Nostra Senyora del Nil - Scholastique Mukasonga

Títol: Nostra Senyora del Nil
Autora: Scholastique Mukasonga
Llengua original: francès
Traducció: Marta Hernández
Editorial: Editorial minúscula
Any: 2012 original, 2024 en català

"Perquè a Ruanda hi havia dues races. O tres. Ho havien dit els blancs, eren ells que ho havien descobert. Ho havien escrit als seus llibres. Uns savis que havien vingut només per a això, que havien mesurat tots els cranis. Les seves conclusions eren irrefutables. Dues races: hutu / tutsi. Bantu / hamita. De la tercera no valia la pena ni parlar-ne."

Nostra Senyora del Nil de Scholastique Mukasonga és una novel·la que ens porta a Ruanda una anys abans del genocidi ètnic contra els tutsis. 

A partir de petites històries que semblen anècdotes aïllades, resseguim l'any escolar d'unes noies en una escola d'elit. La majoria de les alumnes són hutu, però hi ha una quota imposada que obliga a tenir un parell d'estudiants tutsis a cada curs. L'escola és catòlica i la majoria de docents són europeus, bàsicament belgues, fruit del colonialisme del país. La llengua vehicular es el francès i el suahili està prohibit. 

Les alumnes de l'institut-internat de Nostra Senyora del Nil són les qui seran les futures dones d'alts càrrecs, per tant, és un retrat parcial de la societat, només de la benestant. Tanmateix, aquest microcosmos és un reflex del que passava aleshores a la societat a tots nivells. Hi ha escenes que són esfereïdores, hi ha disputes, necessitat de fer-se un lloc, por, dubtes sobre amb qui és millor aliar-se, i també hi ha qui mira cap a una altra banda. Camuflat en una història d'institut, veiem la col·lisió entre tot el que és blanc, europeu i cristià i els ritus i creences locals. 

"Pel que feia a l’Àfrica, no hi havia història perquè els africans no sabien llegir ni escriure abans que els missioners obrissin les seves escoles. D'altra banda, eren els europeus els que havien descobert l’Àfrica i l’havien fet entrar en la història. I si a Ruanda hi havia hagut reis, valia més oblidar-los, actualment vivien en una República."

Mukasonga, nascuda al Ruanda i d'ètnia tutsi, ens explica la història del seu país des de la perspectiva dels qui van ser massacrats, però sense centrar-se en el genocidi. Nostra Senyora del Nil mostra com es cuina lentament l'odi, el discurs i el terror. 

Aquesta és una història que és més interessant que entretinguda, tot i que la lectura no es fa pesada per aquesta estructura de minihistòries que acaben confluint al final.

L’acció es precipita en els últims capítols, quan tot va lligant; uns episodis que em van fer encongir el cor, i això que no entren en els pitjors anys del conflicte 😢

"La Mort ha establert el seu regne sobre la nostra pobra Ruanda. Té el seu pla: està decidida a dur-lo a terme fins al final. Tornaré quan el sol de la vida brili  altre cop sobre la nostra Ruanda."

M'ha agradat descobrir una part de la història de Ruanda i mentre llegia la novel·la no he pogut veure-hi un cert paral·lelisme amb la trilogia de Tsitsi Dangarembga (Neguit permanent, El llibre del no, Un cos digne de dol), que també narra els estralls del colonialisme, la confrontació entre les arrels i una escola elitista blanca i cristiana, però en aquest cas a Zimbàbue. 

"La pluja, durant llargs mesos, és la sobirana de Ruanda, molt més que el rei d’antany o que el president actual, és la Pluja el que s’espera, el que s’implora, el que decidirà la penúria o l’abundància, el que serà el bon presagi d’un matrimoni fecund, la primera pluja al final de l’estació seca que fa que ballin els nens que paren la cara al cel per acollir les grosses gotes tan desitjades, la pluja impúdica que posa al descobert, sota el kitenge, les formes indecises de les noietes més joves, la Mestressa violenta, minuciosa, capritxosa, la que espetarrega, contra les cobertes de planxa metàl·lica, tant les que s’amagen sota les platanedes com les dels barris llotosos de la capital, la que ha llançat la xarxa sobre el llac, ha esborrat la desmesura dels volcans, la que regna sobre les immenses selves del Congo, que són les entranyes de l’Àfrica, la Pluja, la Pluja sens fi, fins a l’oceà que l’engendra." 

Txell.Cat