Poeta chileno - Alejandro Zambra

Títol: Poeta chileno
Autor: Alejandro Zambra
Llengua original: castellà
Editorial: Anagrama
Any: 2020

"Eran como dos desconocidos buscando desesperadamente un tema en común; parecía que hablaban de algo y estaban juntos, pero sabían que en realidad no hablaban de nada y estaban solos."

Llegir Poeta chileno d’Alejandro Zambra no estava dins dels meus plans lectors de setembre, com tampoc ho estava marxar a Xile per feina 10 dies. El primer dia que em vaig reincorporar a la feina després de vacances el meu cap em va deixar caure que revisés el passaport per si de cas i, tot i que em semblava improbable i impensable, finalment he acabat viatjant a Xile 🤭😳. No parlaré de l'enorme experiència que ha sigut aquest viatge a nivell laboral i personal, però ja sabeu que m'agrada llegir llibres d'escriptors del lloc on viatjo i si també hi estan ambientats, encara millor.
Amb Poeta chileno de Zambra l’he clavat més que mai. No sempre em passa (quan llegeixo lectures ambientades on viatjo) amb tanta intensitat, però en aquesta ocasió la lectura ha estat una experiència més del viatge.

El meu company de viatge, a mitja lectura, em va preguntar: de què va? I, sincerament, em va semblar una pregunta difícil de respondre. Poeta chileno va d’en Gonzalo, que ve de família humil, creu en l’amor i vol ser poeta, i del seu fillastre Vicente, que també voldrà escriure poesia uns anys més tard; va de l’amor i l’amistat, de la literatura i el poder de les paraules, de les expectatives i del fracàs.

Potser amb aquesta sinopsi (si és que podríem arribar a considerar-la sinopsi) potser no us crida l’atenció, però creieu-me si us dic que val la pena llegir Alejandro Zambra.

Tot i que formalment la novel·la està dividida en quatre parts, per mi la tercera part, titulada “Poetry in motion”, es diferencia clarament del global de l’obra. Aquí la poesia, que és present a tota l’obra, agafa un paper més important i es converteix en un personatge més de la novel·la. A través del personatge de Pru, una novaiorquesa que ha d’escriure un reportatge sobre la poesia xilena, el “mite del la poesia xilena”, com diu a la contraportada, cobra vida. La pressió que senten les i els poetes contemporanis de la tradició, de tenir tants precedents brillants i tants altres que han passat sense pena ni glòria, així com el poder de la literatura (i en especial de la poesia) per expressar-se i refugiar-se centren aquesta part.

"Es mejor escribir que no escribir. La poesía es subversiva porque te expone, te hace pedazos. Te atreves a desconfiar de ti mismo. Te atreves a desobedecer."

"Pero es un mundo mejor. Un poco. Es un mundo más genuino. Menos fome. Menos triste. O sea, Chile es clasista, machista, rígido. Pero el mundo de los poetas es un poco menos clasista. Solo un poco." 

"Los poemas sí que los recuerda, porque la poesía está hecha para ser memorizada, repetida, revivida, invocada, evocada."

"Habría sido mejor echarle la culpa a la poesía, pero habría sido mentira, porque ahí están esos poemas que acaba de leer, poemas que demuestran que la poesía sí sirve para algo, que las palabras duelen, vibran, curan, consuelan, repercuten, permanecen." 

I aquí és on trobem el gruix de referències a poemes, autores i autors, literatura... però també hi ha molta metaliteratura. Hi ha un fragment en concret que em va flipar, en què és com si el narrador que t’ha estat acompanyant al llarg de tantes pàgines sortís d’entre els fulls i et digués: “ei, que sóc aquí”. Us en deixo el fragment:

"De verdad me encantaría subirme con ella al avión pero tengo que quedarme en territorio chileno, con vicente, porque Vicente es un poeta chileno y yo soy un novelista chileno y los novelistas chilenos escribimos novelas sobre los poetas chilenos."

A Poeta chileno tampoc hi falta la crítica a les diferències socials de la societat xilena i a la precarietat laboral dels qui es dediquen a la literatura. Zambra no amaga la crítica darrere de subtileses, sinó que hi és i es veu, però te la deixa caure en comentaris i escenes còmiques i iròniques. La novel·la comença a principis dels anys 90 i acaba cap al 2015, així que com a lectors també veiem els canvis i l’evolució del país com a teló de fons de la història.

Us deia una mica més amunt que llegir Poeta chileno mentre era a Xile ha estat una experiència més del viatge, i això ha estat per l’ambientació de la novel·la i el lèxic. Quan llegim imaginem allò que no coneixem de primera mà i el Santiago de Xile o el Valparaíso que m’hauria imaginat no sé si serien com els que he vist. Així doncs, mentre seguia la història dels personatges a través de les pàgines de la novel·la, l’espai era molt més real. I amb el lèxic m’ha passat una cosa similar. Era ben bé com si els meus companys de Xile sabessin quina seria la propera paraula que descobriria a la novel·la. M’he fet un tip d’aprendre paraules i expressions, plats i begudes típics que poc després sortien a la novel·la, així que encara m’hi endinsava més: huevá, huevón, van, durazno, pebre, pisco sour, cuadra, loco... o els quiltros, els gossos de carrer que també ens van cridar l'atenció a nosaltres, entre tantes altres.

Un altre motiu per llegir Zambra és el seu estil. Zambra té una manera d'escriure peculiar, però que m'ha agradat molt. Tan bon punt està parlant de l'amor, de la poesia i dels sentiments més profunds amb una escriptura bella però accessible, com et descriu una escena de sexe sense tabús ni censures, per després fer-te somriure amb alguna sortida còmica. I tot això ja t’ho trobes al primer capítol. Vaja, una meravella!

"A las siete de la tarde, después de un polvo tranquilo, como conviene a los convalecientes, Gonzalo fue al baño y de pronto se encontró con la mirada de Oscuridad fija en su pene. Su primera reacción fue cubrirse, como si la mirada de la gata la provocara vergüenza, pero enseguida soltó una carcajada y hasta meneó las caderas para que Oscuridad contemplara su pene y sus testículos en movimiento."

En definitiva Poeta chileno és una novel·la molt treballada, però amb la prosa àgil i amable que no es fa gens pesada. Té sortides molt gracioses tot i no ser una novel·la d’humor, i uns personatges entranyables i imperfectes, que s’equivoquen, estimen i pateixen, com nosaltres.

Si us animeu a llegir aquesta novel·la, sapigueu que hi ha un llista pública a Spotify amb totes les cançons que surten a la novel·la. La trobareu aquí. Falta que algú s'animi a recopilar totes les referències i poemes que també hi surten...

"El mundo se cae a pedazos y casi siempre todo se va a la mierda y casi siempre dañamos a las personas que queremos o ellas nos dañan a nosotros irremediablemente y no parece haber motivos para albergar ninguna clase de esperanza."

Coneixem una mica més l'autor?
Alejandro Zambra (Santiago de Xile, 1975) és un poeta i escriptor xilè. Zambra va començar la seva carrera literària com a poeta i el seu primer recull de poemes, Bahía inútil es va publicar el 1998. Mudanza (2003) va ser el seu segon recull de poemes, abans de fer el salt cap a la novel·la. L'any 2006 va publicar-se la seva primera novel·la, Bonsái i l'any següent, La vida privada de los árboles. Amb l'aparició el 2011 de Formas de volver a casa es va tancar una mena de trilogia amb les dues primeres novel·les. És un autor que ha estat traduït a més de vint idiomes.

"Quizás existe una palabra para designar lo contrario del duelo, lo que se siente no después de que alguien muere sino cuando reaparece; lo que se siente cuando de súbito recuperamos a alguien que había permanecido ausente hasta de nuestros sueños. Palabras como "renacimiento" o "resurrección" son tan inadecuadas, porque lo que Gonzalo siente es más complejo, más específico: lo contrario del duelo coexiste con el duelo, es algo así como una alegría elegíaca."

Txell.Cat

Pedres a la butxaca - Kaouther Adimi

Títol: Pedres a la butxaca
Autora: Kaouther Adimi
Llengua original: francès
Traductora: Anna Casasas
Editorial: Edicions del Pericopi
Any: 2016 original, 2021 traducció al català

"Callo les meves pors. Soc l'última dona que arrossega la por d'acabar sola. De vegades, m'enxampo somrient a desconeguts pel carrer, amb aire postís, tranquil i juganer perquè no s'endevini que tinc l'estómac a punt de naufragar."

Pedres a la butxaca de Kaouther Adimi és la narració en primera persona d’una dona algeriana que viu a París des de fa uns anys i és soltera. Té 30 anys i un dia rep la trucada de la seva mare, que li diu que la seva germana petita s’ha promès i es casa... però i ella? A què espera? Quan tornarà a Alger?

A través d’una escriptura àgil i uns capítols força breus, Adimi retrata el contrast cultural entre Algèria i París, així com la pressió social de trobar un home i contraure-hi matrimoni. I malgrat que el tema em sembla molt interessant, la novel·la no m’ha acabat de convèncer i m’hi ha faltat alguna cosa.

Els capítols m’han semblat un punt massa repetitius i he tingut la sensació que  la història no acaba d’esclatar; m’ha passat una cosa similar amb alguns personatges que van apareixent al llarg de la novel·la, però que no acaben d’agafar cos.

A favor de l’estil d’Adimi diré que sí que m’ha arribat aquesta preocupació i angoixa de la protagonista per la pressió familiar i social d’Alger per casar-se i deixar Europa. Com més vegades ho llegeixes, més present se’t fa i més pesen aquestes pedres que carreguem a les butxaques i que, potser al principi no notem, però que quan fa temps que portem a sobre, comencen a pesar.

"L'angoixa que tinc a l'estómac em puja fins a la gola i s'hi instal·la còmodament, entre el conducte de les llàgrimes i el conducte de la veu."

D’alguna manera i salvant les distàncies, m’ha fet pensar en La dependienta de Sayaka Murata, on també tenim una protagonista soltera en edat de casar-se i seguir les convencions socials, però en aquest cas a Japó.

"Es pot ser dos i estar sola. Es pot estar molt sol en parella."

Coneixem una mica més l'autora? 
Kaouther Adimi (Alger, 1986) és una escriptora algeriana. El 2009 va instal·lar-se a París, i es considera algeriana i francesa d'adopció. Els seus relats han rebut diversos guardons. Les nostres riqueses va ser el primer llibre que es va traduir al català el 2018.

"És murri el sentit de l'oïda. Els ulls es poden tancar o pots desviar la mirada, pots deixar de respirar pel nas, o pots negar-te a tocar una cosa, però fora que et tapis les orelles amb les mans, de manera molt visible, per força sents la mare que parla dels perills que corre una noia com cal si freqüenta un noi, tant si és de bona família com si no."

Txell.Cat

Animal trist - Monika Maron

Títol: Animal trist

Autora: Monika Maron

Llengua original: alemany

Traductora: Carlota Gurt

Editorial: El Club Editor

Any: 1996 original, 2022 traducció al català

"A la vida, l'únic que no es pot deixar perdre és l'amor. Aquesta va ser la resposta, i molt abans de pronunciar-la jo ja la devia saber."

El 3 de setembre vaig fer 30 anys i vaig passar el dia de llibreria en llibreria. Animal trist de Monika Maron és una de les adquisicions que vaig fer, en concret a la Llibreria Ona, després de deixar-me recomanar pels llibreters d’allà. Quan vaig llegir-ne la sinopsi a la contracoberta vaig tenir clar que l’havia de comprar, ja que la història d’amor que s’hi explica comença als peus de l’esquelet de braquiosaure que hi ha al Museu de Ciències Naturals de Berlín, on vam ser fa poc més d’un mes. Aquí en teniu una prova:

Animal trist no és una novel·la trepidant de passar pàgines sense parar, sinó que és una mena de monòleg d’una protagonista sense nom que t’embolcalla i t’arrossega com una rierada. La protagonista, una dona d’edat incerta (ni ella mateixa sap l’edat que té) i que viu aïllada del món voluntàriament després de l’abandonament del seu amant, ens narra una història d’amor i passió folla. Malgrat no ser joves, la protagonista viu aquest amor boig com si fos un amor de joventut, però amb el fantasma de l’edat darrere l’orella.

"Un amor de joventut no és només un amor que una persona té en la seva joventut. És una cosa incomparable, perquè la persona a qui colpeix encara no ha viscut res amb què poder mesurar el seu amor. És allà només per ell mateix. Encara no ha de sobreposar-se a cap desengany, no ha de superar cap felicitat anterior, no ha de refutar res, corregir res, substituir res."

Els records del que va ser realment es barregen amb el desig del que podria haver estat en una relació que no sabem exactament quan va durar. De fet, ella viu tan ancorada en el record que com a lectora m’he arribat a preguntar si ell realment havia existit o era fruit de la seva imaginació. A partir dels records, la protagonista ens presenta personatges força pintorescos i ens contextualitza la trama al Berlín dividit pel mur.

"L'oblit és la inconsciència de l'ànima. Recordar no té absolutament res en comú amb no oblidar."

La lectura, com deia, no és especialment àgil, malgrat que el text flueix perfectament en la traducció catalana que n’ha fet Carlota Gurt. Tanmateix, aquest fil de pensament, que va a la deriva i s’embranca en idees més profundes requereixen una lectura atenta.

Com deia, la protagonista i el seu amant es coneixen als peus de l’esquelet d’un braquiosaure i m’ha agradat especialment el símbol dels dinosaures relacionat amb l’amor: quelcom que imposa, que és poderós, però que alhora es pot extingir i desaparèixer per sempre.

"Amb l'amor passa com amb els dinosaures, que el món sencer es recrea en la seva mort: Tristany i Isolda, Romeu i Julieta, Anna Karénina, Pentesilea, sempre només la mort, sempre aquesta voluptuositat de l'impossible. Jo no crec que les persones siguin tan incapaces d'estimar com aparenten. Es deixen convèncer per ànimes infelices sense amors de joventut que, per por de morir, van expulsar l'amor a crits tan aviat que ni recorden quan."

Animal trist val la pena de llegir perquè està molt ben escrit. Les imatges i els símils amb l’amor són espectaculars; com ens fa canviar, com canvia el significat de les coses i objectes a mesura que hi passa el tsunami de l’amor, com es pot convertir en un sentiment malaltís i com ens pot aïllar. Aquest és un d'aquells llibres que pràcticament podries subratllar sencers, especialment al principi. He marcat pàgines senceres, però en aquesta entrada he fet una "petita" selecció que no volia deixar de compartir-vos.

"L'època de la gratitud pura és la primera fase de l'amor, segurament de qualsevol amor. Una persona aconsegueix transformar-nos. Qualitats que desitjàvem tenir o que sabíem que amagàvem a dins, sepultades o per descobrir, desplacen des del primer segon de l'enamorament les altres qualitats amb què estàvem acostumats a viure. No ens reconeixem. Som més guapos, més dolços, savis. Ens hem redimit de la pusil·lanimitat i el ressentiment. Ens sentit disposats a perdonar el pitjor enemic. La felicitat fa resplendir tots els arbres, tots els carrers, tots els minuts, i ens meravellem de la bellesa que no hi havíem sabut veure fins llavors."

Confesso que no coneixia Monika Maron fins que aquest llibre em va arribar a les mans, però entenc que sigui una de les escriptores més importants d’Alemanya. Animal trist és una novel·la amb un estil peculiar, que s’hi ha d’entrar (potser no tothom hi connectarà), però amb una força narrativa que t’arrossega llibre endins. Ai, l’amor!

"Per no saber, no sé si l'amor se'ns fica a dins o si ens esclata de dins cap enfora. De vegades crec que se'ns fica a dins com una criatura aliena que ens sotja durant mesos, o anys i tot, fins que en algun moment, assetjats pels records o pels somnis, obrim amb ànsia els porus, pels quals penetra en pocs segons, i se'ns barreja amb tot allò que la pell envolta. O si se'ns fica a dins com un virus que nia i perviu quiet dins nostre, fins que un dia ens troba prou predisposats i indefensos per esclatar com una malaltia incurable. Però també em puc imaginar que ens viu a dins des que naixem, com un presoner. Només de vegades aconsegueix alliberar-se i escapar de la presó que li som. Quan me l'imagino com un presoner de per vida que s'ha escapat és quan millor puc entendre per què en els rars moments de llibertat s'esvalota tant, per què ens turmenta d'una manera tan despietada, per què ens aboca a totes les promeses i alhora a totes les desgràcies, com si ens volgués mostrar què estaria disposat a donar-nos si l'hi permetéssim, i quin càstig mereixem per no deixar-lo mamar."

Coneixem una mica més l'autora?

Monika Maron (Berlín 1941) és una escriptora alemanya. Acabats els estudis de teatre, es va establir com a periodista a Berlín Est. Va ser membre activa de les joventuts del Partit Socialista Unificat i entre 1976 i 1978 va treballar per la Stasi. A partir d'aleshores va viure sota vigilància de la policia secreta. El 1981 apareix a Frankfurt la seva primera novel·la Flugasche, que la va situar com a una autora de primer nivell. Tanmateix, les crítiques que contenia el llibre van impedir que es publiqués. El 1988 va emigrar a Hamburg i, des de llavors, ha publicat més de vint novel·les, reculls de contes i llibres de memòries i assaig. Animal trist és la primera obra seva que s'ha traduït al català.

"Tot i que les mostres d'amor en públic eren contingudes i tímides, buscaven qualsevol ocasió per fer-se una carícia furtiva o per recolzar-se un segon l'un en l'altre, com qui no vol la cosa, com si els calgués convence's contínuament de la corporalitat de l'altre, com si no es poguessin creure aquella felicitat seva, immensa i inesperada."

Txell.Cat

Todo lo que muere - John Connolly

Títol: Todo lo que muere

Autor: John Connolly

Llengua original: anglès

Traductor: Carlos Milla Soler

Editorial: Tusquets Editores

Any: 1999 original, 2004 traducció al català

"Pero aún aparecen en mis sueños, a veces sonrientes y hermosas como eran en vida y a veces sin rostro y ensangrentadas como las dejó la muerte; me hacen señas para que me adentre aún más en una oscuridad donde se oculta el mal y no hay lugar para el amor, adornada con millares de ojos ciegos y los rostros desollados de los muertos."

Per segon any consecutiu hem continuat amb la tradició lectora, si és que se’n pot dir així, que vam instaurar l’any passat, que consisteix a llegir un llibre durant l’estiu triat per l’altre. Si l’any passat vaig llegir La llogatera de Wildfell Hall d’Anne Brontë i en Dídac, La meitat evanescent de Brit Bennett, aquest any a mi m’ha tocat estrenar-me amb un dels autors de novel·la negra preferits d’en Dídac, John Connolly. A ell, per cert, li ha tocat llegir-se El verano en que mi madre tuvo los ojos verdes de Tatiana Tibuleac que, si no heu llegit, us recomano fortament.

Així doncs m’he iniciat en John Connolly amb la primera novel·la de la sèrie protagonitzada pel detectiu Charlie Parker, que ja té més de 20 títols.

Todo lo que muere és una novel·la negra, però negra de veritat. És gore, descarnada i descriu, amb tot luxe de detalls, uns crims sàdics, brutals i amb tant d’acarnissament, que fan posar els pèls de punta.

En aquesta primera novel·la, Connolly presenta el protagonista de la sèrie, Charlie Parker. Parker era Policia de Nova York, però l’assassinat brutal de la seva dona i la seva filla el van acabar apartant del cos. Malgrat no ser policia, segueix fent feinetes de detectiu per mantenir la ment ocupada fins que un dia, un excompany del cos li demana ajuda per trobar una jove que sembla que ha desaparegut. Aquest cas és el que ocupa la primera meitat del llibre, però no és l’únic cas que es narra a Todo lo que muere, ja que, curiosament, hi ha dos trames i dos casos per resoldre! El segon cas gira entorn un assassí en sèrie i torna a connectar amb les morts de la seva dona i filla.

Quan llegeixo thriller o novel·la negra em passa sovint que al principi avanço lentament però que hi ha un moment que arribes en aquell punt de “no retorn” en què ja no pots parar de llegir fins que resols el cas. A Todo lo que muere, entre un cas i l’altre em vaig desinflar una mica i vaig perdre el ritme. Tampoc hi ajudava l’allau de noms de personatges que van entrant i sortint de la història.

Com deia, els dos casos són durs i, en alguns moments, poden arribar a ser desagradables de llegir, i és que els dolents són molt, molt dolents. Connolly retrata el mal a través d’uns malvats sense escrúpols, que et fan témer el pitjor de la humanitat.

"Ya no creemos en el mal, sino sólo en actos malvados que pueden explicarse mediante la ciencia de la mente. El mal no existe, y creer en él es sucumbir a la superstición, como cuando uno mira debajo de la cama por la noche o tiene miedo a la oscuridad. Pero hay individuos para quienes no encontramos respuestas fáciles, que hacen el mal porque son así, porque son malvados."

Com a bon detectiu, Charlie Parker no deixa d’arrossegar tots els clixés del gènere (solitari, havent de suportar la pèrdua d’algun membre de la família, una temporada d’alcohol, que no està lliure de pecat, que es troba en tots el escenaris en el moment clau, però que se n’acaba sortint amb alguna rascadeta). Tanmateix, és un personatge magnètic i molt ben construït.

D’entre tots els personatges que surten, n’hi ha tres que tenen més pes i que també estan ben construïts i es fan estimar: la Rachel, psicòloga que li dona un cop de mà per acostar-se als criminals, i Ángel i Louis, una parella de sicaris molt entranyable.

 

Si us agrada la novel·la negra i voleu conèixer el mal de veritat, John Connolly és el vostre autor.

Coneixem una mica més l'autor?

John Connolly (Dublín, 1968) és un escriptor irlandès que va estudiar Filologia Anglesa i Periodisme. És especialment conegut per la sèrie de novel·les policíaques protagonitzades pel detectiu Charlie Parker, tot i que també té altres novel·les fora d'aquesta sèrie.

Txell.Cat

Bon dia, tristesa - Françoise Sagan

Títol: Bon dia, tristesa

Autora: Françoise Sagan

Llengua original: francès

Traductor: Josep Maria Pinto

Editorial: Viena Edicions, col·lecció Petits Plaers

Any: 1954 original, 2020 traducció al català

"Dubto a posar el nom, el bell i greu nom de tristesa, a aquest sentiment desconegut el tedi i la dolçor del qual m'obsedeixen."

Bon dia, tristesa s’ha convertit en un dels meus Petits Plaers preferits, competint fortament amb El viatge de Luigi Pirandello i El ball d’Irène Némirovksy.

La Cécile és una noia de 17 anys que passa les vacances a la Costa Blava amb el seu pare Raymon, vidu i seductor, i la seva amant, Elsa. L’estiu pinta fenomenal: mar, sol, amor, sexe i festa. Vaja, un oasi hedonista sense normes ni obligacions. Malauradament, aquest estil de vida frívol i desimbolt perilla quan els visita l’Anne, una vella amiga de la família, que els intenta fer encaixar en una vida més responsable.

És aleshores quan Cécile sent una amenaça seriosa sobre la seva especial relació amb el seu pare i decideix actuar per evitar que es trenqui l’status quo. Però la jove Cécile és un oceà de contradiccions: vol i no vol, fa i desfà, actua i se’n penedeix.

Françoise Sagan va escriure Bon dia, tristesa quan tenia 17 anys (precisament l’edat de la protagonista i narradora) i en aquell moment va tenir molt d’èxit, tot i que també es va considerar que era escandalosa per la manera massa explícita de tractar el sexe, els primers amors i el consum d’alcohol.

La protagonista exemplifica les contradiccions i l’allau de sentiments que caracteritzen l’adolescència: canvis d’humor i de decisions, impulsivitat, excés de seguretat, voluntat de desafiar els adults, despertar sexual... Vaja, una adolescent amb tots els estereotips d’aquesta etapa.

M’ha agradat molt la manera d’escriure de Françoise Sagan, molt fluida i bonica alhora. La ploma de Sagan et transporta a la sorra de la platja, t’enganxa sal a la pell i et fa sentir com s’evapora l’aigua de la pell amb el sol.

El final és molt colpidor i trist, d’aquells que et deixen amb un regust agredolç i t’esborren el mig somriure que has tingut durant tota la lectura.

Tenia curiositat per entendre el perquè d’aquest títol que em cridava l’atenció. El misteri s’acaba revelant al final del llibre, però m’agrada la dualitat que representa el títol i la trama: tristesa i felicitat, una dualitat que també veiem en la protagonista. I és que a la vida hi ha alegria i hi ha tristesa, i cal abraçar-les a les dues i saber-les deixar anar, cal llevar-se un dia i dir “Bon dia, tristesa” i llevar-se l’endemà i dir “Bon dia, alegria”. I està bé.

"Les paraules «fer l'amor» tenen una seducció per si mateixes, molt verbal, si se separen del seu sentit. Aquest terme de «fer», material i positiu, unit a l'abstracció poètica del mot «amor», m'encantava [...]."

Si us agraden aquestes històries d’adolescents que pensen a rebel·lar-se contra els adults a la col·lecció Petits Plaers en trobareu més d’una. Encara no he llegit massa llibres de la col·lecció, però sembla que tinc punteria per agafar els d’aquesta temàtica:

• El ball d’Irène Némirovsky
  
• El blat tendre de Colette (i també fa estiu)
  
• Aquell estiu sufocant d’Eduard von Keyserling (molt d’estiu i molta calor, també)

Coneixem una mica més l'autora?

Françoise Sagan (Lot, 1935 - Honfleur, 2004) és el pseudònim de Françoise Quoirez. Sagan va ser una escriptora francesa de novel·la i teatre, que es va fer famosa arran de la publicació de Bon dia, tristesa el 1954, quan només tenia 18 anys. 

Txell.Cat

Ehrengard - Isak Dinesen

Títol: Ehrengard

Autora: Isak Dinesen

Llengua original: danès

Traductora: Maria Rossich

Editorial: Viena Edicions, col·lecció Petits Plaers

Any: 1963 original, 2021 traducció al català

"Intenta compartir un secret amb ell. Una cosa que en tot el món només sapigueu vosaltres. Aleshores sentiràs que ell és tu i que tu ets ell."

Ehrengard és una història de prínceps i princeses, de castells i boscos frondosos, de malvats i de secrets. 

Her Cazotte és un pintor de gran renom que, a banda de ser famós a totes les corts europees per la seva obra, també ho és per ser un gran seductor. És per això que la gran duquessa de Babenhausen, preocupada pel seu fill, el príncep Lothar, decideix demanar ajuda a l'artista.

Aquesta trama es va creuant amb els intents del pintor per encisar la jove Ehrengard, una noia molt bella i especial. Malauradament, en alguns moments m'ha semblat que les dues trames no sempre estaven del tot lligades.

De fet, em sorprèn la tria del títol per part de l'autora, ja que si hi ha un personatge que  té un paper més protagonista i és el nexe d'unió entre tots els personatges i les dues trames, aquest és Her Cazotte.

Ehrengard està narrada com si fos un conte de fantasia d'aquells que escoltàvem embadalits de petits i, sense que hi hagi elements fantàstics, la narració desprèn una aura de màgia. Això em va agradar especialment al principi 😊.

Dinesen la va estructurar en tres parts, a l'estil més clàssic: un preludi deliciós que ens ubica a la història i ens presenta els personatges, una pastorel·la que es fa un pèl llarga, i una tercera part més àgil i on es concentra la majoria de l'acció.

Tot i que al principi em va agradar força la proposta narrativa de Dinesen, la segona part se'm va fer una mica pesada i, de tant en tant, desconnectava de la lectura. A banda de la narració del narrador, s'hi intercalen fragments de cartes que sovint inclouen reflexions i dissertacions de Her Cazotte sobre l'art, la bellesa i la seducció, i crec que ens allunyen de la trama perquè són massa teòriques. La tercera part, com ja comentava, és més breu, però també més trepidant. El final m'ha sorprès gratament, així que tot i ser un llibre de poc més de 100 pàgines la meva connexió amb Ehrengard ha fet una bona onada al llarg de la lectura 😄.

Ehrengard és un llibre simpàtic que m'ha despertat la nostàlgia de les històries de la meva infantesa. Dinesen amb una prosa prou senzilla i amb tocs orals (excepte quan simula les cartes de Her Cazotte) ens transporta a un paisatge de l'antiga Alemanya, en plena natura, amb castells exuberants i corts pomposes. 

De totes maneres, encara que el principi i el final m'han agradat, en global no m'ha semblat brillant i la segona part m'ha fet bola. 

"I és que els secrets tenen una qualitat singular: fan olor de secret. Potser estàs lluny de descobrir l'autèntica naturalesa del secret, o fins i tot és possible que, si te l'expliquessin, t'ho prenguessis amb escepticisme i incredulitat, però no tindràs cap dubte que el secret existeix."

Coneixem una mica més l'autora?

Isak Dinesen (Dinamarca, 1885 - 1962) és el pseudònim de l'escriptora Karen Blixen. De família aristocràtica, es va casar amb un cosí llunyà i se'n va anar a viure a Kènia. Allà va regentar una plantació de cafè i, malgrat que el seu marit la va abandonar i ella es va arruïnar, l'experiència a l'Àfrica li va deixar molt bon record. De tornada a Dinamarca va escriure Lluny a l'Àfrica (1937), la seva obra més famosa i que va ser portada a la gran pantalla el 1985. 

Txell.Cat

I la vida va d'això - Ester Invernon

Títol: I la vida va d'això
Autora: Ester Invernon
Llengua original: català
Any: 2022
Editorial: Autopublicat

"La Marina els contempla en silenci. Tot el seu món l'envolta, i se sent feliç."

I la vida va d’això és la segona novel·la d’Ester Invernon, amb què continua la història que vam a conèixer a Un estiu per estimar. Tornem a Albons, a la Costa de Brava, per acompanyar la Marina, l’Àlex i tota la família en una nova entrega d’embolics familiars.

I la vida va d’això arrenca quan la Marina rep una notícia que torna a remoure el passat d’en Pau, el seu difunt marit, quan ja començava a superar-ne el dol. A partir d’aleshores, la Marina, de nou a Albons amb tota la família, ha de prendre una decisió i assumir-ne les conseqüències.

No vull allargar-me massa més parlant de la trama de la novel·la perquè probablement revelaria alguna cosa del primer llibre, però sí que us diré que Invernon, de nou, parla de l’amor, el desamor, les relacions familiars i de parella, de les decepcions i els enganys, de la importància de la sinceritat i de saber perdonar.

El llenguatge d’aquesta segona novel·la m’ha semblat un punt més artificial i elevat. Els personatges parlen amb una correcció poc natural i potser això m’ha fet agafar un punt de distància amb ells.

La trama d’aquesta segona part m’ha semblat més farcida de clixés que la primera. La història en si és més hollywoodenca que la d’Un estiu per estimar, menys versemblant pel meu gust i potser més previsible. Però tampoc no us enganyaré, si I la vida va d’això fos una pel·lícula, seria d’aquelles que miro per passar una estona amable.

No negaré que em va agradar més el primer volum de la trilogia, Un estiu per estimar, que em va sorprendre molt gratament. No obstant això, I la vida va d’això és una lectura fresca i recomanable per als dies d’estiu, sobretot si els passeu a la platja (a la Costa Brava, encara millor!). És una lectura ràpida, estructurada en capítols força breus, un llibre d’aquells de passar pàgines sense parar per passar una bona estona. L’Ester Invernon, tot i no comptar amb el suport d’una editorial i haver-se autopublicat les dues primeres novel·les, té talent, sap crear històries, lligar-les i fer que t’atrapin.

Ara ja només ens falta esperar la tercera part de la trilogia per conèixer el desenllaç d’aquesta història familiar.

Finalment vull agrair a l’Ester Invernon que me'n fes arribar un exemplar. En aquesta ocasió vam poder asseure’ns a una terrassa de Mataró i fer un beure plegades per comentar una mica el procés creatiu i els nous reptes que té per endavant. Gràcies i endavant amb l’escriptura!
Si voleu llegir-lo, el podeu trobar a Amazon o podeu contactar amb l’autora directament per comprar-lo.

Amb aquesta lectura supero una premissa més del repte de lectura d’#ElReducteCatalà: la de llegir un llibre publicat el 2022.

Altres entrades de la mateixa autora:

• Un estiu per estimar (2021)

Coneixem una mica més l'autora?

Ester Invernon (Mataró 1973) decideix publicar la seva primera novel·la als 47 anys, després d'una vida apassionada per la literatura. 

Txell.Cat