Aferrada a la vida - Giovanna Valls

Títol: Aferrada a la vida

Autor: Giovanna Valls Galfetti

Editorial: RBA La Magrana

Any: 2014

"A casa meva es parlava, hi havia diàleg, hi havia bellesa, ximpleries, aquella flaire, aquell color que va omplir els meus primers anys. [...] Vaig passar de recitar de memòria els poêtes maudits amb innocència, vaig passar de veure pel·lícules en blanc i negre plenes de llum, vaig passar de riure i somriure, perquè em vaig trobar cara a cara, amb vint anys, amb una droga, l'heroïna. Després d'un enamorament que em va fer molt de mal, vaig quedar fràgil, i un dia, un dia buit, a casa d'uns coneguts, em varen proposar d'esnifar una ratlla, com una branca que s'estirava. Era heroïna, i jo no sabia res de res."

Fa uns anys la meva àvia va llegir aquest llibre i en va escriure una ressenya per aquest bloc. Aquell mateix any me'l va regalar pel meu aniversari, no sé si perquè, d'una manera molt diferent a la de la Giovanna Valls i ni de bon tros enfrontant-me al mateix, jo també renaixia després d'una temporada difícil. 

Aquest mes de febrer he trobat el moment d'agafar Aferrada a la vida de Giovanna Valls i de llegir-me'l. 

Aferrada a la vida és, de fet, un cant a la vida i a l'esperança. A través de cartes a (i de) familiars i amics, del diari de la seva mare, Luisa Galfetti, i de petits fragments introductoris escrits per ella mateixa, Giovanna Valls es va despullant i mostra amb cruesa el món de la drogoaddicció. Valls va escriure el text entre el 2004 i el 2011, però no va ser fins l'any 2014 que es va publicar. 

El llibre està estructurat en sis parts que van des del moment en què l'autora va tocar fons fins a la recuperació definitiva, tot plegat embolcallat d'una prosa poètica i carregada de metàfores, però sincera.

"El món de l'heroïna, de la cocaïna, de l'alcohol, de totes les drogues, és un món pervers. Jo no vaig ser mai viciosa, ni pèrfida, ni corrompuda. Però dins meu tot es degradava."

Coneixem una mica més l'autora?

Neix a Paris el 1963, filla del pintor Xavier Valls i Subirà i de Lluïsa Galfetti, italiana. Amb  estudis superiors  en turisme i  idiomes, treballa molts anys com a assistent de turisme a Europ Assistent. El 1985 marxa de París  per instal·lar-se a viure a Barcelona. Després d’un llarg parèntesi entre l’exuberància de la selva amazònica i dels suaus turons del Maresme, torna per instal·lar-se definitivament a la casa familiar del barri d’Horta el 2007. Aferrada a la vida 

"Una nit vaig seure damunt del llit, abraçant una xeringa ben plena, i vaig esperar, volia lluitar fins a l'últim alè, ho vaig posar tot damunt d'una balança: la droga o la meva vida. I quan va sortir el sol, havien guanyat les meves ganes de viure."

Txell.Cat

Una fuig, l'altra es queda - Elena Ferrante

Títol: Una fuig, l'altra es queda

Autora: Elena Ferrante

Llengua original: italià

Traductora: Marta Hernández Pibernat

Editorial: La Campana

Any: 2016

"Mentrestant algunes amigues de l’Adele s’havien acostat perquè els firmés el llibre. Vaig vacil·lar: no volia perdre el Nino de vista ni un segon, però també desitjava suavitzar la impressió de joveneta cohibida que els devia haver fet. Així doncs, el vaig deixar amb el professor ancià i vaig acollir amb cortesia les meves lectores. Em proposava enllestir de pressa, però els exemplars eren nous, amb olor d’impremta, molt diferents dels llibres gastats i pudents que la Lila i jo agafàvem en préstec a la biblioteca del barri. I no vaig tenir esma de fer-los malbé anant ràpid amb el bolígraf. Vaig exhibir la millor lletra, em vaig empescar unes dedicatòries elaborades que van causar una mica d’impaciència a les senyores que s’esperaven."

El títol del llibre m’ha cridat l’atenció. A l’inici del llibre em semblava saber qui era la que fugia i quina la que es quedava, però a mesura que llegia no ho tenia tan clar. No sé si és un home o una dona l’autor o autora d’aquesta obra, ja que treballa sota un pseudònim, però si que es pot dir que és un gran coneixedor de l’ànima femenina, amb els seus defectes i les seves qualitats.

La trama es desenvolupa entre Nàpols i Florència, durant la dècada turbulenta dels anys 60 i principi del 70, amb la lluita entre el comunisme i el feixisme. L’autor ens detalla magníficament el barri populista de Nàpols, brut, les parets negres, llardós en contrapartida amb el Nàpols esplèndid i Florència, la culta i refinada. La decisió de la protagonista al final de l’obra, m’ha fet qüestionar si jo, en el seu lloc, hagués reaccionat com ella.

La protagonista, una dona intel·ligent, culta, que ha assolit un cert prestigi, viu immersa en el seu paper de dona, mare i filla, però en el fons no se sent realitzada plenament. És una dona brillant que no se sent reconfortada pel seu marit, un home culte, bo, però amb unes mires un tan retrògrades pel que fa el paper de la dona. La presència d’una tercera persona capgirarà aquesta situació amb un resultat que no tindrà marxa enrere. La lectura del llibre resulta agradable, planera, on predomina sobretot el diàleg. Com que hi surten molts personatges, a voltes he hagut de parar-me una mica per lligar caps.

"Durant una estona vaig tenir una sensació d’irresponsabilitat, potser fins i tot d’innocència, com si l’amiga de la Lila, la dona del Pietro, la mare de la Dede i de l’Elsa, no tinguessin res a veure amb la nena-noia-dona que estimava el Nino i finalment l’havia aconseguit. Sentia el rastre de les seves mans i dels petons per tot el cos. El deler del gaudi no es volia calmar , els pensaments eren: el dia encara és lluny, que hi faig aquí, torno amb ell un altre cop."

Coneixem una mica més l'autora? Elena Ferrante és l’escriptora sense cara. La seva figura està envoltada del secret més absolut. L’únic que se’n sap és que va néixer a Nàpols, però hi ha qui fins i tot afirma que qui s’amaga sota el pseudònim és un home. En qualsevol cas, com diu la mateixa Ferrante, «Els llibres no necessiten per res els autors, un cop estan escrits».

És autora de diverses obres: L’amore molesto (1992), que Mario Martone va portar a la gran pantalla. I giorni dell’abandono (2002); La figlia fosca (2006), Una fuig, l’altre es queda (2013), és el tercer volum de la celebradíssima tetralogia iniciada amb L’amiga genial (2011), i Història del nou cognom (2012), i que completa el títol Història de la nena perduda, que es publicarà pròximament. 

MAC 

La casa del propósito especial - John Boyne

Títol: La casa del propósito especial

Autor: John Boyne

Llengua original: anglès

Traductora: Patricia Antón de Vez

Editorial: Salamandra

Any: 2009

"Nunca había experimentado las noches blancas, y fue idea de Anastasia que las viese por primera vez con ella. Lo cierto es que ni siquiera había oído hablar antes del fenómeno y pensé que me volvía loco cuando, al despertar inquieto en plena noche, abrí los ojos y vi la luz del día en mi habitación. Creyendo que se me había pegado las sábanas, me lavé y vestí rápidamente. Crucé corriendo el pasillo hacia el cuarto de juegos, donde solía encontrarse Alexis a esas horas, leyendo uno de sus libros militares o entreteniéndose con algún juguete nuevo."

Aquí em teniu amb el llibre que he escollit a la Biblioteca Municipal d’Horta. Un llibre escollit a l’atzar, l’autor del qual n’és també del llibre El nen del pijama de ratlles. Es tracta doncs d’un llibre que està relacionat amb la història, tal com el seu autor ens té acostumat. En aquesta obra trobem personatges que a l’inici del segle XX tenien un paper rellevant en la història de la Rússia tsarista. Ens mostra també com la cort del tsar i el mateix emperador no van ser conscients de la misèria i la injustícia que patia el poble, la qual cosa va desencadenar la revolució bolxevica.

Mentre acompanya a la seva esposa Zoya, que agonitza en un hospital de Londres, Georgi Danilovich Yáchmenev rememora la vida que han compartit durant seixanta-cinc anys, una vida marcada per un gran secret que mai ha sortit a la llum. Els records se li amunteguen en una successió d’imatges inesborrables, a partir d’aquell dia llunyà en que Georgi va abandonar el seu miserable poble natal per anar a formar part de la guàrdia personal d’Alexis Romanov, únic fill baró del tsar Nicolàs II. Així, la fastuosa vida en el Palau de l’ hivern, les intimitats de la família imperial, els fets que van precedir a la revolució bolxevica i. finalment, la reclusió i posterior execució dels Romanov, es barregen amb el duríssim exili a Paris i Londres en una bonica història d’un amor improbable, al mateix temps un apassionant relat històric i una commovedora tragèdia íntima. Amb un domini absolut del ritme i el suspens, John Boyne manté viu l’interès fins a la darrera pàgina, on un inesperat desenllaç deixarà, una vegada més, una marca profunda en el lector.

L’autor demostra un do especial per descriure els grans esdeveniments històrics, des de perspectives desconegudes, mostrant-nos fets coneguts sota una llum nova i sorprenent. És un llibre que a mesura que els vas llegint, et vas involucrant, malgrat que ja saps quin final va tenir la família Romanov.

"Y entonces resonaron los disparos. Primero fue uno, repentino, inesperado. Me estremecí. Abrí los ojos. Me incorporé y me quedé paralizado. Instantes después hubo una segunda detonación, que me dejó sin aliento. Luego sonaron tiros y más tiros, como si los bolcheviques estuviesen vaciando todas sus armas. El ruido fue tremendo. Restallaron destellos, una y otra vez, cientos, una y otra vez, cientos, a la izquierda de la escalera y al son de las armas. Fue tan inesperado que no pude hacer más que quedarme donde estaba, preguntándome si el mundo entero habría llegado a su fin."

Coneixem una mica més l'autor?

John Boyne va néixer  a Dublín, Irlanda l’any 1971, on va estudiar Literatura Anglesa  al Trinity College. La seva novel·la El noi del pijama de ratlles es va convertir  ràpidament en un best-seller  mundial: es va traduir  a més de quaranta-cinc llengües, va vendre més de  sis milions d’exemplars  i va rebre multitud de premis, entre els quals dues vegades, l’Irish Book Award. També va quedar finalista del prestigiós British Book Award. Durant més d’un any va estar a totes les llistes de més venuts del nostre país. 

Altres entrades del mateix autor:

• El noi de la casa de la muntanya 
• En Noah Barleywater fuig de casa

MAC 

Nosaltres en la nit - Kent Haruf

Títol: Nosaltres en la nit

Autor: Kent Haruf

Llengua original: anglès

Traductora: Anna Turró Armengol

Editorial: Angle Editorial

Any: 2015

"Jo el cuidava. No hauria sabut fer altra cosa. Havíem compartit molts anys de vida, encara que no haguessin estat fantàstics per a cap dels dos. Va ser la nostra història."

Nosaltres en la nit és la segona obra que llegeixo de Kent Haruf i no puc negar que m'ha semblat una altra joia. Haruf la va escriure després que el febrer de 2014 li diagnostiquessin un càncer terminal. Arran del diagnòstic, va decidir dedicar els seus últims mesos de vida plenament a escriure aquesta novel·la breu que parla de la vellesa, la soledat i del pas del temps.

La novel·la gira entorn de dos personatges principals: l'Addie Moore i en Louis Watters, tots dos ancians, vidus i que viuen sols. Un dia, l'Addie, cansada de dormir en un llit de matrimoni tota sola, decideix proposar a en Louis de passar la nit junts. Tot al contrari del que pugui semblar, darrere d'aquesta proposta no hi ha cap intenció sexual, sinó només el desig de tenir una mica de companyia i algú amb qui parlar de la vida. 

Al llarg de 43 capítols breus i molt dinàmics gràcies al diàleg constant, el lector assisteix a les trobades nocturnes dels dos vells i a les estones que acabaran compartint, també de dia. Tot i que seria fàcil que es convertís en una novel·la romàntica, Kent Haruf aconsegueix mantenir la cursileria lluny del relat en tot moment.

Nosaltres en la nit és una meravella que ens fa reflexionar sobre la necessitat humana de tenir companyia, algú a la vora amb qui parlar de tot i de res. Però que també ens fa plantejar si estem aprofitant prou bé la vida, si no ens trobarem de cop i volta a l'edat de 70 anys i ens preguntarem "per què no vaig viure com volia?".

La plataforma Netflix n'ha produït una adaptació cinematogràfica protagonitzada per Jane Fonda i Robert Redfort. A continuació, el tràiler:

Coneixem una mica més l'autor?

Kent Haruf (1943 - 2014) va ser un novel·lista nord-americà que va néixer al Colorado, on situa totes les seves ficcions literàries. Es va llicenciar en Arts i Literatura i va rebre diversos premis literaris. Haruf va morir el 2014 just després d'acabar la seva sisena i última novel·la, Nosaltres en la nit.

Altres entrades del mateix autor:

• Cançó de la plana

Txell.Cat

Abans ningú deia t’estimo - Francesc Orteu

Títol: Abans ningú deia t'estimo

Autor: Francesc Orteu

Editorial: Catedral

Any: 2018

Aquest llibre s’ha fet a partir de converses mantingudes amb les filles i fills de presos polítics: Anna Forn, Beta Forn, Laura Turull, Marta Turull, Oriol Sànchez. Potser per això, l’exposició d’aquest llibre es mereix un tractament diferent. Abans de continuar fora bo fa una presentació de cadascuna de les persones que han estat testimoni i part del que ha succeït.

Anna Forn: 23 anys. Graduada en Dret. Viu a Londres on ha fet un màster de Relacions Internacionals. Ara comprèn que si hagués fet l’examen d’accés a l’advocacia, hauria pogut visitar al seu pare com a advocada i sense límit de temps. Li agrada observar, escoltar i entendre.

Beta Forn: 20 anys, estudia 2 ⁿ d’infermeria. Li agraden les persones, les emocions fortes i voldria treballar en el servei d’urgències d‘un hospital. De tant en tant fuig a la muntanya perquè el seu pare li va ensenyar a estimar-la.

Laura Turull: 21 anys. Estudia 3r de Dret i vol dedicar al Dret Penal i al Dret Sanitari. L’empresonament del seu pare ha fet que es plantegi la possibilitat d’especialitzar-se en Drets Humans. Creu en la justícia, li encanta caminar, la música de bandes sonores i conversar sobre política.

Marta Turull: 17 anys Estudia 1er de Batxillerat, modalitat Humanística. Es proposa estudiar alhora Periodisme i Filologia Catalana. L’apassiona llegir i vol ser escriptora i editora. Un dia escriurà sobre tot això que li ha tocat viure.

Oriol Sànchez: 20 anys. Estudia 1er d’Economia i creu que encara que encara hi ha masses coses al món que cal millorar, com ara respectar-nos més els uns als altres. Li agrada l’esport, estar amb amics i té previst començar a seguir un consell habitual del seu pare: Facis el que facis, fes-ho amb totes les ganes.

"El primer cop que et passen coses no saps què sentir, no saps com t’afectaran i, a poc a poc, tot se’t va fent familiar. Quan saps què pots esperar, encara que sigui dur, una part de l’angoixa desapareix. Una de les coses més dures és la incertesa, estar esperant sense saber si el teu pare quedarà en llibertat o no." (O. Sànchez)

 "Algú va dir: «que mirin els bancs, a veure si s’han endut diners». Des de petita m’he acostumat a sentir comentaris despectius dels polítics, però aquell dia em va doldre especialment. Qui va fer la broma no tenia ni idea que un d’aquells de qui se’n reia era el meu pare. Tampoc vaig dir-li res." (Anna Forn)

 "A sobre el llit hi havia una maleta oberta, amb roba seva. «He de marxar» em va dir.Vaig veure que allò era molt seriós i, de cop, em vaig posar a plorar. «Ara no has de plorar», em va dir i em va abraçar. «No vull que pateixis, has d’estar tranquil·la, però no pots explicar res a ningú. Eixuga’t les llàgrimes i surt i que no se’t noti res."(Beta Forn).

 "Al final del passadís hi havia les càmeres. Vam passar pel davant i vam baixar les escales principals, amb el cor bategant. Tot era soroll. Hi havia molta adrenalina, molta tensió. Veia el pare i sentia que estàvem junts però que també estàvem sols. Què passaria amb el meu pare? Què passaria a la meva família?"(Laura Turull).

 "Em van donar la carta del papa i la vaig llegir moltes vegades. La llegia i plorava. És que ja m’emocionava amb la primera frase. La tinc gravada. «Des del mòdul 4 de la presó d’Estremera, us voldria fer arribar tres missatges que es resumeixen en tres paraules: «dignitat, gratitud i unitat»."(Marta Turull).

Aquest llibre que es pot llegir amb poc temps, m’ha costat molt d’acabar-lo perquè et deixa amb la sensibilitat a flor de pell. Cada pàgina, cada situació dels protagonistes es veuen reflectides en la incomprensió, la ràbia, l’abús de poder de les persones que regeixen el destí del país. Penso que estaria bé que tothom el llegís per adonar-se que la llibertat de manifestar-se o simplement d’exercir els nostres drets, es paguen molt car.

MAC 

El cel no és per a tothom - Marta Rojals

Títol:  El cel no és per a tothom

Autor: Marta Rojals

Editorial: Llibres Anagrama

Any: 2018

"Les bessones ja han après que, quan parlen d'elles, tot s'ho han de repartir per la meitat. En canvi el Pep tot ell és eixerit, tot ell és ros com un sol, tot ell és un trasto. Bo o dolent, dolent o dolent, ho és ell sencer; tan petit i ja és 'tot un' per a les mirades dels altres."

Marta Rojals ho ha tornat a fer: ha escrit una altra obra mestra que de ben segur no us deixarà indiferents i que és diferent de les seves obres anteriors.

El cel no és per a tothom és un drama més complex i més madur que les novel·les anteriors de Rojals, i si ja destacava per remoure'ns amb les seves històries, amb aquesta ens sacseja de tal manera que costa tornar-se a posar a lloc.

La trama explica les relacions entre tres germans --dues bessones, l'Eva i la Sara i un germà més petit, en Pep-- que s'han de retrobar després d'un distanciament agre i voluntari. L'Eva i la Sara són unes bessones que detesten ser bessones i ser iguals als ulls dels altres, i en Pep s'ha trobat al mig de les diputes familiars durant tota la vida.

La història es dilata molt en el temps i hi ha salts temporals constantment que ens permeten anar entenent la complexitat de tots els personatges i per què actuen com actuen. Al llarg de gairebé 600 pàgines, el lector assisteix a la infància, adolescència i maduresa d'uns germans que n'han passat de tots colors i l'autora aconsegueix que el lector vagi canviant el seu favor en un o en altra segons el moment.

Crec que aquest fragment d'una crítica de l'obra publicada a Vilaweb descriu molt bé els temes principals de la novel·la: "Marta Rojals ha construït una història en què furga en elements troncals del nostre sistema, com la família –i les relacions de poder i dominació que pot allotjar en el seu si–, el paper de la dona –la maternitat, les relacions de parella, el sostre laboral en un món dominat pels homes, la discriminació social, l’autoestima o el rol de tenir cura dels familiars de més edat– i el preu que hem de pagar per disposar de plena llibertat de decisió sobre les nostres vides. No són pas problemes trivials i, en aquest sentit, he de remarcar que la mirada de l’autora, directa a barraca, és implacable i no es perd en divagacions ni mitges tintes." (Marta Rojals: volar al cel, volar a la terra - Vilaweb)

Hi ha dues coses que he trobat curioses de la meva lectura d'El cel no és per a tothom. D'una banda, tot i estar molt enganxada a la història narrada, l'he llegit molt a poc a poc. De l'altra, acabar-lo em va produir un sentiment de buidor més marcat que amb altres lectures. Tant és així que he estat gairebé un mes intentant llegir altres novel·les sense acabar d'enganxar-me a cap, sense acabar de trobar el moment d'escriure aquesta ressenya i gairebé sense ganes de llegir!

No hi ha cap mena de dubte, que Rojals ens toca, i ens toca ben endins.

Lectura amarga, però molt recomanable!

"Quantes vegades no es construiran mentalment, sense voler, la criatura feta de l'una amb el millor de l'altra? I amb aquesta criatura de referent -el monstre, el Frankenstein- les germanes se sentiran incompletes per sempre, condemnades a reconèixer en l'altra les gràcies que els haurien pogut ser concedides per un atzar diferent."

Coneixem una mica més l'autora?

Marta Rojals (1975) és Llicenciada en Arquitectura, escriptora i articulista. Va debutar com a escriptora l'any 2011 amb Primavera, estiu, etcètera i de seguida es va fer evident el seu talent com a creadora d'històries. L'altra (2014) també va ser molt ben acollida per la crítica i els lectors.

"Sempre que el Miquel li ofereix la lluna, a quarts, a terços, a meitats, a l'Eva li agafen ganes de plorar. Si la felicitat és això, és ben estranya."

Txell.Cat

Ciutat de llops - Andreu Carranza

Títol: Ciutat de llops

Autor: Andreu Carranza

Editorial: Columna

Any: 2017

Quan la Meritxell va anomenar aquest bloc «Llegir en permet viure altes vides», ho va encertar de ple. A través d’alguns llibres he pogut sentir la desolació del desert, la calor asfixiant, el poder de la sorra en les mutacions constants de les dunes, aquell sol impertorbable que pot arribar a crear miratges, i enmig de tot això, els oasis, font de vida i descans per la gent del desert. Acabo de llegir un llibre, on el protagonista principal és el riu. El totpoderós Ebre, al seu pas per la Ribera d’Ebre, el Priorat, la Terra Alta i el Baix Ebre. Un riu contaminat per les fàbriques i les centrals nuclears.

Ciutat de llops és un viatge inquietant per la Ribera en què el lector remuntarà les aigües a sobre d’un llagut amb l’oncle Passarius, l’Eban, l’Albiner, la Baikar, l’Ager i l’Aranko. Serà una ruta emocionant a la recerca de respostes, una travessia plena de misteris, de dubtes, de fets fantàstics, de velles llegendes, d’éssers mítics, d’històries de l’Ebre. Una boira aclaparadora ens submergirà en les profunditats de les històries del riu, perquè el que amaga el riu no ho saben ni els mariners. 

"El van trobar a la vora del riu. Aparegué nu, el cos tintat de fang negre i pudent, voltat de fantasmagòriques cendres que la brisa de l’alba aixecava entre arbres fumejants. Subjectava contra el ventre un corn: una gran cargola de mar d’un blanc immaculat.
En posició fetal, acabat de néixer de les entranyes de la mare Terra. El pare Ebre llepava les vores socarrades, les arrels del canyar consumit pel foc i corria avall indiferent, entonant la cantarella de l’aigua. "

Es nota que l’autor coneix molt bé tota aquella contrada. Hi apareixen el noms de les ciutats (Flix, Mora d’Ebre, Miravet, Ascó, etc.). L’autor fa una crítica ferotge contra la nuclear d’Ascó, les centrals elèctriques, els residus que deixen anar i que contaminen i enverinen les aigües del riu, la fauna, la flora. Descriu d’una manera magistral la boira aclaparadora, espessa i duradora que fa que els tripulants de la nau no es puguin veure entre ells, les innombrables algues que apareixen per tot arreu, els bancs de peixos morts que suren sobre l’aigua, aquell aïllament de la civilització i la terrible quietud trencada únicament pel so de la cargola del patró.

Tota aquesta atmosfera opressiva, tenebrosa, enmig del riu, sense cap punt d’orientació, provoca que cadascun dels tripulants del llagut deixin aflorar les seves pors, les seves supersticions, les seves ràbies, els seus sentiments i els seus records de temps passat. Capitanejats per un patró obcecat per la mort del germà, amb esperit de venjança, fa preveure un desenllaç dramàtic.

A mesura que et vas endinsant en la lectura del llibre, arribes a sentir la fortor de l’aigua putrefacta, les ganes de sortir d’aquella foscor, la humitat que es cala fins als ossos.

Coneixem una mica més l'autor? 

Andreu Carranza va néixer a Ascó i viu a Flix. Com a novel·lista ha assolit una àmplia projecció internacional. La Clau Gaudí, escrita a quatre mans amb  Esteban Martin, està traduïda a més de trenta llengües, i la seva obra Impremta Babel ha estat editada en català, castellà, holandès i xinès. També és autor de L’hivern del Tigre (Planeta) i de la novel·la Anjub (Edicions 62, Premi Sant Joan). El 2015 va guanyar el Premi Josep Pla amb El poeta del poble. És membre del grup Lo Gitano Blanc. 

MAC 

L'hereu - Prudenci Bertrana

Títol: L'hereu

Autor: Prudenci Bertrana

Editorial: Ela geminada

Any: 1931

He anat a la biblioteca d’Horta i he escollit un llibre una mica a l’atzar. El darrer llibre que vaig llegir era de molta acció, tan trepidant que no em va permetre aprofundir en el context del llibre. Vaig decidir doncs, buscar algun llibre que fos totalment diferent d’aquell i a fe que l’he trobat. No pot ser més oposat.

L’hereu, primera de les tres novel·les que formen la trilogia autobiogràfica Entre la terra i els núvols, representa la consagració literària de Prudenci Bertrana. Publicada l’any 1931, guanyadora del Premi Crexells d’aquell any i reeditada en versió definitiva el 1933. L’hereu narra el període vital d’Innocenci Aspriu (alter ego de Bertrana), que va des de la seva infantesa, fortament lligada a l’escenari rural del mas familiar de l’Esparra (La Selva), fins al seu matrimoni i establiment a la ciutat de Girona. 

"Un jorn, recorrent les andrones del mas, enlleït i somniador, trobà un lloc deliciós: la riera.  
Calia seguir un tirat de camí descobert, ple de sol, en ràpida davallada per un gran xaragall, gairebé un trencacolls; però, un cop éreu a baix, el cos i l’esperit es revenien i s’amaraven de pau i de dolcesa.
Hi havia marges amples, ombrejats, atapeïts d’herba blana; arenys suaus, planers i humits; còdols de totes dimensions i colors; rabeigs amb guixes ambresines ; embassaments abrigats de fronda, somoguts per generacions de peixos minúsculs i capgrossos, i un petit corrent cristal·lí que feia torterols d’una riba a l’altra. El perfum de xuclamel i de vidiella saturava l’aire fresc que circulava per aquells paratges."

En aquesta novel·la, l’autor fa una descripció minuciosa del paisatge, dels camperols i de les bèsties. La seva descripció és tan afinada i precisa que sembla que ho hagi pintat. Si es tanca els ulls podem fer-nos una composició exacta de cada cosa, lloc o manera de ser de cada personatge. Aquesta descripció, però, fa que, al menys en el primer volum, el principal protagonista surti desdibuixat, amb una presència dèbil.

Falta llegir els altres dos volums per veure quina importància adquireix l’hereu. En els temps actuals en que en molts casos l’acció predomina a l’escriptura, no sé si aquesta narrativa pot satisfer a alguns lectors. Personalment m’ha agradat moltíssim.

Coneixem una mica més l'autor? 

Va néixer a Tordera el 1867 i va morir a Barcelona el 1941. Casat i pare de 4 fills, tres dels quals van morir joves, la seva filla Aurora, esdevindrà escriptora. Després d’estudiar Batxillerat a Girona i un any d’enginyeria industrial a Barcelona, s’instal·la a Barcelona a partir del 1911, Dirigeix L’Esquella de la Torratxa i La Campana de Gràcia. Col·labora amb El Poble Català, La Publicitat, Revista de Catalunya i La Veu de Catalunya.

Prosista prolífic, escriu la seva primera novel·la, Violeta, el 1899, i diversos relats breus durant els primers anys del segle XX. El 1906 publica Josafat, obra reconeguda unànimement com una peça cabdal de la literatura catalana contemporània, que en el seu moment provoca un escàndol considerable pel seu contingut eròtic i sacríleg. Més tard, veuran la llum les novel·les Nàufrags (1907), Jo! Memòries d’un metge filòsof (1925), Tieta Claudina (1929), L’Illa perduda (1935) i, sobretot la trilogia autobiogràfica Entre la terra i els núvols, formada per les novel·les L’Hereu (1931), El vagabund (1933), i L’impertinent (1939.

MAC 

Carrie - Stephen King

Títol: Carrie

Autor: Stephen King

Llengua original: anglès

Traducció: Gregorio Viastelica

Editorial: De Bolsillo

Any: 1974

He acabat de llegir Carrie, un llibre que probablement no hauria llegit mai si no hagués estat a la caixa de llibres preferits dels meus amics que em van regalar pels 25. 

"Y él le hizo el amor, y esta vez fue distinto, esta vez pareció que finalmente había espacio y no hubo una pesada fricción, sino un roce delicioso que subía y bajaba. (...) había desaparecido ese sabor amargo, cada célula parecía alcanzar su propio clímax, el cuerpo lleno de sol, música en sus oídos, mariposas detrás de la cabeza en la jaula de su mente."

Quan vaig veure que m'havien regalat Carrie, em vaig espantar directament perquè tenia una idea preconcebuda (i, val la pena dir-ho, totalment equivocada) de què s'hi amagava dins. L'Alícia em va assegurar que no era una història de terror, sinó més aviat d'intriga i de dolor.

I així és, Carrie és una novel·la que parla del dolor que pot arribar a sentir una adolescent quan tothom la rebutja i de com la set de venjança ens pot arriba a encegar i se'ns pot escapar de les mans. 
Carrie White és una noia de 17 anys que és víctima de burles i d'assetjament a l'institut per part dels seus companys de classe, especialment per les companyes. Aquesta situació ja és complicada per si sola, però se li suma que la seva mare és una fanàtica religiosa, que l'ha tractat sempre amb molta severitat i pudor. Carrie, doncs, és una adolescent que encara està més sola i se sent més incompresa del que se senten tots els adolescents normalment, però amb un poder telecinètic que no tenen la resta d'adolescents i que anirà polint al llarg de la novel·la per convertir-lo en una arma contra els qui es riguin d'ella.

El que més m'ha cridat l'atenció és l'estil d'Stephen King, que ens explica la història combinant la narració dels fets amb entrevistes a supervivents i experts i informes sobre la telecinesi. Crec que és una manera molt curiosa i interessant d'anar revelant els fets. Tot i que ja des de ben al principi el lector sap que alguna desgràcia passarà, la intriga es manté al llarg de tota l'obra perquè no se sap què és exactament.
També m'ha cridat l'atenció que l'acció principal de la novel·la es concentra en molts pocs dies: des de l'escena de les dutxes que podríem dir que "activa" el poder telecinètic de Carrie, fins el dia del ball.

"Y, de repente, ya nada pareció importar, nada importaba si sólo conseguía darse vuelta, darse vuelta, darse vuelta y mirar las estrellas, darse vuelta, mirar una vez y morir."

Coneixem una mica més l'autor? 

Stephen King (1947) és un escriptor nord-americà conegut per les seves novel·les de terror, intriga, ciència-ficció i fantasia. 
Les històries de Stephen King tenen com a protagonistes personatges de classe mitjana, un nen, o la majoria de vegades, un escriptor. Els personatges viuen la seva vida normal, però els fets sobrenaturals i circumstàncies estranyes canvien el curs de la història.

Entre les seves obres podem destacar El resplandor (1977), IT (1986) o La Cúpula (2009). Moltes de les seves obres s’han portat al cinema i s’han convertit en grans èxits, com ara The Shining, Children of the Corn o Carrie.

Stephen King té una senzilla fórmula per poder escriure bé: "Llegeix quatre hores al dia i escriu quatre hores al dia. Si no trobes temps per fer-ho no et podràs convertir en un bon escriptor".

Txell.Cat

La elegancia del erizo - Muriel Barbery

Títol: La elegancia del erizo

Autora: Muriel Barbery

Llengua original: francès

Traducció: Isabel González Gallarza

Editorial: Seix Barral

Any: 2006 (original)

He escollit aquest llibre de la meva biblioteca perquè no té massa volum, és manejable i perquè m’ha intrigat el títol del llibre. La seva lectura m’ha deixat una agradable sensació. La casualitat ha fet que m’he assabentat que se’n va fer una pel·lícula que acabo de veure, tot just he acabat avui de llegir l’obra. Tot i que la pel·lícula m’ha agradat, m’he sentit més properes a les protagonistes a través de les pàgines del llibre. No hi ha una traducció al català, per tant l’he llegit en castellà.

Al número 7 del carrer Grenelle, un immoble burgès de París, res és el que sembla. Dos dels seus habitants amaguen un secret. Renée, la portera, una dona que ha entrat a la cinquantena, porta molt temps fingint ser una dona insignificant. Paloma té dotze anys i amaga una intel·ligència extraordinària. Ambdues porten una vida solitària, mentre s’esforcen per sobreviure i vèncer la desesperança. L’arribada d’un home japonès, culta, educat i savi a l’edifici facilitarà la trobada d’aquestes dues ànimes bessones. Només ell s’adonarà de la seva bellesa interior.

Juntes, Renée i Paloma descobriran la bellesa de les petites coses, invocaran la màgia dels petits plaers efímers i inventaran un món millor. Aquest llibre és un petit tresor que ens ensenya com aconseguir la felicitat, gràcies a la amistat, l’amor i l’art. Mentre passem les pàgines amb un somriure, les veus de Renée i Paloma teixeixen amb un llenguatge melodiós, un himne captivador a la vida.

"Me llamo Renée. Tengo cincuenta y cuatro años. Desde hace veintisiete, soy la portera del número 7 de la calle Grenelle, un bonito palacete con patio y jardín interiores, dividido en ocho pisos de lujo, todos habitados y gigantescos. Soy viuda, bajita, fea, rechoncha, tengo callos en los pies y también, a juzgar por ciertas mañanas que a mí misma me incomodan, un aliento que tumba las espaldas. No tengo estudios, siempre he sido pobre, discreta e insignificante. Vivo sola con mi gato, un animal grueso y perezoso, cuya única característica notable es que le huelen las patas cuando está disgustado. Ni uno ni otro nos esforzamos apenas por integrarnos en el círculo de nuestros semejantes."

Renée és una dona fora del comú; una gran lectora, que té a casa seva una biblioteca molt extensa de llibres d’autors clàssics, moderns, filosòfics. Una enamorada de la lectura, de l’art, de la música i del cinema japonès. Una dona que amaga els seus coneixements sota la disfressa d’una portera insignificant davant dels llogaters de l’edifici. Mentre s’està morint, recorda una frase que li va dir Paloma: “¿Cómo se decide el valor de la vida ? Lo que importa no es morir, sino lo que uno hace en el momento en que muere.” “¿Qué hacía yo en el momento de morir?”, es pregunta.

Paloma està a punt de fer 13 anys. Observadora i super intel·ligent, lluita per no sobresortir a l’escola. Molt crítica amb la seva família per la seva manera de fer, decideix que quan arribi el seu aniversari es suïcidarà, per això cada dia sostreu una pastilla de dormir a la seva mare. Entretant, decideix anotar en un quadern, les seves grans idees. En un moment donat fa una descripció de la portera amb una frase que dóna peu al títol del llibre. 

"La Sra. Michel tiene la elegancia del erizo, por fuera está cubierta de púas, una verdadera fortaleza, pero por dentro es como ellos, tiene el mismo refinamiento, tremendamente solitario i terriblemente elegante."

La narració té un alt contingut filosòfic que generen els dos personatges principals, sostingudes per la presència del Sr. Kakuro Ozu, aquell cavaller meravellós pel qual Renée estaria disposada a enamorar-se. L’escriptora intercala sentiments de cadascuna de les protagonistes. La realitat i la ironia en una, i la sagacitat en l’altra.

Com a punt final, la darrera nota de Paloma, terriblement afectada per la desgràcia de la seva amiga, que acaba amb aquest paràgraf.

"No tema, Renée, no me suicidaré y no le prenderé fuego a nada de nada. Pues, por usted, a partir de ahora buscaré los siempres en los jamases. La belleza en este mundo."

Coneixem una mica més l'autora? 

Muriel Barbery (1969), escriptora francesa nascuda a Casablanca i professora de filosofia. Va estudiar a l’Escola Normal Superior i després fou professora a la UIMP de Saint-Lô. Actualment, resideix al Japó. L’any 2000 va aparèixer la seva primera novel·la Una Llaminadura, que és una crítica a la recerca del gust desconegut, guardonada amb el Premi Meilleur Livre de Litérature Gourmande i reeditada en tot el món sota el títol Rapsodia Gourmet (Seix Barral 2000). La elegancia del erizo, publicada en més de trenta països, i amb més d’un milió d’exemplars venuts, es va mantenir en el primer lloc de vendes durant 30 setmanes consecutives. La elegancia del erizo ha sigut un fenomen editorial a França. El seu tercer llibre és La vida de los elfos (2015). 

MAC