les petites coses del dia a dia. 

Nota addicional: El capítol 22 és una autèntica joia 😍

"Quin moment més màgic quan un nen s'adona que sap llegir les paraules impreses! [...] A partir d'aquell moment, el món era seu gràcies a la lectura. No estaria mai més sola, no trobaria a faltar la companyia d'amigues íntimes. Ara els llibres eren els seus amics, i n'hi havia un per a cada estat d'ànim. Llegia poesia quan volia companyia tranquil·la. Els llibres d'aventures li venien de gust quan estava cansada d'hores i hores de silenci. Si volia conèixer algú íntimament, llegia biografies. Quan fos adolescent, seria l'època de les històries d'amor."

Coneixem una mica més l'autora?

Betty Smith (1896 - 1972) va ser el pseudònim d'Elisabeth Wehner, una novel·lista nord-americana que va fer-se famosa arran de la publicació de Creix un arbre a Brooklyn (1943). 

Va créixer al barri de Williamsburg en condicions de pobresa extrema i als 14 anys va haver de deixar els estudis per treballar. Quan tenia 19 anys va poder reprendre els estudis.

La publicació de la seva primera novel·la va ser un èxit i posteriorment va escriure Tomorrow will be better (1947), Maggie-Now (1958) i Joy in the morning (1963).

"La Francie tenia deu anys quan va trobar en l'escriptura la manera de desfogar la fantasia. L'important no era el que escrivia, sinó que el fet d'escriure històries la mantenia en la línia divisòria entre la veritat i la ficció.

Si no hagués trobat en l'escriptura una sortida per a la fantasia, hauria estat una gran mentidera durant tota la vida."

Txell.Cat

L'illa dels tresors - Diversos autors

Títol: L'illa dels tresors

Autors: Maria Barbal, Sebastià Bennasar, Xavier Bosch, David Cirici, Najat El Hachmi, Martí Gironell, Pau Joan Hernàndez, Francesc Miralles, Núria Pradas, Llucia Ramis, Albert Sánchez Piñol, Care Santos, Màrius Serra, Sílvia Soler, Coia Valls

Editat per: Diputació de Barcelona (Edició no venal)

Any: 2019

L'illa dels tresors és un recull de contes inèdits escrits per commemorar el centenari de la xarxa de biblioteques de Catalunya. Tots els contes, que són d'aproximadament 10 pàgines, comparteixen un element comú: les biblioteques. A banda de les biblioteques, que són el punt d'unió d'aquestes històries tan dispars, en molts contes hi trobem escriptors i filòlegs, un fet que m'ha fet reflexionar sobre la connexió directa que tendim a fer entre les biblioteques i aquestes dues professions, com si un enginyer en telecomunicacions o una perruquera no pogués protagonitzar una història en una biblioteca.

Reflexions a banda, el vaig agafar perquè tenia ganes de llegir algun escriptor en català i quan em vaig posar davant del prestatge d'autors catalans, aquest va ser el primer llibre amb què em vaig topar i que encara no havia llegit. No acostumo a llegir contes perquè sovint em queda la sensació que em falta alguna cosa, però aquesta vegada em venia de gust 😊.

Les valoracions a Goodreads no eren massa encoratjadores, però l'he gaudit més del que em pensava i, contra tot pronòstic, els contes que més m'han agradat no han estat els que estaven més ben valorats. Alguns m'han fet reflexionar, d'altres m'han despertat tendresa i uns altres repulsió i indignació. En global, en valoro molt positivament la iniciativa i l'originalitat de la majoria, així com la diversitat: hi ha contes futuristes, de fantasia, realistes, històries d'amor...

'Clarianes' de Maria Barbal ✩✩

'Clarianes' és el primer conte del recull i ens presenta la vida de la Rita  a través de les biblioteques de la seva vida: la del poble quan era petita, la de la universitat i la de la ciutat on viu d'adulta. Aquí hi veiem l'evolució de les biblioteques que també hem viscut nosaltres: des de la foto de carnet que havies de portar per fer-te el carnet fins al catàleg Aladí.

És un conte que m'ha despertat tendresa i m'ha ressonat per la meva pròpia experiència, tot i que alguns elements m'han semblat massa buscats i algunes imatges descrites no les he sabut visualitzar.

'Rates de biblioteca' de Sebastià Bennasar ✩✩✩

No havia llegit res de Bennasar i he de dir que m'ha agradat molt l'estil narratiu del seu conte i m'han entrat ganes de llegir-lo. De fet, aquest és un dels contes que més m'ha agradat.

'Rates de biblioteca' ens explica una història d'amor en una biblioteca, però també l'amor pels llibres. La història salta de personatge a personatge, però està molt ben teixida i lligada. Un dels personatges, en Petros Dexter, m'ha semblat un personatge força histriònic, però molt atraient.

'Testament' de Xavier Bosch ✩

Amb l'obra de Xavier Bosch he tingut una experiència molt bona (Nosaltres dos) i una altra de més descafeïnada (Paraules que tu entendràs). De 'Testament' en destaco l'originalitat a l'hora d'incloure les biblioteques, però per la resta no m'ha acabat de convèncer. 

Hagués estat rodó si el relat hagués complert el que es diu a l'última frase del conte.

'Tres negres' de David Cirici ✩

'Tres negres' és el conte que més bones valoracions tenia de tot el recull, però per mi no és dels millors. La història o, més aviat, el protagonista, m'ha despertat repulsió i no he acabat de connectar amb el relat. Tot i això, aborda temes molt actuals com la immigració i els prejudicis racistes. 

El final és interessant, però tinc la sensació que el conte és massa llarg per a aquest final, és a dir, que faria el mateix efecte sense donar-hi tantes voltes.

'Dos amants com nosaltres' de Najat El Hachmi ✩

Amb aquesta referència a Vicent Andrés Estellés, Najat El Hachmi ens explica una història d'amor o, més ben dit, de passió, de dos joves adolescents de comunitats diferents (una mica a l'estil Romeu i Julieta) que recorren a la biblioteca per trobar-se d'amagat. 

'Dos amants com nosaltres' té un punt divertit.

'El tresor de Mingana' de Martí Gironell ✩

No he llegit res de Gironell, però crec que 'El tresor de Mingana' s'adiu a la temàtica que acostuma a abordar a les seves novel·les. Situada en diferents èpoques històries, aquest conte parla de les biblioteques com llocs on amagar coses i dels descobriments que s'hi poden fer.

Potser li van faltar pàgines, però la sensació que vaig tenir en acabar la lectura és que si fos una novel·la s'hagués pogut desenvolupar molt més la història i que hi havia massa informació i detalls encabits en poques línies i poc espai per desenvolupar tota la trama.

'L'ombra del coronel Durana' de Pau Joan Hernàndez ✩

'L'ombra del coronel Durana' és un conte curiós. M'ha semblat interessant i tenia ganes de saber què passaria, però he de dir que el final m'ha desinflat una mica. Els dos personatges són interessants i desperten curiositat: tant la bibliotecària com l'usuari que visita la biblioteca. L'usuari també em despertava una certa desconfiança.

Entremig de la història s'hi introdueixen retalls de diaris del passat que generen certes expectatives, massa pel que acaba sent...

'El conte de la biblioteca' de Francesc Miralles ✩✩

Tenia una idea preconcebuda del que em podria trobar en un conte de Francesc Miralles i potser no anava tant desencaminada. Amb una certa moralitat, aquest conte explora la metatextualitat, fet que el situa entre un dels més interessants del recull.

Té un final molt original i trobo que encaixa perfectament amb la idea d'aquest recull.

Del mateix autor he llegit Un cor ple d'estrelles i El laberint de la felicitat.

'El llibre fosc' de Núria Pradas ✩✩✩

Aquest és un altre dels relats que m'han despertat més curiositat. La història gira al voltant d'un llibre misteriós que es guarda en biblioteques. Situat en tres èpoques històriques diferents, 'El llibre fosc' narra els encontres de tres dones amb aquest llibre.

De la manera com està escrit, Pradas aconsegueix atrapar al lector i generar intriga per descobrir què s'amaga a l'interior de la coberta fosca d'aquest llibre, així que pel meu gust és un conte molt reeixit.

'Qui és qui' de Llucia Ramis ✩✩

'Qui és qui' m'ha agradat perquè està escrit amb el parlar de Ses Illes i m'agrada molt quan llegeixo un llibre i mentalment sento altres parlars. És un conte que m'ha despertat una certa tristesa, fet que valoro positivament perquè crec que és bonic que en un recull de contes de la biblioteca també hi hagi aquest contrapunt i no tot siguin flors i violes.

Ramis parteix del clàssic joc de taula "qui és qui" per situar-nos en una escena que m'ha resultat molt familiar i m'ha transportat a la biblioteca del meu poble: dos amics que esperen que acabi una xerrada per vendre exemplars dels autors que fan de ponents.

Tanmateix, no m'ha acabat d'agradar que a partir de la meitat el conte acabés divagant en preguntes massa filosòfiques. 

'L'home que va cremar l'última biblioteca' d'Albert Sánchez Piñol ✩✩✩

Aquest és, per mi, el millor conte del recull. Un relat futurista en què un Avi i el seu Net, que són del segle XXV parlen del passat (del segle XXI). La del segle XXV és una societat sense guerres i totalment tecnològica. 

Aquest conte és una crítica àcida a les condicions laborals dels escriptors, entre d'altres. Fa reflexionar de valent i fa canviar el prisma a través del qual ens mirem les biblioteques.

De Sánchez Piñol n'he llegit La pell freda i també em va generar sensacions contradictòries, però, en qualsevol cas, també em va fer reflexionar.

'L'incendi del somni de Bukowksi' de Care Santos ✩

'L'incendi del somni de Bukowksi' parla del poder de salvació de les biblioteques i de la lectura a través d'un personatge situat a Califòrnia que hi troba refugi. Tot i que el missatge és ben cert i bonic, aquest relat no m'ha atret gens.

La meva àvia ha llegit Habitacions tancades de la mateixa autora. 

'Biblioteca oral' de Màrius Serra ✩

He de dir que aquest conte m'ha desconcertat una mica perquè no té una relació tan evident amb les biblioteques. El protagonista de la història explica una situació desagradable en què es troba a Moçambic i ens explica com ha arribat allà.

Tot i que la història està escrita amb gran versemblança, no acabo de trobar-ne l'encaix en aquesta antologia.

En aquest blog també trobareu la ressenya de Plans de futur que en va fer la meva àvia.

'Sota els mateixos cels' de Sílvia Soler ✩✩✩

Soler explica una història ben senzilla, però molt tendra. L'Aleix és un jove que té la sensació que no encaixa en la seva família perquè és l'únic lletraferit i sovint ha d'aguantar comentaris dels seus familiars sobre la seva passió per la lectura. Fugint de tot això troba refugi a la biblioteca del poble, on topa amb un tresor ben especial.

'Blanc' de Coia Valls ✩✩

De 'Blanc' em quedo amb el final, ja que el principi no acabava d'atreure'm. Una protagonista trasbalsada per alguna cosa que el lector pot intuir es perd i encara no sé ben bé perquè, acaba entrant en un edifici que d'entrada no identifica. Allà coneix un senyor gran, l'Ernest, i la seva gossa Viola, que canviaran el curs de la seva vida.

Un final bonic i amb un missatge d'amor a les biblioteques ideal per tancar aquesta antologia.

Txell.Cat

Belleza dorada - Laurie Lico Albanese

Títol: Belleza dorada (Stolen Beauty)

Autora: Laurie Lico Albanese

Llengua original: anglès

Traductor: Josep Escarré

Editorial: Duomo

Any: 2017

"Si la gente es un color, Klimt era turquesa profundo."

Vaig saber de l'existència d'aquesta novel·la gràcies al compte d'Instagram @elsaspis que en va fer una ressenya i de seguida em vaig convèncer que l'havia de llegir i que segur que m'agradaria. Viena és una ciutat que m'encanta i l'obra de Gustav Klimt sempre m'ha semblant preciosa, així que no vaig dubtar ni un instant i vaig anar a la biblioteca a agafar-la aquella mateixa setmana.

Belleza dorada de Laurie Lico Albanese és una novel·la basada en fets reals que gira al voltant del retrat Adele Bloch-Bauer I de Gustav Klimt.

Amb un estil fresc i àgil i amb gran versemblança, les poc més de 400 pàgines es llegeixen molt ràpidament i fluïda i et transporten a Viena i a les diferents èpoques que es van succeint. La novel·la s'emmarca en 120 anys d'història, des de 1886, en què llegim el primer passatge d'Adele Bloch-Bauer, fins el 2006, en què es tanca la història de Maria Altmann.

La novel·la intercala capítols d'Adele i de Maria, narrats en primera persona i en femení, amb alguns passatges en cursiva que resituen alguns esdeveniments des d'una veu externa. Des del punt de vista formal, el lector no té pèrdua: els capítols es titulen amb el nom de la veu que narra, ja sigui Maria o Adele, i amb l'any dels fets per situar-nos.

La història explica com Adele Bloch-Bauer coneix Gustav Klimt i, meravellada per la seva obra i per tot el que hi comunica, hi fa amistat i es converteix en mecenes i protectora del pintor. Per encàrrec del seu marit, Ferdinand Bloch-Bauer, Klimt pinta el retrat d'Adele, una obra que es converteix en un símbol de Viena, en la "Mona Lisa" de la ciutat. Maria Altmann, neboda d'Adele i Ferdinand, que creix en un entorn on l'art és sempre present, veu com Viena és envaïda pels nazis i com el llegat de la seva tieta perilla. 

Adele i Maria són dos personatges amb molts elements en comú (a banda de ser tieta i neboda). Totes dues provenen de l'aristocràcia vienesa, tenen una gran passió per l'art i són força modernes per l'època. A més, totes dues viuen el nazisme a Viena i el rebuig als jueus, però en dos moments diferents.

Adele és un personatge que em va atrapar des del principi. Ja des de petita mostra grans inquietuds de coneixement, i més endavant es qüestiona el rol de la muller, participa en la vida social de la ciutat independentment del seu marit... En la història d'Adele apareixen les primeres dones que porten pantalons i que fumen, un element més que farà que  la protagonista es qüestioni els rols i cànons imposats a les dones a finals del segle XIX. 

Per altra banda, Maria al principi no em va semblar un personatge tan potent com la seva tieta, però a mesura que va avançant la lectura, cada vegada agafa més i més força. Maria al principi sembla un personatge amb unes idees més clàssiques que Adele, però l'esclat de la guerra fa que es destapi tota la seva fortalesa i determinació.

Totes dues són un retrat de dones fortes, amb ideals i que els va tocar viure els anys de la història més fosca d'Europa.

"Karl escribió las letras de su nombre, y cuando el gatito gimoteó junto a mi pierna, escribió la palabra K-A-T-Z-E. Todo encajó en seguida, y estaba perdida en el remolino de letras y símbolos y en la posibilidad de que palabras y frases enteras aparecieran como un bote en una orilla lejana cuando mamá y los demás aparecieron en el porche. [...] Me encantaban las letras que se juntaban con otras, como 'tsch': la 'c', suave, arrimada a la estilizada 'h', producía un sonido que podía avanzar como un tren por la página o un susurro lo bastante suave como para que un gatito se quedara dormido."

He gaudit molt de la lectura i m'ha semblat molt interessant poder conèixer la història darrere d'un dels quadres més icònics de Klimt. 

A més, mentre llegia he anat buscant informació sobre altres artistes que apareixen a l'obra i que no coneixia, així com altres obres d'artistes cèlebres que tampoc tenia presents perquè, simplement, no els havia treballat a escola. Així que a banda d'aprofundir en Klimt, he après moltíssim! De fet, tinc ganes de seguir llegint sobre Klimt i la seva obra, i he vist que hi ha un parell de pel·lícules que també tinc ganes de veure i que expliquen aquesta mateixa història (Klimt (2006) i La dama de oro (2015)).

És una història realment fascinant, que m'ha transportat i m'ha captivat, que m'ha despertat unes ànsies de saber i una curiositat que poques lectures m'han despertat, així que us la recomano encaridament.

"El arte es un bálsamo incluso en los momentos más tristes. [...] Todo el mundo tiene momentos tristes, y el arte es uno de los mejores remedios contra un ataque de melancolía. El arte te habla pero tú no tienes que contestarle nada."

Algunes de les obres de Klimt que apareixen a Belleza dorada

Un dels aspectes que m'ha agradat més d'aquesta lectura és poder posar algunes pinzellades d'història a alguns dels quadres de Klimt que coneixia i conèixer-ne alguns de nous.

Klimt va retratar moltes dones de l'aristocràcia vienesa, dones que apareixen com a personatges d'aquesta novel·la, com ara Emilie Flöge (1902), Fritza Fiedler (1906), Margaret Wittgenstein (1905), Serena Lederer (1899), Amalie Zuckerkandl (1917, inacabat), Friederike Maria Beer (1916) o Mada Primavesi (1912). 

També apareixen alguns paisatges com ara Bosc de faigs I i Bosc de faigs II, el Pomer (1912) o Schloss Kammer (1909).

Dànae (1908), L'arbre de la vida (1909), Palas Atenea (1898), Judith amb el cap d'Holofernes (1901) o Les tres edats de la dona (1905) també apareixen a la novel·la, així com Filosofia (1907) i el Fris de Beethoven (1902).

I, per descomptat, el retrat d'Adele Bloch-Bauer I (1907) i II (1912), i El petó (1907-1908).

Coneixem una mica més l'autora?

Laurie Lico Albanese (1959) és una periodista i artista visual estatunidenca que ha publicat ficció, poesia, memòries i no ficció creativa. 

"¿Acaso no quiere todo el mundo que lo abracen como es debido durante el tiempo que sea necesario? Si no tenemos eso, nos ponemos tristes, pero si nos retienen demasiado tiempo, nos sentimos atados."

Txell.Cat

La néta del senyor Linh - Philippe Claudel

Títol: La néta del senyor Linh
Autor: Philippe Claudel

Llengua original: francès

Traductora: Lourdes Bigorra Cervelló

Editorial: La Magrana

Any: 2005

"És un home gran dempeus a la part del darrere d'un vaixell. Estreny entre els braços una maleta lleugera i un nadó, més lleuger encara que la maleta. L'home gran es diu senyor Linh. És l'únic que sap que es diu així, perquè tots els que ho sabien van morir al seu voltant."

Així comença La néta del senyor Linh de Philippe Claudel, una novel·la breu que parla dels estralls de la guerra, els refugiats, l'enyor i els records, el valor de l'amistat i el poder de la comunicació no verbal.

He gaudit molt de la lectura i, tot i que és una novel·la que es podria llegir amb una o dues tardes, he preferit allargar-la i assaborir-ne cada pàgina, cada imatge i cada metàfora. En aquest sentit, aprofito per apuntar que no he llegit l'original francès, sinó la traducció que n'ha fet Lourdes Bigorra, però trobo que ha creat una autèntica delícia. La novel·la està plena d'imatges i metàfores molt boniques i potents que traslladen el lector a la pell del protagonista. Molt bona traducció!

"La dona li etziba encara unes quantes paraules que volen cap a ell com pedres llançades. Els riures són ganivets, ganivets afilats que li encerten el cor i l'escorxen."

La néta del senyor Linh narra l'arribada del senyor Linh (també anomenat Tao-Laï) a un país estranger com a refugiat, fugint del seu poble que ha quedat devastat per la guerra i després d'haver perdut la seva família. Tot i que no es diu explícitament, sembla relativament clar que el país d'on marxa el senyor Linh és Vietnam. El senyor Linh se'n va amb tot el que té: la seva néta Sang Diû, un sac de terra i poc més. 

Arribats al destí, el senyor Linh es troba una ciutat amb un ritme completament diferent al que està acostumat, amb uns colors, unes olors (o, més ben dir, unes "no olors"), i una temperatura diferent de la que coneix, amb un idioma que li és totalment incomprensible. 

"El senyor Linh respira l'olor del nou país. No sent res. No hi ha cap olor. És un país sense olor. Estreny el nadó encara més contra el pit, li canta la cançó a l'orella. En realitat, la canta per a si mateix, per sentir la seva veu i la música de la seva llengua."

Amb el pas dels dies, el senyor Linh es va situant i coneix el senyor Bark, un home solitari i amable, amb qui comença a compartir hores i a teixir una amistat ben especial. No parlen el mateix idioma, així que s'entenen amb gestos, mirades i intencions.

Claudel traça una història senzilla amb què ens parla de la soledat, del racisme de la societat (amb aquelles mirades de reüll), de la vellesa (i de com ens mirem la gent gran), de l'amistat, dels gestos que poden dir tantes coses. El senyor Linh s'aferra a la seva néta per tirar endavant i per no defallir. Sang Diû es converteix en el seu motor de vida, ja que sense ella no hauria abandonat el seu país, ni tindria cap motivació per seguir vivint.

El desenllaç és aclaparador. És una clatellada que reafirma que l'obra està perfectament teixida, plena de detalls que val la pena rememorar quan acabes la lectura. El final trasbalsa perquè el senyor Linh és un personatge entranyable, presentat de tal manera que és fàcil que el lector hi empatitzi.

Ara, acabada la lectura i paït el final, entenc tots els qui em van dir que el final era espectacular i confirmo que mereix una relectura.

"Li somriu. S'esforça per posar moltes coses en aquest somriure, més coses de les que cap paraula podrà contenir mai."

Coneixem una mica més l'autor?

Philippe Claudel (1962) és un escriptor, guionista i director de cinema francès. És autor de nombroses novel·les i reculls de relats.

El 2008 va dirigir la seva primera pel·lícula, Il y a longtemps que je t'aime, amb què va guanyar un premi Cèsar a la millor òpera prima.

"L'home gran s'adona que quan, dins seu, parla del poble, ho fa en passat. I això li fa un pessic al cor. Realment nota com li pessiga el cor, llavors es prem el pit amb la mà lliure, al costat del cor, perquè la pessigada s'aturi."

Txell.Cat

La Ciudad de las Damas - Christine de Pisan

Títol: La Ciudad de las Damas
Autora: Christine de Pisan

Llengua original: francès mitjà

Traductora: Marie José Lemarchand

Editorial: Siruela Ediciones

Any: 1405

"-Te creo, querida Cristina -me contestó-. Si la gente se molestara en buscarlas, encontraría muchas mujeres extraordinarias."

No coneixia l’obra ni l’autora fins que els Reis d'enguany em van sorprendre amb aquest llibre. El vaig començar aquell mateix dia i em va fascinar des del primer moment. Els primers dies no deixava de preguntar-me: Com és que mai ningú no m'havia parlat de Christine de Pisan? Com és que mai no m’hi havia topat navegant per les xarxes socials?

Christine de Pisan va viure entre 1364 i 1430, i en aquesta obra sembra la llavor del pensament en femení partint de la pregunta: per què els homes de la societat on visc insulten i odien les dones?

Partint d'aquesta pregunta, l'autora construeix una ciutat perquè totes les dones hi puguin viure lliures, lluny de prejudicis i blasfèmies. 

La Ciudad de las Damas s'estructura en tres llibres, en què tres distingides dames acompanyen i ajuden Cristina a construir la ciutat. L'obra comença amb l'autora al seu estudi que, cansada d'hores d'estudi (valgui la redundància), decideix agafar algun llibre per entretenir-se i gaudir. El llibre que agafa a l'atzar és una obra misògina del segle XIII, que fa que es plantegi quins motius duen els homes a parlar tan malament de les dones. 

"Me preguntaba cuáles podrían ser las razones que llevan a tantos hombres, clérigos y laicos, a vituperar a las mujeres, criticándolas bien de palabra bien en escritos y tratados. No es que sea cosa de un hombre o dos, [...] sino que no hay texto que esté exento de misoginia. Al contrario, filósofos, poetas, moralistas, todos -y la lista sería demasiado larga- parecen hablar con la misma voz para llegar a la conclusión de que la mujer, mala por esencia y naturaleza, siempre se inclina hacia el vicio."

Mentre navega entre aquests pensaments apareixen tres dames que li expliquen que ha de construir la ciutat de les dames i que elles l'ajudaran a desmuntar els mites, prejudicis i històries que corren sobre les dones. La primera dama és la Dama Raó, que l'ajuda a fixar els fonaments de la ciutat i amb qui conversa durant el Primer Llibre. El Segon Llibre conté la conversa amb la Dama Rectitud, amb qui construeix els palaus i edificis, i amb qui comença a poblar la ciutat. Finalment, les converses amb la Dama Justícia centren el Tercer Llibre, que acaba de poblar la ciutat amb santes i beates.

"Debes saber que existe además una razón muy especial, más importante aún, por la cual hemos venido, y que vamos a desvelarte: se trata de expulsar del mundo el error en el que habías caído, para que las damas y todas las mujeres de mérito puedan de ahora en adelante tener una ciudadela donde defenderse de tantos agresores. [...] En su ingenua bondad, siguiendo en ello el precepto divino, las mujeres han aguantado, paciente y cortésmente, todos los insultos, daños y perjuicios, tanto verbales como escritos, dejando en las manos de Dios todos sus derechos."

Al llarg de l'obra, apareixen nombroses dones bíbliques, mítiques, històriques i contemporànies a Cristina, que serveixen d'exemple per anar desmuntant totes les crítiques dels homes: des de la idea que les dones no són tan intel·ligents com els homes fins que gaudeixen de les violacions, passant per que les dones són les culpables dels fracassos matrimonials o que no saben guardar secrets. 

La Ciudad de las Damas és una lectura recomanable als lectors d'obres de caire feminista i a aquells qui es vulguin deixar sorprendre per un clàssic del segle XV tan modern per l'època en què es va escriure. És una lectura sorprenent per diversos motius: pel to, per les idees i per haver passat desapercebut durant tants anys.

Convé no oblidar que es tracta d'una obra que es va escriure entre 1404 i 1405 i que, per tant, hi ha certs elements que poden considerar-se retrògrads, amb una forta presència de la religió cristina i amb un estil narratiu propi de l'època, amb frases i construccions que avui ens sonen pomposes i poc naturals.

Malgrat tot, curiós i molt interessant.

Coneixem una mica més l'autora?

Christine de Pisan (Venècia, 1364 - França, 1430) va ser una poeta i filòsofa que es va convertir en la primera escriptora professional de França, ja que vivia de les obres que escrivia. La seva obra es considera protofeminista, ja que encara lluny del feminisme tal com el coneixem avui, aborda temes com la violació, l'accés de les dones al coneixement o la igualtat de sexes. 

Va ser molt prolífica i entre les seves obres, a banda de Le Livre de la Cité des Dames, destaca L'Avision Christine (1405) i Le Livre des Trois Vertus (1405).

"-Verdaderamente, Señora, Razón y Vos habéis contestado todas mis preguntas y resuelto todas mis dudas. De ambas he aprendido algo muy importante: todo lo que es posible hacer y aprender está al alcance de las mujeres, en cualquier campo, material e intelectual, requiera fuerza física, inteligencia u otra facultad. Todo lo pueden abarcar, y además, pueden hacerlo fácilmente."

Txell.Cat

La reina al palau dels corrents d'aire - Stieg Larsson

Títol: La reina al palau dels corrents d'aire (Millenium III)
Autor: Stieg Larsson

Llengua original: suec

Traductor: Pau Joan Hernàndez

Editorial: Columna
Any: 2009 (edició en català)

Aquesta nit no podia dormir. Això no és cap novetat i em passa cada Nit de Reis, però aquest any se m'ha ajuntat un final de novel·la trepidant que no podia deixar de llegir. La reina al palau dels corrents d'aire de Stieg Larsson és la tercera i darrera novel·la de la trilogia de Millennium.

Aquest darrer volum m'ha tornat a atrapar força. Si he de fer una valoració global diria que el primer em va enganxar moltíssim, el segon no em va enganxar massa i el tercer queda a mig camí (menys que el primer, però força més que el segon). La lectura d'aquesta novel·la és gairebé obligatòria per als qui n'han llegit la segona part, ja que es narra el desenllaç del mateix cas.

És difícil explicar lleugerament la trama sense fer espòilers als qui no hagin llegit la segona part, així que en aquesta ocasió m'abstindré d'escriure una breu sinopsi. En canvi, sí que exposaré que té els elements clau perquè sigui un thriller d'èxit: uns personatges que cauen bé, malgrat no ens recordin a ningú en concret; una trama complexa, però molt ben lligada, i un estil fresc i lleuger.

El vaig agafar perquè em trobava en un punt en què no em venia de gust llegir res i tenia ganes de distreure'm i enganxar-me a un llibre fins que l'acabés. En aquest sentit, va ser una molt bona tria :)

Coneixem una mica més l'autor?
Stieg Larsson (1954 - 2004) va ser un periodista i escriptor suec que es va fer famós pòstumament arran de la publicació de la trilogia Millennium. Larsson va morir d'un atac de cor inesperat tres mesos després de lliurar la tercera novel·la i no va poder veure com la seva obra es convertien en un fenomen a escala mundial.

Altres entrades del mateix autor

• Els homes que no estimaven les dones
• La noia que somiava amb un llumí i un bidó de gasolina

Txell.Cat

Pluja d'estels - Laia Aguilar

Títol: Pluja d'estels
Autora: Laia Aguilar

Editorial: Destino

Any: 2020

Ahir a la nit vaig acabar de llegir Pluja d’estels de Laia Aguilar, una novel·la breu que he devorat en tres dies.

Pluja d’estels és una novel·la que t’atrapa des del primer moment i que tracta un tema profund i l’actualitat com és el dret a decidir sobre la pròpia vida. Tot plegat camuflat en una trobada a Portlligat en un ambient idíl·lic, una nit d’agost coincidint amb els Persèids.

L’argument és força simple i, malauradament, no m’ha sorprès massa. Tres amics de la universitat es retroben uns anys després d’un fet traumàtic per tornar a viure les festes, les nits d’estiu, els riures de la joventut. Tanmateix, el pas del temps i els fets del passat els han distanciat, no hi són tots i la trobada s’acaba convertint en una festa agredolça. L’absència de la Paula és present durant tot el cap de setmana i els incomoda a tots.

Els personatges també són força típics: La Mila, una dona que ha tingut èxit laboral, però que no n’ha tingut tant en l’àmbit personal i que és infidel al seu marit; en Jon, l’amic gai que no està satisfet amb la vida que porta i que encara espera trobar el seu lloc; i en Nis, l'ex-marit de la Paula, fotògraf d'èxit que intenta fugir dels seus sentiments. Aquí s'hi sumen en Max, el marit de la Mila, i l'Olívia, la parella actual d'en Nis, força més jove i que també intenta trobar el seu lloc.

Els capítols són molt breus i la història es construeix a partir de flaixbacs que van explicant al lector la vida de la colla abans que l'accident els canviés la vida. La lectura està carregada d'imatges molt cinematogràfiques i molt boniques i, tot i que l'he llegit molt ràpid perquè t'hi enganxes, no m'ha acabat de convèncer. Els personatges em resultaven familiars, hi he trobat a faltar un punt de versemblança i m'ha semblat que certs elements estaven excessivament buscats, tracta un tema molt interessant, però hi passa de puntetes i no hi profunditza. Un final com aquest era fàcil que em fes plorar i, en canvi, no em va commoure.

Tot i això, insisteixo en la bellesa de les imatges i de l'espai i en el fet que és una lectura ràpida que enganxa molt. També és cert que potser jo he llegit massa llibres d'amics de la universitat que es retroben, però que a un altre lector potser tot això no li semblarà repetitiu.

Coneixem una mica més l'autora?

Laia Aguilar (Barcelona 1976) és llicenciada en Comunicació Audiovisual. Combina l'escriptura de llibres amb l'escriptura de guions per a sèries de televisió. També és professora a l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès i col·labora amb l'Ara Criatures. Durant els darrers anys s'ha especialitzat en la literatura juvenil i ha publicat diverses obres.

Txell.Cat

En lloc segur - Wallace Stegner

Títol: En lloc segur
Autor: Wallace Stegner

Llengua original: anglès

Traductora: Dolors Udina

Editorial: Libros del Asteroide

Any: 1987

"Segons la meva experiència, l'home més feliç del món és un jove professor que munta prestatgeries, i la parella més satisfeta del món està formada pel jove professor i la seva dona, enamorats, amb feina, al punt més baix de la Depressió, d'on ja no es pot caure més avall, i entrant en el seu primer any d'adults plens, deixant ja de preparar-se per iniciar finalment les seves vides."

En lloc segur de Wallace Stegner va ser la proposta de la Núria per a la caixa de llibres preferits dels meus amics que em van regalar pel meu 25è aniversari. Ja fa 3 anys, però encara me'n queden alguns per llegir.

Tal com em va anticipar, En lloc segur és una novel·la on no hi ha passa massa res, però que deixa petja perquè és una reflexió de l'amistat i l'amor en totes les seves cares, que ensenya que en l'amor i l'estima no tot és perfecte, però que els defectes formen part dels qui estimem.

A partir del retrobament de quatre vells amics, la Charity i en Sid Lang i la Sally i en Larry Morgan, en Larry rememora els anys d'amistat compartida mentre passen el que ja saben que serà l'últim cap de setmana de la Charity. Al principi, en Larry explica com es coneixen les dues joves parelles durant la Gran Depressió i com la Charity i en Sid els donen un cop de mà. La Charity i la Sally. que estan embarassades les dues, de seguida s'avenen molt i passen moltes hores plegades mentre els seus marits estan a la feina. La seva amistat es consolida de seguida i, tot i que va canviant i no es veuen tan sovint com al principi, segueixen compartint trobades memorables.

"Tots sentíem el mateix. Ho havíem de sentir. Perquè abans de marxar, davant de la porta i encara amb els barnussos, ens vam fondre tots quatre en una abraçada, rient, tan contents d'haver-nos conegut els uns als altres i tan contents que els milions de possibilitats de l'univers ens haguessin portat a la mateixa ciutat i al mateix univers en el mateix moment."

He de reconèixer que m'ha costat una mica entrar en la història i que al principi em va semblar massa poètic i descriptiu, i no acabava de trobar-li la gràcia. Tanmateix, a mesura que avança la novel·la i que he anat coneixent els personatges, m'hi he acabat enganxant. Aquestes dues parelles representen l'amistat que perdura al llarg dels anys malgrat les diferències i les possibles desavinences, aquelles amistats tan fortes en què es poden mostrar les fragilitats pròpies i no passa res. Però també representen l'amor i com l'amor evoluciona al llarg dels anys. Aquesta amistat i aquest amor són el lloc segur que tots busquem.

El final és dur, però molt bonic, d'una tendresa que segur que recordaré.

"Crec que la majoria de gent té algun grau de talent per a alguna cosa: formes, colors, paraules, sons. El talent ens ronda, com el ble de l'espelma que espera el llumí, però hi ha persones igual de dotades que altres que són menys afortunades. El destí mai no els envia el llumí. No és el moment, estan malalts, els falta energia o tenen massa obligacions. Alguna cosa d'aquesta mena."

Coneixem una mica més l'autor?

Wallace Stegner (1909 - 1993) va ser un escriptor nord-americà i professor d'universitat de literatura. Al llarg de la seva vida va compaginar la docència amb l'escriptura, amb l'activisme a favor de la natura. 

Se'l coneix principalment per les novel·les publicades, però va ser autor d'obres de ficció, història, biografia i assaig. Les seves novel·les, que es caracteritzen per tenir un to líric i optimista, van ser guardonades amb diversos premis, entre els quals destaca el Premi Pulitzer per Angle of Repose (1971).

En lloc segur es va publicar originalment el 1987 i va ser la última novel·la que va escriure.

"Deixo de banda l'amargor del rebuig i desplaço a l'armari de darrere del meu cap les incerteses i les angoixes que ens acompanyaran fins que pugui trobar una altra cosa en aquesta terra erma de la Depressió, que ens permeti tirar endavant. Ho tanco tot a l'armari juntament amb la ràbia i la vanitat ferida, l'autoestima rebentada i la trista aritmètica que hauré de començar a practicar de seguida."

Txell.Cat

El cant de la joventut - Montserrat Roig

Títol: El cant de la joventut

Autora: Montserrat Roig

Editorial: Edicions 62

Any: 1989

"Li agradava tenir els ulls aclucats, com si hi hagués un mocador transparent, color rosa clar. Un mocador de seda. Després, aniria obrint les parpelles i veuria que tot seguia al seu lloc."

El cant de la joventut de Montserrat Roig ha estat la tercera i darrera lectura en femení del mes d'octubre, tot i que se m'ha allargat fins a mitjan novembre.

Lamentablement no m'ha acabat de convèncer, malgrat que li tenia moltes ganes i guardo molt bon record de les dues primeres lectures que vaig fer d'aquesta autora: Ramona, adéu (1972) i Digues que m'estimes encara que sigui mentida (1991). És cert que l'últim llibre que vaig llegir d'aquesta autora, La veu melodiosa (1987), tampoc em va acabar d'agradar. Potser no era el moment per una lectura tan poètica i això ha fet que no m'enganxés, que no trobés el moment d'asseure'm a llegir i, per tant, que avancés molt lentament en la lectura.

El cant de la joventut és un recull de vuit relats que, escrits amb una prosa molt poètica i amb molta ironia, parlen de la pèrdua de la joventut, el sexe, la mort i l'oblit. 

Els vuit relats són diferents des del punt de vista formal, ja que cadascun té una llargada diferent, però sí que comparteixen el tema. En tots apareix la joventut i la mort.

El primer relat és el que dóna títol al recull "El cant de la joventut" i és un dels que més m'ha agradat per la ironia mordaç que hi traspua. "Amor i cendres" és el segon relat i també m'ha agradat força; l'he trobat divertit i desenfadat. "Mar" és una de les dues narracions més llargues del recull i, en aquest cas, sí que m'hi vaig enganxar, mentre que la darrera narració, "Abans que no mereixi l'oblit", em va semblar que podia ser interessant, però no hi he acabat d'entrar.

"M'explicava com havia après, també, a mirar-se davant del mirall, a contemplar-se d'una manera distinta, no per veure si un pentinat li esqueia bé o si li quedava bé un vestit o un altre, ni tampoc per observar amb el nostre masoquisme habitual l'avenç de la deterioració de la pell i els músculs, sinó que era per valorar les formes del seu cos, com estava feta, ella i no una altra, ella i no les imatges que veiem cada dia a les revistes i a la televisió."

Coneixem una mica més l'autora?

Montserrat Roig (Barcelona, 1946 - 1991) va ser una escriptora catalana de novel·les, contes, assaig i articles periodístics. També va presentar i dirigir alguns programes de televisió en què entrevistava escriptors de generacions precedents.

"No recordem quan aprenem a mirar. No recordem les primeres imatges que veiem, la nostra retina no les clava a la memòria. No recordem quan veiem l'altre reflectit al mirall, aquest 'altre' que encara no relacionem amb nosaltres mateixos."

Altres entrades de la mateixa autora:

• La veu melodiosa

"Les cèl·lules de la tristesa s'apagaren dins el cervell. Pujava les escales com una núvia i somreia a la caixera del supermercat. La Maria es veié com una dona amb esperança."

Txell.Cat

Amor - Hanne Ørstavik

Títol: Amor
Autora: Hanne Ørstavik

Llengua original: noruec

Traductora: Blanca Busquets

Editorial: Les Hores

Any: 1997 (original); 2018 (en català)

"Li hauria agradat llegir tothora, seure al llit sota l'edredó, amb cafè, un munt de cigarretes i una camisa de dormir que l'abrigués bé."

Aquesta ha estat la segona lectura del mes de les escriptores, un llibre que vam descobrir a la Setmana del Llibre en Català d'enguany i que, just quan havia acabat la lectura de Tokarczuk, vaig trobar al catàleg de l'eBiblio.

Amor de Hanne Ørstavik ens narra un vespre nit d'hivern en un poble de Noruega d'una mare soltera, Vibeke, i el seu fill, Jon. Tot i ser mare i fill i viure junts, la Vibeke i en Jon estan molt lluny l'un de l'altre.

La Vibeke s'està integrant a la nova feina i busca agradar: agradar a la feina, però també trobar un home que l'estimi. En Jon, en canvi, espera un regal pel seu novè aniversari (que és l'endemà) i un pastís d'aniversari, però a banda d'això, és un nen curiós i molt independent.

Aquell vespre, la Vibeke després de sopar se'n va a la biblioteca municipal i després s'acosta a la fira ambulant, on coneix un home. En Jon, per altra banda, després de sopar surt a vendre loteria pel barri, passa per casa d'un veí i després per casa d'una nena que va a la seva escola, però que acaba de conèixer.

Ørstavik aborda la distància, la falta de comunicació i la solitud que hi pot haver entre dos éssers humans que, aparentment, es troben molt a prop l'un de l'altre, i ho fa de tal manera que genera un ambient carregat de tensió. Són mare i fill, però no saben on és l'un ni l'altra i no els preocupa. Amor és ben bé el que més es troba a faltar a Amor.

Si aquesta novel·la fos una pel·lícula segurament m'hauria tapat els ulls més d'una vegada per deixar de mirar, però seguir el fil amb la banda sonora. Crec que seria una pel·lícula amb molt pocs diàlegs. En una novel·la, però, això no ho podem fer. Malgrat l'angoixa i la tensió que es respira al llarg de tota l'obra, el lector ha de seguir llegint per saber com acabarà aquesta nit tan freda i fosca.

Amor no m'ha acabat de convèncer, potser perquè n'esperava una altra cosa, no sé ben bé perquè. Al meu parer, els fets que s'hi narren no són versemblants. Crec que m'hagués agradat i impactat més aquesta falta de comunicació i distància, si la història narrada hagués estat més realista. Em costa de creure que les situacions del nen es poguessin donar a la realitat.

Un punt a favor d'Amor és que el fet que la veu narradora sigui els dos protagonistes i que com a lectors anem saltant de la ment de la Vibeke a la d'en Jon per seguir el curs dels seus pensaments fa que la sensació de distància i d'angoixa ens absorbeixi. Alhora, crec que les imatges i els pensaments dels dos personatges estan molt ben pintats i que són perfectament el tipus de pensaments que tindrien un nen de 9 anys i una mare soltera que encara és jove i té ganes d'enamorar-se.

"S'ajeu al llit i tanca els ulls. Pensa que quan no està pensant en res hi deu haver una foscor absoluta dins el cap; com en una gran habitació quan els llums estan apagats."

Coneixem una mica més l'autora?

Hanne Ørstavik (1969) és una de les escriptores noruegues més rellevants i més admirades de la literatura contemporànica. Tot i que la seva primera obra va ser Hakk (1994), l'èxit li va arribar amb la publicació d'Amor l'any 1997. Ha escrit una tretzena de novel·les per les quals ha rebut nombrosos reconeixements.

La novel·la Amor ha estat traduïda a 23 idiomes i és considerada el 6è millor llibre entre els 25 millors llibres noruecs de 1980-2005.

"Sent l'anhel per un bon llibre, un dels gruixuts, d'aquells que fan la impressió de ser més forts i reals que la vida mateixa. Me'l mereixo, raona, després de com m'he esforçat a la feina i tot plegat."

Txell.Cat