Olvidado Rey Gudú - Ana María Matute

"

Porque nadie en el mundo, ni después del mundo ni más allá del apagado polvo del mundo, podría ya cerrar sus párpados ante el infinito asombro que produce el descubrimiento del amor."

Títol: Olvidado rey Gudú 

Autora: Ana María Matute            

Editorial: Planeta

Any: 1996

Feia molts anys que la meva mare i la meva àvia insistien que aquest llibre era meravellós, que els havia encantat i que l'havia de llegir sí o sí. No és que jo m'hi negués, simplement no trobava mai el moment perquè sempre tenia altres llibres entre les mans. Finalment, però, aquest estiu l'he agafat per retre-li homenatge a Ana María Matute, que ens va deixar aquest juny passat.

La lectura, no us enganyaré, va ser lenta i a vegades pesada. No pas pesada per la manera en què està escrit, sinó pel fet de llegir i llegir i tenir la sensació que sempre estava a la mateixa pàgina (és gruixut i les pàgines fines!).  El que sí que és cert, és que quan l'agafava i m'hi posava no podia deixar de llegir-lo.

La història està ambientada en un espai medieval amb castells, prínceps, traïcions, amor i guerra on apareix, de tant en tant, la màgia amb bruixots i ondines. I és que al cap i a la fi, no deixa de ser una història d'aventures fantàstiques per adults. Una història grisa on predomina la tendència cap a la foscor, malgrat els intents de la reina Ardid de portar-la cap als colors vius. Una història en què l'amor i l'amistat són presents amb el destí més amarg.

La llengua que utilitza Matute és increïblement polida i majestuosa, amb temps verbals que et transporten directament a l'època medieval i amb un ventall amplíssim d'adjectius i qualificadors que demostren el gran domini que tenia de la llengua. És un plaer llegir-lo perquè està ben escrit, però també perquè totes les imatges són precioses.

Una de les coses que més em va sobtar és el fet que el títol del llibre fa referència al personatge de Gudú, però que la protagonista real de la història és la seva mare, la reina Ardid, un personatge viu, intel·ligent i que es fa estimar. Al seu costat trobarem altres personatge entranyables com el Trasgo, que serà víctima dels sentiments humans, el Bruixot, que es contaminarà de la màgia, Almíbar, Dolinda, la princesa Tontina...

"Y lloró. Lloró tanto y con tal sentimento, y con tan súbito y dulce, y desconocido e inmenso amor como jamás -ni en tiempos de Volodioso ni en la Isla de Leonia- había llegado a gustar- Pues era tan vasto y singular sentimiento que, si tales cosas fueran posibles -que no lo son-, hubiera podido abarcar la corteza entera de la tierra."

"Y sentían o sabían que el mundo tal vez fue, o podía ser, o sería hermoso."

Coneixem una mica més l'autora? 

Ana Maria Matute (Barcelona 1925) és una de les escriptores en llengua castellana  més  destacada  de la postguerra. Ha estat guardonada  amb nombrosos premis al llarg de la seva vida literària, entre ells, el Premi Planeta(1954), el  Premi Nadal (1959) i elPremi Cervantes (2010). És membre de la Real Academia Española, i l’any 2009 es va convertir en la primera  dona  en deixar un exemplar a la Caja de las Letras de l’Institut Cervantes, precisament la primera edició de Olvidado rey Gudú. 

Podeu llegir una altra ressenya d'aquesta novel·la aquí.

Txell.Cat

El bon assassí - Antoon Coolen

Títol:  El bon assassí

Autor:  Antoon Coolen

Llengua original: holandès

Traductors: Marcel·la Schlomer i Ferran Canyameres

Editorial: El Club Editor

Col·lecció: El club del novel·listes

Any: 1957

Aquest estiu, he tornat a agafar un llibre d’un dels prestatges de la meva biblioteca que feia molts anys que havia llegit i recordava que m’havia agradat molt: El bon assassí, de la prestigiosa col·lecció “El club dels novel·listes” que, cap a la meitat de la dècada dels anys 50 es va  crear per promocionar sobretot escriptors catalans, sense renunciar, però a escriptors estrangers, entre ells l’holandès Antoon Coolen. Malgrat el temps transcorregut des que el vaig llegir per primera vegada, m’ha tornat a encisar perquè tot i tractar-se d’una trama molt crua, està escrita amb elegància  i senzillesa.   

El bon assassí, descriu l’ambient camperol del Brabant del Nord, sobretot la vida dels pagesos i proletaris del Peel. En aquest llibre es remouen els motius ocults del bé i del mal en les naturaleses primitives, amb el reflex de la bondat humana en personatges com l’Ermità. Aquesta bondat humana és el que constitueix el motiu principal en què es basa l’obra de l’autor.

Aquesta novel·la és escrita amb la senzillesa plena de gràcia que caracteritza tots els llibres d’aquest autor, utilitzant amb preferència la frase curta que copsa amb encert les impressions vives, directes dels seus personatges, gent amb problemes potser petits en aparença, però en el fons no gens mancats d’una autèntica projecció universal.  

El bon assassí és la revelació d’un dels millors novel·listes amb què compta la literatura holandesa.

Coneixem una mica més l'autor? Antoon Coolen va néixer a Wylre, província de Limburg, al sud d’Holanda, l’any 1897. Uns anys més tard la seva família es trasladà al Brabant septentrional, i l’any 1903 passà a Deurne, poble del  Peel on l’escriptor va rebre la seva primera ensenyança. Completà els estudis al Gimnasi Norbertí de Heeswijk.

Alternà els seus estudis treballant com a voluntari en una impremta de Helmond, i molt jove encara, es dedicà al periodisme. L’any 1933, en tornar a viure a Deurne, ingressà a la redacció de la publicació d’avantguarda De gemeenschapp, fins que van prohibir-la els alemanys en ocupar el país el 1940. 

Té una producció important de títols, molts dels quals han estat traduïts al txec, a l’alemany, al danès, al noruec, al suec, al finès, a l'hongarès, a l’anglès, al francès i al portuguès.

 Antoon Coolen  va guanyar gran fama amb llibres com El bon assassí, La torba de Peel. Molts dels seus temes s’han extret de la realitat. Va  morir el 1961 en un accident de tren. 

MAC

Los imperfeccionistas - Tom Rachman

Títol: Los imperfeccionistas

Autor: Tom Rachman

Llengua original: anglès
Traductor: Juan Quesada Navidad

Editorial: Ediciones Plata

Any: 2010

"De todos modos, no le tengo miedo a la muerte. Ni el más mínimo. Uno no puede temer lo que no puede vivir. La única muerte que vivimos es la de los demás. Es lo peor que se puede vivir. Y ya es lo bastante malo, ciertamente. [...] Lo que quiero decir, es que la muerte se suele malinterpretar. La pérdida de la propia vida no es la peor pérdida posible. Tal vez lo sea para los demás, pero no para uno mismo. Desde la perspectiva de la propia persona, lo que pasa es que las experiencias simplemente se detienen. No hay pérdida alguna, ¿sabe?"

Per què aquest llibre? Los imperfeccionistas ha estat, sense cap mena de dubte, la sorpresa d'aquest estiu (del que portem d'estiu, si més no).

El vaig descobrir a la biblioteca, a la secció de novetats, i em va cridar l'atenció pel títol: Los imperfeccionistas. Un títol ben curiós que, donada la meva condició de perfeccionista fins l'ansietat, em va animar a girar el llibre i a llegir-ne la sinopsi de la contraportada. La contraportada ens presenta l'escenari frenètic d'una redacció d'un diari amb seu a Roma però escrit en anglès que va fundar un milionari americà cinquanta anys enrere.

I què tal? La lectura és amena i planera, estructurada en capítols que són titulars de diari de les diverses seccions que componen un diari qualsevol. Darrere d'aquests titulars s'hi amaguen les històries crues i amargues dels qui les redacten, les corregeixen o porten la batuta perquè el diari no tanqui l'edició amb retard. Cada capítol és un món a part, l'univers personal d'un personatge que intenta mantenir les aparences i que mai no és com es mostra a la redacció del diari.

Totes les històries són diferents, però totes et deixen amb un mal sabor a la boca. Una de les més dures és la d'Arthur Copal, el redactor de necrològiques que l'envien de viatge a entrevistar una dona que es troba als seus últims dies i en plena entrevista rep una de les pitjors notícies que et poden comunicar. És una història colpidora i molt trista que no deixa indiferent.

Les altres històries passen per infidelitats, enganys, desesperació, humiliacions... 

Entre aquests capítols que componen el gruix de la novel·la hi ha també breus episodis que narren la història del diari des de la seva fundació i creació. 

No m'agradaria aixafar la novel·la a cap lector interessat, així que no revelaré massa coses més. Només vull dir que entre tanta amargor, també hi trobem una història d'amor que, malauradament, també és amarga.

Quin sentit té el títol? El títol és un dels elements més irònics d'aquesta novel·la de Tom Rachman. Tots els personatges lluiten per la perfecció: la perfecció en els continguts del diari, la perfecció en la llengua emprada, la perfecció en una carrera d'èxit. Malgrat tot, cap d'ells ho aconsegueix en el terreny personal. Tots s'esforcen per mantenir una façana de cara als companys de feina i fins i tot als familiars, però en el fons, tots són (i som) imperfectes i naveguen en unes vides mediocres i plenes de tristesa i amargor.

En recomano la lectura a tots aquells que tinguin ganes de llegir sobre l'absurditat de buscar la perfecció en tot, a aquells que tinguin ganes d'esbossar un somriure amarg al llarg de 350 pàgines i a aquells que encara no han trobat, aquest estiu, una lectura que els enganxés i els sorprengués.

Coneixem una mica més l'autor? Tom Rachman va néixer a Londres el 1974, però es va criar a Vancouver. Va estudiar cinema i periodisme i ha treballat de periodista en diverses publicacions. Ha viscut en molts llocs fent de corresponsal de diversos diaris i Los imperfeccionistas és la seva primera novel·la. Aquest any s'ha publicat la seva segona novel·la que encara no ha estat traduïda.

Com ja hem dit, ha passat molts anys veient els budells de molts diaris i per això considero que la seva definició de diari (que apareix al llibre) és d'allò més encertada. 

"El periódico, ese informe diario de la estupidez y la brillantez de la especie"

I és que és així, els diaris recullen què ha passat al món i deixant de banda les catàstrofes naturals que no ocupen mai tota la publicació, la resta de notícies sobre guerres, tractats, política, economia o societat són fruit de l'ésser humà i de la seva estupidesa o brillantor.

"Lo que de verdad me atemoriza es el tiempo. Ése es el verdadero demonio: nos atiza con el látigo cuando nos gustaría no hacer nada. Y así, el presente pasa junto a nosotros a toda velocidad, imposible de aprehender, y todo se vuelve de reprente pasado;un pasado que no se queda quieto, que se introduce en todas estas historias que carecen de autenticidad."

Txell.Cat

Books give you a better perspective

Aferrada a la vida - Giovanna Valls Galfetti

Títol: Aferrada a la vida

Autor: Giovanna Valls Galfetti

Editorial: RBA La Magrana

Any: 2014

“Em varen proposar d’esnifar un ratlla , com una branca  que s’estirava. Era heroïna i  jo no sabia res de res... Així vaig començar la destrucció de la meva vida.”

Aquesta és la història d’un renaixement. La batalla personal i íntima de Giovanna Valls contra l’addicció més terrible, mostrada a través de les cartes que escrivia i rebia i del seu diari durant el llarg període de recuperació que va  començar el 2004. Resultat d’una mirada dura i gens autocomplaent, Aferrada a la vida és un relat punyent, sense concessions, escrit a batzegades, amb un ritme a voltes ràpid, a voltes serè i poètic, com la vida que s’escapa, com la vida que reneix. I en cadascuna de les seves pàgines, en cadascuna de les seves pauses, en cadascuna de les seves acceleracions, podem sentir l’alè profund i veure la mirada  sempre neta i clara d’una dona  que, coneixedora dels abismes més foscos, lluita contra els seus propis dimonis, els venç i reneix per fitar la vida amb un somriure que ens convida a compartir  amb ella els fruits saborosos de la seva victòria.

Un llibre singular i emotiu, escrit des de dins i amb la força de la immediatesa, i que ens porta des de l’abisme més fosc fins a la superació definitiva. Un llibre inspirador i ple d’esperança.

Impacta veure com la droga pot acabar amb la persona, com aquesta ja no és mestressa de si mateixa, com pateix i fa patir el seu entorn, les persones que l’estimen. La Giovanna va tenir la sort de tenir uns pares que  sempre li van demostrar amor, disposats al diàleg, fent-li costat en tot moment. Una mare que va ser el seu puntal en les hores baixes i en la recuperació. Un equip de gent que van creure en ella i li van donar suport. Crec que és digna d’admiració per la seva valentia, per les seves ganes de viure i per la seva sinceritat en explicar tots els seus  sentiments i sensacions. Aquests  sentiments que afloren  en cadascuna de les cartes que ella escriu. 

Coneixem una mica més l'autora?

Neix a Paris el 1963, filla del pintor Xavier Valls i Subirà i de Lluïsa Galfetti, italiana. Amb  estudis superiors  en turisme i  idiomes, treballa molts anys com a assistent de turisme a Europ Assistent. El 1985 marxa de París  per instal·lar-se a viure a Barcelona. Després d’un llarg parèntesi entre l’exuberància de la selva amazònica i dels suaus turons del Maresme, torna per instal·lar-se definitivament a la casa familiar del barri d’Horta el 2007.

MAC

Adéu, Nadine Gordimer

Ahir va morir Nadine Gordimer, premi Nobel de l'any 1991, a l'edat de noranta anys. És per això que he decidit retre-li un petit homenatge a partir de fragments de les notícies que he llegit a El Periódico avui a l'autobús.

"És tan petita que es pot guardar a la butxaca del darrere dels pantalons, però és una gegant en tots els altres aspectes". Així va descriure el seu compatriota i Nobel de la pau Desmond Tutu la Nobel de literatura Nadine Gordimer, a qui li agradava definir-se com «una sud-africana de pell blanca» i afirmar que «el color de la pell no importa quan has d'escriure».

"Durant la lluita contra l''apartheid' hi va haver moments en què vaig arribar a sentir que no feia prou." 

Gordimer

"No vivíem la vida dels blancs. Infringíem la llei contínuament. La nostra casa estava plena de gent de tots els colors. En vam amagar molts..."

Gordimer

"Altres persones van sacrificar molt més que nosaltres. Tinc amics les famílies dels quals van quedar trencades. Gent que es va consumir a la presó. Jo crec que un verdader revolucionari deixa a un costat la seva vida, completament, i jo no ho vaig fer. Vaig acceptar les limitacions. Però crec que em vaig guanyar el dret de ser africana. I quan vam votar el 1994 tots junts, blancs i negres, ho vaig sentir com un triomf."

Gordimer

Adéu, Nadine Gordimer

Fragments extrets d'El Periódico

Dones - Isabel-Clara Simó

Títol: Dones

Autor: Isabel-Clara Simó

Editorial: Columna

Any: 1997

"- Tot va començar...
- Tot?
- Sí
- Tot? La creació del món? El Big-Bang?
- Bé, no. Vull dir això meu."

La cosina Amàlia

No sóc amant dels contes ni de les narracions breus, però de tant en tant, alguna obra així cau a les meves mans. Dones ha estat un d'aquests casos, que va arribar a les meves mans per Sant Jordi.

Es tracta d'un recull de 17 relats en què Isabel-Clara Simó retrata disset tipus de dones diferents que passen per situacions diverses. Com a tot arreu, hi ha de tot. Hi ha relats més cruels, n'hi ha de més divertits i n'hi ha que els hi falta una mica de sal.

Els que més m'han impactat són "Pardalets", "Amor de mare", "Si m'estimessis" i "La cosina Amàlia". 

“És tan reaccionari creure que les dones no estan capacitades per a determinades feines com pensar que totes són tendres, sensibles i intuïtives. Cada dona és un individu, no és l’espècie.” Amb aquestes paraules, Isabel-Clara Simó s’encara a les narracions de Dones, en què predomina la diversitat, la denúncia social i la ironia per tractar temes punyents.

"- No es veritat. Però a què treu cap dir una cosa que saps perfectament? Tu et passes la vida dient "t'estimo, t'estimo", com si dient-ho ho fessis cert. A mi ni em cal: ho sé i prou."

Si m'estimessis

Txell.Cat

L’increïble viatge del faquir que va quedar atrapat en un armari d’Ikea - Romain Puértolas

Títol: L’increïble viatge del faquir que va quedar atrapat en un armari d’Ikea

Autor: Romain Puértolas

Llengua original: francès
Traductor: Mireia Alegre

Editorial: Rosa dels vents

Any: 2013

A només 30 dies per començar un viatge important de la meva vida, llegir “L’increïble viatge del faquir que va quedar atrapat en un armari d’Ikea” em fa adonar de la gran quantitat de coses que et pot aportar un viatge.

Les expectatives són unes i sovint el viatge és ple d’imprevistos que mai més oblidaràs. Coneixes gent nova que potser et sorprèn. Coneixes llocs nous que segurament t’havies imaginat i que, sovint, no són com esperaves. Un viatge no queda tan sols amb aquells dies que tu has estat fora. Quan tornes ets una altra, has crescut interiorment, t’has enriquit i segurament tot allò que has vist, après i conegut durant el viatge, et condicionarà en el teu futur.

En Dhjamal Mekhan Dooyeghas marxa de l'Índia amb l’únic  propòsit de comprar-se un llit de claus a l’Ikea. Això però, ho ha aconseguit enganyant a tot el seu poble per tal que li financessin el viatge, i és que ja se sap que els faquirs viuen gràcies a les mentides, il·lusions i enganys.

Tot i tenir un objectiu molt clar, a en Dhjamal se li compliquen les coses i el que havia de ser un viatge curt i ras, acaba convertint-se en un viatge ple d’aventures, de coneixences, de reflexions importants sobre si mateix i la seva vida, de qüestionar-se la felicitat i el bé. En definitiva, el seu viatge implicarà créixer com a persona.

Alhora, el faquir descobrirà que hi ha molts tipus de viatge i ell, sense adonar-se’n, es veurà involucrat i viurà en primera persona un tipus de viatge que ningú voldria viure. El viatge que emprenen moltes persones amb el clar objectiu de millorar la seva vida, emmirallats sovint per una vida utòpica venuda per aquells que d’aquestes situacions en treuen profit malèvolament.  

Romain Puértolas utilitza un faquir innocent però alhora ple de picardia, que ha viscut una infància dura i que no ha sortit mai de l'Índia, per fer una sàtira de la dura realitat de lluita que viuen molts immigrants il·legals en el camí cap a la llibertat. Tot això però, amb el toc màgic que sap donar l’escriptor a la novel·la i que és tan necessari per a la vida mateixa: una gran dosi d’humor.

Marta Català

Perfils de Nora - Margarida Aritzeta

Títols de l’obra: Perfils de Nora

Autora: Margarida Aritzeta

Editorial: Proa

Data edició: 2003

"El vi és com la vida, se li ha de donar temps però s’ha de saber consumir en la seva plenitud”, va dir Nora Dorrego. I això és el que sempre ha fet la pintora: beure a grans glops la vida, la passió i risc, deixant que el most fermenti i consumeixi els secrets més paorosos. El segle XX, ferit de guerres i exilis, ha vist com els artistes lluitaven per travessar els confins dels llenguatges de l’art. Va arribar Nora a empenyorar l’ànima al diable? No es fàcil saber-ho. Ella mateixa reconeix que la seva pintura s’alimenta de la vida dels qui l’han estimada i que mai no li ha dolgut el preu de solitud que li ha costat. Ara, al cap dels anys, passa comptes amb els records mentre assaboreix una copa de vi, i l’ombra de l’amant llueix al fons de la copa mentre n’anem desgranant els secrets.

Aquesta obra molt ben estructurada, ambiciosa i amb una narrativa extraordinària, ens transporta a la Barcelona dels any 20, a través d’Eleonora Font, des del seu naixement en el si d’una família burgesa, passant per l’exili, que l’autora escenifica esplèndidament, primer a França i posteriorment a Argentina , en companyia del seu amant, en Cortés, un músic casat i molt més gran que ella, la seva conversió en Nora Dorrego, una prestigiosa artista, les seves estades als EUA i Berlín i el seu retorn a Catalunya.

L’autora posa en joc personatges reals, fets reals posats en boca de personatges ficticis, amb tanta mestria que en fa dubtar si Nora Dorrego és un personatge fictici o si realment ha existit.

Crec que Margarida Aritzeta és una de les nostres escriptores més prestigioses.

Coneixem una mica més l'autora? Neix a Valls 1953. És escriptora i professora de Teoria de la Literatura a la Universitat Rovira i Virgili. El 1980 obté el premi Víctor Català de contes i narracions per Quan la pedra es torna fang a les mans, el 1982 guanya el Sant Joan de novel·la per Un febrer a la Pell.

Ha publicat nombroses obres, algunes de les quals adreçades al públic infantil i juvenil. El 2013 rep el Premi Barcanova de literatura infantil i juvenil amb l’obra El vol de la papallona.

Ha publicat estudis de literatura catalana i literatura comparada i ha format part del col·lectiu “Ofèlia Dracs”. 

Entre els seus darrers títols cal destacar: L’Herència de Cuba (1997), El verí (2002), i El joc intertextual (quatre itineraris per la "Sala de les nines”),2002.

MAC

Adéu, Ana María Matute

Avui no parlaré de cap llibre en concret però si d’una de les millors escriptores de la llengua castellana que acaba de morir, Ana Maria Matute.

Dies enrere feia referència a ella i a un dels seus llibres que més m’ha fascinat, Olvidado Rey Gudú, pels contrastos que en ell s’hi barrejaven i per la facilitat amb què et podia fer entrar en aquests móns d’universos imaginaris. 

Per motius de feina, vaig estar algunes vegades a prop seu i sempre li vaig veure aquell somriure amable, el posat una mica murri i a la vegada fràgil, tot i que darrere de tot això s’hi amagava una dona amb caràcter, que sabia el que volia i que compaginava la fantasia amb les vivències de la guerra que va patir. Com molt bé ha dit el poeta Antonio Colinas “era la reina de la faula, la llegenda, la fantasia i la imaginació". 

Adéu, Ana María Matute

MAC