Tàndem - Maria Barbal

Títol: Tàndem

Autora: Maria Barbal

Llengua original: català

Any: 2021

Editorial: Destino

"Li havia agafat la mà i havíem continuat avançant; jo no podia parlar amb el llaç que se m'havia nuat a la gola. Era ben conscient que recordar era patir, i havia procurat trobar mil maneres de no fer-ho."

Tàndem de Maria Barbal és la novel·la guanyadora del Premi Josep Pla 2021 i un dels desenganys de l’estiu. No diré que no m’ha agradat gens, però tampoc diré que m’hagi encantat. No sé per què, però tenia moltes ganes de llegir-la, m’atreia la sinopsi de la contraportada “Tàndem és una història sobre la felicitat” i tenia un bon record de Pedra de tartera, de la mateixa autora. Ara bé, Tàndem no és Pedra de tartera.

Tàndem és una història correcta, però senzilla i previsible fins al final. Està ben escrita i passa bé, però no deixa de ser un clàssic de noia i noi es coneixen, cadascú té la seva història darrere, tenen un affaire i han de decidir quina vida volen viure. Vaja, com les pelis que mirava abans els diumenges a la tarda per passar l’estona.

L’Elena i l’Armand es coneixen a les classes de ioga i, sense saber massa bé com, comencen a quedar i a compartir estones. Els dos tenen família, els dos han viscut una vida que potser ara viurien diferent, una vida amb certes renúncies i, entrant a la maduresa decideixen esprémer la vida al màxim. Tanmateix, no deixen de ser persones normals, amb vides corrents i històries que no són res de l’altre món, com per dir-te que tu també pots agafar les regnes de la teva vida.

Per canviar de to, remarcaré el que sí que m’ha agradat. M’ha agradat que Barbal vagi canviant de veu narradora: primer parla l’Armand, després coneixem la mateixa història (coincidint en el temps) però des del punt de vista de l’Elena, després torna a passar la paraula a l’Armand, per acabar de nou amb l’Elena. M’ha agradat perquè et permet viure la mateixa història des de diversos prismes.

També m’ha agradat que els personatges siguin uns “maduritos” i no jovenets. Potser és cosa de la meva ignorància, però també s’ha de parlar de les històries d’amor de la gent gran (no sé quants anys tenen o si ho diu al llibre, però ella està jubilada així que com a mínim 60, no?).

Bé, en qualsevol cas, no la descriuria com una novel·la que parla de la felicitat, sinó del deixar-se viure, una mica de carpe diem madur.

"Els companys els miraven i somreien, com si algú pogués triar entre enamorar-se o no."

Coneixem una mica més l'autora?

Maria Barbal (Tremp, 1949) és una escriptora catalana, Premi d'Honor de les Lletres Catalanes i Creu de Sant Jordi. Les seves primeres obres se centren en l'entorn rural del Pallars. Pedra de tartera (1985), la seva primera novel·la va tenir molt d'èxit. A banda de novel·la, ha cultivat novel·la juvenil, teatre i narracions breus. 

La seva obra ha estat traduïda a nombroses llengües.

Txell.Cat

Pluja d'estels - Laia Aguilar

Títol: Pluja d'estels
Autora: Laia Aguilar

Editorial: Destino

Any: 2020

Ahir a la nit vaig acabar de llegir Pluja d’estels de Laia Aguilar, una novel·la breu que he devorat en tres dies.

Pluja d’estels és una novel·la que t’atrapa des del primer moment i que tracta un tema profund i l’actualitat com és el dret a decidir sobre la pròpia vida. Tot plegat camuflat en una trobada a Portlligat en un ambient idíl·lic, una nit d’agost coincidint amb els Persèids.

L’argument és força simple i, malauradament, no m’ha sorprès massa. Tres amics de la universitat es retroben uns anys després d’un fet traumàtic per tornar a viure les festes, les nits d’estiu, els riures de la joventut. Tanmateix, el pas del temps i els fets del passat els han distanciat, no hi són tots i la trobada s’acaba convertint en una festa agredolça. L’absència de la Paula és present durant tot el cap de setmana i els incomoda a tots.

Els personatges també són força típics: La Mila, una dona que ha tingut èxit laboral, però que no n’ha tingut tant en l’àmbit personal i que és infidel al seu marit; en Jon, l’amic gai que no està satisfet amb la vida que porta i que encara espera trobar el seu lloc; i en Nis, l'ex-marit de la Paula, fotògraf d'èxit que intenta fugir dels seus sentiments. Aquí s'hi sumen en Max, el marit de la Mila, i l'Olívia, la parella actual d'en Nis, força més jove i que també intenta trobar el seu lloc.

Els capítols són molt breus i la història es construeix a partir de flaixbacs que van explicant al lector la vida de la colla abans que l'accident els canviés la vida. La lectura està carregada d'imatges molt cinematogràfiques i molt boniques i, tot i que l'he llegit molt ràpid perquè t'hi enganxes, no m'ha acabat de convèncer. Els personatges em resultaven familiars, hi he trobat a faltar un punt de versemblança i m'ha semblat que certs elements estaven excessivament buscats, tracta un tema molt interessant, però hi passa de puntetes i no hi profunditza. Un final com aquest era fàcil que em fes plorar i, en canvi, no em va commoure.

Tot i això, insisteixo en la bellesa de les imatges i de l'espai i en el fet que és una lectura ràpida que enganxa molt. També és cert que potser jo he llegit massa llibres d'amics de la universitat que es retroben, però que a un altre lector potser tot això no li semblarà repetitiu.

Coneixem una mica més l'autora?

Laia Aguilar (Barcelona 1976) és llicenciada en Comunicació Audiovisual. Combina l'escriptura de llibres amb l'escriptura de guions per a sèries de televisió. També és professora a l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès i col·labora amb l'Ara Criatures. Durant els darrers anys s'ha especialitzat en la literatura juvenil i ha publicat diverses obres.

Txell.Cat