La sang de les promeses - Wajdi Mouawad

Títol: La sang de les promeses
Autor: Wajdi Mouawad
Llengua original: francès
Traducció: Cristina Genebat i Raimon Molins 
Editorial: Edicions del Periscopi
Any: 2009 original, 2017 en català

"No puc anar més enllà, però la història encara es podria resseguir fins molt de temps abans, d’una cosa a l’altra, de ràbia en ràbia, de pena en tristesa, de violació en assassinat, fins als orígens del món." (Incendis)

La sang de les promeses és un recull de quatre obres teatrals de Wajdi Mouawad que, tot i que són totalment independents, comparteixen temàtica i estil. 

Totes quatre són històries de violència i terror, on s'hi expliquen fets horribles. El mal, la guerra, la mort i el pes de la història del món i la memòria familiar (i com ens condiciona com a individus) sempre hi són presents, però també l'amor. Malgrat tot l’horror que es presenta i commou el lector (o l'espectador), Mouawad no provoca rebuig, sinó que t’absorbeix totalment. 

A La sang de les promeses hi ha molta sang vessada en el passat, el present i el futur, però també hi ha moltes promeses trencades. Són quatre tragèdies que ens recorden a la tradició grega clàssica, amb nissagues estroncades per la violència, però també amb un feix d'esperança, algun personatge que, després d'un viatge de descobriment, vol canviar les tornes. 

Les quatre comencen o fan referència a entorns que ens són propers i ens interpel·len per transportar-nos a realitats que ens semblen remotes i que sovint, des de la nostra posició privilegiada, volem ignorar. Totes comencen amb una mort -la mare a “Incendis” i “Boscos”, el pare a “Litoral” i un suïcidi a “Cels”- que enceten un camí de descobriment del protagonista o de qui ha mort.

“Litoral” és el text que encapçala la tetralogia i m'ha sorprès perquè el dramatisme de Mouawad queda camuflat en escenes oníriques, en què el somni i la imaginació és barregen amb la realitat, i en què diferents capes temporals de superposen. M'ha costat més entrar-hi i m'ha sorprès trobar-hi moments graciosos que no m'esperava. En aquest cas, després de la mort del seu pare, Wilfrid torna al seu país d’origen per intentar-lo enterrar, després de topar amb una negativa per part de la família materna.

"T’estimo, no diguis res! Soc boig perquè soc aquí, amb tu, davant del mar, per dir-te el meu amor, la meva amistat, per dir-te el meu amoristat." (Litoral)

“Incendis” és la història brutal que han de descobrir dos germans bessons a partir de les cartes que els deixa la mare en morir. L’un ha de trobar el pare, i l’altre el germà, però poc esperen que la veritat els destrossarà. A mesura que l’anava llegint em tornava el record de la posada en escena que vam veure el 2012.

“Boscos” té la intensitat d’”Incendis” i una trama densa i complexa. La mort de la mare de la Loup la porta a resseguir l’arbre genealògic de les dones de la seva família, des de 1871 fins al 2006, recorrent la història d’Europa.

"Perquè jo també tinc una pena que tu no te la pots ni imaginar i que, al contrari de tu, la detesto, aquesta pena, i voldria treure-me-la de sobre! Perquè jo també vaig fer una promesa i, per la més horrible de les coincidències, resulta que tu tens a les teves mans la clau que em permetria saldar un compte personal que tinc amb la meva pròpia vida!" (Boscos)

“Cels” m’ha semblat trepidant i m’ha atrapat des del principi. M’ha semblat diferent de les altres, ja que deixa de banda el drama generacional de les guerres però posa sobre la taula el terror per un conflicte internacional. Els integrants d’una cèl·lula d’investigació han de resoldre el motiu que ha portat a un dels companys, en Valéry, a suïcidar-se i esbrinar la data i lloc d’uns atemptats propers.

"Si no t’arrisques a equivocar-te en els instants que exigeixen més prudència, mai no estaràs a l’altura de poder dirigir els homes. Facis el que facis, Vincent, un dia o altre et tacaràs les mans de sang. El poder és això. La desobediència al poder és l’únic sabó eficaç per treure les taques, encara que no tregui la pudor." (Cels)

La força del text de Mouawad és brutal i punyent, però en escena ha de ser espectacular. Personalment només he vist “Incendis” al teatre, però si en algun moment tornen a fer “Boscos” o “Cels” m'agradarà anar-les a veure. 

Altres entrades del mateix autor:

• Ànima

Txell.Cat

Nostra Senyora del Nil - Scholastique Mukasonga

Títol: Nostra Senyora del Nil
Autora: Scholastique Mukasonga
Llengua original: francès
Traducció: Marta Hernández
Editorial: Editorial minúscula
Any: 2012 original, 2024 en català

"Perquè a Ruanda hi havia dues races. O tres. Ho havien dit els blancs, eren ells que ho havien descobert. Ho havien escrit als seus llibres. Uns savis que havien vingut només per a això, que havien mesurat tots els cranis. Les seves conclusions eren irrefutables. Dues races: hutu / tutsi. Bantu / hamita. De la tercera no valia la pena ni parlar-ne."

Nostra Senyora del Nil de Scholastique Mukasonga és una novel·la que ens porta a Ruanda uns anys abans del genocidi ètnic contra els tutsis. 

A partir de petites històries que semblen anècdotes aïllades, resseguim l'any escolar d'unes noies en una escola d'elit. La majoria de les alumnes són hutu, però hi ha una quota imposada que obliga a tenir un parell d'estudiants tutsis a cada curs. L'escola és catòlica i la majoria de docents són europeus, bàsicament belgues, fruit del colonialisme del país. La llengua vehicular es el francès i el suahili està prohibit. 

Les alumnes de l'institut-internat de Nostra Senyora del Nil són les qui seran les futures dones d'alts càrrecs, per tant, és un retrat parcial de la societat, només de la benestant. Tanmateix, aquest microcosmos és un reflex del que passava aleshores a la societat a tots nivells. Hi ha escenes que són esfereïdores, hi ha disputes, necessitat de fer-se un lloc, por, dubtes sobre amb qui és millor aliar-se, i també hi ha qui mira cap a una altra banda. Camuflat en una història d'institut, veiem la col·lisió entre tot el que és blanc, europeu i cristià i els ritus i creences locals. 

"Pel que feia a l’Àfrica, no hi havia història perquè els africans no sabien llegir ni escriure abans que els missioners obrissin les seves escoles. D'altra banda, eren els europeus els que havien descobert l’Àfrica i l’havien fet entrar en la història. I si a Ruanda hi havia hagut reis, valia més oblidar-los, actualment vivien en una República."

Mukasonga, nascuda al Ruanda i d'ètnia tutsi, ens explica la història del seu país des de la perspectiva dels qui van ser massacrats, però sense centrar-se en el genocidi. Nostra Senyora del Nil mostra com es cuina lentament l'odi, el discurs i el terror. 

Aquesta és una història que és més interessant que entretinguda, tot i que la lectura no es fa pesada per aquesta estructura de minihistòries que acaben confluint al final.

L’acció es precipita en els últims capítols, quan tot va lligant; uns episodis que em van fer encongir el cor, i això que no entren en els pitjors anys del conflicte 😢.

"La Mort ha establert el seu regne sobre la nostra pobra Ruanda. Té el seu pla: està decidida a dur-lo a terme fins al final. Tornaré quan el sol de la vida brili  altre cop sobre la nostra Ruanda."

M'ha agradat descobrir una part de la història de Ruanda i mentre llegia la novel·la he pogut veure-hi un cert paral·lelisme amb la trilogia de Tsitsi Dangarembga (Neguit permanent, El llibre del no, Un cos digne de dol), que també narra els estralls del colonialisme, la confrontació entre les arrels i una escola elitista blanca i cristiana, però en aquest cas a Zimbàbue. 

"La pluja, durant llargs mesos, és la sobirana de Ruanda, molt més que el rei d’antany o que el president actual, és la Pluja el que s’espera, el que s’implora, el que decidirà la penúria o l’abundància, el que serà el bon presagi d’un matrimoni fecund, la primera pluja al final de l’estació seca que fa que ballin els nens que paren la cara al cel per acollir les grosses gotes tan desitjades, la pluja impúdica que posa al descobert, sota el kitenge, les formes indecises de les noietes més joves, la Mestressa violenta, minuciosa, capritxosa, la que espetarrega, contra les cobertes de planxa metàl·lica, tant les que s’amagen sota les platanedes com les dels barris llotosos de la capital, la que ha llançat la xarxa sobre el llac, ha esborrat la desmesura dels volcans, la que regna sobre les immenses selves del Congo, que són les entranyes de l’Àfrica, la Pluja, la Pluja sens fi, fins a l’oceà que l’engendra." 

Txell.Cat

El misteriós afer de Styles - Agatha Christie

Títol: El misteriós afer de Styles 
Autora: Agatha Christie 
Traducció: Jordi Civís
Llengua original: anglès
Editorial: Columna
Any: 1920 original, 2002  en català

Fa unes setmanes en van venir ganes de llegir un llibre d’Agatha Christie i vaig pensar que seria divertit llegir-los en ordre de publicació. El misteriós afer de Styles és, doncs, la primera novel·la que va escriure la reina del crim i la primera aparició del famós detectiu belga, Poirot. 

Styles Court és una mansió anglesa propietat d’Emily Inglethorp, que s'acaba de casar amb Alfred Inglethorp, un home força més jove que ella. A la mansió també hi viuen els fills del seu anterior marit (que no són fills d'ella): John Cavendish i Lawrence Cavendish, a més de la dona del primer, Mary Cavendish. També hi ronda Cynthia Murdoch, una jove òrfena i amiga de la família a qui la senyora Inglethorp va acollir i protegeix, a banda del servei. 

Arthur Hastings és el narrador de la història, un soldat que es troba de permís després de la Primera Guerra Mundial i que, després de retrobar-se amb en John Cavendish, un vell amic, decideix passar uns dies a Styles Court. Hastings és un personatge recurrent en altres llibres d’Agatha Christie.

Precisament és mentre Hastings s’hi està que es produeix la mort d'Emily. 

La investigació és una mica confusa, tots els personatges amaguen informació i molts podrien tenir un motiu, però finalment enganxen el culpable. 

La història inclou embolics humans, testaments i verins, una bona barreja per fer-nos ballar el cap. 

No diria que és el llibre que més m'ha agradat, però no ha deixat de sorprendre'm la resolució del cas i comprovar que tot encaixa al final i que, al llarg de la història, hi havia algunes pistes, encara que també hi havia detalls que, com a lectors, no hauríem pogut preveure.

Altres entrades de la mateixa autora

• Assassinat a l'Orient Express

• The murder of Roger Ackroyd

• Appointment with the death

• La festa de Halloween

Txell.Cat

Josafat - Prudenci Bertrana

Títol: Josafat
Autor: Prudenci Bertrana
Llengua original: català 
Editorial: Edicions de la ela geminada
Any: 1906

"El vestit i la mantellina de la bagassa influïren en l’esperit del campaner d’una manera estranya i complicada. Idees contradictòries sorgiren en son magí contorbat."

D’església a església sense haver-ho previst. Josafat, de Prudenci Bertrana, també ens presenta un protagonista, homònim al títol, que viu al campanar d’una església, talment com el protagonista de la meva darrera lectura, Un mes al camp. Les històries, això sí, són molt diferents.

Josafat és un home molt primitiu, sovint comparat amb animals, i força agressiu que viu a la Catedral de Girona, fa de campaner i s’encarrega del manteniment de l’església. És extremadament devot i hauria volgut ordenar-se, però el seu fanatisme religiós el porta al desig de convertir a tothom mitjançant la violència, així que troba una altra manera de servir al Senyor. Tanmateix, de tant en tant se li desperta el desig per les dones i aleshores cau en una espiral de culpa i pecat que el tortura profundament.

"Dues passions tan sols li daven molèsties: la ira i la luxúria. De la ira, havia trobat manera de servir-se’n a major honra i glòria del Senyor; però per la luxúria no hi trobava arreglo."

Dues dones li ocupen la ment: la Pepona, amb qui voldria compartir la vida però que no li correspon l’amor, i la Fineta, una prostituta que busca experiències violentes i s’obsessiona amb en Josafat. 

És inevitable trobar-hi un cert paral·lelisme amb Notre-Dame de París, amb un campaner que representa la lletjor i certa brutalitat, que viu al propi temple que li serveix de refugi, però que no evita, en el cas de Josafat, que la luxúria hi entri.
En aquest sentit, Bertrana rebla el clau. No deixa de presentar un personatge masculí amb desitjos sexuals, però en aquest cas, és la prostituta qui tempta i persegueix el campaner, i ho fa vestida de beata i en un espai sagrat.

L’estil de Bertrana és molt descriptiu i detallat, tant de l’espai, que recrea un ambient fosc, opressiu i laberíntic, una mica com si fos una presó; com dels personatges. Al llarg de la lectura, m’ha acompanyat un cert sentiment claustrofòbic i angoixant que crec que és el que devia sentir el protagonista i, tot i que és violent i bestial, Josafat m’ha fet pena. La culpa el tortura i no sap fer-ho d’una altra manera.

Josafat és una novel·la breu amb un ritme àgil malgrat la densitat descriptiva i l’edició que he llegit és original sense adaptar. Bertrana critica el fanatisme religiós i explora la lluita de l’individu amb l’entorn, però també contra si mateix i els propis desitjos. 

Altres entrades del mateix autor:

• L’hereu (ressenya de MAC)

Txell.Cat