Sexe fora de norma - Diversos autors

Títol: Sexe fora de norma

Autors: Alba Serrano, Bel Olid, Laura Sala Belda, Francesc Xavier Ferrer Busquets, Manelic, Montserrat González Cardús, Lluís Planellas Giné, Maria Izquierdo Burguès, Òscar Arenas Larios, Gala Rodríguez, Gemma Nafria Riera, Laura Tomàs Mora

Editat per: Raig Verd

Any: 2021

"-És una relació ben curiosa, aquesta que teniu -li dic.

- Sí, però és la nostra, la que ens agrada. L'hem construït entre tots dos i l'alimentem cada dia amb propostes imaginatives que ens ajudin a mantenir viu l'interès per l'altre. [...]

- En una relació s'hi ha d'estar amb llibertat i mentre s'hi vulgui ser -contesta ell des del racó-. És l'única manera en què l'amor té sentit per a nosaltres."

No soc lectora de literatura eròtica, però havia vist aquest recull de relats eròtics a les xarxes i el concepte de “literatura eròtica feminista” em picava la curiositat, així que fa unes setmaness, quan el vaig trobar per casualitat a la biblioteca, vaig decidir endur-me’l en préstec. No us enganyaré, no les tenia totes amb aquest recull de relats eròtics, però m’ha sorprès molt gratament.

Tenia les meves pròpies reserves perquè el meu contacte anterior amb la literatura eròtica va ser a primer de carrera, quan  ens van fer llegir un recull de relats eròtics que, en aquell moment, em van semblar massa allunyats de la realitat i no en guardo massa bon record. Potser una relectura ara que han passat uns quants anys em faria canviar d'opinió, no ho sé. El recull en qüestió és Deu poemetes té el pomer d’Ofèlia Dracs. En qualsevol cas, no tenia una bona referència dels reculls de relats eròtics.

El concepte “fora de norma” em cridava l’atenció però alhora em feia dubtar de si serien tan transgressors que, malgrat la voluntat de tenir la ment oberta, serien massa per mi. Al pròleg, de Joan López Rovira, es parla del que és “normal” i del que és “corrent” i de la necessitat de tenir textos com els que trobem dins d’aquest recull per normalitzar el que és corrent i denunciar el que és corrent, però no ho hauria de ser. A tall d’exemple i cito no textualment el pròleg, el sexe forçat, les agressions sexuals i les violacions no són normals (hi ha lleis i normes socials que les prohibeixen), però són corrents (l’any 2019 a Catalunya hi va haver 2.270 víctimes de violència masclista, i tenint en compte que només es denuncien un 20% de les agressions, podem extrapolar que realment hi va haver unes 10.000 víctimes). Un altre exemple és el sexe amb menors, que tampoc és normal, però és més corrent del que ens pensem (1.000 de les víctimes eren menors d’edat). López Rovira remata el pròleg escrivint: “Necessitem veure el sexe de noves maneres, amb punts de vista diferents. Cal acceptar que la diversitat és la norma i no l’excepció. Que per molt que la tele, el cine i el porno ens venguin una mena d’univers sense pèls, de genitals i pits enormes i que gira al voltant d’un penis que marca la fi de l’acte amb un torrent impossible d’esperma, la vida real no és així.” En una societat en què els joves (i alguns molt joves) consumeixen pornografia com a mitjà per conèixer què és el sexe i com es fa, calen exemples més realistes i menys masclistes per visibilitzar un sexe més corrent i que no giri sempre al voltant del penis i del plaer masculí.

I això és el que trobem a aquest primer recull de Sexe fora de norma, que neix d’un concurs de relats de literatura eròtica feminista: sexe que defuig el fal·locentrisme i els estereotips, que deixa espai al plaer femení, sexe amb consentiment explícit, amb espai per a l’amor propi i la llibertat individual.

Com en qualsevol recull, n'hi ha que m'han agradat més i n'hi ha que no tant, però en general hi he trobat un erotisme i una proximitat diferents del que estem acostumats a veure a la tele. Com deia, no soc lectora de literatura eròtica, així que no sé si mai llegiré una novel·la eròtica, però en aquests relats hi he trobat la mida justa i els he gaudit moltíssim.

'Follar normal' d’Alba Serrano ✩✩✩

Una noia i un noi que es coneixen a través d’una aplicació durant la pandèmia i quan es troben, ella té una llista de condicions a seguir per tenir relacions sexuals. Està cansada de follar normal, de fer sempre el mateix i assumir que tenim el superpoder de llegir la ment a la parella, així que busca el consentiment total en cada relació.

"- No em vols treure el jersei? -pregunto.

- Encara no -contestes amb cara de murri.

- Ah. Jo te'l puc treure?

- No.

No entenc res, però el consentiment implica acceptar el que no entens. Quan es tracta de l'autonomia d'una altra persona, el que entenguis o deixis d'entendre és del tot irrellevant."

Molt ben escrit i, per més absurd que ens pugui semblar, parla del consentiment sexual hi hauria de ser sempre en totes les relacions.

'Tardes' de Bel Olid ✩✩

La fantasia d’una adolescent amb qui s’amaga sota el casc i ve a buscar la Natàlia, una companya, cada dia al sortir de l’institut amb moto. El desig creix amb la imaginació de la protagonista, sense saber realment com és el cos o quin és el gènere d’aquella persona.

'Ben aviat és el paradís' de Laura Sala Belda ✩✩

Aquest relat estiuenc ens presenta una protagonista que gaudeix de llibertat sexual, que no es tanca a res i es deixa portar pel desig sense por del què diran. El menjar i el beure, que també ens poden ser molt plaents, tenen un paper destacat en aquesta història.

'Els peus de Goliat' de Francesc Xavier Ferrer Busquets ✩✩

Un relat coral en un bloc de pisos durant la pandèmia: una parella d’ancians, una dona de mitjana edat que viu sola, una parella que s’han conegut a les xarxes, una veïna amb diversitat funcional. Tots tenen en comú que tenen el desig sexual viu i despert, encara que busquin i necessitin coses diferents.

M’ha agradat, però m’ha semblat que s’abordaven massa realitats i temes en poques pàgines.

'Cita amb l’amant' de Manelic ✩✩✩

La Marta i en Joel fa vint anys que fan camí plegats, tenen fills i una hipoteca, però tot i ser una parella consolidada no deixen de buscar ocasions per redescobrir-se com a parella i per seguir creixent sexualment plegats.

Aquest és un dels que m’han semblat més eròtics, tot i que alhora és dels que em sembla més agosarats.

'Tinderejar' de Montserrat González Cardús ✩✩

Potser al principi Tinder era una aplicació que utilitzaven els joves, però amb el pas dels anys s’ha convertit en un recurs per a tothom. La protagonista d’aquesta història supera la cinquantena i, després d’haver-se divorciat, decideix recórrer a Tinder per “follar tot el que no havia follat dels setze als trenta-cinc”.

M’ha agradat que la protagonista superés la cinquantena (sí, també tenen vida sexual!) i el to amb què es descriu la fauna que es va trobant a l’aplicació.

'Les piles' de Lluís Planellas Giné ✩

Aquest és dels que m’han semblat més estranys i menys m’han agradat. La protagonista d’aquest relat s’excita amb els agents de l’autoritat, així que busca el plaer en manifestacions on sap que hi haurà sarau.

'L’ermita' de Maria Izquierdo Burguès ✩✩✩

En Lluís i la Tere fa molt anys que son parella i n’han viscut de tots colors, com totes les parelles. Una tarda es retroben a l’ermita on es van casar i, Déu els perdoni, es deixen portar per una passió que és menys freqüent del que voldrien.

És un dels que més m’ha agradat, potser perquè no és només sexe i també hi ha amor, però també perquè són personatges reals, amb alts i baixos, que superen malalties i que s’han de recol·locar mentre fan l’amor perquè no estan còmodes.

'Lletròfila: una fantasia textual' d’Òscar Arenas Larios ✩

Un altre relat una mica surrealista pel meu gust: una mare gaudeix de la soledat dels diumenges al matí per comprar el diari i excitar-se i donar-se plaer a partir de la lectura d’una columna periodística.

Em quedo amb l’essència: una protagonista que té una cita amb ella mateixa, que reuneix allò que li agrada i que es dona plaer a si mateixa sense dependre de ningú més.

'Sand' de Gala Rodríguez ✩✩✩

Sand és una proposta de ciència ficció que ens transporta a la societat del futur, on s’han desprès de les etiquetes i la llibertat sexual i d’identitat és total. Aquí trobem un personatge amb ambigüitat de gènere i l’ús de l’article “li”.

M’ha agradat molt tot el relat, però també el final.

"- Espero que continuïs pensant el mateix quan et treguis el mocador. Puc ser el que vulguis que sigui, Roberta. L'important és que ens entenguem en tots els sentits -va dir a mitja veu, arrupint-se a la seva espatlla."

'Trobar el nord' de Gemma Nafria Riera ✩✩✩

La protagonista de ‘Trobar el nord’ és soltera i es troba en un congrés a Malmö, de manera que, si sorgeix l’oportunitat, no descarta anar-se’n al llit amb algú. Poc s’imagina, però, amb qui acabarà compartint una estona de sexe.

M’ha agradat especialment el gir final, que he de confessar que no m’esperava, i que ens fa obrir la ment.

'Com estimar-te, Mar' de Laura Tomàs Mora ✩

Aquesta proposta de fantasia no m’ha acabat de fer el pes. La protagonista, sorda de naixement, després de deixar-ho amb la parella després de primer confinament, se’n va cap al cap de Creus. Gaudeix d’un estiu de sol, platja, mar i sexe a l’aigua.

 

Ja hi ha publicat el segon recull amb el mateix títol i tot just aquesta setmana s’han anunciat els guanyadors dels relats que formaran part del tercer recull, així que no puc fer altra cosa que celebrar l’èxit d’aquesta iniciativa de Sílvia Catalán que em sembla atrevida i necessària, i dir-vos que seguiré llegint literatura eròtica (almenys aquests reculls 😊).

Amb aquesta lectura supero la segona premissa del repte de lectura d’El Reducte Català: llegir un llibre d'una editorial independent.

Txell.Cat

Lluny a l'Àfrica - Isak Dinesen

Títol: Lluny a l'Àfrica
Autora: Isak Dinesen

Llengua original: anglès i danès

Traductor: Xavier Pàmies

Editorial: Viena Editorial

Any: 1937 original, 2021 traducció en català

"Un blanc que volgués dir-te una cosa bonica escriuria: «No t'oblidaré mai». Els africans diuen: «No creiem que puguis oblidar-nos mai»."

"La vida, al capdavall, no és una cosa sistemàtica i previsible." 

La lectura de Lluny a l’Àfrica d’Isak Dinesen se m’ha allargat quatre mesos perquè se m’ha fet lenta i pesada, però estava determinada a acabar-lo. En Dídac me’l va regalar per Reis l’any passat basant-se en la sinopsi que hi ha a la contraportada i, de fet, és aquesta mateixa sinopsi la que m’ha portat a llegir-ne fins l’última frase. Atenció, spòiler: la sinopsi de la contraportada no té res a veure amb el que trobareu dins. Si el que busqueu és això, el que heu de fer és mirar la pel·lícula Memòries d’Àfrica (que teòricament és una adaptació d’aquest llibre).

Lluny a l’Àfrica no és una novel·la, sinó que són unes memòries que va escriure l’escriptora danesa Karen Blixen quan va tornar a Dinamarca després viure a Kènia durant 17 anys. Esperava la història d’una dona blanca que es va trobar sola a l’Àfrica després que el seu marit l’abandonés i es quedés sense diners, que es va haver de reinventar i tirar endavant una plantació de cafè sense tenir-ne ni la més remota idea, que es va adaptar al ritme i a la vida de Kènia i que es va tornar a enamorar. Una història de superació, i amb un punt feminista, per què no? Bé, doncs no. El que hi he trobat és la vida d’una dona blanca i rica, que es lamenta perquè serveix cava en tasses en comptes d’en copes de cristall selecte, que en sap més que tothom, que se’n va de safari a matar girafes i lleons perquè és molt divertit, que s’encapritxa d’una polsera i li demana al seu servent negre que l’hi compri a la nadiua que el porta, i anar fent. 

"La llengua suahili no va tenir forma escrita fins que els blancs no es van decidir a donar-n'hi; van prendre's la pena de fer que s'escrivís tal com es pronuncia, i no té una ortografia antiga que pugui fer entrebancar el lector."

Com deia, no és una novel·la, no hi ha una trama que arribi a un punt àlgid (perquè potser així m’hi hauria enganxat), sinó que són retalls de records, escenes, paisatges dels anys de l’escriptora a l’Àfrica. En resum: que no hi passa res, i que les descripcions són molt boniques, però quan n’has llegit tres ja n’estàs una mica cansat. Només falta sumar-hi el to.

"A l'Àfrica, l'aire té més pes com a element del paisatge que a Europa; és ple d'al·lucinacions i miratges i, fet i fet, és el lloc on de debò passen les coses."

 

Normalment quan llegeixo soc molt conscient de l’època en què va ser escrit el llibre o en què s’emmarca i, tot i que no deixo de llegir-los per aquest motiu, reconec conductes o comentaris que ara són totalment inapropiats, ja sigui per masclistes, racistes, classistes, o el que sigui. Però contextualitzo, situo l’obra i l’autor i continuo la lectura. En aquesta ocasió les paraules d’Isak Dinesen m’han superat: classisme, supremacisme, racisme que m’han posat molt, molt nerviosa.

L’he llegit a poc a poc, deixant-lo reposar després de cada part per agafar aire i allunyar-me de tanta saviesa blanca i hi he anat buscant aquesta història d’amor que no he trobat ni a l’última frase.

L’última part “Adéu a la plantació” és, amb diferència, la que més m’ha agradat de tot el llibre (no sé si perquè sabia que ja s’acabava o què), però aquí m’ha semblat trobar-hi una Dinesen més sincera, menys prepotent i trista per haver de marxar.

"Quan finalment va arribar el dia que me n'havia d'anar, vaig aprendre una curiosa lliçó: que a vegades passen coses que no ens podem imaginar de cap manera, ni prèviament, ni en el moment en què tenen lloc, ni en acabat, quan les evoquem."

"L'única cosa que vaig pensar va ser que no havia vist cap vegada el país tan bonic com aleshores, com si el sol fet de contemplar-lo fos suficient per fer-te feliç per sempre més."

 

No us el puc recomanar, em sap greu. Ara només em falta veure la pel·lícula per conèixer la història d’amor entre Karen Blixen i Denys Finch Hatton i per confirmar que no té absolutament res a veure amb el llibre.

"A les persones a qui els prens la terra d'on són natives els prens alguna cosa més que la terra. També els prens el passat, les arrels, la identitat. Si els arrabasses les coses que sempre han vist, i que comptaven veure sempre, és una mica com si els traguessis els ulls [...] Els massais, quan els van traslladar del seu antic territori [...] a l'actual reserva massai, van conservar els noms de les serres, les planes i els rius que hi havia i els van donar a les serres, els plans i els rius de les seves noves terres. Per al foraster resulta un fet desconcertant: els massais es van emportar les seves arrels tallades, com si cossin un remei, i van intentar, en el seu exili, de conservar el passat per mitjà d'una fórmula."

Altres entrades de la mateixa autora

• Ehrengard

Coneixem una mica més l'autora?

Isak Dinesen (Dinamarca, 1885 - 1962) és el pseudònim de l'escriptora Karen Blixen. De família aristocràtica, es va casar amb un cosí llunyà i se'n va anar a viure a Kènia. Allà va regentar una plantació de cafè i, malgrat que el seu marit la va abandonar i ella es va arruïnar, l'experiència a l'Àfrica li va deixar molt bon record. De tornada a Dinamarca va escriure Lluny a l'Àfrica (1937), la seva obra més famosa i que va ser portada a la gran pantalla el 1985. 

Txell.Cat

Appointment with death - Agatha Christie

Títol: Appointment with death (Cita amb la mort)
Autora: Agatha Christie

Llengua original: anglès

Editorial: Harper Collins

Any: 1938 

"Should one, if one sees a wrong being done, attempt to put it right? One's interference may do good - but it may do incalculable harm! It is impossible to lay down any ruling on the subject. Some people have a genius for interference - they do it well! Some people do it clumsily and had therefore better leave it alone!"

De tant en tant m’agrada deixar-me portar per les històries de la reina del crim, Agatha Christie. L’última, de fet, la vaig llegir tot just fa un any, a finals de gener del 2022 i va ser L’assassinat d’en Roger Ackroyd, i enguany he llegit Appointment with death, que s’ha traduït al català com Cita amb la mort.

No sabria dir perquè vaig triar aquest d’entre tots els títols de Christie, potser perquè em va cridar l’atenció la portada de l’edició anglesa de Harper Collins. En qualsevol cas, m’ha fet molta gràcia la localització del crim i la trama perquè no fa pas massa anys vaig ser allà i, si fa no fa, vaig seguir la mateixa ruta que els personatges (menys mal que no va acabar igual!).

En aquesta ocasió ens situem a Jordània (tot i que en el moment de la història encara no es coneix com a tal), on trobem un grup de personatges que estan de vacances. Després de visitar El Caire fan cap a Jerusalem, el mar Mort, Jerash i, finalment, Petra. D’entre els turistes trobem una família americana molt peculiar: una madrastra cruel, controladora i dèspota, que pateix del cor, amb els seus tres fillastres (un dels quals ja està casat i l’acompanya la dona) i la seva filla petita. Tots semblen subjugats a la senyora Boynton, que no els deixa respirar i els ha capat les habilitats socials. Però els Boynton no són els únics que estan de vacances per l’Orient Mitjà, també hi ha Jefferson Cope –un amic de la família–, en Dr. Gerard –un psicòleg francès de gran renom–, Sarah King –una doctora jove–, Lady Westholme –membre del Parlament anglès– i la senyoreta Pierce –que havia estat mestra–. I, és clar, el nostre detectiu Hercule Poirot.

El llibre està dividit en dues parts; en la primera Christie ens presenta els personatges i les relacions entre ells i la seva psicologia (que en aquesta novel·la té un pes força important), i en la segona és quan es produeix el crim de la senyora Boynton i la seva resolució. La mort de la senyora Boynton, un personatge odiós i repugnant no sap massa greu i allibera i beneficia a diversos turistes del grup, però i si realment no ha estat un assassinat i ha estat una mort natural? Poirot està decidit a esbrinar la veritat en 24 hores i exposar-la al Coronel Carbury, encarregat de gestionar la mort de l’estrangera al país, encara que sigui sense prou evidències per processar ningú.

"'Pretty confident, aren't you?' he asked. 

'I know my own ability,' murmured Poirot."

He de confessar que qualsevol llibre d’Agatha Christie m’atrapa i gaudeixo deixant-me portar per la intriga. Mai no resolc els casos, però m’ho passo bé i m’enganxen de valent. Probablement aquest no és dels més brillants, però m’ho he passat bé llegint-lo. En comptes de recomanar-vos que llegiu aquest llibre en particular de la dama del crim, us diré que en llegiu qualsevol 😉

Altres entrades de la mateixa autora

• Assassinat a l'Orient Express
• The murder of Roger Ackroyd

Coneixem una mica més l'autora?

Agatha Christie (1890 - 1976) és l'escriptora de novel·la detectivesca més coneguda del món i l'autora més venuda de qualsevol gènere, exceptuant William Shakespeare. S'han venut uns dos mil milions d'exemplars de les seves obres en anglès i mil milions més en altres llengües. Christie s'ha traduït a més de tres-centes llengües.

Christie va publicar més de vuitanta novel·les i obres de teatre, entre les quals destaquen títols com ara L'assassinat de Roger Ackroyd (1926), Deu negrets (1939) o Mort al Nil (1937).

Hercule Poirot i Miss Marple són els dos detectius principals que protagonitzen la majoria de les seves obres.

Algunes de les seves novel·les s'han adaptat al cinema, com ara Assasinat a l'Orient Express o Mort al Nil.

Txell.Cat

Les nits blanques - Fiódor Dostoievski

Títol: Les nits blanques
Autor: Fiódor Dostoievski
Llengua original: rus
Traductor: Miquel Cabal
Editorial: Angle Editorial
Any: 1848 original, 2015 traducció al castellà

"Feia una nit meravellosa, d'aquelles que potser només es donen quan som joves, estimat lector. El cel era tan estrellat, estava tan il·luminat que, en veure'l, no quedava més remei que preguntar-se: com pot ser que sota un cel com aquest pugui viure-hi gent capritxosa i enrabiada per tota mena de coses?"

Les nits blanques és una novel·la breu de Fiódor Dostoievski amb la qual he tingut una relació poc estable. Feia temps que li tenia l’ull posat i n’havia llegit prou bones crítiques, així que finalment me la vaig endur en préstec de la biblioteca. Fa uns dies vaig decidir començar la lectura i, com que està dividida en cinc petits capítols (quatre nits i un matí), vaig pensar que llegiria una nit (i un matí) cada dia.

La lectura de la primera nit em va encantar; la manera com el narrador presenta els fets, els personatges i la intriga que et deixa aquell primer encontre. Però la segona nit, quin turment! Vaig estar tres dies per superar la segona nit, més llarga que la primera. No hi havia manera de passar pàgina sense caure en un sopor que em feia perdre el fil i l’interès, així que quan agafava el llibre havia de tornar enrere i arribava, si fa no fa, fins al mateix punt. En aquesta segona nit el narrador t’explica la seva vida amb un to magnificent i pompós, amb frases d’aquelles que no entens res de tan filosòfiques que són. Arribats en aquest punt vaig decidir abandonar la lectura, però una bona amiga em va animar a continuar, ja que a ella li havia agradat força, així que vaig decidir-me a donar-li una darrera oportunitat (aprofitant que havia d’agafar el tren i que els llibres lleugers sempre van bé). No us enganyaré: per superar la segona nit vaig tirar de lectura en diagonal, però per fi vaig arribar a la tercera i quarta nit, i finalment al matí. M’alegro d’haver acabat la lectura, però no és un llibre que recordaré especialment.

Les nits blanques és la història de dos joves –el narrador i la Nàstenka– que es coneixen a Sant Petersburg en una d’aquelles nits d’estiu en què gairebé no es fa fosc. Ell és un home solitari i somiador, que vagareja per la ciutat emmirallant-se en els seus conciutadans. Ella és una jove òrfena, que viu lligada a la seva àvia i que s’evadeix a través de la lectura. Tots dos somnien a trobar l’amor i la felicitat. Al llarg de quatre nits, després de conèixer-se per atzar, compartiran la història de la seva vida, teixiran un lligam que farà créixer l’amor, però també desil·lusions. Ell, sol·lícit, ajudarà la jove Nàstenka a fi que, almenys un dels dos, pugui ser feliç.

"Un minut sencer de benaurança! Que potser és poc per a tota la vida d'un home?"

Dostoievski, que ens arriba a través d’una traducció magistral de Miquel Cabal, ens narra els sentiments i pensaments dels personatges d’una manera totalment exaltada i intensa. L’evolució dels sentiments dels personatges és exageradament ràpida, gairebé impossible. Aquesta novel·la, de fet, és una de les primeres obres de l’autor i per això hi trobem aquests elements que fan pensar en el Romanticisme.

Les nits blanques de Dostoievski no és el millor llibre de l’autor, però sí que permet descobrir els seus inicis com a escriptor. La trama és senzilla, però la psicologia dels personatges està ben treballada. Les nits blanques és un exemple que no calen 200 pàgines per escriure una bona història. De fet, trobo que si Dostoievski hagués escurçat la segona nit encara li hauria quedat molt millor 😜!

Salvant les distàncies –n’hi ha molta i a favor d’Zweig– m’ha recordat a les novel·les breus de l’autor austríac: poques pàgines per a narrar històries molt intenses i carregades de sentiment. La diferència, però, és que Zweig em resulta més creïble i passador😅.

"L'alegria i la felicitat fan tan boniques les persones! Com bullen els cors amb l'amor! Sembla que vulguis fondre el teu cor amb el de l'altre, vols que tot sigui alegre, que tot rigui."

Altres entrades del mateix autor

• Dos cuentos de Navidad

Coneixem una mica més l'autor?

Fiódor Dostoievski (Moscou, 1821 - Sant Petersburg, 1881) va ser un dels escriptors russos més importants. Va iniciar la carrera d'escriptor molt aviat i, després de treballar 20 anys de traductor a Sant Petersburg, va publicar Pobra gent  (1846), novel·la que va tenir cert èxit. Tanmateix, les següents obres no van tenir la mateixa acollida i l'any 1849 va participar en un acte literari prohibit pel qual va ser condemnat a vuit anys de treballs forçats a Sibèria. Va tenir una vida molt convulsa i la mort de la seva dona i el seu germà el 1864, seguides per la seva passió pel joc, un nou matrimoni i la pèrdua d'una filla el van conduir a una vida nòmada i tràgica. La publicació de Crim i càstig (1866) el van tornar a posar al centre de la literatura russa i les novel·les posteriors el van acabar de situar com un dels autors més importants de la literatura russa. 

Va escriure nombroses novel·les i relats, entre les quals destaquen (a banda de les dues mencionades anteriorment): El jugador (1867), L'idiota (1868), L'adolescent (1875) i Els germans Karamàzov (1879-1880).

Txell.Cat

Els grans optimistes - Rebecca Makkai

Títol: Els grans optimistes
Autora: Rebecca Makkai
Llengua original: anglès
Traductor: Marc Rubió
Editorial: Edicions del Periscopi
Any: 2018 original, 2021 traducció al castellà

"El món era un lloc terrible i bonic, i com que ell no hi seria gaire més temps podia fer el que volgués."

He començat el 2023 amb una gran lectura: Els grans optimistes de Rebecca Makkai. Que el seu gruix (poc més de 600 pàgines) no us faci tirar enrere, perquè us perdríeu una gran història que es deixa llegir molt i molt bé. Com pot ser que una novel·la tingui tanta mort i tanta vida alhora?

Aquesta novel·la ens narra dues històries situades en dos fils temporals diferents. D’una banda ens situem a Chicago el 1985, on en Yale Tishman, que treballa en una galeria d’art, intenta aconseguir una col·lecció d’obres inèdites. Alhora, en Yale veu com a poc a poc tots els seus amics i el seu entorn gai van morint de sida, en un moment en què encara hi ha poca prevenció, molts prejudicis i poques ajudes.

La segona trama ens porta a París el 2015, on trobem la Fiona (una amiga d’en Yale), que busca la Claire, la seva filla que va desaparèixer després d’abandonar una secta amb la seva parella. La Fiona arrossega el dolor i el trauma d’haver perdut el germà i molts amics de sida.

"Quan algú se'n va i tu ets el principal guardià del seu record... desfer-se'n és com una mena d'assassinat, no trobeu?"

Em va costar una mica arrencar en la lectura, però crec que el moment que vaig escollir per començar el llibre no li va fer justícia perquè quan m’hi vaig poder posar ja no vaig poder parar. De les dues trames, la del 2015 m’ha atrapat menys que la dels anys 80 i en alguns moments he tingut la sensació que s’allargava una mica massa en algunes escenes. Però vaja, res de l’altre món.

Una de les coses que més m’ha sorprès d’Els grans optimistes és que esperava una novel·la de l’estil d’El somni del poble Ding, en què la sida la gran protagonista i no és exactament això. M’he trobat una novel·la amb dues trames absorbents i treballades (la feinada d’en Yale per aconseguir aquelles obres d’art i la de la Fiona per trobar la seva filla), en què la malaltia va apareixent, però no és l’únic tema.

Makkai retrata molt bé els anys 80 i 90 i transporta el lector a la incertesa d’aquell moment davant l’epidèmia de la sida: una malaltia nova, sense cura i amb múltiples representacions que va arrasar, sobretot, la població homosexual. La ignorància, un sistema sanitari inaccessible i ineficaç, l’homofòbia i l’estigmatització de la malaltia, però també les marxes de l’Orgull, les sectes o els atemptats de París de 2015 són presents a Els grans optimistes.

"Crec que estem atrapats dins d'un cercle en què tots jutgem a tort i a dret - va dir-. Ens hem passat la vida intentant desaprendre a jutjar i mira on som."

Hi ha molts personatges en aquesta novel·la: imperfectes, carregats de pors, insegurs, lluitadors, somiadors, negacionistes... Un mosaic en què en destaquen alguns de molt especials que es fan estimar, com en Yale o la Fiona.

"En Yale no havia sigut mai capaç d'acceptar la bona sort sense donar-hi més voltes."

La manera com s’uneixen les dues trames és molt bonica i emotiva, m’ha agradat moltíssim. Els darrers capítols són de llagrimeta, de tenir el cor petit, però també d’alçar-se i deixar que la vida continuï.

Els grans optimistes és una novel·la plena de mort, però també de vida. És una història que podria ser molt trista i que té un final dur i colpidor, però que tanmateix desprèn optimisme, alegria i molta força. Ells són els grans optimistes.

 "Ben mirat, si havies de ser desgraciat, podies ser desgraciat a qualsevol lloc. Això feia anys que ho sabia: una persona podia morir de gana en un banquet i plorar mirant la pel·lícula més divertida del món."

Amb aquesta lectura supero la primera premissa del repte de lectura d’El Reducte Català: llegir un llibre amb representació LGTBI+.

Coneixem una mica més l'autora?

Rebecca Makkai (Chicago, 1982) és escriptora i professora. És autora de diverses novel·les com The Borrower (2011) i The Hundred-Year House (2014). Els grans optimistes ha estat finalista del Premi Pulitzer 2019 i del National Book Award 2018, i ha rebut nombrosos guardons. 

Txell.Cat

Balanç lector 2022

Un any més em disposo a fer repàs de les lectures d'aquest 2022.

He llegit un total de 11.767 pàgines de 46 llibres diferents. De mitjana els llibres que he llegit tenen 255 pàgines, essent el més curt, Anna Karènina de Lev Tolstoi amb 877 pàgines, i el més curt, Tothom hauria de ser feminista de Chimamanda Ngozi Adichie amb 58 pàgines.

El llibre més antic que he llegit també ha estat Anna Karènina de Tolstoi (1877), seguit de ben a prop per Terra baixa de Guimerà (1897). El més modern ha estat I la vida va d'això d'Ester Invernon, d'aquest mateix any 2022. 

He llegit llibres en 3 idiomes: català, anglès i castellà, amb un predomini clar del català.

Entre les meves lectures hi ha 31 traduccions i 15 originals.

Les lectures eren de 12 llengües originals diferents:

Pel que fa a l'autoria, he llegit més autores i traductores que autors i traductors: 

28 autores i 17 autors

21 traductores i 10 traductors

I per acabar, curiosament aquest any no he llegit cap llibre en format digital. Tot i això, he recuperat l'hàbit d'anar a la biblioteca, d'on he llegit 19 llibres.

Poemes d'amor - Joan Margarit

Títol: Poemes d'amor
Autor: Joan Margarit
Llengua original: català
Editorial: Proa
Any: 2013

Poemes d'amor és una selecció a càrrec de D. Sam Abrams d’alguns poemes d’amor de Joan Margarit que conté, a més, un poema inèdit escrit especialment per a aquest recull.

No és cap secret que l’amor és un dels temes universals que més s’ha explotat en l’art i en la literatura. L’amor té moltes formes, molts colors i moltes edats. A Poemes d’amor tenim l’oportunitat de recórrer diferents moments vitals d’aquest amor: des del passional de joventut fins al més calmat i reflexiu de la vellesa, passant per la serenor de l’edat adulta. D. Sam Abrams escriu al pròleg que “El breu i bell llibre que teniu a les mans és una aposta i una invitació. És una aposta per destacar els millors poemes d’amor del poeta actual que més insistentment ha treballat el tema de la poesia amorosa al llarg de la seva carrera.”

Sempre ho dic, no sóc experta en poesia i no entraré a parlar de mètrica i aspectes formals de l’obra de Margarit, sinó del que m’ha fet sentir. La llengua de Margarit és accessible i els poemes es presenten aparentment senzills; si bé és cert que en alguns no he acabat de copsar el missatge, d’altres m’han agradat molt.

M’ha agradat aproximar-me a Margarit amb una antologia que destaca els que, segons D. Sam Abrams, són els seus millors poemes d’amor. M’ha permès conèixer textos de diversos llibres i tenir una idea general de la poesia de Margarit al llarg dels anys (Poemes d’amor conté poemes de 1985 a 2012).

Mentre el llegia vaig descobrir que a la pàgina web de Joan Margarit hi ha alguns d’aquests poemes recitats i escoltar-los mentre els llegia m’ha fet connectar més amb la poesia i m’han agradat més. La sonoritat que potser llegint per dins no captava, el ritme dels versos... potser és que aquests poemes d’amor són ideals per llegir en veu alta.

Aquests són alguns dels poemes que destaco d'aquest recull:

Poemes d'amor - Joan Margarit by Txell Català Dordal

 

Amb aquesta lectura supero una premissa més del repte de lectura d’#ElReducteCatalà: la de llegir poesia.

Coneixem una mica més l'autor?
Joan Margarit (1938 - 2021) va ser un arquitecte i poeta en català i castellà. Va començar escrivint poesia en castellà, i l'any 1981 va començar a publicar en català. El 2015 va rebre el Premi Jaume Fuster, en reconeixement a la seva trajectòria i a la divulgació que ha rebut la seva obra. 

Txell.Cat

El cap als núvols - Bernat Cormand

Títol: El cap als núvols
Autor i il·lustrador: Bernat Cormand
Llengua original: català
Editorial: L'Altra Tribu
Any: 2021

"Avui l'Elies fa onze anys. S'ha tancat al lavabo i s'ha posat de puntetes davant el mirall; es mira de molt a prop, observant cada detall dels seus ulls foscos i rodons. Començarà per l'ull dret i després farà l'altre. Sense que ho sàpiga ningú, ha agafat el rímel que la seva mare sol guardar en un calaix amb els altres productes de cosmètica, i ara va pentinant a poc a poc i amb cura les pestanyes de dalt a baix, imitant els gestos de la mare quan es maquilla."

El cap als núvols és una novel·la infantil de l’il·lustrador Bernat Cormand. Després de llegir-la crec que els lectors ideals són d’últim cicle de primària (10-11 anys) i potser 1r d’ESO.

La novel·la transcorre al llarg d’un curs escolar en una escola de Barcelona. L’Elies té onze anys i li agrada anar a escola, tot i que el curs passat s’ho va passar malament perquè alguns companys es reien d’ell i l’insultaven. Enguany, a més, hi ha un nen nou a classe, en Tomàs, que ha canviat d’escola després de perdre el pare. A l’Elies li agrada jugar i ballar amb la Vane, la seva millor amiga, mentre que en Tomàs és un crack jugant a futbol, però això no impedeix que es facin bons amics.

El cap als núvols és una novel·la tendra que parla de l’amistat, el dol, l’assetjament escolar, la descoberta de la sexualitat i l’amor entre infants, i ho fa trencant amb el convencionalisme i visibilitzant una realitat que cada vegada és més present, les relacions LGTBI+. El llenguatge és molt accessible i l’estil força senzill.

Després de llegir-lo tinc la sensació que aquest és un d’aquells llibres que hi ha de ser, que han d’existir per palesar la realitat on vivim i perquè els llibres siguin també un reflex de la societat. Crec que els nens i nenes han de trobar personatges als llibres que s’allunyin dels rols i conductes estereotipats, i que se n’ha de parlar.

Sé que és una novel·la infantil, però reconec que m’hi ha faltat una mica més de versemblança. Crec que poques històries com aquesta són tan plàcides a la vida real, i potser m’hauria agradat més si també s’hagués mostrat que malauradament no és tan fàcil, que hi ha obstacles, que se superen, però que hi són.

 

El cap als núvols de Cormand no m’ha emocionat (com esperava) ni m’ha semblat un llibre brillant, però això no està renyit amb què crec que és un llibre necessari, que és bo que existeixi i que entri a les aules i se’n parli. És una molt bona lectura per a infants entre 10 i 12 anys i, com us deia, té molt potencial per ser treballat a classe. Si la llegiu d’adults potser desbloquejareu algun record de l’hora del pati i us arrencarà un somriure 😊.

Coneixem una mica més l'autor?

Bernat Cormand (1973 - 2021) va ser filòleg, escriptor i il·lustrador català. Va iniciar la seva formació artística amb l'escultura, el dibuix i la il·lustració i va treballar amb algunes editorials coordinant col·leccions de novel·la i assaig. Dirigia la revista Faristol, especialitzada en literatura infantil i juvenil. Entre la seva obra destaca El cap als núvols (2021), Els dies feliços (2018) o les il·lustracions de Viatges i flors de Rodoreda.

Txell.Cat

Una mujer - Annie Ernaux

Títol: Una mujer
Autora: Annie Ernaux
Llengua original: francès
Traductora: Lydia Vázquez
Editorial: Cabaret Voltaire
Any: 1987 original, 2020 traducció al castellà

"Me parece que ahora escribo sobre mi madre para, a mi vez, traerla al mundo."

Vaig agafar Una mujer d’Annie Ernaux en préstec a la biblioteca per complir l’última premissa que em feia falta per acabar el repte de lectura #MataróDeLlibres que proposen les Biblioteques de Mataró. En aquest cas, el repte 12, que es titula "Vides escrites", i que ens convida a introduir-nos a la vida d’una persona real. El vaig agafar sense expectatives, sense tenir-ne referències i quina sorpresa més agradable.

Una mujer és un llibre breu, que no es pot considerar novel·la, en què l’autora repassa la vida de la seva mare després de la seva mort. Al llarg de poc més de 100 pàgines, Ernaux construeix i narra la infància, joventut i maduresa de la seva mare, fins a l’arribada de l’Alzheimer que, a poc a poc, la va anar fent desaparèixer tal com la coneixia.

Ernaux parla de com era la seva mare a partir de fotografies i records, de com era la seva relació amb ella i com va anar canviant a mesura que l’autora es feia gran. El retrat que en fa no és bucòlic ni idealitzat, sinó que la descriu amb les seves virtuts i defectes, la fa humana.

"Intento no considerar la violencia, los desbordamientos de ternura, los reproches de mi madre como simples rasgos de su personalidad, sino situarlos también en su historia y su condición social. [...] Pero siento que algo en mí resiste, querría conservar de mi madre imágenes puramente afectivas, calor o lágrimas, sin darles un sentido."

La prosa d’Ernaux és senzilla; la sensació que he tingut mentre el llegia era que una amiga, mentre preníem un cafè amb llet ben calent, em parlava de la seva mare per recordar-la i acomiadar-se’n, per acceptar-ne la pèrdua i començar a passar el dol. M’ha emocionat i m’ha fiblat el cor imaginar-me el dolor i el buit que deuen deixar les mares i els pares quan se’n van.

"Ya no volveré a oír su voz. Es ella, con sus palabras, sus manos, sus gestos, su manera de reír y de caminar, la que unía a la mujer que sou con la niña que fui. Perdí el último nexo con el mundo del que salí."

Una mujer m’ha sorprès i emocionat molt. És un llibre sobri, sense floritures, però carregat de veritat, és la vida d’una dona narrada des de l’amor. És d’aquells llibres que de tan breus com són, et sorprenen per la força que tenen.

"Para todos, era mejor que se hubiera muerto. Es una frase, una certeza, que no entiendo."

Coneixem una mica més l’autora?

Annie Ernaux (Lillebone, 1940) és una escriptora i professora francesa. La seva obra és essencialment autobiogràfica i amb un fort contingut sociològic. Ha estat guardonada amb diversos premis, entre els quals destaca el Premi Nobel de Literatura (2022).

Txell.Cat