L'home dels ulls compostos - Wu Ming-Yi

Títol: L’home dels ulls compostos
Autor: Wu Ming-Yi
Llengua original: xinès
Traducció: Mireia Vargas Urpí
Il·lustracions: Elisa Ancori
Editorial: Chronos
Any: 2011, traducció al català del 2022

"A vegades també recollíem coses que per mala sort havien anat a parar enmig de la brossa: alguns peixos que havien sobreviscut molt de temps dins de bosses de plàstic o fins i tot un esquelet d'una balena pràcticament sencer. Però el que més trobàvem en tortugues mortes. [...] Aquestes closques no es podreixen a curt termini i al final acaben sent testimoni de la seva existència.

Era com si totes aquestes deixalles portessin històries que havien surat pel mar: cada objecte abandonat por les onades tenia el seu passat."

L'home dels ulls compostos de Wu Ming-Yi és un llibre molt especial i he tingut l'ocasió de llegir-lo en una lectura conjunta en què hi han participat la traductora Mireia Vargas, que acaba de rebre el Premi del PEN Català de traducció i el Premi de Traducció Marcela de Juan precisament per la seva feina en aquest llibre, i la Sílvia Fustegueres, que és l'autora del text final del llibre i també traductora del xinès. 

L'home dels ulls compostos és un llibre d'ecoficció carregat de realisme màgic que ens fa viatjar a l'illa de Taiwan, però també a altres indrets reals i ficticis afectats pel canvi climàtic. 

Al llibre hi trobem diversos fils que es van entreteixint, amb força personatges secundaris, però amb dues històries principals: la de l'Alice i la de l'Atrie, dos personatges solitaris que, després de la pèrdua d'éssers estimats, miren de tirar endavant i d'adaptar-se a un món canviant. L'Alice ha perdut el seu home, Jacobsen, i el seu fill, Toto, a la muntanya i, a més, el mar i una illa de plàstics i deixalles ha engolit la casa que compartien. L'Atrie, seguint el ritual dels segons fills de l'illa Wayo-wayo, s'ha de fer a la mar i deixar enrere la família i l'amor. 

De personatges i històries secundàries, com us deia, n'hi ha potser massa i algunes semblen encabides amb calçador, talment com si Wu Ming-Yi volgués tractar aquell tema tant sí com no. Tampoc negaré que alguns dels secundaris són entranyables, com en Dahu, la Hafay o la Umav, que permeten a l'autor parlar dels diferents pobles aborígens de Taiwan i d'alguns dels seus mites. 

"I en això no hi podia fer res, l'amor és incontenible, com el mar."

I això ens porta al quid de la qüestió. A L'home dels ulls compostos són més importants els temes que l'autor volia tractar que la trama de la història en si. I quins són aquests temes? Les conseqüències del canvi climàtic i del maltractament de l'ésser humà a la natura i al planeta, i el poder sanador de l'escriptura, un do que té l'ésser humà per mantenir viva la memòria (i la imaginació). 

Per parlar d'ecologia, l'autor ens presenta nombroses situacions en què l'ésser humà ha maltractat sistemàticament la natura i ens presenta una natura que parla, que sent i que es queixa. L'abocament de residus que no es descomponen, la mort d'animals a causa d'aquests residus, la modificació del paisatge natural per construir-hi cases i carreteres, la caça per gaudi… i conseqüentment, l'augment del nivell del mar, inundacions i la desaparició d'illes. Un munt de catàstrofes i crítiques per interpel·lar els lectors i fer-nos prendre consciència de l'impacte de les nostres accions com a societat a tot el planeta (el que fem a Catalunya no només té impacte a Catalunya) i del que pot arribar a passar. És ciència ficció, però potser no hi estem tan lluny. 

Així doncs, puc dir que m'ha agradat llegir-lo i que m'ha semblat molt interessant, tot i que potser m'hagués funcionat millor si els dos temes (ecologia i escriptura) haguessin estat separats en dos llibres, i si la trama hagués acabat d'estar més lligada i arrodonida. Però vaja, que val la pena llegir-lo pel què s'hi explica i perquè es nota que darrere hi ha una feinada d'anys per incloure-hi tants detalls que, de ben segur, us faran reflexionar i us commouran. 

No vull deixar de parlar de l'estil d'escriptura i de la gran feina de traducció, que fa que ens arribi un llibre tan complex del xinès en un català sense trompicons ni impostat. El llibre combina una escriptura poètica, tendra i dolça amb una altra més dura, directa i contundent, d'aquelles que incomoden i fan mal de llegir per la duresa de les escenes. 

I tot plegat ens arriba en una edició molt cuidada de Chronos, amb una introducció que ens situa l'autor, una conclusió que ubica l'obra en la literatura xinesa i sinòfona que tenim en català, i unes il·lustracions delicioses d'Elisa Ancori que fan que aquest sigui un llibre molt especial en la seva totalitat. 

Us diria que no hi busqueu una gran història impecable perquè probablement us fallaran coses, però doneu-li una oportunitat, llegiu-lo lentament, deixeu-vos atrapar per les històries de l'Alice, l'Atrie, la Hafay i tota la resta de personatges, i, per més consciència mediambiental que tingueu, de ben segur que la lectura no us deixarà indiferents. I tant de bo arribi a molts lectors i comencem a posar-nos les mans al cap de totes les barbaritats i crims que infligim al nostre planeta, i que aquesta consciència mediambiental arribi més i més lluny i comencem a fer passos per lluitar contra el canvi climàtic. 

"Tota persona que passés molt de temps sola acabava sabent que els forats que quedaven entre estona i estona eren com fosses marines que només amb els ànims d'un mateix eren impossibles de travessar. Tan sols tenia els records per omplir-les."

Imatge extreta de www.llegirencatala.cat

Coneixem una mica més l'autor?

Wu Ming-Yi (Taiwan, 1971) compagina l’escriptura amb la tasca de professor de literatura sinòfona a la Universitat Nacional de Dong Hwa, a més de ser activista mediambiental. Té diverses novel·les i assajos, però L’home dels ulls compostos (2011) és una de les seves obres més traduïdes.

Txell.Cat

Wuthering Heights - Emily Brontë

Títol: Wuthering Heights
Autora: Emily Brontë
Llengua original: anglès
Editorial: Penguin Classics
Any: 1847
 

"If all else perished, and he remained, I hsould still continue to be; and, if all else remained, and he were annihilated, the Universe would turn to a mighty stranger. I should not be a part of it."

 

Aquesta és d'aquelles ressenyes que costen d'escriure perquè després d'aquestes setmanes seguint una història d'amor turmentat fins a l'extrem no sé si estic fascinada per aquesta capacitat d'estimar més enllà de la vida o disgustada per unes relacions tan tòxiques i un desig de venjança inimaginable. Així que anem a pams.
 
En general m'ha agradat molt la història i m'ha atrapat del tot, no decau en cap moment. Probablement l'estructura que va triar Brontë per explicar-nos aquesta història hi té molt a veure, ja que hi ha dos narradors: Mr. Lockwood i la senyora Dean. El primer és el narrador de la història marc, i la segona és la criada que, al seu torn, li explica la història a Mr. Lockwood.
 
Posem-nos en situació: Mr. Lockwood lloga una casa (Thrushcross Grange), en una zona una mica aïllada de Yorkshire i un dia se'n va a visitar el seu arrendador a casa seva, Wuthering Heights. Allà coneix en Heathcliff, propietari de les dues cases, i una colla de personatges d'allò més estrafolaris i antipàtics entre ells. Quan torna a Thrushcross Grange -amb una galipàndria considerable- li demana a la senyora Dean, la criada que s'encarrega de la casa, que li expliqui la història de la família de propietaris. I aquí és on comencem a conèixer la història d'en Heathcliff, en Hindley, la Catherine, l'Edgar…
És aleshores que descobrim que els Earnshaw eren un matrimoni prou benestant que vivia a Wuthering Heights amb els seus dos fills, en Hindley i la Catherine. Un bon dia, però, el pare va tornar de la ciutat amb un altre nen que havia trobat vagarejant pel carrer i a qui estava disposat a adoptar i a tractar com un igual als seus fills, en Heathcliff. Mentrestant, a Thrushcross Grange vivia un altre matrimoni amb un fill i una filla, els Linton. I ho deixarem aquí, però les relacions entre uns i altres no tenen desperdici.
 
De fet, Emily Brontë es recrea en uns personatges que presenten les cares més fosques de la humanitat: enveges, malícia i un desig de venjança sense límits. Sí, també tenen coses bones, com les persones de carn i ossos, però és que aquests, quan volen ser dolents, ho són molt! En qualsevol cas, Cims borrascosos és una novel·la en què, per dir-ho fàcilment, no se salva ningú. Hi ha algun moment en què fins i tot l'estimada senyora Dean té alguna sortida reprovable, i per altra banda, fins i tot en alguns moments s'arriba a sentir pena, compassió i comprensió per en Heathcliff o la Catherine. De totes maneres, no intenteu entendre'ls… pitjor no ho poden fer (així en general), sempre prenen la pitjor decisió i sembla que en gaudeixin i tot.
 

"Because misery, and degradation, and death, and nothing that God or satan could inflict would have parted us, you, of your own will, did it. I have not broken your heart -you have broken it- and in breaking it, you have broken mine."

L'autora també se serveix de la llengua dels personatges per donar-los forma. Així, ens trobem amb una sèrie de personatges que parlen amb un grau alt de correcció perquè són de casa bona i d'altres, com Joseph, un altre criat de la casa, a qui no se li entén ni un borrall quan parla. Al text original això és molt evident i, si bé al cap d'unes quantes pàgines comences a enganxar alguna cosa, al principi és d'allò més inintel·ligible. Em consten dues traduccions al català, la primera de Montserrat de Gispert (1996) i una més recent de Ferran Ràfols (2022). A la primera traducció aquest detall es va perdre, però en la segona, sí que s'ha mantingut.
 
Tota la lectura és molt fosca i l'ambientació està molt ben aconseguida. Les descripcions de les habitacions, del paisatge, el temps que fa… tot plegat contribueix a crear una atmosfera gòtica i una mica esfereïdora, i en moltes ocasions trista i opressora.
 
Tot plegat per explicar-nos una història de l'amor més salvatge, apassionat, obsessiu i possessiu entre dues persones, però també de l'odi més profund i dels desenganys amorosos que van més enllà de la vida i la mort. Una història que il·lustra que la venjança és d'aquelles coses que es couen a foc lent, però que minen i deshumanitzen aquells qui la planegen. I tot amanit amb la determinació de la natura, la consciència de classes, morts i pseudoaparicions, la dicotomia raó - passió, violència verbal i física, i alguns devots molt devots.
Cims borrascosos és un bon còctel: molts elements, ben lligats i amb un acabat brillant.
 

"He shall never know how I love him; and that, not because he's handsome, Nelly, but because he's more myself than I am. Whatever our souls are made of, his and mine are the same."

 
El final m'ha agradat moltíssim. Podríem dir que el còctel s'assenta bé i no provoca acidesa ni malestar 🤭, i poc més diré per no aixafar-vos-en la lectura.

Coneixem una mica més l'autora?
Emily Brontë (Yorkshire, 1818 - 1848) va ser la segona de les tres germanes Brontë, filles d’un pastor protestant, que van viure isolades a la casa sacerdotal de Haworth. El 1946 va publicar un llibre de poemes amb el pseudònim d’Ellis Bell i l’any següent va aparèixer la seva única novel·la, Cims borrascosos.

Txell.Cat

L'home a la recerca de sentit - Viktor E. Frankl

Títol: L’home a la recerca de sentit
Autor: Viktor Frankl
Llengua original: alemany
Traducció: Francesca Martínez
Editorial: Labutxaca
Any: 1946, traducció al català del 2010

"Nietzsche: El qui té un perquè per viure és capaç de suportar gairebé qualsevol com. Calia, doncs, conscienciar els presos del camp, en la mesura en què es presentés l'ocasió, del "perquè" de la seva vida, de l'objectiu de la seva vida, per tal d'aconseguir que interiorment també fossin capaços de superar i resistir aquell "com" esborronador de la seva existència, aquell horror de la vida al camp. I viceversa: pobre del qui ja no veia cap raó per viure, per al qual la vida ja no tenia sentit i que no albirava cap objectiu en la vida, per a qui el sentit de la seva existència s'havia esvaït, i amb ell qualsevol sentit que el fes perseverar."

Al llarg de la meva adolescència i joventut m'he plantejat en més d'una ocasió quin era el sentit de la vida. La idea que vivim una existència en un món tan gran i que acabem desapareixent quan morim és una qüestió que m'ha preocupat en major o menor mesura, però sovint arribant a la conclusió que això no tenia ni cap sentit ni cap gràcia. En una ocasió ho vaig parlar amb la psicòloga que em visitava, que em va recomanar que em llegís aquest llibre. El vaig comprar quan m'ho va dir, però no em venia de gust llegir un llibre que parlava d'una de les atrocitats més ferotges de la humanitat i de com, malgrat això, l'autor havia trobat el sentit de la vida si jo, i perdoneu la sinceritat, no l'hi trobava pas. Així que l'he tingut al prestatge fins ara, que m'he vist en cor de llegir-lo. 

L'home a la recerca de sentit és un llibre en què l'autor, Viktor Frankl, exposa el procés psicològic dels presos en un camp de concentració nazi. Frankl escriu des de l'autobservació de la seva pròpia experiència i la dels companys, i divideix el text en tres etapes: l'arribada al camp, la vida al camp i l'alliberament. 

Al principi és més descriptiu i exposa moltes escenes del dia a dia al camp, records concrets, evitant els judicis i sense entrar en detall de les massacres i tortures perquè sap que se n'ha parlat molt en d'altres documents. Després, més cap al final el to es torna una mica més científic i parla amb la visió de psicòleg. 

M'ha cridat molt l'atenció la serenor amb què descriu comportaments humans i escenes que es vivien als camps de concentració, el sofriment, la presència constant de la por i de la mort. El text, sense ser fred, té un punt de distància científica sense ser un assaig teòric. 

En general no es fa feixuc perquè el text està dividit en moltes seccions en què es combinen anècdotes amb explicacions i conceptes de psicologia.

No considero que sigui un llibre d'autoajuda per se ni m'ha semblat un text pretenciós, més aviat és una anàlisi dels canvis i el procés psicològic que van viure els presos dels camps de concentració, així com les diferents actituds i conseqüències que se'n van derivar. El valor del llibre rau en el retrat dels interns i de les seves actituds, i de com s'ho va fer ell per tirar endavant, no suïcidar-se i buscar un motiu o un sentit a la vida quan semblava que menys en tenia. De fet, podríem arribar a dir que ell mateix es feia autoteràpia. 

"Sigui com sigui el sofriment (tant se val que sigui gran com petit), omple l'ànima de l'ésser humà, la consciència de l'home. Es dedueix, doncs, que la "grandària" del sofriment humà és una cosa absolutament relativa, i a partir d'aquí podem continuar deduint que fins i tot una fotesa pot produir la més gran de les alegries."

El missatge global del llibre és lluminós. Malgrat tot i malgrat el patiment la vida té sentit, encara que no sigui un sentit universal que serveixi per a tothom ni per sempre, sinó que depèn de cadascú i de cada moment. 

"El sentit de la vida humana no es podrà formular mai de manera general, mai no es podrà donar una resposta general a la pregunta pel sentit de la vida."

Havent llegit el llibre entenc que el sentit de la vida del qual parla Viktor Frankl és la pastanaga per tirar endavant. Si m'hi capfico gaire segueixo pensant que els meus dubtes sobre el sentit de la vida, entès com el fet inevitable de la mort i la nostra desaparició, segueixen sense haver-se resolt. Però vaja, que ara veig molt més clares les meves pastanagues 😊. 

"Al camp de concentració t'ho poden prendre tot menys una cosa: l'últim vestigi de llibertat per adoptar una actitud o una altra davant determinades condicions."

Coneixem una mica més l'autor?

Viktor Frankl (Viena, 1905 - 1997) va ser un neuròleg, psiquiatre i filòsof austríac d’origen jueu. L’any 1942 va ser deportat a un camp de concentració, on va estar tancat fins a l’abril de 1945. Supervivent de l’Holocaust, va escriure el best-seller L’home a la recerca de sentit (1946) i és el fundador de la logoteràpia, que és un mètode terapèutic que es basa en la voluntat del sentit. 

Txell.Cat

L'inevitable home blanc - Jack London

Títol: L'inevitable home blanc 
Autor: Jack London 
Llengua original: anglès
Traducció: Jaume Creus 
Editorial: Comanegra 
Any: 1903-1916, recull en català del 2023

"Ho sabem. Ens ho han dit els nostres pares i els pares dels nostres pares. Van arribar com xaiets, amb bones paraules. I ja podien dir bones paraules, ja, perquè nosaltres érem molts i forts, i totes les illes eren nostres. Com dic, van venir amb bones paraules. N'hi havia de dues menes. Uns van demanar el nostre permís, el nostre amable permís, per predicar-nos la paraula de Déu. Els de l'altra mena van demanar el nostre permís, el nostre amable permís, per comerciar amb nosaltres. Allò va ser el començament." 

A principis d'any vaig acabar Lluny a l'Àfrica d'Isak Dinesen, un llibre que se'm va allargar més de l'esperat i desitjat perquè se'm feia molt pesat i incòmode de llegir. Arran d'aquest llibre, vam parlar amb en Sergi Purcet d'@elsbookhunters de llibres que són fills d'una època i d'un pensament i que, avui dia, poden semblar antiquats ja sigui per racisme, masclisme o el que sigui. Alguns envelleixen millor que altres, i és normal que al lector d'avui hi hagi certs punts de vista que no comparteixi, però també com a lectors crec que hem de saber contextualitzar l'obra en l'època. Ja és bo que arrufem el nas i detectem tot allò que no ens agrada, però sense lapidar els seus autors.

Bé, doncs si bé en general soc capaç de fer-ho, Lluny a l'Àfrica em va superar. Aleshores, en Sergi em va parlar de L'inevitable home blanc de London, i de com, malgrat que l'autor era un supremacista blanc sense disfressa, havia gaudit amb la lectura. I un dia que vam trobar-nos amb ell i la Laia, me'l va regalar (i així segur que el llegiria 😜). 

Finalment, aquest mes de setembre l'he llegit i comentat amb la Gina (com ja vam fer fa uns mesos amb El llano en llamas de Rulfo). 

"Aquell home no coneixia el fred. Probablement, totes les generacions dels seus ancestres havien ignorat el fred, el fred real, el fred de cent set graus per sota del punt de congelació. Però el cos sí que el coneixia; tots els seus ancestres el coneixien, i ell n'havia heretat el coneixement. Sabia que no era pas bo caminar a camp obert amb un fred tan espantós."

L'inevitable home blanc és una antologia de contes seleccionats per Jaume Creus. Al recull hi trobem 10 relats que conformen una barreja molt interessant de temes i ubicacions. London va tenir una vida molt intensa, va fer tot tipus de feines i ben diferents i va viatjar moltíssim; i de tota aquesta experiència en van sortir un munt de relats.

Si hi ha una cosa en què London i excel·leix és en les ambientacions. Les descripcions, sense fer-se feixugues, et transporten allà on vol: al Canadà amb un fred que traspassa les pàgines i et congela els peus, en una taverna en què gairebé t'arriba l'olor d'alcohol, a Hawaii amb l'oceà ben present, en un vaixell o en un futur alternatiu. En algunes de les històries la tensió va en augment de manera progressiva i London en controla el ritme de manera magistral, en d’altres alguns personatges i animals et desperten un sentiment de tendresa i pena, però també n’hi ha alguns que fan esbossar un somriure.

Tractat de diferents maneres, London aborda el conflicte de l'home amb la natura, una natura imparable i salvatge. Una altra qüestió recurrent en tots els relats és la supremacia de l'home blanc, ja sigui per raça, sexe o estatus. L'home blanc contra altres races i contra salvatges, l'home blanc per sobre de la dona, l'home lliure contra els esclaus. En tot plegat s'hi intueix una preocupació per la condició humana i per tot allò que el pot portar a la perdició i extinció. 

D'alguna manera algunes de les històries es poden aparellar i funcionen com a dues cares d'una moneda. "Encendre un foc" i "Llei de vida" comparteixen un escenari gèlid i remot, la solitud de l'home davant la vastitud de la natura i el foc com a símbol de la vida i, en la seva absència, de la mort. "Avergonyit" i "L'inevitable home blanc" són dues històries de violència i massacre, que mostren la victòria de la raça blanca, ja sigui moral o física. "Koolau el Leprós" i "Mauki" aborden de nou el xoc entre blancs i altres races, en aquest cas de les illes del Pacífic, mostrant la perseverança i resiliència dels no blancs, i amb dos finals oposats: una victòria i una derrota. "Un fragment curiós" i "Una invasió sense precedents" són dos relats especulatius que proposen una història alternativa. Aquí és on es veu més clarament el temor que l'home blanc perdi la seva hegemonia davant d'esclaus o dels xinesos. Aquests dos són els que m'han agradat menys, tot i que no ha deixar de sorprendre'm la capacitat narrativa i els recursos literaris de London. Hi ha un parell de relats, "A la salut de l'home del camí" i "A l'estora de makaloa" que no tenen (per mi) una parella tan evident. Són dues històries molt cinematogràfiques i, de nou, amb una ambientació excel·lent.

He gaudit molt de les històries de London, dels seus paisatges i les seves reflexions. Compartir la lectura ha estat, un cop més, un encert, ja que hem pogut aprofundir una mica més en cada història, en alguns símbols que es repetien i intercanviar opinions. Hi ha molts detalls i si us interessa i rasqueu, hi trobareu matisos i moltes capes. 

No conec massa l'obra de London, però crec que L'inevitable home blanc pot ser una bona porta d'entrada a l'autor, ja que us durà a fer un tomb per diversos continents i diverses etapes de l'autor. Si el llegiu, feu-ho amb la ment oberta i deixeu-vos portar per sentir el fred, l'olor de mar o el vent entre les fulles. 

Moltes gràcies, Sergi, per la recomanació!

 "Una certa por de morir, ombriva i opressiva, s'emparà d'ell. La por es va fer de seguida abassegadora quan va comprendre que ja no es tractava senzillament de la congelació dels dits de les mans i els peus, ni de perdre mans i peus sencers, sinó que era qüestió de vida o mort, i amb les oportunitats en contra."

Coneixem una mica més l'autor?

Jack London (1876-1916) va ser un dels autors més influents de la literatura americana i un dels millors contistes. La seva obra realista explora l'enfrontament entre l'ésser humà i la seva supervivència. Es va autoeducar llegint llibres a la biblioteca i durant la seva joventut va viatjar molt i va treballar de moltes feines (mariner, escombriaire, buscador d’or, articulista…). La seva etapa productiva és breu però prolífica. Va morir als 40 anys d’una sobredosi de morfina (no se sap si deliberada o accidental), però deixà un llegat de més de cinquanta obres entre novel·les, relats… Destaca La crida del bosc (1903) o Ullal blanc (1906).

Txell.Cat

Un viejo que leía novelas de amor - Luis Sepúlveda

Títol: Un viejo que leía novelas de amor
Autor: Luis Sepúlveda
Llengua original: castellà
Editorial: Tusquets
Any: 1993 original

"Antonio José Bolívar Proaño sabía leer, pero no escribir. Leía lentamente, juntando las sílabas, murmurándolas a media voz como si las paladeara, y al tener dominada la palabra entera la repetía de un viaje. Luego hacía lo mismo con la frase completa, y de esa manera se apropiaba de los sentimientos e ideas plasmados en las páginas. Cuando un pasaje le agradaba especialmente lo repetía muchas veces, todas las que estimara necesarias para descubrir cuan hermoso podía ser también el lenguaje humano."

 
Ja fa gairebé un any que vaig anar a Xile per feina i de record vaig visitar una llibreria i vaig comprar dues novel·les breus de dos autors ben coneguts. Un viejo que leía novelas de amor de Luis Sepúlveda és una d'aquestes dues novel·les.
 
Tot i que l'autor és xilè, la història ens transporta a l'Amazònia equatoriana, al poble El Idilio, on viu Antonio José Bolívar. El Idilio és un poble remot, que només rep la visita d'un vaixell dues vegades l'any i que queda a tocar de la selva amazònica. Tot i no ser originari d'aquest poble, ja fa anys que hi viu i, de fet, durant uns anys el nostre protagonista també va viure amb els shuar, els indígenes, a la selva i en va aprendre els costums, però també els trucs per sobreviure-hi i estimar-la.
Rubicundo Loachamín és un dentista i amic d'Antonio José i, dues vegades a l'any, arriba al poble amb el vaixell, fa una revisió a les dentadures dels vilatans d'El Idilio, i li porta novel·les d'amor al nostre protagonista. Ja vell i vidu, li agrada viure una existència tranquil·la i solitària, i dedicar els vespres a la lectura d'històries de passió, amb una mica de tristesa i drama, però que acabin bé.
 
Malauradament la seva rutina plàcida es veu alterada per l'aparició de diversos cadàvers de nord-americans (gringos, com escriu Sepúlveda) a mans d'una tigressa furiosa per la caça dels seus cadells. L'alcalde, un personatge corrupte, detestable i molt desagradable, insisteix fins que aconsegueix que Antonio José s'uneixi a una expedició cap al cor de la selva per caçar-la, davant el temor que l'animal s'acosti al poble.
Enmig del fil temporal principal, el lector també descobreix altres moments anteriors de la vida del protagonista, la seva dona, la seva vida a la selva... I no explicaré massa més, però el final 💕…

"Antonio José Bolívar Proaño supo que no podía regresar al poblado serrano. Los pobres lo perdonan todo, menos el fracaso."

  
A través del protagonista i del seu gust per la lectura, Sepúlveda parla del poder de la literatura per evadir-nos de la realitat i fer-nos companyia. Antonio José, cansat i fastiguejat amb una societat corrupta i que no valora la natura, és refugia en les històries d'amor.
Però no només això, l'autor també aborda la destrucció de l'Amazones i de l'hàbitat natural de flora i fauna, així com les diferències entre la vida "civilitzada" dels blancs al poble i la dels indígenes a la selva, que viuen en harmonia amb la natura i la respecten.
 

"Antonio José Bolívar Proaño se quitó la dentadura postiza, la guardó envuelta en el pañuelo y, sin dejar de maldecir al gringo inaugurador de la tragedia, al alcalde, a los buscadores de oro, a todos los que emputecían la virginidad de su amazonia, cortó de un machetazo una gruesa rama, y apoyado en ella se echó a andar en pos de El Idilio, de su choza, y de sus novelas que hablaban del amor con palabras tan hermosas que a veces le hacían olvidar la barbarie humana."

M'ha agradat molt la manera d'escriure de Sepúlveda, senzilla i propera, amb tocs d'humor i ironia.
Aquesta és una història narrada en poc més de 100 pàgines que, amb la llengua i les descripcions, us transportarà a Amèrica del Sud, que us farà somriure, però que també us provocarà algun crec a dins quan llegiu els estralls que provoca l'home (blanc, la majoria de vegades) a la natura. I aleshores entendreu que Antonio José Bolívar Proaño vulgui viure en pau i a la seva, i llegir històries d'amor, però d'amor del de veritat, i potser aleshores us preguntareu quin llibre li portaríeu vosaltres.
 

"Te traje dos libros. Al viejo se le encendieron los ojos.

—¿De amor?

El dentista asintió. Antonio José Bolívar Proaño leía novelas de amor, y en cada uno de sus viajes el dentista le proveía de lectura.

—¿Son tristes? —preguntaba el viejo.

—Para llorar a mares —aseguraba el dentista.

—¿Con gentes que se aman de veras?

—Como nadie ha amado jamás.

—¿Sufren mucho?

—Casi no pude soportarlo —respondía el dentista."

 

Coneixem una mica més l'autor?
Luis Sepúlveda (Ovalle, 1949 - Oviedo, 2020) va ser un escriptor xilè de contes i novel·les. Al llarg de la seva vida va viatjar molt per tot el món, i tots aquests viatges i el que en va conèixer, ho va plasmar a la seva obra. Un viejo que leía novelas de amor (1988) ha estat traduïda a més de 30 idiomes i és l'obra que el va llançar a la fama.

 
Txell.Cat