Una cançó de pluja - Joan-Lluís Lluís

Títol: Una cançó de pluja
Autor: Joan-Lluís Lluís
Llengua original: català
Editorial: Club Editor
Any: 2025

"Quan plou, els orangutans no es mouen gaire, o gens. Si poden, no es mouen gens. [...] Ara que plou, per força ha de tornar a ser una orangutana sedentària que contempla la quasi totalitat del món que necessita, el món tal com el sap conjugar. La pluja li fa el favor de regalar-li aquest engany d’immobilitat segura."

Ella-Calla és una orangutana de Borneo que aconsegueix escapar-se d'un vaixell on uns caçadors furtius la tenen tancada. Un incendi, el caos que es desencadena i el seu silenci li permeten actuar d'una manera diferent a la de la resta d'orangutans i fugir. És aleshores quan s'autoanomena Ella-Calla, la que no crida i aconsegueix escapar. 

Una cançó de pluja narra el viatge d'aquesta orangutana des de la fugida del vaixell de tornada al bosc de Borneo que li és casa, travessant la civilització humana. 

A Junil a les terres dels bàrbars Joan-Lluís Lluís denotava una gran sensibilitat per les llengües i el món literari. A Una cançó de pluja trobem l'amor i el respecte pel món animal. M'ha agradat com Lluís aconsegueix narrar-nos la història des de la perspectiva de l'orangutana. No podem saber com pensen ni què els mou, però trobo que està molt ben resolt. L'autor mostra com podria relacionar-se el món animal, la consciència d'espècie, la intuïció i les pors, una saviesa dels avantpassats que els acompanya. També hi afegeix dues deïtats creadores, la Mare-Tota i la Mare-Gelosa, que acaben de bastir la història. 

"Quan els arbres alenen, és com si parlessin, i diuen coses bones, perquè són els fills primers de la Mare-Tota, i ni els orangutans ni cap altra criatura no saben què diuen però igualment és bo escoltar-los. És bo per dintre."

Durant el seu periple, Ella-Calla conviu amb els arbres i amb altres animals, però també es troba amb l'ésser humà. La crueltat i la maldat humana que s'hi descriuen són devastadores, i m'ha semblat encara més dur perquè la narració ens arriba des d'una perspectiva innocent. Ja sé que l'ésser humà és capaç de fer atrocitats, però que te les expliqui algú que no sap que aquella és la pitjor versió de la nostra espècie, trenca el cor. L'autor sembla que no és del tot pessimista i hi afegeix un altre personatge humà que encarna la bondat i el respecte pels animals. Una mica de llum en aquest món boig. 

"A alguns els costa no posar-se a plorar.
Però gairebé sempre ho amaguen; ho amaguen provant de riure més fort, o fent-se el desentès, o dient que han d’anar a pixar; excuses per dissimular un sotrac que no sabrien explicar, que els fa vergonya, que negarien fins i tot."

Al principi em va costar una mica entrar en la història, però cap al final de la primera part Ella-Calla ja m'havia captivat. La segona part és molt dura i la tercera part és un molt bon tancament per al la història, tot i que no seria el final feliç que hauria volgut per a la protagonista. El llibre tanca amb una carta de l'autor a la seva protagonista que és commovedora i dona sentit a tota la lectura. 

Una cançó de pluja és una faula, una cançó que t'explica una història. Un relat de superació amb una aura màgica i commovedora que deixa una petjada que és com una fressa constant, com la pluja incessant. 

Altres entrades del mateix autor

• Junil a les terres dels bàrbars

Txell.Cat