La carretera - Cormac McCarthy

Títol: La carretera

Autor: Cormac McCarthy

Llengua original: anglès

Traductora: Rosa Borràs

Editorial: Edicions 62

Any: 2006 original, 2007 traducció al català 

"Caminava gairebé arrossegant-se. Llardós, esparracat, desesperat. S'aturava i es repenjava al carretó i el nen continuava un moment i llavors s'aturava per mirar enrere i en alçar els ulls somicant el veia a la carretera, tornant-li la mirada des d'un futur inimaginable, brillant entre tota aquella desfeta com un tabernacle."

No sé si hauria llegit mai La carretera de Cormac McCarthy si no fos perquè en Dídac el va escollir per mi i perquè se’n feia una lectura conjunta (que he de reconèixer que ha estat molt enriquidora).

La carretera és un llibre que s’allunya de la meva zona de confort lectora, una distopia que ens situa en un món apocalíptic en què la Terra ha quedat arrasada per una catàstrofe que no s’esmenta mai del tot, però que ho ha deixat tot gris i cobert de cendra. I en aquest món gris, en què costa respirar, un pare i un fill caminen per una carretera perseguint l’esperança. Neu, pluja, fred, terror i alguns supervivents deshumanitzats que també lluiten per la seva supervivència a costa dels altres.

"El nen estava absort. L'home va pensar que semblava una criatura trista i solitària que anunciava l'arribada d'un espectacle itinerant a la zona, a la vila, sense saber que a tots els músics que venien al darrere se'ls havien menjat els llops."

El lector acompanya els protagonistes sense nom en aquest viatge llarg, monòton i gris. Les imatges són explícites i dures. En una narració poètica que intercala diàlegs breus i directes, McCarthy aconsegueix crear un clima tens, desolador, desesperant i trist i planteja una sèrie de dilemes ètics i morals. Val la pena seguir vivint en un món en què només hi regna la por i no hi queda vida? Qui són els bons i qui són els dolents? Què faries, lector, si et trobessis en aquesta situació: posaries fi a la teva vida? I a la del teu fill? Queda lloc per l’esperança i la bondat? Tot s’hi val en un món sense futur? Què ens queda, quan no queda res?

"Recorda que les coses que t'entren al cap són per sempre, va dir. Hauries de pensar en això que et dic.
Però s'obliden coses, oi?
Sí. S'oblida allò que es vol recordar i es recorda allò que es vol oblidar."

Un dels aspectes que més hem comentat durant la lectura conjunta és el contrast entre el pare i el fill. L’adult que ja ha viscut, que coneix el món anterior i que va perdent l’esperança i la fe en la humanitat a mesura que avança per la carretera, que va deixant pas a l’egoisme com a eina de supervivència, i que té com a únic motor la vida del seu fill. I el nen, que ha crescut en un món desfet, que no ha pogut conèixer massa humans, però que manté la innocència dels petits i vol ajudar i confiar en els possibles supervivents que es puguin trobar.

"Va caure que havia donat per fet el cop de sort, però llavors es va reafirmar en el que deia sempre: que la bona sort potser no era tal. Poques eren les nits en què ajagut en la foscor no desitgés la mort."

Amb La carretera m’ha passat una cosa ben curiosa: la història em resultava repetitiva i monòtona, i té algunes escenes de sort sobtada poc creïbles en un món tan desfet, però alhora volia continuar acompanyant aquest pare i el seu fill en el seu periple cap a l’esperança. Suposo que una part de mi volia creure, com el fill, que per més fosc que sigui el món, hi ha d’haver lloc per una espurna de vida, llum i bondat.

"De vegades, quan s'asseia a mirar el nen mentre dormia, començava a sanglotar incontroladament, però no era per la mort. No sabia per què era, però creia que era per la bellesa o per la bondat. Coses en les quals ja no tenia possibilitat de pensar."

 

Coneixem una mica més l’autor?
Cormac McCarthy (1933-2023) va ser un escriptor nord-americà guanyador del Premi Pulitzer. Es considera un dels autors canònics de la literatura americana contemporània. A banda de La carretera (2006), també ha escrit Meridià de sang (1985), No és país per a vells (2005) i El passatger (2022).

Txell.Cat

Germanet - Ibrahima Balde i Amets Arzallus Antia

Títol: Germanet
Autors: Ibrahima Balde i Amets Arzallus Antia
Llengua original: euskera
Traductor: Pau Joan Hernàndez
Editorial: Blackie Books
Any: 2019 original, 2021 traducció al català

"Nosaltres hem vist molts cadàvers al camí. Uns al desert, d'altres al mar. Els cadàvers són allà, nosaltres continuem movent-nos. Aquesta és la diferència. Però els nostres moviments estan com dirigits per una altra persona."

Feia temps que tenia l’ull posat en aquest llibre i, finalment, l’he agafat aquest mes de juliol i el contemplo dins de la iniciativa del #BlackHistoryJuly, que ens convida a llegir obres d’autors negres. A Germanet trobem una coautoria: Ibrahima Balde és qui ha explicat la història amb la seva veu i Amets Arzallus Antia qui l’ha posat per escrit.
 
Germanet és la història real de l’Ibrahima, natural de Guinea Conakry i que, després d’un llarg i dur periple des del cor de l’Àfrica va arribar al País Basc on es va trobar amb Amets Arzallus Antia, membre d’una associació de suport als immigrants. Amets Arzallus va escoltar la seva història i la va deixar per escrit com a un argument més per a la sol·licitud d’asil, que, malauradament, li va ser denegada. Més tard la veu de l’Ibrahima Balde amb la ploma d’Amets Arzallus Antia es va convertir en aquesta novel·la breu i colpidora.
 
Com deia, aquesta és la història de l’Ibrahima. És una història; una de tantes que podríem trobar si preguntéssim als qui han arribat de l’Àfrica (i d’altres continents) jugant-se la vida.
 
Germanet és el testimoni d’un germà gran que, després de la mort del pare encara jove, ha de tirar endavant una família d’escassos recursos i força nombrosa. Un dia s’assabenta que el seu germà petit, Alhassane Balde, ha marxat de casa i que té com a objectiu arribar a Europa. Ibrahima no va dubtar a deixar-ho tot per anar a buscar el seu germà, parlar amb ell i fer-lo tornar a casa. Des de Guinea Conakry, passant per Mali, Algèria i Líbia per aconseguir una barqueta inflable cap a Europa. “Soc a Europa, però jo no volia venir a Europa”.
 
El seu viatge va durar més de tres anys i durant aquest temps va patir la violència i els abusos de poder de les màfies frontereres, però també racisme. Va haver d’aprendre a viure amb por, a sobreviure fos com fos, a dormir al carrer, a menjar i beure quan podia, a treballar del que fos.
 

"Portar càrregues a tretze anys no és gens fàcil. Jo encara era petit, i les caixes que transportava eren grans. [...] La gent de Watazai em va començar a agafar confiança, i aviat em van dir pel nom. [...] Això del nom és molt important per a mi, demostra proximitat. Però cada nit, encara que em coneguessin, em quedava sol. Aleshores, tornava a l'estació, desplegava uns quants cartons a terra i em feia un petit llit. A Libèria, vaig aprendre a dormir al carrer."

Germanet és un llibre força breu i de lectura molt fluida. Té un estil oral que Amets Arzallus Antia s’ha curat de mantenir a fi que el relat d’Ibrahima Balde ens arribés el més semblant possible al seu relat. A través de les seves paraules ens arriba la seva innocència truncada i la seva bondat ingènua. És una història dura, d’aquelles que prefereixes pensar que són ficció i que et manté el cor al puny, però crec que és d’aquells llibres que s’haurien de llegir, especialment a les escoles. M’ha agradat especialment que sigui la història d’un jove que no volia venir a Europa, però que hi va acabar arribant perseguint el seu germà.

"Jo acostumava a seure al costat del meu germà i li parlava, com ara et parlo a tu. Li parlava amb la boca i els ulls. D'aquesta manera, les paraules no cauen."

Coneixem una mica més els autors?

Ibrahima Balde (Guinea Conakry, 1994) era aprenent de conductor de camió al seu país fins que la seva mare li va anunciar que el seu germà petit, el seu minyan, no era a casa. Aleshores va sortir a buscar-lo i per fer-ho va travessar el Sàhara, va creuar l'Estret, va patir fam i set, dolor, i els abusos de les màfies que actuen impunement. Tres anys després va arribar per fi a Europa, a Irun. En l'actualitat estudia mecànica a Madrid.

Amets Arzallus (França, 1983) és periodista de formació i a treballat en diversos mitjans. Ha treballat en mitjans com la revista Argia, el diario Egunkaria i la ràdio Euskadi Irratia. També és bertsolari i ha guanyat diversos campionats.

Txell.Cat
 

Musclos per sopar - Birgit Vanderbeke

Títol: Musclos per sopar

Autora: Birgit Vanderbeke

Llengua original: alemany

Traductora: Marisa Presas

Editorial: Viena Edicions, col·lecció Petits Plaers

Any: 1990 original, 2021 traducció al català

"Aquell dia hi havia musclos per sopar, però això no era ni un senyal ni una coincidència. És cert que era una cosa una mica extraordinària, però no era un senyal, encara que, com alguna vegada hem dit després, allò no podia portar res de bo."

Així comença Musclos per sopar de Birgit Vanderbeke, aquesta novel·la breu en forma de monòleg que ens transporta en el si d’una família de quatre a l’Alemanya dividida de postguerra. El cap de família ha d’arribar per sopar a les sis després d’un viatge de feina que, tot sembla indicar, li portarà un ascens laboral molt esperat. La dona i els dos fills, noi i noia, l’esperen amb el seu plat preferit (només del pare!): musclos i patates fregides. Però passen els minuts i ell no arriba. A poc a poc, dona, fill i filla s’aniran alliberant d’una opressió que, tot i que és compartida, viuen individualment.

A partir del monòleg de la filla, anem resseguint fins a tres hores d’aquell vespre i diversos episodis de la història familiar per descobrir que tots els membres de la família viuen amb por i sotmesos a un home autoritari i maltractador, que no els deixa ser ells mateixos, els controla i els obliga a emmotllar-s’hi. És una por que només s’esvaeix quan ell marxa de viatge, però tampoc del tot, perquè quan torni uns i altres es delataran al pare per guanyar-se el seu favor.

"La meva mare va fer xxxit, perquè tenia por que ell ens sentís. Ell no hi era, però a casa nostra sempre passava el mateix: tots pensàvem que ell ho sabia tot, ho veia tot i ho sentia tot, quan el cert és que això és impossible i que en realitat arribava a assabentar-se de moltes coses perquè nosaltres les xerràvem."

La mare és tractada d’inútil i sentimental per part del pare, que li nega les seves aficions i l’obliga a maquillar-se i arreglar-se quan ell arriba, i que se n’avergonyeix. El fill, segons el pare, és massa sensible per ser un nen i a més no és brillant acadèmicament; i la filla és un “homenot” i, encara que a l’escola és bona, no deixa de ser la filla.

De rerefons i a partir del personatge del pare, Vanderbeke critica el patriarcat, però també els nous rics que només busquen ascendir en la societat i aparentar de portes en fora.

I passen les hores i la plata de musclos (el plat preferit del pare) es refreda i cada cop és menys apetitosa i fa més angunia, de la mateixa manera com es va esquerdant el poder i el jou del pare a la família. El final és, simplement, brillant. Un final que ens recorda que no cal menjar musclos si no ens agraden.

Tenia unes expectatives relativament baixes d’aquest llibre perquè m’havia arribat que era força lent i no hi passava massa res, però he de dir que m’ha agradat molt més del que m’esperava. M’ha mantingut enganxada des de la primera pàgina; volia saber què havia passat i per què no havia arribat el pare.

El monòleg està molt ben aconseguit, ja que realment és com si algú anés parlant sense parar i era com si la filla m’ho estigués explicant. A banda del fet que sigui un monòleg, per mi manté la intriga fins al final i m’ha semblat trepidant.

Us el recomano molt i, per mi, passa a estar entre el Top 5 Petits Plaers 😊 dels 10 que he llegit.

"Com que ell no suportava la seva cara fluixa, la meva mare s'emmotllava i adoptava la cara de festa, la que es pintava cada tarda a dos quarts de sis, tancada al bany abans que el meu pare arribés a casa. La cara de festa no durava gaire més enllà d'una hora i s'havia d'anar renovant. [...] Jo vaig pensar, no m'agrada que s'emmotlli constantment."

Amb aquesta lectura supero la premissa de llegir un llibre intens, però breu del repte de lectura que organitzen les Biblioteques de Mataró: Una Mataró de Llibres.

Coneixem una mica més l’autora? Birgit Vanderbeke (Alemanya, 1956 – França, 2021) va ser una escriptora alemanya, guardonada el 1990 per la seva novel·la Musclos per sopar. La seva família va fugir de l’Alemanya Oriental el 1961 i va créixer a Frankfurt am Main.

Txell.Cat

Resum #JunyNòrdic 2023

Aquest any he participat al #JunyNòrdic, una iniciativa consisteix a llegir llibres d'autors de països nòrdics o en els que el fred i el gel hi tinguin un paper important, independentment d’on sigui l’autor.

He llegit tres novel·les:

• Robatori d'Ann-Helén Laestadius
• La corona de les sis pedres d'Elena Puig Guitart
• El ratpenat de Jo Nesbo

El ratpenat - Jo Nesbo

Títol: El ratpenat
Autor: Jo Nesbo

Llengua original: noruec

Traductora: Meritxell Salvany

Any: 1997 original. 2015 traducció al català

Editorial: Proa

"... el que sí que et puc dir és que la intuïció, en certa manera, s'alimenta de la suma de les nostres experiències, de tot el que hem viscut i de tot el que sabem, i també del que creiem saber però en realitat no sabem, i del que sabem sense ser-ne conscients. Tot això és dins nostre però, normalment, ni tan sols ens n'adonem; la intuïció és com una bèstia que dorm al nostre interior; dorm i, mentrestant, va absorbint nous estímuls."

Vaig començar a llegir aquest llibre en el marc del #JunyNòrdic, però no l’he pogut acabar fins a principis de juliol. Per mi ha estat el primer contacte amb l’aclamat Jo Nesbo i el famós detectiu Harry Hole.

Malgrat que El ratpenat va ser guardonat amb el premi a la millor novel·la negra noruega el 1997 i millor novel·la negra dels països nòrdics el 1998, no va arribar als lectors catalans fins gairebé 20 anys després, i quan ja s’havien publicat altres títols amb aquest personatge en català. Pels comentaris que m’han fet, sembla que tot i tenir molta tirada, es nota que és el primer de la saga i que és una mica més fluix que els que el segueixen.

 

El cas que ocupa aquesta novel·la ens porta a Austràlia, on una jove noruega que hi vivia és violada, assassinada brutalment i llançada al mar. Aleshores, la policia noruega decideix enviar-hi en Harry Hole (que es fa dir Harry Holy durant tot el llibre), un dels detectius que tot i ser brillant en un principi, comença a anar a la deriva després d’una molt mala experiència. Un clàssic de la majoria de sagues policíaques: un home brillant que té algun desengany amorós, que passa per una experiència que el fa carregar amb la culpa, que té uns mètodes poc ortodoxos i que es deixa anar amb la beguda. Amb aquesta descripció podríem anomenar més d’un detectiu literari, oi?

Bé, tornant a El ratpenat, ens trobem a Austràlia i en Harry Hole comença a investigar l’assassinat acompanyat d’un membre de la policia australiana, l’Andrew, un aborigen que té moltes coses a dir. L’Andrew l’introdueix en les llegendes australianes, però també li parla dels conflictes i diferències entre la societat blanca i els aborígens, i li presenta els baixos fons de la ciutat. Drogues, alcohol, prostitució, baralles...

La investigació els durà a resseguir els últims casos de violació i assassinat de dones rosses i a buscar un possible assassí en sèrie.

Com passa en les novel·les negres, tots els detalls i matisos són importants, però no és fins que arribem al final i s’aclareix el cas, que lliguem caps. Per descomptat, tampoc hi falta la dosi de pseudoamor i sexe amb una sueca pel-roja resident a Austràlia, coneguda de la víctima.

Nesbo també aprofita aquesta primera entrega de la saga per parlar-nos del passat de Harry Hole i bastir un personatge carismàtic i un punt turmentat, una mica com Charlie Parker de John Connolly. Aquí no hi ha ningú lliure de pecat, però tots ens acaben caient simpàtics.

"Tots canviem, i de vegades pot passar que enyorem algú que, en realitat, ja no existeix tal com nosaltres la coneixíem. D'altra banda, un cop has viscut una determinada experiència per primer cop, ja no la pots tornar a reviure tal com va ser aleshores, el primer cop."

No m’ha semblat brillant, però ja el vaig agafar sabent que -pel que m’havia arribat- no era la millor novel·la de Nesbo. Tanmateix, és molt àgil de llegir, enganxa i els personatges són carismàtics, així que ha estat una bona lectura.

Coneixem una mica més l'autor? Jo Nesbo (Oslo, 1960) és un escriptor i músic noruec. La seva primera novel·la, El ratpenat (1997), va ser guardonada amb un parell de premis de millor novel·la negra. Els seus llibres s’han traduït a més de 40 idiomes i actualment la saga protagonitzada pel detectiu Harry Hole compta amb 12 títols. També té una saga de literatura infantil-juvenil protagonitzada pel Doctor Proktor, un inventor i científic boig.

Txell.Cat

La corona de les sis pedres - Elena Puig Guitart

Títol: La corona de les sis pedres. 

Autora: Elena Puig Guitart

Llengua original: català

Any: 2023

Editorial: Comanegra

"Com la neu, que és aigua i és gel. Saber guardar cada tresor que et concedeixen les teves diferents identitats, saber transformar-te segons el que es necessita, saber adaptar-te i ser flexible, tot això dona a les persones la força per encarar les dificultats que la vida sempre porta. La vida no és justa, Naxen, la vida és, i punt. La vida no entén de justícies, això és un concepte humà. La vida no pregunta, sinó que es presenta, i ets tu qui t'has de saber adaptar, sent tan flexible com puguis, agafant totes les fortaleses que els teus diferents rols t'atorguen i t'ensenyen."

La corona de les sis pedres és una faula breu que, com indica el subtítol que l’acompanya, ens presenta sis claus per afrontar els reptes de la vida.

En aquesta història coneixem la Naxen, la filla gran d’una família vikinga força important i que ha d’assumir i heretar les responsabilitats del seu pare. Ella, però, no se sent preparada i segueix fugint de la vida adulta amagant-se dins la closca d’una tortuga gegant. Una nit d’estiu la Naxen fa un viatge acompanyada d’un ésser molt especial que la guia i l’ajuda a descobrir les sis pedres (valors) que li fan falta per afrontar els reptes de la vida.

Com totes les faules, La corona de les sis pedres és una història al·legòrica i carregada de fantasia, escrita amb una prosa senzilla i propera, que fa que sigui fàcil de llegir i d’explicar.

Al final del viatge al costat de la Naxen recordem la importància de la comunicació, la generositat o la capacitat de ser flexible. Com a adults potser no descobreix la sopa d’all, però és d’aquelles lectures que de tant en tant van bé per refrescar i recordar allò que ja sabem. No ens enganyem, tots coixegem d’algun peu i és una manera molt amable de prendre consciència. La corona de les sis pedres és un llibre molt breu, però d’aquells que està carregat de reflexions a cada pàgina.
Crec que també pot ser una lectura per fer i comentar amb infants.

Aprofito per agrair l’enviament de l’exemplar a l’Editorial Comanegra.

Amb aquesta lectura supero la premissa de llegir un llibre publicat el 2023 del repte d’El Reducte català.

Coneixem una mica més l'autora? Elena Puig Guitart és psicòloga sanitària, terapeuta, especialista en Mindfulness, investigadora i comunicadora. Ha publicat l'assaig Lo mejor de mí (2023), i La corona de les sis pedres (2023) és el seu primer llibre de ficció.

Txell.Cat

Robatori - Ann-Helén Laestadius

 

Títol: Robatori

Autora: Ann-Helén Laestadius

Llengua original: suec

Traductor: Marc Jiménez Buzzi

Any: 2021 original; 2023 en català

Editorial: Navona

"Ser sami era carregar la pròpia història, acarar-se a aquella responsabilitat de petit i triar si acceptar-la o no. Però com es podia gosar triar una altra cosa que carregar la història de la família i passar l'herència a la generació següent?"

Robatori d’Ann-Helén Laestadius va ser un autoregal de Sant Jordi. La portada em va cridar l’atenció, però també la sinopsi de la contraportada, on es presenta una història basada en fets reals, situada al nord de Suècia i amb un conflicte intercultural. He aprofitat per llegir-la en el marc del Juny Nòrdic, una iniciativa lectora d’@elsbookhunters, que consisteix a llegir llibres d'autors de països nòrdics o en què el fred i el gel hi tinguin un paper important, independentment d’on sigui l’autor.

Quan només té 9 anys, l’Elsa veu com un veí assassina salvatgement el seu ren Nástegallu i l’amenaça perquè no digui a ningú el que ha vist. Espantada, l’Elsa calla i el silenci va fent bola dins seu i l’acompanya a mesura que es va fent gran. L’assassinat del seu ren acaba sent una denúncia més a la pila que guarden a casa de tots els altres rens que han estat torturats i assassinats per veïns que no aproven la forma de vida dels pastors de rens sami. La justícia els cataloga de “robatoris”, i no pas d’assassinats, així que no es destinen recursos a investigar.

Tanmateix, per a la comunitat sami els assassinats amb acarnissament contra els seus animals són també una mostra d’odi contra la seva cultura i una discriminació per part de les autoritats, que suposa viure amenaçats i pendents constantment. Aquesta xenofòbia dels adults també la viuen els nens a les escoles: els enfronta i alimenta l’odi entre cultures. Curiosament, també hi apareix el rebuig que hi ha per part d’alguns membres del poble sami envers els qui no ho son (especialment a l’hora de contraure matrimoni i formar famílies). Rivgu és una dona no sami, com ho és la mare de l’Elsa.

Robatori és una novel·la molt completa. Laestadius ens ensenya com viuen les comunitats sami avui dia (sí, tenen telèfons i televisions i no viuen d’esquenes a la tecnologia), però també les estructures patriarcals (i aparentment inamobibles) que les regeixen. El paper de les dones no és el de ser pastores, sinó el de ser bones esposes i mares. Les dones no tenen veu ni vot.

"No és que no la deixessin participar en res: tots els membres de la família eren necessaris en la classificació, el marcatge dels vedells i la matança, però les dones hi tenien un paper ben delimitat, si eren els homes els qui decidien. I el paper que l'Elsa volia tenir era el que tenien reservat els homes. Ser totalment independent. Tenia la seva marca i era membre del poble sami, però l'amo era el pare. L'únic que tenia veu i vot a la família. En Mattias es convertiria en amo de mica en mica, però l'Elsa no tenia dret a esperar el mateix. Els vells del poble ho impedirien, prou que ho sabia."

El canvi climàtic i l’impacte que té l’escalfament global i el desordre meteorològic també apareixen a Robatori. Plou quan no toca, neva quan no toca, els canvis de temperatura sobtats... res que no coneguem aquí, però que sens dubte també té un impacte negatiu molt lluny d’aquí, en pobles on probablement no hi ha contribuït tant com nosaltres. Per no parlar dels animals i la natura. I quina natura...! Un paisatge salvatge i fred, però de gran bellesa.

"Aquell hivern les condicions de la neu eren un desastre. Els canvis de temps eren freqüents i sorprenents. Podien passar de trenta graus sota zero a graus positius. La neu, la pluja, el fred i les temperatures primaverals se succeïen sense ordre ni concert. La terra no podia absorbir l'aigua, i l'aigua es gelava. I per als rens era del tot impossible travessar la neu dura i el gel per arribar fins a la pastura. Tots els pobles sami del districte havien hagut de demanar ajudar al parlament sami per poder alimentar els rens en aquella situació de catàstrofe."

Aquesta novel·la m’ha fet sentir una gran empatia, tristesa i impotència. Els sami viuen sota moltes amenaces: la xenofòbia, la pèrdua de les tradicions, el canvi climàtic, la discriminació de les autoritats... L’Elsa, en Mattias, en Lasse, la Hanna, l’Anna-Stina, en Jon-Isak... i tots els personatges de Robatori intenten ressituar-se, buscar el seu lloc entre el pes de la tradició i qualsevol altra vida alternativa, i cadascú ho fa com bonament pot. Robatori també aborda la salut mental, els suïcidis i l’alcoholisme; problemàtiques ben presents als països nòrdics i a les quals sempre es poden dedicar més esforços per combatre-les.

"S'ha de riure, perquè si no el cos es mor per dins. S'acumula per tot arreu, saps? El cos acumula el dolor."

Està escrita amb una gran sensibilitat i respecte a la comunitat sami, i és que l’autora pertany a una de les dues minories nacionals de Suècia. M’ha agradat trobar-hi diverses paraules en sami; algunes s’aclareixen a la mateixa frase i per a les altres al final de la novel·la hi ha un petit glossari. També m’ha agradat que els capítols portin la numeració en sami.

El ritme de la història és més lent al principi, quan ens situa en l’espai i el conflicte, i bastant més frenètic al final. El ritme inicial m’ha semblat ideal per compassar-se amb la història i l’estil de vida del nord, el fred, la neu, la natura salvatge... El final m’ha semblat trepidant (m’ha fet tenir malsons i tot!) i crec que sense la preparació prèvia l’hauria trobat precipitat.

M’ha agradat molt llegir aquesta novel·la, que malgrat que el ritme pot ser un punt lent en alguns moments, no se m’ha fet pesada i m’ha fet descobrir una manera de viure i uns conflictes que no conec. És dur pensar que està basada en fets reals. Robatori és d’aquelles lectures amb què aprens moltes coses i alhora et fan reflexionar, què més voleu?

 "No va dir res de res, i ella el va estimar per això. Es va posar vermella quan va pensar-ho. «Amor» era una paraula molt important que no s'havia de fer servir com si res."

Coneixem una mica més l'autora?
Ann-Helén Laestadius (Kiruna, 1971) és una periodista i escriptora sami sueca. L'any 2016 va ser guardonada amb el Premi August a la millor novel·la juvenil amb Ten Past One. Robatori és la primera novel·la per a adults, guanyadora del Llibre de l'Any a Suècia. És la primera part d'una trilogia i tindrà una adaptació de Netflix.
 

Txell.Cat

La comunicación no verbal - Flora Davis

Títol: La comunicación no verbal

Autora: Flora Davis

Llengua original: anglès

Traductora: Lita Mourglier

Any: 1973

Editorial: Alianza Editorial

 "Luego aprendería que la comunicación no verbal es más que un simple sistema de señales emocionales y que en realidad no puede separarse de la comunicación verbal. Ambas están estrechamente vinculadas entre sí, ya que cuando dos seres humanos se encuentran cara a cara se comunican simultáneamente a muchos niveles, conscientes e inconscientes, y emplean para ello la mayoría de los sentidos: la vista, el oído, el tacto y el olfato. Y luego integran todas estas sensaciones mediante un sistema de descodificación, que algunas veces llamaos «el sexto sentido»: la intuición."

No hauria demanat en préstec aquest llibre, si no fos que me’l va recomanar un company de feina, que és psicòleg de formació. En una reunió a principis d’any em va convidar a llegir-lo; em deia que aprendre la base de la comunicació no verbal em podia ser molt útil de cara a futures reunions, per llegir i entendre més que les paraules que es diuen. També hi va fer que als cursos de formació de la feina es parla molt de la importància de la comunicació no verbal i de la influència que pot tenir el llenguatge corporal em el desenvolupament d’una reunió, una entrevista o, simplement, una conversa. En resum, que me’l van recomanar i vaig demanar que me’l portessin de la biblioteca de Terrassa (no n’hi ha gaires exemplars disponibles). La lectura se m’ha allargat més del que hauria volgut, però finalment, l’he enllestit.

La comunicación ni verbal de Flora Davis és un llibre que probablement no ha envellit bé. Enguany fa 50 anys que es va publicar i estic segura que en tots aquests anys hi ha hagut moltes més investigacions, descobriments i estudis sobre aquest camp.

Davis aborda diversos aspectes de la comunicació no verbal a través d’estudis i publicacions que, en aquell moment, es consideraven d’una ciència incipient. Moltes dades, molts noms de científics i investigadors i alguns comentaris i idees que queden antiquats i sonen estranys, però sense aprofundir ni concretar. És com si hagués escrit un recull d’on trobar informació sobre la comunicació no verbal, però no aporta res nou.

De totes maneres, és interessant perquè fa una pinzellada de tot: comparació entre primats i homes, el paper dels ulls, l’olfacte, el tacte, la interpretació de la postura, del rostre, el ritme del cos, el paper del llenguatge corporal en l’àmbit públic, el codi no verbal en els infants...

"A la mayoría de nosotros nos resulta más fácil decir «me gustas» con el cuerpo, y especialmente con los ojos, que con palabras."

M’ha semblat especialment interessant la relació que té la comunicació no verbal amb la cultura i els nombrosos exemples que aporta per il·lustrar-ho; així com el fet que els gestos i comportaments acceptables o no acceptables no estan lligats al sexe de la persona, sinó a la cultura que ens els fa aprendre des que som petits.

"[...] Notó entonces que los aborígenes ponían una cara completamente distinta al hablar su propio idioma que al hacerlo en inglés. Variaban la forma de sonreír, los movimientos de cabeza, de cejas y todo en general. [...] Parece que algunas personas son bilingües tanto en los movimientos corporales como en el lenguaje hablado."

Si us interessa el tema, però busqueu alguna lectura lleugera, serà millor que pregunteu a una llibreria o biblioteca: segur que hi ha alguna cosa més moderna que passa millor. Ara bé, si voleu conèixer els estudis inicials que es van fer i tenir una visió general dels àmbits que s’estaven analitzant, potser fa per vosaltres.

Txell.Cat

El meu any de repòs i relaxació - Ottessa Moshfegh

Títol: El meu any de repòs i relaxació
Autora: Ottessa Moshfegh

Llengua original: anglès

Traductora: Alba Dedeu

Any: 2018 original. 2021 traducció al català

Editorial: Angle Editorial

"La meva vida passada seria un simple somni, i jo podria tornar a començar sense recança, envalentida per la joia i la serenitat que hauria acumulat durant el meu any de repòs i relaxació."

El meu any de repòs i relaxació d’Ottessa Moshfegh ha estat una experiència molt estranya que no m’ha aportat ni repòs ni relaxació, sinó més aviat tot el contrari.

Ens trobem a Nova York, abans de l’11S. La protagonista i narradora és una jove estatunidenca de 26 anys, a qui no li falten els diners i que decideix hibernar durant un any per descansar i superar una depressió que no s’esmenta mai. Aparentment ho té tot: és rica, alta, prima, rossa, atractiva, però té una existència buida i superficial. Després de perdre els dos pares en poc temps i de deixar-se acomiadar de la galeria d’art on treballa, no té ganes de fer res més que dormir. No vol veure ningú, ni a la Reva –la seva millor amiga de la universitat a qui menysté constantment deliberadament- ni a en Trevor –el seu ex-amant amb qui manté una relació intermitent i tòxica-. Bé, a en Trevor en algun moment el voldrà tornar a veure, per sentir-se volguda. Ja no sent, ja no pot plorar, una apatia profunda s’ha apoderat d’ella així que només li queda dormir, descansar per oblidar els records que li haurien de ser dolorosos i tornar a començar.

"La meva hibernació era una qüestió de supervivència. Pensava que em salvaria la vida."

La nostra protagonista es visita amb la Dra. Turtle, una psiquiatra de dubtosa fiabilitat, irresponsable i excèntrica, que li recepta tota mena de fàrmacs i drogues per dormir. La narradora l’enganya amb l’objectiu d’aconseguir més narcòtics per poder dormir i la psiquiatra ni se l’escolta.

Dorm dia i nit, només abandona l’apartament per anar a comprar un parell de cafès i alguna cosa per picar a la botiga de queviures que hi ha a baix. Però a mesura que avancen les setmanes i que canvia la combinació de pastilles, s’adona que abandona el somni profund i comença a tenir episodis de somnambulisme, que l’acaben portant a uns estats d’inconsciència en què no recorda absolutament res. Es deixar portar i vèncer pel son, amb què camufla la seva profunda tristesa i el seu desig d’aïllar-se del món. I va caient per aquesta espiral.

Com molta gent, he passat èpoques més fosques i a vegades hi ha dies que dic que voldria fer el cargol: arraulir-me al sofà o al llit, tapar-me amb una manta, tancar els ulls i que sigui demà. És la versió light del que vol i fa la protagonista d’aquesta novel·la, però no deixa de ser aquest intent de fugida de la vida real, pel motiu que sigui, perquè estic cansada o perquè tinc un mal dia.

Moshfegh descriu com s’enterboleix la vista i el judici de la protagonista quan s’adorm, i això al principi em feia venir son. Era com si jo també em prengués el còctel de pastilles i m’arrossegués abisme avall, deixant enrere l’angoixa que també em provocava la lectura. Arriba un punt, tanmateix, que la novel·la agafa un altre ritme, i aleshores és, gairebé, estressant.

Tot i que m'ha agradat força -me n'adono a mesura que escric aquesta ressenya- crec que no és un llibre per a tothom. Els fragments en què es narren els somnis, els estats d'inconsciència, els moments d'adormir-se tenen un punt de psicodèlics i surrealistes com els somnis mateixos, però es poden fer pesats. Per altra banda, tot i que tingui molts tocs d'humor, els temes que tracta no són, ni de bon tros, humorístics, així que crec que és d'aquelles novel·les en què el moment en que es llegeixen pot influir molt en la lectura.

 

El meu any de repòs i relaxació és una crítica a la vanitat i a al superficialitat; una novel·la existencial sobre la fragilitat de la vida, la pèrdua, el dol i la depressió. Moshfegh parla de l’autoestima i l’autoodi, de la família i els amics, de la salut mental, dels perills d’automedicar-se i de visitar metges no acreditats, del desig d’aïllar-se del món i desaparèixer durant una temporada.

Una novel·la estranya, perversa i divertida alhora. Com us deia, no us proporcionarà repòs ni relaxació, potser us farà posar nervioses en alguns moments, però és una lectura interessant, que, portats a l’extrem, aborda molts temes d’actualitat.

"Aleshores, finalment, a l'habitació de la Reva, en el soterrani, vaig sentir un deix de tristesa. El notava a la gola, com un os de pollastre encallat a la tràquea."

Coneixem una mica més l'autora?

Ottessa Moshfegh (Boston, 1981) és una novel·lista estatunidenca. Col·labora a la revista The Paris Review, on ha publicat diversos relats amb què va ser guardonada. La seva primera novel·la, My name is Eileen (2015), va tenir molt bona rebuda per la crítica i va guanyar el Premi Pen/Hemingway al millor debut literari. 

Txell.Cat