Mamut - Eva Baltasar

Títol: Mamut

Autora: Eva Baltasar

Llengua original: català

Any: 2022

Editorial: Club Editor

"Era abril i la primavera esbotzava els finestrals amb una glopada immensa de vida en suspensió."

Ja he tancat la trilogia (o tríptic) de la maternitat d’Eva Baltasar i m’ha tornat a passar: no sé què m’ha semblat, és un “sí, però no”.

Mamut, juntament amb Permagel i Boulder, forma part d’un tríptic de novel·les breus que aborden la maternitat menys dolça, un punt de vista diferent de l’ideal que acostumem a trobar a les novel·les, amb unes protagonistes homosexuals que senten que no encaixen al món i fugen a la seva manera, i amb sexe explícit a dojo. Els tres llibres es poden llegir de manera independent i amb l’ordre que es vulgui.

A Mamut coneixem una noia jove, que no arriba a la trentena, que té un desig molt fort de ser mare. La novel·la, perquè us en feu una idea, comença així: “El dia que m’havia de prenyar complia vint-i-quatre anys i vaig organitzar una festa d’aniversari que, en realitat, era una festa encoberta de fecundació.”. Però no vol ser mare, realment, sinó que el que vol és gestar, crear vida. Cansada de la ciutat, decideix deixar la feina i el pis i buscar sort al món rural, aïllada i sola. En aquest mas, amb el contacte humà dosificat, la protagonista connecta amb la natura i es va convertint (simbòlicament) en un mamut.

"La soledat no et torna intel·ligent però t'obliga a ser llest i a escollir la vida, t'imposa un amor immens, l'amor més important: a tu mateix."

L’escriptura de Baltasar té un no-sé-què que m’absorbeix, em segresta i no em deixa anar fins que n’acabo la lectura. Un estil poètic, però potent, amb unes imatges boniques i també desagradables. Estèticament és una meravella, és atractiu. Aquest és el que m’ha semblat menys líric (Permagel és el que em va flipar més en aquest sentit), però tampoc ho he trobat a faltar.

El “com” m’agrada, i molt, però el “què” no em convenç. Ja em va passar amb Boulder, on vaig trobar-me una protagonista amb què em va costar molt connectar. A Mamut, no només no hi he connectat, sinó que en moltes ocasions no he entès el seu comportament, les seves decisions o la seva actitud.

La lectura de Mamut ha estat estranya. Per una banda hi ha hagut imatges que m’han semblat dures i desagradables, que no he entès a sant de què venien, però per l’altra, no he pogut deixar de llegir.

"La culpabilitat és un sentiment inútil, el dit que t'assenyala i t'ho esguerra tot. Pot ser el teu propi dit."

Us deixo una entrevista de la revista Núvol a l’autora que m’ha semblat molt interessant i on parla dels tres llibres, dels punts en comú, de les semblances i diferències entre les tres protagonistes. He de confessar que l‘entrevista m’ha permès entendre una mica millor el conjunt i reconciliar-m’hi una mica.

Amb aquesta lectura supero la premissa "Escriptores.cat", que consisteix en la lectura d'una narradora del panorama català actual, del repte de lectura que organitzen les Biblioteques de Mataró: Una Mataró de Llibres.

"I molt per sota del dolor, com si dins meu hi hagués soterranis, descobreixo aquella sensació: les ganes de plorar, que no són una sola cosa, sinó un munt de rocs que s'han d'expulsar."

Altres entrades de la mateixa autora:

• Permagel
• Boulder

Txell.Cat

L'artefacte - Josep Ortiz

Títol: L'artefacte
Autor: Josep Ortiz
Llengua original: català
Editorial: Edicions de 1984
Any: 2022

"Jo sempre havia cregut que acabem conservant dins la memòria tot allò que prèviament ha passat pel nostre cor. Recordem el que ens ha impressionat, el ens ha fet plorar i el que ens ha omplert de remordiments; recordem els èxits i els fracassos, els desenganys i les traïcions, els instants de felicitat i els de ràbia. En canvi, oblidem els fets quotidians, les converses superficials, les lectures intranscendents i les rutines del dia a dia. Sí, les emocions són els cisells que graven els senyals més profunds en la memòria. [...] Ara sé, però, que de vegades alguns fets ens mostren veritats tan doloroses, tan punyents, que l'única manera que tenim de poder continuar endavant és oblidant-los."

András Éber (o Andrew Ever) és un físic hongarès i jueu que, després de participar en el Projecte Manhattan a Los Álamos per construir l’“artefacte” (és a dir, la bomba atòmica), es refugia a Austràlia i comença una nova vida allunyat de l’Europa de postguerra i, sobretot, del seu passat. Amb la jubilació decideix escriure unes memòries i repassar tota la seva vida des de la infància a Budapest amb els seus pares i amics fins a la fi de la guerra i la construcció als Estats Units de la bomba atòmica, passant per una joventut difícil que el porta a anar amunt i avall fugint del nazisme. Poc s’imagina, però, el nostre protagonista, que aquestes memòries destaparan una part de la seva vida que tenia completament oblidada fruit de l’estrès post-traumàtic i que, Ari Sonne, el seu gran amor, no va morir a la guerra, sinó que encara és ben viva.

"La bellesa més trasbalsadora, la que et toca directament el cor, és la inconscient, és la que no és volguda, és la que no ha estat buscada."

András s’haurà d’enfrontar al dolor de redescobrir un passat que havia quedat soterrat en el seu cervell, i haurà de passar un procés d’acceptació, compassió i d’autoperdó. Només coneixent la seva vida i el seu passat, es podrà reconciliar amb ell mateix i seguir endavant amb la vida. András, al mudar-se a Austràlia tanca una porta del seu cervell, es canvia el nom i trenca amb els lligams del vell continent, però les ferides no es poden tapar i prou, s’han de curar perquè cicatritzin bé.

"La infància és l'època en què les coses són eternes i immutables; en què et penses que viuràs a casa dels pares i jugaràs al carrer amb els amics pels segles dels segles. Però les coses tard o d'hora canvien, i si quan ho fan no estàs una mica preparat, et pots emportar una bona trompada."

L’artefacte és un tres en un: història, ciència i psicologia, en una novel·la de gairebé 500 pàgines que no es fa feixuga en cap moment, més aviat tot el contrari!

La història comença als anys 20, poc després de la Primera Guerra Mundial, i acaba als anys 70, en època de postguerra europea, amb Berlín dividit i Budapest sota un règim comunista. L’aparició i l’ascens del nazisme, l’establiment d’un discurs d’odi i rebuig contra els jueus que va calant i estenent-se per tot Europa, els camps de concentració, els estralls de la guerra... Malgrat ser una història que s’ha explicat (i es continuarà explicant moltes vegades), m’ha agradat que Ortiz se centri en una part que sovint no s’explica tant: la construcció de la bomba atòmica. Es parla del Projecte Manhattan, del llançament i les conseqüències de les bombes d’Hiroshima i Nagasaki, però no es parla tant dels científics que hi van participar, de com van treballar contrarellotge sota l’amenaça que Hitler també estigués construint un artefacte similar, dels petits avanços i dels fracassos que van haver d’anar superant, de les motivacions que els van dur a construir-la. Eren científics, més d’un jueus, i hi havia una voluntat de recerca i investigació. Alguns van anar abandonant el projecte a mesura que s’adonaven de l’abast i el potencial d’aquella bomba; molts altres es van oposar a l’ús de l’artefacte, un cop construït i quan es van adonar de la magnitud del que havien creat.

Tant l’ambientació com la documentació són excel·lents a nivell històric, però també la part científica de l’obra, quan s’explica el descobriment de la fissió nuclear i les diferents vies per intentar construir la bomba atòmica. Ortiz ha trobat l’equilibri perfecte entre crear una novel·la versemblant, afegint detalls històrics i científics, però sense caure en l’excés d’informació. Al final de la novel·la, però, hi ha unes pàgines complementàries molt interessants sobre els personatges reals que apareixen a la història, així com les diferents fonts amb què s’ha documentat.

"Les frases que tenia preparades em van fugir del cap, i només podia pensar en les disculpes que encara et devia. De vegades, però, les paraules no volen sortir. O potser és que ´no saben ben bé com fer-s'ho, per no sonar falses. Tot el que vaig ser capaç de dir-te és un perdona, seguit d'un ho sento, i després un altre cop silenci."

 

Josep Ortiz ha escrit una primera novel·la extensament documentada i completa, amb ciència, psicologia i història. És una gran novel·la, molt trepidant i ben lligada. Enhorabona!

Finalment vull agrair a l’autor que me'n fes arribar un exemplar amb dedicatòria inclosa. Gràcies i endavant amb l’escriptura!

Amb aquesta lectura supero una premissa més del repte de lectura d’#ElReducteCatalà: la de llegir un dels llibres pendents.

Coneixem una mica més l'autor? Josep Ortiz (Barcelona, 1967) és llicenciat en Informàtica. Apassionat de la literatura, la història i la psicologia, ha escrit una novel·la que aplega les tres disciplines: L'artefacte, que a més, és la seva primera novel·la.

Txell.Cat

Dona i poder - Jenn Díaz

Títol: Dona i poder
Autora: Jenn Díaz
Llengua original: català
Editorial: Ara Llibres
Any: 2020

"Les dones han de modificar el to de la seva veu per no semblar massa estridents. Han de canviar la seva roba en funció de qui hi ha a l'altra banda de la taula negociadora, per no enviar missatges equívocs. Les emocions, com més amagades, millor. Poden somriure, però no excessivament. Poden ser properes, però sense semblar bledes emocionals que no saben controlar-se. En cas contrari, la seva gestió política i les seves decisions es posaran en qüestió."

Des de principis d’any ocupo un lloc de lideratge dins d’un dels departaments de l’empresa on treballo, un repte que he entomat amb il·lusió, però que també suposa certes dificultats. En el meu cas, soc dona, soc jove (la més jove de l’equip) i no soc de classe alta (és a dir, que no compto amb certes facilitats econòmiques que em facilitarien una possible conciliació o compaginació família-feina). Una de les coses que em feia soroll és precisament el que s’aborda en aquest assaig: és que potser jo canviaria inconscientment la meva manera de fer ara que ocupo un lloc de responsabilitat? Aquesta lectura no em podia haver arribat en un millor moment.

Jenn Díaz ha escrit un assaig breu i contundent sobre la necessitat que les dones accedeixin a llocs de poder de manera massiva i que es feminitzin els espais de poder. L’assaig se centra força en l’espai polític, però el missatge, la necessitat, la urgència es pot extrapolar a qualsevol altre àmbit, entenent poder com un espai de lideratge.

Díaz obre el text amb una cita de Maria-Mercè Marçal que parla de les conseqüències positives que aportaria l’entrada massiva de les dones en llocs de responsabilitat i del canvi de valors que això suposaria; i el tanca amb una cita de Carme Karr, també exquisida, que crec que m’aprendré de memòria: «No som, com alguns creuen, per ser feministes, enemigues de l’home...Però som enemigues de les injustícies de certes lleis, fetes pels homes».

"L'entrada de les dones en els llocs de poder ha de ser massiva, o no serà prou real i significativa per aplicar els canvi necessaris. La coneguda frase de l'expresidenta xilena Michelle Bachelet reforça la tesi marçaliana: «Si una dona entra en política», entenent que la política és un dels espais de poder, però no l'únic, «canvia la dona, però si n'hi entren moltes, canvia la política»."

 

Dona i poder està dividit en cinc parts, totes molt interessants, que repassen l’entrada de les primeres dones en política, com hi van arribar i com s’hi van fer un lloc, la relació que el gènere i el poder arrosseguen des de fa molts segles, les diferències entre el lideratge masculí i el femení, la importància de la comunicació i, finalment, una agenda política feminista que englobi tots els feminismes i totes les realitats socials.

A partir del panorama polític actual repassa el passat i llança la mirada cap a un futur per no conformar-nos amb el que tenim ara. Díaz explica que les primeres dones que van ocupar llocs de poder van haver d’assimilar-se a les maneres de fer dels homes que ja hi estaven instal·lats per ser acceptades. En aquell moment potser era l’única manera de ser-hi i, per tant, no se les ha de culpar, s’ha d’entendre el context.

"Moltes de les dones que han arribat al poder, i ho han fet en solitari, ho han aconseguit camuflant-se: en les formes, en la manera de parlar, estèticament, imitant les dinàmiques. Durant molt de temps no els ha quedat més remei que presentar-se com a còmplices. [...] Era necessari que hi fossin, encara que masculinitzant-se."

 

M’ha semblat molt interessant aquesta masculinització i adonar-me que, encara que potser inconscientment, això encara passa en certs espais i jo ho he vist: dones que arriben en llocs de responsabilitat i es mimetitzen amb les maneres de fer dels companys homes. I també he viscut la “síndrome de l’abella reina”, que Díaz explica molt bé:

"Se'n diu «síndrome de l'abella reina», i la pateixen totes aquelles dones que basen el seu discurs obviant que la classe social i l'herència de la pobresa fa impossible que parlem d'igualtat d'oportunitats. [...] Les abelles reines viuen en un entorn, com deia, benestant i privilegiat, i això els impedeix veure que elles hi són de manera excepcional i també gràcies a la seva posició socioeconòmica, la seva formació i el seu lloc al món. Però, fins i tot elles, que gaudeixen de tots aquests privilegis, encara estan discriminades si les comparem amb els homes que estan en les mateixes condicions que elles."

 

No, no podem separar el feminisme de les altres lluites com la de classes. No tothom té les mateixes oportunitats ni facilitats, i qui no ho vol veure probablement és perquè s’ho mira des de dalt de la piràmide.

Dona i poder posa paraules a la realitat a què moltes dones (no necessàriament dins del món de la política) s’enfronten: els prejudicis per la roba que porten, pel to de veu, perquè són massa fredes, perquè són massa empàtiques... Les dones que ocupen llocs de poder són jutjades moltes vegades més que els homes que ocupen el mateix espai, són qüestionades i criticades amb unes vares de mesurar que estan calibrades d’una manera diferent. No sempre, però en molts casos segueixen responsabilitzant-se de les cures dels de casa i, si no pertanyen a la classe social afortunada que s’ho pot permetre, han de fer equilibris bestials per arribar a tot.

"Quan una dona, en l'exercici del seu càrrec i les seves competències, no el desenvolupa com ho han fet els homes, perd tota l'autoritat. La intel·ligència emocional i la transparència són incompatibles amb l'autoritat impositiva que tenim associada al poder, i, per això, malgrat que les dones arribin fins a la primera línia -amb tots els entrebancs anteriorment anomenats-, encara caldran algunes variacions més."

 

A vegades no cal descobrir la sopa d’all i només cal posar paraules a evidències, com ara el fet que l’entrada de dones als espais de poder implica trencar amb l’status quo que van establir els homes, amb les seves normes i les seves dinàmiques, i que això no sempre agrada. Però, amigues, calen uns espais plurals i inclusius amb unes dinàmiques i normes plurals i inclusives.

"El gènere també condiciona com la dona arriba al poder i com se la rep en els llocs de responsabilitat. No és atzarós. Que les dones manin envoltades de condicionants i se les posi en qüestió des del primer minut forma part de les discriminacions i les desigualtats estructurals d'aquest sistema, pensat per i per als homes i els privilegiats. No és cap casualitat, no és innocent que les dones siguin menystingudes quan alcen la veu, no és innocent que les dones hagin de fer equilibris amb la vida personal per poder-s'hi dedicar."

 

Dona i poder és un text feminista assequible i clar. Com a dona m’hi he reconegut entre les seves pàgines i m’ha servit per reafirmar que la lluita continua, que hem de ser més, que ho hem de fer a la nostra manera, però que ha de ser una lluita inclusiva i transversal. M’ha servit per recordar-me que no necessito mimetitzar-me amb els meus companys homes a l’hora de liderar, parlar o vestir-me. Que sembla evident i absurd, però la societat ens porta a plantejar-nos certes qüestions com a dones que no es plantegen els nostres companys homes. Jenn Díaz tanca el seu pròleg amb aquestes paraules que subscric: “Ara que les dones formem part dels espais de poder i sabem que amb la igualtat formal no n’hi ha prou, [...] faig constar, que som aquí ben conscients de la nostra posició i situació, i que tenim les eines i la convicció per revertir les dinàmiques del poder. I ho farem.”

Us en recomano la lectura sense dubtar-ho: no cal que sigueu dones, no cal que ocupeu llocs de poder o responsabilitat.

"La incidència de les dones en els llocs de poder i de màxima responsabilitat canvia el futur de la societat. No tan sols perquè les dinàmiques internes varien i es treballa d'acord amb uns valors més diversos i inclusius, sinó perquè en l'exercici del poder modifiquen la realitat dels seus conciutadans i aporten els seus interessos propis -que obeeixen a interessos col·lectius que són més amplis i justos que la seva causa particular- al conjunt de la comunitat."

Amb aquesta lectura supero la premissa de llegir un llibre de no-ficció d’una autora en llengua catalana del repte de lectura d’El Reducte Català.

Altres entrades de la mateixa autora

• Vida familiar
• Mare i filla

Txell.Cat

Resum #MarçAsiàtic 2023

  Aquest és el viatge literari que he fet aquest mes de març 🤗

Retrat de Shunkin - Junichiro Tanizaki

Títol: Retrat de Shunkin
Autor: Junichiro Tanizaki
Llengua original: japonès

Traductor: Albert Nolla // Ko Tazawa, Joaquim Pijoan

Any: 1933 original. 2017 traducció de Ko Tazawa, Joaquim Pijoan // 2019 traducció d'Albert Nolla

Editorial: Lapislàtzuli Editorial (2017) // Viena Edicions (2019)

Sense voler-ho han coincidit dues traduccions catalanes de la mateixa història a casa i he aprofitat per anar llegint les dues versions d'alguns capítols. La primera que es va publicar és la de Lapislàtzuli, de la mà de Ko Tazawa i Joaquim Pijoan, l’any 2017, dins la col·lecció de reculls breus de grans obres de la literatura japonesa. Només dos anys més tard Viena Edicions publicava una nova traducció de la mateixa història a la col·lecció Petits Plaers, amb la ploma d’Albert Nolla.

Podríem obrir el debat de si calien dues traduccions directes del japonès al català publicades amb tan poca diferència d’anys, però no ho farem. Crec que les col·leccions van dirigides a públics diferents i responen a motivacions diferents també. Viena busca apropar grans clàssics als lectors catalans en unes edicions que són boniques, amb traduccions que flueixen molt bé en català, però no es limiten a la literatura nipona: tot hi té cabuda per incorporar els famosos petits plaers de totes les literatures. Lapislàtzuli sí que dedica una sèrie únicament i exclusiva a la literatura japonesa, amb l’objectiu d’aproximar obres de grans autors japonesos sense que siguin necessàriament les obres més destacades d’aquests autors. Lapislàtzuli és el projecte d’un catalanòfil japonès que volia acostar-nos la seva literatura.

La traducció de Nolla m’ha resultat més fluida, més agradable de llegir i també més propera al meu català, més nostrada, però també més comercial. La proposta de Tazawa i Pijoan no em sonava tan natural i, des del meu desconeixement, m’ha semblat molt més enganxada a l’original (però crec que també forma part de la seva voluntat). A la publicació anterior comentava que les edicions de Lapislàtzuli inclouen una breu informació de la vida i obra de l’autor. En aquest cas, també apunten que Tanizaki va fer un experiment literari a l’hora d’escriure Retrat de Shunkin, ja que els capítols estan formats per un sol paràgraf i no totes les frases estan separades amb punts. Tazawa i Pijoan apunten que a la traducció van optar per adaptar el format perquè fos més fàcil de llegir per als lectors catalans.

La història és la que és en les dues traduccions, és clar, i pots seguir-la perfectament amb qualsevol de les versions, però hi ha diferències en la traducció d’alguns noms i apel·latius.

Albert Nolla (Viena Edicions):

"Es coneixen molts casos de mestres que peguen als seus alumnes, però n'hi ha ben pocs en què el mestre sigui una dona i els alumnes siguin uns nois. Hi ha qui ha suggerit que la Shunkin tenia inclinacions sàdiques i que potser feia servir les classes per obtenir una mena de plaer sexual desviat. Avui dia és difícil determinar si aquesta suposició és certa o no."

Ko Tazawa, Joaquim Pijoan (Lapislàtzuli):

"Hi havia molts casos en què els mestres masculins tractaven violentament els deixebles, però n'hi havia pocs que fossin mestres femenines. D'aquí podríem deduir que la Shunkin tenia una certa tendència sàdica. Potser satisfeia una mena de desig sexual anòmal amb l'excusa de la classe. És difícil ara saber si aquesta deducció és certa o no."

 

I ara anem a la història. Retrat de Shunkin és una novel·la breu situada al Japó al segle XIX que explica la vida fictícia de la Shunkin, mestra i virtuosa del shamisen, i del seu deixeble i servent, Sasuke. Shunkin és filla d’una família benestant i destaca per la seva bellesa i virtuosisme amb la música. Malauradament als 9 anys es queda cega i el seu caràcter es va tornant agre. Sasuke és un dels seus servents des que és petita i es converteix també en el seu deixeble del shamisen. Anys més tard, una segona desgràcia capgira de nou la vida de Shunkin, motiu pel qual en Sasuke decideix fer un acte d’amor absolut.
La relació que tenen és de dominació absoluta de la Shunkin cap a en Sasuke, que es deixa maltractar i vexar per la seva mestra i senyora.

La manera de narrar la història és molt curiosa: és com si algú estigués explicant la biografia d’una artista, amb cites d’una suposada biografia publicada. És la biografia fictícia d’una biografia fictícia.

A l’apunt sobre l’obra de l’edició de Lapislàtzuli s’apunta que a Retrat de Shunkin “podem trobar-hi les principals característiques de la seva literatura d’una forma ben concentrada i ben equilibrada: el culte a la bellesa femenina, la superioritat indiscutible de la dona sobre l’home, el plaer buscat en la servitud de l’home envers la dona, l’actitud sàdica de la protagonista, el fetitxisme pels peus femenins, l’esteticisme subtil referent a la cultura tradicional del Japó...”.

El relat és inquietant i pertorbador i no m’ha agradat. La relació d’ells dos m’ha semblat malaltissa i molt tòxica; la lectura, incòmoda i en alguns moments, desagradable. Tanmateix, és una de les obres de més èxit de l’autor i de la literatura nipona.

Coneixem una mica més l'autor? Junichiro Tanizaki (Tòquio, 1896 - 1965) va ser un escriptor japonès considerat per molts la pedra angular de la novel·la contemporània japonesa. Va escriure relats curts, assajos, peces teatrals i poesia. L'amor d'un idiota (1925), Hi ha cuques que prefereixen les ortigues (1929), Volves fines de neu (1947), La clau (1956), El dietari d'un boig vell (1963) són algunes de les seves obres més destacades. El to i el tema de la seva obra va des de representacions impactants de la sexualitat i obsessions eròtiques destructives fins a retrats subtils de la vida familiar en la societat japonesa i els canvis que va viure al segle XX.

Txell.Cat

Tren nocturn a la Galàxia - Kenji Miyazawa

Títol: Tren nocturn a la Galàxia
Autor: Kenji Miyazawa

Traductor: Ko Tazawa, Joaquim Pijoan
Llengua original: japonès

Any: 1934, 1924, 1931 originals; 2020 traducció

Editorial: Lapislàtzuli Editorial

"No sabem mai què és la felicitat. Si l'experiència més dura és un esdeveniment ocorregut per la via correcta, o si cada pujada i cada baixada, tot són passos per apropar-nos a la felicitat de debò."

M’he estrenat amb l’Editorial Lapislàtzuli amb aquest llibret que recull tres textos de Kenji Miyazawa: un relat breu, que dona títol al llibre, un conte titulat “El restaurant on es demanen moltes coses” i el poema “Malgrat la pluja”. No sabia que la sèrie de literatura japonesa d’aquesta editorial, liderada pel catalanòfil japonès Ko Tazawa, publicava autors seleccionats cronològicament i que, en alguns casos, inclouen més d'un relat o text.

L’edició m’ha semblat molt cuidada i crec que respon perfectament a la voluntat d’aquesta col·lecció i que s’explica a la primera pàgina: publicar contes o novel·les breus dels principals autors per conferir una imatge global dels autors japonesos als lectors catalans per poder comprendre els autors nipons actuals. Tots els llibres inclouen una cronologia per situar l’autor i l’obra, així com informació sobre la vida i l’obra de l’escriptor en qüestió. No és cap secret que, en general, em costa connectar amb la literatura japonesa, així que he agraït enormement aquesta informació prèvia per situar-me i enganxar alguns detalls que, d’altra manera, m’haurien passat desapercebuts.

“Tren nocturn de la Galàxia” (1934) és una novel·la breu que es va publicar pòstumament i la primera que trobem en aquest recull. En Giovanni és un nen que cuida de la mare malalta i treballa en una impremta quan surt de classe per fer quatre calerons, mentre espera que el seu pare absent torni a casa i mentre intenta adaptar-se a l’escola amb els companys, que es burlen d’ell. Una nit emprèn un viatge a bord d’un tren molt especial: el tren nocturn de la Galàxia. En aquest viatge l’acompanya en Campanella, un dels pocs companys de classe que no li fa la guitza. Al llarg d’aquest viatge anirà coneixent una sèrie de personatges peculiars i visitant indrets molt especials entre les constel·lacions de la nostra galàxia.

A voltes m’ha fet pensar en El petit príncep de Saint-Exupéry: aquest viatge iniciàtic, aquest parlar de la felicitat i l’amistat, aquests personatges extravagants que li van ensenyant coses... Tanmateix, no m’ha emocionat com el clàssic francès. El text és molt filosòfic i ple de símbols religiosos, i el món de fantasia per on passa aquest tren és volàtil, eteri i borrós, que no hi he acabat de connectar. Pot ser no l’he entès del tot i el viatge se m’ha fet llarg.

Aquest text es va descobrir després de la mort de l'autor i està incomplet. Durant la lectura en algun paràgraf hi ha una anotació perquè hi falten caràcters.
M’ha sorprès el nom dels personatges: Giovanni, Campanella... sonen més aviat italians, no? No sé si hi ha alguna explicació a aquest fet que desconec... El que m’ha agradat ha estat el despertar del jove Giovanni i el fet que, després del trajecte per la Via Làctia, té les eines per enfrontar-se i acceptar la realitat, que no sempre és plàcida.

Les dues cites d'aquesta ressenya són d'aquest primer relat.

 

El segon text del llibre és un conte que es titula “El restaurant on es demanen moltes coses” (1924). Aquest m’ha agradat força més que el primer. Tot i que també és un relat on la realitat es barreja amb la fantasia i en què la natura té un pes molt important, m’ha semblat una història molt fàcil d’entendre i amb un punt divertit.

En aquest cas ens trobem dos caçadors que es perden enmig del bosc i, morts de gana, tenen la fortuna de trobar-se un restaurant de cuina europea. Tanmateix, no sembla un restaurant normal i corrent...

 

Finalment trobem un poema titulat “Malgrat la pluja” (1931), que és un dels poemes més famosos del Japó. Es tracta d’un poema que és un homenatge a un home i la veritat és que és molt bonic. La traducció catalana sona molt fluida, així que enhorabona pels traductors!

 

Com us comentava més amunt, a la introducció sobre l’autor s’explica que Miyazawa compta entre grans fans de la seva obra entre els artistes de Studio Ghibli. Se’n fan dues referències que no vull deixar de compartir. A la pel·lícula El viatge de Chihiro, Chihiro puja al tren que la porta a un món de fantasia, com Giovanni a Tren nocturn de la Galàxia. D’altra banda, a El meu veí Totoro el vent és un element molt important que fa que la realitat i la fantasia es barregin; això ho trobem al segon conte “El restaurant no es demanen moltes coses”.

 "Se sentia el soroll del tren. Es veien les finestretes petites i vermelles alineades. En Giovanni es va sentir inexplicablement trist en imaginar-se molts passatgers pelant pomes, rient o fent altres coses dintre dels vagons i va dirigir de nou la mirada cap al cel."

No puc dir que m’hagi captivat, però crec que és un bon recull per conèixer un dels autors de literatura infantil i juvenil més famosos de Japó i que ha estat tan influent en les pel·lícules d’Studio Ghibli.

Amb aquesta lectura supero la premissa de llegir un llibre on els trens hi tinguin un paper destacat del repte de lectura que organitzen les Biblioteques de Mataró: Una Mataró de Llibres.

Coneixem una mica més l'autor?

Kenji Miyazawa (Hanamaki, 1896 - 1933) va ser una escriptor de literatura infantil i poeta, i un dels pioners de la literatura fantàstica japonesa. La Primavera i l'Asura (1922), El restaurant on es demanen moltes coses (1924) i Malgrat la pluja (1931) són alguns dels seus treballs més destacats. Va ser devot budista i va voler crear el seu "Ihatov", una utopia o paradís rural per trobar la "felicitat veritable". Va fundar una escola d'art per als pagesos. Va morir d'una pneumònia i després de la seva mort es va descobrir el manuscrit del Tren nocturn a la Galàxia, amb què va estar treballant més d'una dècada i que va quedar incomplet.

Txell.Cat

Pachinko - Min Jin Lee

Títol: Pachinko

Autora: Min Jin Lee

Traductor: Eva González

Llengua original: anglès
Any: 2017 original, 2018 traducció

Editorial: Quaterni

"Sunja había oído aquella idea toda su vida, en boca de otras mujeres: que debían sufrir. Sufrir de niñas, sufrir como esposas, sufrir como madres... Morir sufriendo. [...] ¿Debió enseñar a su hijo a aguantar las humillaciones que ella se había tragado como si fueran agua? [...] ¿Era un error de las mads no avisar a sus hijos de que el sufrimiento llegaría?"

Havia llegit poca cosa de Corea i, he de dir que, per mi, fins ara era un país força desconegut més enllà del que veiem sovint a la televisió. En el marc del març asiàtic vaig llegir la novel·la gràfica Hierba de Keum Suk Gendry-Kim, que també parla de la història de Corea i Japó i d’un període força fosc que no coneixia. Amb la lectura de Pachinko de Min Jin Lee he après moltes coses de la història d’aquest país i de la gent que hi viu.

Pachinko ens transporta a Corea i al Japó al llarg de 80 anys del segle XX, des de 1910 fins a 1989. Al llarg de més de 500 pàgines viurem l’ocupació japonesa de Corea, la Segona Guerra Mundial i la Guerra de Corea i acompanyarem fins a quatre generacions de la mateixa família.

La història comença a principis de segle a Corea, en un poblet de pescadors, on una parella treballadora i més aviat pobra té una filla, la Sunja. La Sunja només té 16 anys quan es queda embarassada d’un home ric i casat, així que es casa amb un sacerdot jove i bonàs, i emigra al Japó amb la promesa d’un futur millor. Allà es retroben amb el germà del seu marit i la seva cunyada.

La novel·la es divideix en tres parts i al llarg dels anys anem veient que, en alguns aspectes, la societat avança, les guerres passen (o canvien), però la precarietat i la duresa de la vida dels coreans al Japó no canvia. La Sunja, els seus fills, els seus nets... tots viuen una vida plena de patiment, prejudicis i racisme pel simple fet de ser coreans. Tan se val que hagin pogut reunir certa riquesa de manera honesta i que ja no pertanyin a la classe baixa; fins i tot les terceres i quartes generacions nascudes a Japó, que en molts casos no parlen ni coreà, segueixen arrossegant l’estigma i les males mirades dels ciutadans japonesos. Irònicament, però, també s’enduen les mirades receloses dels ciutadans de Corea (del Sud o del Nord, perquè en el seu moment els van fer triar) perquè, com que els seus avantpassats van marxar a Japó, tampoc no els consideren coreans.

Pachinko és una novel·la molt completa. Com us deia, permet conèixer la història de Corea, Japó i els coreans que van emigrar al Japó durant gairebé un segle, així com les dificultats que es van anar trobant en cada moment: rebuig inicial, pobresa i guerres, conflicte d’identitat i el sentiment de pertinença enlloc. El racisme i l’esperit de supervivència planen al llarg de tota la història i en totes les generacions.

Amb l’última generació Min Jin Lee il·lustra aquest conflicte d’identitat de manera brillant; la sensació de no saber on pertanys i que ningú et vol per un motiu o un altre, l’intent de fugir seguint la promesa d’un lloc millor (més obert) i trobar-se una vegada i una altra amb els estigmes. En aquest sentit, també m’ha agradat molt com l’autora tracta el concepte de ser “un bon coreà” o un “mal coreà”, o que també hi ha japonesos que passen pàgina, accepten i integren els descendents de immigrants coreans (una mica sortint del missatge “aquests són els bons i aquests els dolents”).

"...ella no creería que no era diferente de sus padres, que verlo solo como un buen coreano era lo mismo que verlo solo como un mal coreano. Ella no podía ver su humanidad y Noa se dio cuenta de que aquello era lo que más deseaba: ser visto como un ser humano."

També m’ha agradat molt veure la importància i l’evolució de la religió ancestral de Corea, fins l’entrada del cristianisme.

Els personatges estan molt ben construïts i il·lustren l’evolució del pensament de la societat, cada vegada més oberts i mirant més enllà de les fronteres. A mesura que els personatges es van fent grans, les il·lusions i els somnis es van aterrant, les expectatives es van ajustant. Cada generació i cada personatge està molt ben treballat: la majoria tenen clarobscurs, com a la vida mateixa, vaja.

La lectura és molt àgil i l’estil i els personatges enganxen de seguida. És d’aquelles lectures que no pots deixar de passar pàgines, que llegeixes sense parar amb l’esperança d’un futur millor per tots els personatges.

La Sunja, l’Isak, la Kyunghee, en Noa, en Mosazu, en Salomon... s’han fet un lloc en mi. Les seves vides m’han colpit i emocionat, i algun final de capítol m’ha fet caure alguna llàgrima.

Sobre el títol... ho desconeixia, però el Pachinko és un joc d’atzar similar al Pinball que és molt popular a Japó i a Corea. A la vida hi ha coses que no podem preveure, com quan es juga al Pachinko, però malgrat tot, seguim (i cal seguir) jugant.

"Etsuko había fracasado en esto tan importante: no había enseñado a sus hijos a tener esperanza, a creer en la quizá absurda posibilidad de ganar. El pachinko era un juego tonto, pero la vida no."

Us en recomano la lectura si us agraden les històries familiars i tant si coneixeu o no la història del poble coreà. A l’acabar aquesta lectura m’he adonat del gran desconeixement que tenia de Corea i he tingut la sensació d’omplir un buit que tenia en aquest sentit (tot i no ser-ne conscient). Cal conèixer i ampliar horitzons. 

"Ya casi eres una mujer, así que alguien debería decirte eto: el hombre con el que te cases determinará tu calidad de vida. Un buen hombre te dará una vida decente, pero junto a un hombre malo vivirás un infierno... Sea como sea, espera siempre sufrir, y sigue trabajando duro. Nadie se preocupa de las pobres mujeres... solo nosotras mismas."

Coneixem una mica més l'autora? Min Jin Lee (Seül, 1968) és una escriptora i periodista coreana-americana. Nascuda a Corea del Sud, la seva família se'n va anar als Estats Units quan només tenia 7 anys. Entre les seves obres destaquen Free food for Millionaire (2007) i Pachinko (2017). 

Txell.Cat

L'amor que fa caure ciutats - Eileen Chang

Títol: L'amor que fa caure ciutats

Autora: Eileen Chang

Llengua original: xinès

Traductora: Carla Benet

Editorial: El Club Editor

Any: 1943, 1944 (en català, 2016)

"Les cambres de la Liusu eren buides, el seu cor, també; i com que al rebost no hi havia res, el ventre era com les cambres i el cor."

Soc una romàntica, així que no puc negar que el títol d’aquest llibre em va cridar especialment l’atenció.

La primera sorpresa que em vaig endur a l’obrir el llibre va ser que es tracta d’un volum que conté dues històries: “L’amor que fa caure ciutats”, que dona títol al recull, i “Setge”, molt més breu.

Les dues històries tenen força elements en comú. Les dues s’emmarquen entre els anys 20 i 30 i s’ubiquen a Shanghai, amb la guerra com a teló de fons. A més, en totes dues hi apareix l’amor.

A “L’amor que fa caure ciutats” coneixem la Liusu, una jove divorciada que torna a casa la mare amb els germans i cunyades i, davant del rebuig de la família per trencar amb certs costums tradicionals, es veu empesa a buscar un nou marit. A través de la matrimoniera, coneix un jove modern i atractiu, un dandi ric amb la mirada oberta a Occident. La Liusu, que viu en una família molt tradicional (fins al punt de no voler canviar l’hora i seguir en l’hora antiga), queda captivada per la llum i les maneres de Liuyuan.

"En aquest món d'incerteses, la riquesa, les propietats, les coses que semblen permanents, no són de fiar. L'única cosa en què podia confiar era l'aire que li omplia els pulmons i la persona que dormia a prop seu. [...] Es miraren l'un a l'altre i es veieren, es veieren del tot."

Tot i que està escrita i traduïda d’una manera molt bonica, amb algunes imatges precioses, la història no m’ha fascinat ni captivat, ni tampoc m’ha emocionat. La relació amorosa entre Liusu i Liuyuan no m’ha resultat convincent.

"Tot l'univers s'enfosquí com si la tapa d'un bagul colossal hagués caigut de cop i volta tancant per sempre a dins les pors i penes incalculables."

 

“Setge” és força més breu que “L’amor que fa caure ciutats”; és, de fet, un relat i m’ha agradat molt més. Llegir “Setge” ha estat com observar un quadre d’aquells que hi ha tants personatges i tants detalls, que t’has de mirar a poc a poc i de ben a prop. Aquest relat ens transporta en un tramvia de Shanghai que queda bloquejat una estona per un avís de bombardeig. Durant l’espera, anem coneixent els diferents personatges que viatgen al tramvia, les seves vides, els seus pensaments i les seves il·lusions. 

"Ell llegia, i els altres també llegien. Qui duia un diari, llegia el diari. Qui no, llegia factures, instruccions, targetes de visita. Qui no duia cap imprès, s'entretenia amb els rètols de les botigues. No podien fer altra cosa que omplir aquell buit terrorífic... Si no, els seus cervells potser s'haurien posat a funcionar. I pensar és dolorós."

Eileen Chang només tenia 23 anys quan es va fer famosa per escriure, en temps de guerra, relats que parlaven de l’amor. Chang retratava l’època que li havia tocat viure: guerra, joventuts truncades i l’entrada de costums occidentals i modernes en una societat extremadament tradicional. Així doncs, d’aquesta lectura em quedo sobretot amb aquesta visió de la societat xinesa de la primera meitat del segle XX.

Amb aquesta lectura supero la quarta premissa del repte de lectura d’El Reducte Català: llegir un llibre de la biblioteca.

Coneixem una mica més l'autora?
Eileen Chang (Shanghai, 1920 - Califòrnia, 1995) (nascuda Zhang Ailin) va ser una escriptora en xinès i anglès. Va néixer en una família de classe alta, filla d'una dona moderna que havia estudiat a Anglaterra i un home tradicional. Va viure a Shanghai i a Hong Kong, on va treballar d'escriptora i de guionista, fins que el 1955 va emigrar als Estats Units. El règim comunista va relegar els seus contes, però la seva popularitat es va mantenir a Taiwan i a Hong Kong. Entre les seves obres destaquen La gàbia daurada (1943), Rosa vermella i rosa blanca (1944) i L'amor que fa caure ciutats (1945).

Txell.Cat