Vostè ja ho entendrà - Claudio Magris

Títol: Vostè ja ho entendrà
Autor: Claudio Magris
Llengua original: italià
Traducció: Anna Casassas
Editorial: Edicions de 1984
Any: 2006

"Vostè, senyor president, coneix millor que ningú el cor humà. Ja fa molt de temps, una eternitat, que veu com s’infla pomposament, com salta exaltat, com s’obre amb entusiasme quan li va bé o es tanca amb aridesa quan es tracta de pagar els plats trencats."

Segons el mite grec, Orfeu era una poeta grec, mestre de la lira, que, després d'enamorar-se d'Eurídice, decideixen casar-se. Malauradament, ella mor d'una picada de serp i baixa al regne dels morts. Aleshores Orfeu decideix baixar a l'inframón per convèncer Hades amb la seva poesia i la seva música a fi que el permetin tornar al món dels vius amb la seva estimada Eurídice. Hades hi accedeix amb una condició: no pot dirigir la mirada a Eurídice fins que no siguin totalment fora. Orfeu, impacient, es gira cap a la seva estimada quan ella encara té un peu en el món dels morts, així que Eurídice torna a caure a l'inframón per sempre més.

Aquesta història ha estat representada en nombroses ocasions per molts artistes, i el mite es pot redescobrir en moltes pintures i una òpera homònima de Gluck (1762). Aprofito per enllaçar-vos una ària preciosa per a flauta travessera i arpa que fa moooolts anys vaig tenir la sort de tocar acompanyada d'una arpista [minut 0:40].

Bé, tornem al que ens ocupa. A Vostè ja ho entendrà, Magris fa una reinterpretació d'aquest mite en forma de monòleg. El relat és un monòleg d'una dona al director d'una Casa de repòs, on es troba tancada per recuperar-se d'una infecció. La Casa de repòs es descriu com un espai molt similar a l'exterior, però més fosc i ple d'ombres, amb unes normes estrictes i regentada per un director a qui ningú no ha vist el rostre. En aquest monòleg, la dona agraeix el permís especial que ha concedit al seu marit perquè vingui a buscar-la però ja ens diu, a la primera frase, que "no, no he sortit, senyor president, com pot veure sóc aquí.". Aleshores aprofita per repassar la seva vida amb seu marit poeta, per explicar-nos el pes que tenia en la composició de les seves obres, com era la seva vida íntima... Magris intenta sacsejar la història clàssica i empoderar Eurídice, convertir-la en la peça clau de la parella i no en la dona que ha de ser salvada.

"No, no venia per salvar-me, sinó per ser salvat. Com podria cantar les meves cançons en terra estrangera?, em deia. Era jo la seva terra perduda, la saba que el feia florir, la saba de la seva vida. Venia per recuperar la seva terra, de la qual havia estat exiliat."

Al llarg del relat hi ha diverses referències que ens connecten amb el mite clàssic: lires, serps, una ambientació fosca de la Casa de Repòs... Tot i que passen de puntetes, crec que conèixer el mite grec és important per treure suc a la proposta de Magris.

Malauradament, no he connectat amb la història ni amb els personatges, però podria ser que haver-la llegit amb frontal una nit de foscor per una apagada nacional hi hagi tingut alguna cosa a veure... En qualsevol cas, crec que és una proposta interessant però no m'ha arribat ni m'ha generat cap emoció més enllà de curiositat. Així que si voleu emocions, escolteu l'ària que us he enllaçat 😍.

Txell.Cat

Tan lluny de casa - Sergi Purcet

Títol: Tan lluny de casa Autor: Sergi Purcet
Llengua original: català
Editorial: Sembra Llibres 
Any: 2025

“Com estàs”, en plena abraçada, la tieta segueix el guió establert, el manual que ningú s’ha dedicat a actualitzar, ningú vol aquesta responsabilitat. I les respostes, per descomptat, són també prefabricades i acordades, per no augmentar la incomoditat d’un dels moments menys desitjables que ens toca viure de tant en tant.

Quan llegeixes un llibre d’algú que coneixes et mous entre la il·lusió i la felicitat (i creieu-me crec que en Sergi no s’imagina el grau d’il·lusió que vam sentir a casa quan vam conèixer la notícia d’aquesta publicació), i un cert neguit (i si no m’agrada? i si no és tan bo?). Un bon garbuix d’emocions que em rondaven abans de començar la lectura de Tan lluny de casa, un recull de relats d’en Sergi Purcet. Us he de dir que després de llegir el primer relat, “La vetlla”, el neguit em va abandonar i em vaig deixar anar a la il·lusió.

Tan lluny de casa és un recull de nou relats d’històries que parteixen de situacions o personatges quotidians, que ens poden resultar familiars, per parlar de crisis i canvis, de relacions humanes, d’allò que no es veu a simple vista i d’allò que amaguem deliberadament. Quan érem petits i jugàvem, a vegades cridàvem “casa” per dir que ens trobàvem en un lloc segur. Quan som lluny de casa (i no cal que sigui una casa física) som lluny d’aquell lloc on ens sentim protegits, i podem no sentir-nos del tot còmodes. Els personatges de Tan lluny de casa també es troben en aquest lloc incòmode que suposa un punt d’inflexió: un enterrament, un viatge a París, una visita que desperta records del passat, un seguit de circumstàncies que acaben amb un accident de cotxe, una soledat desesperant, un somni o un desig difícil de complir…

M’ha agradat molt la intimitat i la proximitat que he trobat en tots els relats, en què el Sergi a poc a poc ens va vestint els personatges i els seus conflictes i la seva història, i així com a lectors anem descobrint que les coses no són el que semblen a primera vista. Totes les històries tenen un gir final que es presenta molt cap al final i que, en general, és inesperat, tot i que alguns els vaig veure venir.

Aquest narrar minuciós i lent denota molta feina de relectura, de polir i retocar fins a aconseguir el teixit perfecte. Llegint Tan lluny de casa he tingut la sensació que totes les frases estan mesurades, que el ritme de les històries està més que repensat, que no ens han abocat el primer que ha sortit del cervell. I tota aquesta feina d’orfebreria també l’he trobat en la llengua: un català treballat, cuidat i mimat. Segurament hi deuen tenir alguna cosa a veure les pàgines llegides i les ressenyes escrites… Però de debò que així dona gust llegir!

Com en qualsevol recull de relats, n’hi ha alguns que m’han agradat més que d’altres, i voldria destacar especialment “La vetlla”, “Sempre ens quedarà París”, “Ampolla amb missatge” i “Júlia”.
“La vetlla” m’ha agradat especialment per com es descriuen els pensaments i les sensacions d’incomoditat general que acostumen a donar-se als tanatoris. He sentit la incomoditat de la Laura i m’ha fet plantejar-me si jo mateixa en alguna ocasió he seguit els protocols no escrits perquè no ho sabia fer millor.
“Sempre ens quedarà París” i “Ampolla amb missatge” són dues històries que m’han despertat molta tendresa, les he trobat molt amables. 

I “Júlia” és una de les històries en què vaig preveure el final, però tot i així m’ha agradat molt la construcció dels tres protagonistes i, realment, són gairebé tres històries en una: la d’en Mario i en Víctor, la de la Júlia, i la dels tres junts.

Tanco Tan lluny de casa contenta d’haver descobert la faceta escriptora d’en Sergi, satisfeta i gens decebuda. Enhorabona per aquests relats!

No vull deixar passar l’ocasió d’agrair l’exemplar a en Sergi.

Txell.Cat

Seny i sentiment - Jane Austen

Títol: Seny i sentiment
Autora: Jane Austen
Llengua original: anglès
Traducció: Xavier Pàmies
Editorial: Viena Edicions
Any: 1811

"Com que ni l’adulaven a ella ni li adulaven els fills, no li resultaven simpàtiques; i, com que els agradava llegir, s’imaginava que eren satíriques, tot i no saber exactament què volia dir satíric. Però això tant li feia: era un retret que en aquella època s’acostumava a fer sovint."

Seny i sentiment és la primera novel·la que va escriure Jane Austen i la segona que li llegeixo, després d’Orgull i prejudici. En aquesta obra, Austen narra les peripècies romàntiques de dues germanes per trobar l’home ideal amb qui casar-se, que els proporcioni una renda per viure dignament. Bé, això és així després de la mort del pare, que deixa la mare i les tres germanes desemparades, ja que l'herència cau directament a mans del germanastre gran. 

La història gira al voltant de les dues germanes grans, l'Elinor i la Marianne i, com ens anticipa el títol, de dues maneres antagòniques de viure. Mentre que l'Elinor es deia guiar pel seny i deixa de banda els sentiments i emocions, la Marianne és tota visceral. 

Al llarg de la història coneixerem veïns, parents, amics i pretendents de les Dashwood; hi haurà temps per enamorar-se i per desenganyar-se, per assistir a vetllades i balls, per criticar i fer safareig amb les relacions de tots els coneguts i, sobretot, per parlar de diners, dots i rendes. 

He de reconèixer que no m'ha semblat una obra brillant i que fins gairebé al final no m'hi he acabat d'enganxar. Seny i sentiment m'ha semblat una novel·la d'amor, des de la visió més apassionada i la més assenyada, però no hi he trobat cap subtrama més amb prou pes. Tot es redueix a qui es casarà amb qui i quina renda té cadascú per veure si és un enllaç que surt a compte o no 😅, i les desil·lusions i els desheretaments conseqüents. 

Sí que Austen hi afegeix el seu to satíric i que aprofita les protagonistes per dir-hi la seva, i això és el que fa que Seny i sentiment sigui interessant; el fet que llegim el retrat de la societat anglesa de 1811 des de la perspectiva d'una dona. Potser és per això que no hi ha ni un personatge masculí retratat com l'home ideal 😂. 

A banda de tot això, m'ha agradat com manté les dues visions encarnades per cadascuna de les germanes al llarg de tota la història, i com veiem l'evolució i les conseqüències de viure la vida amb seny o amb sentiment. 

No us la perdeu si us agraden els llibres d'època amb salseo o voleu un clàssic escrit per una dona i amb un punt crític. 

Txell.Cat

Cos, camp de batalla - Laia Mauri Baraza

Títol: Cos, camp de batalla Autora: Laia Mauri Baraza Llengua original: català Editorial: La Magrana Any: 2024 

"Durant bastant temps vaig viure aquesta nuesa sense tabús ni pudor, sinó amb molta alegria. No hi havia una mirada externa que no fos de tendresa. Però quan el meu cos va començar a canviar, també ho va fer la seva mirada, especialment la del meu pare. I la meva, perquè el meu cos ja no era només un cos que es passejava per casa i era estimat sense recances, sinó que era un objecte de desig als ulls de la societat, i també, evidentment, als meus ulls."

Vaig descobrir aquest llibre en un programa de Les dones i els dies, en què entrevistaven l'autora, i em va semblar que abordava molts temes que ens podien interpel·lar amb la colla d'amigues, així que el vaig proposar perquè fos la següent lectura a comentar.

Cos, camp de batalla és una novel·la molt àgil en què, a través dels records i les experiències viscudes, una jove badalonina de 29 anys parla del seu despertar sexual, del desig i de la seva relació amb el sexe. 

"He arribat a dubtar que em passés realment. La seva actitud inalterable, el fet que jo ho expliqués poc i tard, que algunes de les meves amigues continuessin sortint de festa amb ells, em desubicava. Haver-me mentit tant a mi mateixa durant anys a vegades em fa dubtar dels meus propis records. De si ho he somniat, m’ho he inventat o és real. [...] La violència com un càstig per haver fet massa públic el meu desig."

Cada capítol porta com a títol una part del cos a partir de la qual ens arriben pinzellades de la infància, l'educació sexual rebuda a casa, les primeres vegades, l’autodescobriment, els tabús, els complexos físics, els judicis de la societat… i, en definitiva, com els cossos femenins són un camp de batalla entre el propi desig, les pressions estètiques i el que s'espera de nosaltres. No hi ha una trama potent, sinó que la força està en les reflexions que fa i que, sense que sigui explícitament, et convida a fer. Com va ser el meu despertar sexual? El vaig viure amb vergonya? Tenia prou informació? Quines inseguretats i pors tenia? Era genuí el desig o buscava validació? A quantes companyes vaig jutjar per anar a un altre ritme? Quins tabús m'acompanyaven? Quants estereotips masclistes he seguit per inèrcia? He qüestionat alguna vegada el feminisme d'algú per com es relaciona afectivament amb els homes?

Entre els capítols s'hi intercalen unes notes de mòbil que no hem acabat d'entendre i que, si no hi fossin, no ens hi faltaria res. 

"No era la primera vegada que ho provava, això d’intentar que m’agradés qui m’havia d’agradar. Totes les vegades anteriors havia acabat com el rosari de l’aurora. És el que sol passar quan intentes falsejar el desig. Però sentir-te agradada, estimada, admirada és un somnífer tan fort, és una droga tan aclaparadora que a vegades et fa perdre el nord."

Cos, camp de batalla ha sigut una molt bona lectura per comentar en grup. La majoria hem coincidit que ens hi hem sentit interpel·lades en diversos moments, ja sigui perquè ens hi hem reconegut o perquè hi hem reconegut algú altre. També hem coincidit en què és un llibre molt valent, ja que posa per escrit pensaments, pors i inquietuds que hem pogut tenir, però que no ens hem atrevit a manifestar i, de fet, avui, comentant-lo mentre fèiem el vermut, hem compartit records i sentiments de quan érem més joves que, fins ara, no havíem parlat. 

"Ens jutgem, per descomptat, a més de l’evident competició entre nosaltres a què ens aboca el sistema, i ens fem mal i trenquem peres i ens reconciliem milions de vegades. Per sort, les dones no som éssers de llum incorruptibles que emanem una sororitat màgica de bondat. Ni les amigues són aquell espai on el món de merda que ens ofega no entra. Mitificar-ho és posar-hi una responsabilitat exagerada, és demanar a les teves amigues que siguin una cosa que no són."

És una lectura àgil i amb un llenguatge planer, molt recomanable per reflexionar i revisar la pròpia relació amb la sexualitat, per mirar enrere amb un punt d’autocompassió i perdonar-se, deixar enrere la vergonya i el pudor que ens ve a partir dels estereotips patriarcals i capitalistes. I que no us enganyin, crec que els homes també l'haurien de llegir per anar fent passos cap a una societat més lliure de judicis, de masclisme i de violència. 

"Durant molts mesos la por va prendre el control: la pena és una força desmesurada que s’ho emporta tot i que et desposseeix."

Txell.Cat

Què mou els morts - T. Kingfisher

Títol: Què mou els morts

Autora: T. Kingfisher (pseudònim d'Ursula Vernon)
Llengua original: anglès
Traducció: Marta Armengol
Editorial: Obscura Editorial
Any: 2022 original, 2024 en català

"Les orelles d’en Hob eren l’equivalent equí a una arronsada d’espatlles. Els cavalls no saben gran cosa del món, però he descobert que, de vegades, poden comprendre determinats humans amb una precisió esfereïdora. Les mules, en canvi, saben molt més del món però menys dels humans, o potser és que els és ben igual el que els humans pensin. Qualsevol de les dues explicacions em sembla plausible, la veritat."

M'he estrenat amb T. Kingfisher, a qui vam poder veure el novembre passat al Festival 42 de Barcelona i de qui m'han parlat meravelles, amb Què mou els morts. L'he llegit en una lectura conjunta organitzada des d'El Reducte Català, i la proposta ha estat llegir la novel·la de Kingfisher i, prèviament, el conte "La caiguda de la Casa Usher" d'Edgar Allan Poe, ja que Què mou els morts és un retelling d'aquest conte.

"La caiguda de la casa Usher" és un conte de terror gòtic en què un home visita la casa familiar d'uns vells amics, en Roderick i la Madeleine, i es troba una casa en decadència: esquerdes, falta de llum, fred... Els seus amics tampoc estan en les millors condicions: en Roderick està força desmillorat i malalt, i la Madeleine pateix atacs de catalèpsia.

El relat de Poe és força breu i, tot i que l'autor insisteix en l'ambientació i les sensacions de terror del narrador, no m'ha fet por especialment; suposo que en el seu moment, devia fer-ne més. El final m'ha semblat precipitat i el conjunt m'ha deixat força freda.

Kingfisher se serveix de la història principal de Poe, dels dos germans Usher i de la casa i en fa una relectura aprofundida que resol moltes qüestions que Poe deixava a l'aire, com ara l'origen del que sigui que els passa als habitants de la casa Usher. L'autora canvia el narrador i ens presenta un general, l'Alex Easton, provinent del país fictici de Ruràvia; una entranyable micòloga, l'Eugenia Potter, que està frustrada i molesta amb els homes que no la deixen participar del món científic; un cavall amb gran personalitat; un metge una mica pocapena i un ajudant de càmera rondinaire.

Què mou els morts es manté en la línia del terror, amb la mateixa ambientació gòtica, però, a més a més, hi afegeix tocs d'humor (que sembla que són la marca de l'autora) que en certs moments de tensió són com una vàlvula d'escapament. Kingfisher no desaprofita l'ocasió d'afegir-hi alguna crítica feminista i alguna altra reivindicació una mica més encoberta i menys evident, com el fet que el narrador no acabem de saber si és un home, una dona, no-binari... però tant li fa, perquè la història funciona perfectament sense aquest detall.

La lectura és molt àgil i agraïda; cap al final el ritme s'accelera, la intriga augmenta i el terror té més presència. Tot i que hi ha força referències (a banda de les evidents al conte de Poe), Què mou els morts és un llibre molt fresc que ens permet, a aquells qui hi estem acostumats, entrar al terreny del terror d'una manera molt amable.

"De vegades fa de mal dir si algú és desagradable o només americà."

Una de les coses que més m'ha agradat és que Kingfisher manté els elements i moments clau del conte original; d'alguna manera, tot i allunyar-se'n, la història de Poe sempre hi és present. Tinc la sensació que trobar el punt mig adequat per mantenir-ne l'essència però escriure una nova història atractiva ha de ser molt difícil. Chapeau, Kingfisher!

He gaudit molt de la lectura i m'ha agradat descobrir la ploma de T. Kingfisher, a qui vull seguir llegint més endavant. Crec que és un gran encert fer la lectura de Què mou els morts coneixent el conte d'Edgar Allan Poe, així que si encara no l'heu llegit, no perdeu l'oportunitat de fer-ne aquesta lectura doble. Ah, i no us oblideu de llegir la nota de l'autora que tanca l'edició; és una autèntica meravella!

Txell.Cat

L'amant de Lady Chatterley - D.H. Lawrence

Títol: L’amant de Lady Chatterley
Autor: D. H. Lawrence
Llengua original: anglès
Traducció: Jordi Arbonès
Editorial: Viena Edicions
Any: 1928 original, 2024 en català

"Un cop ell hagué acabat, la Connie prosseguí l’agitació i salvatge palpitació de les seves anques, mentre ell es mantenia heroicament erecte i present dins seu, amb tota la seva voluntat i el lliurament més complet d’ell mateix, fins que ella aconseguí el seu èxtasi, exhalant breus gemecs sobrenaturals."

Si no fos pel l’aura de misteri i d’atracció que tenen els llibres que han estat censurats al llarg de la història, probablement L’amant de Lady Chatterley no tindria el renom que té i jo no l’hagués llegit (i m’hauria estalviat més de 400 pàgines que no m’han acabat de fer el pes).

D. H. Lawrence va ser un autor controvertit pel caràcter extremadament explícit de la seva obra, fet que va suscitar una forta censura en la seva producció. De fet, L’amant de Lady Chatterley no es va publicar íntegrament fins al 1959 i, aquest és el millor màrqueting que li van poder fer.

El títol no enganya: tenim una Lady Chatterley, la Connie, que després d’una joventut d’experimentació i llibertat a Europa, es casa amb Sir Clifford, d’una família benestant anglesa, propietaris d’una explotació minera. Malauradament, Sir Clifford queda paralític a la guerra i això sembla que estronqui qualsevol relació física que puguin tenir la parella. Amb el pas dels anys i impulsada pel seu propi pare, la Connie es busca (o troba) un amant en el guardabosc de la finca per satisfer les seves necessitats i fugir del seu matrimoni. 

L’amant de Lady Chatterley m’ha semblat una lectura pesada i avorrida, amb passatges molt descriptius i feixucs, i diàlegs amb una gran càrrega filosòfica sobre classes socials, diferències entre els gèneres femení i masculí o els canvis a Anglaterra amb la reducció de la industria minera, que més que diàlegs semblen monòlegs i discursos del propi autor. Tot això intercalat amb sexe que, encara que no es digui, no sempre sembla consentit. Les trobades entre Lady Chatterley i el seu amant són d’allò més tòrrides i explícites, fins i tot en alguna ocasió les descripcions i el vocabulari que es fa servir m’han semblat vulgars. De fet, trobo que amb la diversitat de paraules que tenen totes les llengües per referir-se als genitals és molt pobre repetir fins la sacietat bàsicament tres paraules: cul, fal·lus i xona.

"- Ets una bona xona, però, oi? La millor xona que hi ha sobre la terra. Quan vols! Quan et ve de gust!
- Què vol dir xona? - preguntà ella.
- No ho saps? La xona! La xona la tens tu, allà baix, i és el que jo sento quan soc dintre teu, i el que tu sents quan soc dintre teu; ho és tot.
- Ho és tot - l’imità ella-. La xona! És com cardar, doncs.
- No, no! Cardar no és més que l’acte. Els animals carden. Però la xona és molt més que tot això. Ets tu, ho entens? I tu ets una cosa molt diferent d’un animal... fins i tot quan cardes. La xona! Ah, això és la teva bellesa, petita!"

Els personatges són insofribles i contradictoris. Tenim una Connie que de jove ha viatjat per Europa amb la seva germana Hilda, on ha viscut el despertar sexual i ha tingut aventures amb diversos amants, però després sembla que caigui de la figuera en els seus encontres amb el guardabosc. Aquest mateix personatge, el guardabosc, se’ns presenta com un home distant i rude, amb un punt salvatge, però després també té un passat instruït i és l’home més sensible i romàntic del món. Al llarg de la novel·la no m’ha semblat que els personatges evolucionessin pel pas del temps o de les experiències viscudes, sinó a cop de tinta. 

No hi falta un toc de misogínia, homofòbia i racisme (que s’ha de contextualitzar l’obra, sí, però és que només li faltava això…).

El final ha sigut de traca, per rematar-ho: però què és aquest final? Mentre el llegia gairebé em semblava que no sabia com concloure la novel·la. Avorrit, inconnex i, irònicament, repetint gairebé com si fos un mantra la paraula castedat.

Crec que és una història amb potencial, que podria explorar el descobriment de la sexualitat femenina d’una dona jove i parlar alhora de les diferències de classe a través del marit i l’amant, i dels canvis a l’Anglaterra de principis del XX, i fer-ho des de l’elegància i l’erotisme i essent explícit. Tanmateix, per mi aquesta lectura ha estat una decepció que m’ha fet moure entre l’avorriment, la incredulitat i l’astorament.

Txell.Cat

Història d’una obra mestra - Henry James

Títol: Història d’una obra mestra

Autor: Henry James 

Llengua original: anglès

Traducció: Dolors Udina

Editorial: Viena Edicions, col·lecció Petits Plaers

Any: 1868 original, 2024 en català

"És possible que fos veritat; la senyoreta Everett havia distribuït el seu cor amb imparcialitat per tot l’organisme, i per això, com a conseqüència natural, el seu lloc originari estava pràcticament buit."

Després de sentir a parlar d'aquesta novel·la breu a l'episodi del Club Tàndem sobre Mirall trencat, en què el comentaven en relació als secrets, me'l vaig trobar a l'expositor de la biblioteca i, com que és força breu, vaig decidir endur-me'l a casa.  

En John Lennox és un jove vidu de l'alta societat novaiorquesa que s'ha promès amb Marian Everett, una jove d'una bellesa espectacular. Poc abans del casament, en John coneix un pintor amb un talent excepcional i li encarrega un retrat de la seva promesa. El que no s'espera en John Lennox és que el pintor creï una obra mestra amb una veritat feridora que el trasbalsa profundament. 

M'ha costat molt entrar en la història i, tot i que no arriba al centenar de pàgines, m'ha fet força bola al principi i m'he trobat rellegint el mateix fragment més d'una vegada perquè desconnectava de la lectura constantment. Si no fos perquè és tan breu, segurament no hauria acabat la lectura…

El que més m'ha agradat són les pàgines centrals, en què descobrim perquè el pintor Baxter sap captar tan bé l'essència de Marian Everett i són força més fresques que la resta del llibre. La prèvia (la presentació dels personatges) i l'efecte del quadre en John Lennox m'ha resultat tediós i com a lectora no m'ha arribat la sensació d’aclaparament del protagonista. 

Com a Pandora, del mateix autor, ens trobem amb un home amb una posició social alta i una dona d'orígens més humils i envoltada d'un cert misteri. Tanmateix, mentre que l’aura de misteri i secretisme de Pandora és el que atrau l’home, a Història d’una obra mestra provoca l’efecte contrari, fins al punt que John Lennox decideix ignorar l’existència d’aquests secrets i seguir amb la seva vida com si res.

"Perquè era evident que en Baxter havia fet alguna cosa més. No hi havia posat només coneixement, sinó també imaginació i sentiment. Més que pintar havia compost, i la seva composició abraçava la veritat."

Darrere d’Història d'una obra mestra trobem la idea que l'art és capaç de transmetre i expressar veritats que no veiem a ull nu, i que ens pot remoure i trasbalsar profundament, com li passa al protagonista John Lennox; i trobo que aquesta concepció de l'art que ens transmet James és molt bonica. 

Altres entrades del mateix autor

• Pandora

Txell.Cat