Títol: Aprendre a parlar amb les plantes
Autora: Marta Orriols
Llengua original: català
Editorial: Edicions del Periscopi
Any: 2018
"El meu dolor és meu i l’única unitat de mesura possible per calibrar-lo és la intimitat de tot allò que conforma el com."
Aprendre a parlar amb les plantes, a tenir-ne cura sense matar-les de set ni d’excés d’aigua, a trobar-los el lloc ideal on els toqui el sol que necessiten, ni massa ni poc, és tot un procés que demana temps i paciència, com un procés de dol.
La Paula es troba a la quarantena i acaba de perdre la seva parella, en Mauro, amb qui feia molts anys que anava. La mort sobtada d’en Mauro en un accident en bicicleta se suma al desconcert i la incredulitat que sent la Paula després que la seva vida es capgiri per partida doble aquell mateix dia. No només ha perdut en Mauro, sinó que la vida que coneixia se li desmunta quan en Mauro la deixa aquell mateix dia, unes hores abans; un fet, que només ella i un parell de persones més saben.
"La mort m’enfada. Des que ell no hi és, la mort m’irrita, m’exaspera per insolent i desvergonyida, per com encobreix el Mauro i per com n’està de viva."
A partir d’aquí, la Paula inicia un procés de dol per la doble pèrdua d’en Mauro, però també per ella mateixa, que haurà de resituar-se en el “jo” sense “ell”, pels últims mesos que no eren el que ella pensava, per l’engany.
"Els records són mal·leables i és fàcil corregir-los, un pot retallar-ne les engrunes i posar-hi un altre fons, sucumbir als vicis dels nostres temps i retocar-los, jugar amb filtres que els embelleixin i fer-se un passat a mida per encarar un present de carn i ossos on no cal ser tan intransigent perquè ningú es colarà dins la nostra soledat per recordar-nos que aquella ombra no hi era i que aquell racó estava més il·luminat."
Aprendre a parlar amb les plantes està escrita en primera persona, a través d’escenes quotidianes i properes que defugen el drama i l’exageració. La prosa és àgil i delicada, evita el paternalisme i la llàgrima fàcil, talment com la mateixa protagonista. Alhora, és un llibre molt íntim que despulla els sentiments i pensaments que sovint no verbalitzaríem.
La Paula passa per la tristesa, la ràbia, el desconcert, la incredulitat i l’acceptació acompanyada del pare, amb qui té una relació molt especial, alguna amiga i companys d’hospital. És neonatòloga, una feina que l’enfronta cada dia amb la mort i les ganes de viure més primerenques. Alhora, s’enfronta al dol que la societat, amics i coneguts, esperen d’ella, que no sempre coincideix amb el que ella sent, i amb la sensació que tothom la tracta diferent, com si hagués quedat marcada.
Per això voldrà aprendre a parlar amb les plantes, com qui parla amb un mateix, però defugint el jo per trobar una companyia que no la jutgi i que li permeti expressar el garbuix d’emocions que sent.
Tot i ser una novel·la sobre la pèrdua i el dol, sobre retrobar-se un mateix, Aprendre a parlar amb les plantes és una lectura molt lluminosa i esperançadora que no deixa una pàtina de tristesa, sinó tot el contrari. És un llibre que et deixa bé, convençuda que, malgrat tot, es pot tirar endavant.
"[...] el gust inconfusible de la possibilitat i l’evidència d’estar viva i de tenir tota una vida per davant. I aleshores un mussol alça el vol des d’una branca recargolada que sobresurt d’una paret rocosa, i tot seguit s’endinsa entre les alzines a l’altra banda del camí. Ja no el veig més. [...] El vol del mussol ha durat amb prou feines uns segons. Just el que dura la màgia. El canvi és possible. Potser a un mateix sigui un bon lloc on retornar."
Altres entrades de la mateixa autora:
Txell.Cat