La cosina Rachel - Daphne du Maurier

Títol: La cosina Rachel
Autora: Daphne du Maurier

Traductora: Marta Pera Cucurell
Llengua original: anglès
Editorial: Viena Edicions
Any: 1951

"El cas és que la vida s'ha de suportar, i viure-la. Però com viure-la, vet aquí el problema."

Ja se sap que les expectatives a vegades poden jugar males passades. No sé si ha estat això, aquestes ganes de llegir La cosina Rachel per totes aquelles ressenyes entusiastes que n’havia llegit, o si tampoc m’hauria entusiasmat si l’hagués llegit sense la “pressió” de les expectatives (ja m’enteneu).
L’he llegit en una lectura conjunta amb El Reducte Català, la comunitat lectora i ressenyaire en llengua catalana d’Instagram, i tot i que no se m’ha fet insofrible, tampoc m’ha encantat. Si no hagués estat una lectura conjunta i no fos perquè tenia ganes de saber què era el que havia fascinat a tants lectors, potser l’hagués deixat a mitges o l'hauria deixat reposar... Tampoc crec que el fet que l’hagués de llegir amb la pressió d’haver-lo de retornar a la biblioteca perquè algun altre usuari l’havia reservat hagi ajudat (i per cert, l’usuari en qüestió va acabar anul·lant la reserva quan ja l’havia acabat, gràcies! 😂😅).
Sigui com sigui, la Rachel i jo no ens hem acabat d’entendre.
 
La cosina Rachel és una novel·la psicològica i de suspens narrada pel jove Philip Ashley. En Philip, orfe des de ben petit, s’ha criat amb el seu cosí Ambrose, vint anys més gran i que li ha fet de pare. La seva relació és molt especial i viuen feliços i contents fent de terratinents en un casalot sense presència femenina. Tanmateix, l’Ambrose ha de viatjar a Itàlia per salut i allà coneix la cosina (llunyana i vídua) Rachel, una dona encantadora i atractiva amb qui s’acaba casant al cap de poc. Una carta de l’Ambrose alarma en Philip, que decideix marxar de seguida cap a Itàlia per retrobar-se amb ell. Malauradament, quan hi arriba ja és massa tard.

La novel·la està ben escrita i traduïda, carregada de detalls i matisos d’aquells que amb una segona lectura segur que enganxes (una segona lectura que no faré 😄). Suposo que la gràcia de la novel·la psicològica i de suspens és aquest ambient inquietant i tens, aquest veure que hi ha coses que no encaixen, aquest pensar que en qualsevol moment tot es pot tòrcer... però què voleu que us digui, a mi se m’ha fet lent i repetitiu i necessitava una mica més d’acció. Mentre llegia m’ho imaginava com una pel·lícula i tinc la sensació que com a tal m’hauria enganxat i m’hauria agradat més. Sí, tenia curiositat i notava la tensió, però no em treia el son i podia deixar de llegir perfectament.

Reconec que Du Maurier aconsegueix fer-nos ballar el cap i fer que no ens refiem ni de la Rachel ni d’en Philip. De fet, a mi cap dels dos personatges m’ha caigut bé. En Philip és misogin, prepotent i immadur, però la Rachel és manipuladora i tèrbola. L’autora se’n surt tan bé alhora de construir uns personatges carregats de clarobscurs que fa que augmenti la sensació de desconcert i d’intriga i que el lector no sàpiga per on tirar. La sensació és com la de caminar per una teranyina fina que es pot trencar en qualsevol moment.

Amb tot, he de dir que he gaudit de la lectura conjunta en si, i m’ha semblat que havíem escollit molt bé el llibre, ja que el debat ha estat molt ric i divertit. 
 
La cosina Rachel és el meu primer Du Maurier i, tot i que no descarto que pugui llegir-la de nou en un futur, ara mateix no correré a les llibreries ni biblioteques a buscar-la 🙃.

"...trobo que no hi ha res tan autodestructiu, ni cap emoció tan menyspreable, com la gelosia."

Coneixem una mica més l'autora?

Daphne du Maurier (Londres, 1907 - Cornualla, 1989) va ser filla d'una família benestant anglesa. Es va educar a casa i després en internats a París. Va començar a escriure contes el 1928, i tres anys després va publicar la seva primer novel·la, The loving spirit. Tanmateix, no va ser fins la publicació de Rebecca el 1928 que es va convertir en una de les escriptores més reconegudes del reu temps. Diverses novel·les seves han estat adaptades al cinema, com ara Rebecca, Els ocells o La cosina Rachel. El 1969 va ser nomenada Dama de l'Orde de l'Imperi Britànic.

"Vaig sentir una mena de commoció estranya al cor, com la que sents quan ets petit i de cop descobreixes la mort, o el mal, o la crueltat."

Txell.Cat

Atonement - Ian McEwan

Títol: Atonement (Expiació)
Autor: Ian McEwan
Llengua original: anglès
Editorial: Vintage
Any: 2001

"She learned a simple, obvious thing she had always known, and everyone knew: that a person is, among all else, a material thing, easily torn, not easily mended."

Aquest mes de febrer l'he començat compaginant dues lectures conjuntes de dos llibres que tenia pendents i mai no trobava el moment. En algun moment vaig pensar que llegir tantes coses diferents alhora seria massa, però ho he portat prou bé i he arribat força bé a les fites (en alguna ocasió, he fet tard, però això tampoc m'ha fet patir). Crec que no tots els llibres són adequats per llegir-los en grup i anar comentant, però els d'aquest mes eren d'allò més encertats. A banda de la novel·la que ens ocupa, que he llegit amb el club de lectura #British, he llegit Matar un rossinyol de Harper Lee amb el Club de Lectura Jaula de Grillos.

Fa poc més d'una hora que he enllestit Atonement i encara l'estic assimilant. Aquesta història m'ha deixat el cor petit, tendre i tou.

Atonement d'Ian McEwan està estructurat en quatre parts (o en tres parts i un epíleg, si ho preferiu) i totes elles són força diferents. De fet, això em va sorprendre molt i em va descol·locar, però quan acabes la lectura tot pren sentit i aleshores és quan ets conscient del tros de novel·la que acabes de llegir i saps que et farà falta temps per pair-la. 

"A story was direct and simple, allowing nothing to come between herself and her reader -no intermediaries with their private ambitions or incompetence, no pressures of time, no limits on resources. In a story you only had to wish, you only had to write it down and you could have the world; in a play you had to make do with what was available […]. A story was a form of telepathy. By means of inking symbols onto a page, she was able to send thoughts and feelings from her mind to the reader’s. It was a magical process, so commonplace that no one stopped to wonder at it."

La primera part ens situa en un dia molt calorós de l'estiu de 1935, en una casa dels Tallis, una família benestant. Briony és una adolescent de 13 anys que està començant a despertar de la infància, és molt fantasiosa, sensible i apassionada i li encanta escriure històries. Té moltes ganes que arribi el seu germà gran, Leo, i li prepara una obra de teatre per donar-li la benvinguda. A la casa també hi ha Cecilia, la germana mitjana que ha tornat de la universitat de Cambridge a passar l'estiu a casa, en Robbie, el fill de la serventa, i els cosins. Briony veu una escena de Cecilia i Robbie des de la finestra de casa que la portarà a una mal interpretació que afectarà per sempre més la vida dels tres. I així, Briony, intentarà expiar la seva culpa al llarg de tota la seva vida.

La primera part està divida en capítols i a cada capítol ens endinsem en la ment d'un personatge diferent. McEwan excel·leix en aquesta primera part, aconsegueix mantenir la intriga i el ritme, i alhora ens ofereix diverses visions com si es tractés d'un calidoscopi, sense que es faci pesat. Totes les veus estan molt ben construïdes i totes hi aporten alguna cosa nova.

La segona part és molt diferent i no m'hi esplaiaré per no fer espòilers. En aquestes pàgines la història se centra en un personatge i ens trobem en un altre escenari: estem a França durant la Segona Guerra Mundial en plena retirada. Hi ha flashbacks i records que ens permeten connectar amb la primera part de la novel·la, però és una altra història. Aquí hi va haver alguns moments que vaig pensar que se'm faria feixuga, però realment no deixava d'avançar pàgines.

Aquesta part té un estil diferent de la primera: és més descriptiva i potser menys introspectiva, però també té moments brillants. Jo us prometo que m'he sentit totalment entre les tropes que es retiraven cap a Dunquerque.

I arribem a la tercera part i McEwan ens torna a canviar l'esquema. Ara tornem a Anglaterra, a Londres i seguim en guerra, però ara la vivim des d'una altra perspectiva i des d'un altre personatge. Segueixen les descripcions que apareixen a la segona part i que submergeixen el lector totalment.

I el final. Unes últimes pàgines que d'entrada fan arrufar el nas i que et preguntes si realment fan falta, i aleshores tot s'acaba arrodonint, i McEwan et reserva una última sorpresa per trencar-te el cor en mil bocins.

"Finally he spoke the three simple words that no amount of bad art or bad faith can ever quite cheapen. She repeated them, with exactly the same slight emphasis on the second word, as though she were the one the say them first. He had no religious belief, but it was impossible not to think of an invisible presence or witness in the room, and that these words spoken aloud were like signatures on an unseen contract."

Atonement m'ha agradat moltíssim, però en sóc més conscient ara que he acabat la lectura i que me la miro sencera. Mentre anava llegint veia que estava ben escrit, que la història estava bé, però no tenia la sensació de tenir una novel·la brillant entre mans. McEwan ha escrit una novel·la amb una història commovedora i dura, i l'ha escrit amb estils diferents que demostren un domini brutal de les tècniques narratives. L'autor juga amb el lector i el fa anar per on vol, ens fa ballar el cap, ens fa estimar uns personatges que després ens fan enfadar, i ens fa odiar-ne uns altres que després ens desperten  una profunda compassió. Em trec el barret, senyor.

Finalment, apuntar que l'he llegit en anglès. El lèxic és molt ric i les imatges poètiques són molt freqüents, així que si no esteu avesats a llegir en anglès, no us recomano que el llegiu en aquesta llengua. A mi m'ha exigit un punt més de concentració que altres lectures en anglès; suposo que també hi fa l'estil de deixar fluir els pensaments dels personatges.

En qualsevol cas, en anglès, en català o en castellà, us en recomano moltíssim la lectura. Doneu-li una oportunitat i sigueu pacients perquè us sorprendrà.

Ara tinc moltes ganes de veure'n la pel·lícula, que no l'he vist 😊 (òbviament, perquè si no segurament no m'hauria sorprès tant). Si heu vist la pel·lícula, podeu llegir el llibre igualment només per gaudir de com està escrit.

"Perhaps she was not as weak as she always assumed; finally, you had to measure yourself by other people - there really was nothing else. Every now and then, quite unintentionally, someone taught you something about yourself."

Coneixem una mica més l'autor? Ian McEwan (1948) és un escriptor i guionista anglès, considerat un dels millors 50 escriptors britànics de l'actualitat per la seva vasta producció literària. Als seus inicis va començar escrivint novel·la gòtica, fet que li va donar el sobrenom de "Ian Macabre". L'any 1997 va publicar Enduring Love, que va ser portada al cinema amb el mateix títol. Atonement (2001) és la seva novel·la de més èxit, gràcies també a la versió cinematogràfica que se'n va fer i que va ser guardonada amb un Òscar.

"These were everyday sounds magnified by darkness. And darkness was nothing - it was not a substance, it was not a presence, it was no more than an absence of light."

Txell.Cat

Matar un rossinyol - Harper Lee

Títol: Matar un rossinyol 
Autora: Harper Lee
Llengua original: anglès
Editorial: Edicions 62
Any: 1960

"A mi em sembla que només hi ha una mena de persones: les persones.

[...]

Però si només hi ha una mena de persones, com és que no s'avenen? Si totes les persones són iguals, com és que es tenen tanta tírria?"

Matar un rossinyol de Harper Lee és la segona lectura conjunta a què he participat aquest mes de febrer, combinant-la amb Atonement d’Ian McEwan.

Guanyadora del Premi Pulitzer, la novel·la s’ha convertit en un clàssic modern que aborda els prejudicis, el racisme arrelat al sud dels Estats Units els anys 30 i la coexistència del bé i el mal des dels ulls de l’Scout, una nena de 7 anys.

L’Atticus Finch, un advocat vidu i potser l’home més honest i bo del món, viu amb els seus fills Scout i Jem a Maycomb, Alabama. L’Scout i en Jem creixen en una llar on no hi falten els jocs i la imaginació, però tampoc la lectura i les reflexions sobre els casos de l’Atticus, la justícia i la injustícia. Malauradament, quan l’Atticus agafa la defensa d’en Tom Robinson, un noi negre acusat d’haver violat una noia blanca, les enraonies del poble, els prejudicis i el racisme inherent a la societat aclaparen i envolten els Finch. L’Atticus, per sort, té clar quins valors vol inculcar als seus fills: el respecte i la tolerància per als altres, la valentia, la perseverança...

"Plorar per com ens tractem com gossos els uns als altres sense adornar-nos-en. Plorar per com els blancs tractem com gossos la gent de color sense adonar-nos que són persones com nosaltres."

No en sabia massa cosa, però em sonava que aquesta novel·la parlava d'un advocat blanc que defensava un noi negre. Una de les sorpreses que m’he endut durant la lectura és que Matar un rossinyol és molt més que això i, de fet la novel·la està estructurada en dues parts i no és fins a la segona que el procés contra Tom Robinson i les seves conseqüències agafa el protagonisme. La primera ens situa al poble, ens presenta els veïns i les seves dinàmiques, les rutines de la família Finch, els jocs dels infants i s’intueix el cas.

He vist diverses pel·lícules de judicis, però mai no havia llegit un llibre “de judicis” i he de dir que m’ha agradat molt com es narra aquesta part: el ritme no decau, no es fa gens pesat i t’endinses de ple a la sala del Tribunal, entre el jutge, els testimonis i el jurat.

"Volia que veiessis què és ser valent de veritat, perquè no t'imaginis que una persona valenta és algú amb una escopeta a la mà. Ser valent és no rendir-se tot i saber que no hi ha res a fer. No te'n surts quasi mai, però hi ha vegades que sí."

Parlem una mica del títol? Els rossinyols són uns ocells bonics que destaquen pel seu cant, així que a l’obra encarnen la innocència i la bondat. Al llarg de la novel·la hi ha diversos personatges que traspuen innocència i bondat i que, a poc a poc, hauran d’enfrontar-se a la desagradable realitat que ve carregada de malícia. En Tom Robinson, en Boo Radley, l’Atticus, en Jem i l’Scout en són alguns exemples. En el cas d’en Jem, se li suma el pas de la infància a l’adolescència, així que us podeu imaginar que el desengany encara serà més fort.

Tota la família Finch entra a formar part dels millors personatges de la literatura, però l’Atticus especialment. És un personatge noble i bo com n’hi ha pocs. Tant de bo n’hi hagués més.

Matar un rossinyol és una lectura molt àgil i fluida, amb una prosa senzilla però molt tendra (hi fa que t’ho expliqui tot l’Scout). Teòricament estem lluny de l’escenari on se situa la història, però malauradament encara hi ha moltes coses i actituds que ressonen. Per mi aquest és un llibre d’aquells que hauria de llegir tothom i no cal fer-ho a l’edat adulta; els adolescents també el poden llegir perfectament. Segurament, si tothom llegís Matar un rossinyol de Harper Lee viuríem en una societat més tolerant i amb més bondat.

"Fins que no vaig tenir por de perdre-ho, llegir no va ser una passió, de la mateixa manera que tampoc ho és respirar."

Coneixem una mica més l'autora?

Harper Lee (1926 - 2016) va ser una escriptora nord-americana. Va guanyar el Premi Pulitzer el 1961 amb Matar un rossinyol, que es podria considerar la seva única obra. La novel·la va tenir tant d'èxit que s'ha traduït a molts idiomes i se'n va fer una adaptació cinematogràfica molt reeixida que li va valer l'Òscar a Gregory Peck. Cinquanta-cinc anys després de la publicació de Matar un rossinyol es va publicar Vés, aposta un sentinella. Tot i que inicialment es va considerar una preqüela, realment es tracta d'una versió preliminar de la mateixa novel·la i la seva publicació va estar carregada de controvèrsia. 

"Hi ha gent que està tan ocupada pensant sempre en l'altre món que no ha après a viure en aquest; només cal donar un cop d'ull al carrer per veure-ho."

Txell.Cat

The murder of Roger Ackroyd - Agatha Christie

Títol: The murder of Roger Ackroyd (L'assassinat d'en Roger Acrkoyd)

Autora: Agatha Christie

Llengua original: anglès

Editorial: Harper Collins

Any: 1926 

"It is odd, when you have a secret belief of your own which you do not wish to acknowledge, the voicing of it by someone else will rouse you to a fury of denial."

Les ressenyes més difícils per mi sempre són les de les novel·les de detectius i potser per això són les que em queden més breus :)

Llegir Agatha Christie em recorda a la meva àvia, i als estius que passàvem tots els cosins amb ella. No sé si la imatge que tinc és real o me l'he construït jo, però veig la meva àvia asseguda al porxo amb un llibre entre mans, com sempre. Recordo que un any me'n va deixar un de l'Agatha Christie (un llibre de grans!, però que m'enganxaria molt). No sé si els té tots, però en té moltíssims i al llarg dels anys en vaig llegir alguns (tot i que com que tinc memòria de peix els puc tornar a llegir sense cap mena de problema). 

Bé, anem al llibre que ens ocupa: The murder of Roger Acrkoyd, traduït al català com L'assassinat d'en Roger Acrkoyd (La Magrana, 2011). 

Aquest és un nou cas del detectiu belga Hercule Poirot que, mentre intenta passar la jubilació d'incògnit cultivant carbassons verds, es troba enredat en la resolució d'un cas d'assassinat, el d'en Roger Ackroyd. El poble de King's Abbot es desperta un matí amb el descobriment de la mort de Mrs Ferrars, i tot apunta que ha estat un suïcidi. Però per què s'ha suïcidat? Darrerament estava molt inquieta i nerviosa, i just abans d'acabar amb la seva vida va mig explicar al seu promès, Roger Ackroyd, què l'inquietava. Ackroyd sabia massa coses i algú no volia que tot allò es fes públic. 

Un cas d'aquells en què hi ha més d'un sospitós, més d'un que es beneficiaria de la mort del ric fabricant Ackroyd i algunes pistes que deixen el lector ben intrigat. El Dr. Sheppard és l'encarregat d'explicar-nos el curs de la investigació i de fer d'ajudant del famós detectiu belga.

Com sempre, Poirot desplega les seves dots d'investigació i, com diu ell, fent ús de la matèria gris del cervell i amb el seu humor característic, aconsegueix desemmascarar l'assassí. 

El gir final és magnífic i per això alguns el consideren el millor llibre de Christie, el més brillant (tot i que en el seu moment li va valer moltes crítiques!).

Bé, sens dubte seguiré llegint i rellegint Agatha Christie, la reina del crim. Les seves novel·les sempre m'atrapen, em distreuen i m'ho fan passar bé. Són també una molt bona opció per aquells períodes poc lectors, en què necessitem alguna cosa que ens enganxi.

Altres obres de la mateixa autora

Curiosament en aquest blog de moment només tinc una altra ressenya d'Agatha Christie, a veure si en els propers anys la llista va creixent...

• Assassinat a l'Orient Express

Coneixem una mica més l'autora?

Agatha Christie (1890 - 1976) és l'escriptora de novel·la detectivesca més coneguda del món i l'autora més venuda de qualsevol gènere, exceptuant William Shakespeare. S'han venut uns dos mil milions d'exemplars de les seves obres en anglès i mil milions més en altres llengües. Christie s'ha traduït a més de tres-centes llengües.

Christie va publicar més de vuitanta novel·les i obres de teatre, entre les quals destaquen títols com ara L'assassinat de Roger Ackroyd (1926), Deu negrets (1939) o Mort al Nil (1937).

Hercule Poirot i Miss Marple són els dos detectius principals que protagonitzen la majoria de les seves obres.

Algunes de les seves novel·les s'han adaptat al cinema, com ara Assasinat a l'Orient Express o Mort al Nil.

Txell.Cat

Casa aliena - Silvio D'Arzo

Títol: Casa aliena

Autor: Silvio D'Arzo

Llengua original: italià

Traductora: Meritxell Cucurella-Jorba

Any: 1953 (original); 2021 (traducció)

Editorial: Viena Edicions. 

"Va passar un minut; i després un altre. I la lluna també semblava que guaités. En el silenci se sentia el soroll de l'aigua i el crepitar d'una branca seca, i tots aquells sorollets infinits que ningú no sap mai què són i que sembla que pugin ben bé del cor de la nit i del cor dels turons."

Casa aliena de Silvio D’Arzo és d’aquelles novel·les breus que deixen petja i que, un cop has llegit l’última frase, tanques el llibre sabent que els personatges es quedaran amb tu una temporada.

Als Apenins, entre les muntanyes, hi ha un poble remot i aïllat de quatre cases, on bàsicament hi viu gent gran. Gent gran que viu i després es mor, com ens explica el narrador, el mossèn del poble, d’uns 60 anys. Un dia apareix la vella Zelinda, una dona gran que viu sola, allunyada dels altres i que no es relaciona amb ningú del poble. Silenciosa i discreta, es dedica a fer de bugadera. El mossèn sent curiositat i té l’esperança que un dia se li acostarà com fan tots els altres habitants i que podrà conèixer-la i saber què la fa viure aïllada. Tanmateix, Zelinda s’hi resisteix i, finalment, el dia que baixa al poble, després de dubtar molt, planteja una pregunta al mossèn que el deixa ben descol·locat. De debò que això és el que la turmenta?

"Ella es va quedar esperant i no va dir res. No és que es mostrés hostil, no és això: és només que ja tornava a tancar-se com l'eriçó."

A partir d’aquell moment el narrador queda atrapat pel desig de saber, perquè ha tingut la sensació de tenir-ho a tocar i necessita saber-ho. No vull aixafar-vos la lectura, que és una delícia, però bàsicament al llarg de les pàgines d’aquesta història, el mossèn va traslladant al lector el seu neguit creixent, la seva set de saber el que no sap. D’Arzo (i Cucurella-Jorba, amb la seva traducció tan bonica) aconsegueix mantenir la intriga, tot i que no hi ha fets extraordinaris.

Amb una prosa delicada i sensible, Silvio D’Arzo va escriure una història commovedora i trista, en què fins i tot la natura és blava; un drama que reflexiona sobre la vida, la mort i la soledat d’una manera molt bonica i amb unes imatges precioses de la natura, la nit i el fred (gairebé podries subratllar tot el llibre). A Casa aliena hi ha converses de paraules i converses de silencis i de gestos. Hi ha els secrets que no podem ni volem explicar a ningú, ni tan sols a nosaltres mateixos; aquells que només pensar-los ja couen.  

"Dels cims de les muntanyes i dels prats baixava el blau de la nit. No hi havia companyia més mísera que la d'aquella hora. En moments així ens assalten certs pensaments, i els records ens entren al cos."

"Havia sortit la lluna, però feia tan fred que fins i tot ella semblava que tingués calfreds. L'aire del voltant era blau, i eren blaus els senders i l'herba dels prats i els xaragalls i l'espessor del bosc."

Al postfaci la traductora diu que és “una novel·la que retrata un dels extrems de la solitud humana, existencial i verbal”, i trobo que la síntesi és perfecta de Casa aliena.

Mentre llegia la història del mossèn i la Zelinda m’ha vingut al cap la història de la Baba Dúnia de L’últim amor de Baba Dúnia: vellesa, indrets remots i empènyer la vida en els últims anys. La Zelinda Icci ara té un racó al meu cor al costat de la Baba Dúnia perquè es puguin abraçar ben fort, a veure si la Baba pot alleugerir el patiment silenciós de la Zelinda.

"Ara tot s'havia acabat. Havia passat alguna cosa, temps enrere, i ara tot s'havia acabat. Però, tanmateix, jo no sentia ni dolor, ni remordiments, ni melangia, ni res per l'estil. Només sentia un buit immens dins meu, com si ara ja no em pogués passar res més. Res més fins a la fi dels segles."

"La nit encara no havia caigut del tot. Esquelles de bens i cabres se sentien de tant en tant aquí i allà, una mica abans del prat de les pastures. Ben bé l'hora, entengueu-me, que la tristesa de viure sembla que ens assalti de la mà de la fosca i no sabríem qui culpabilitzar: mala hora."

Coneixem una mica més l'autor?
Silvio D'Arzo (Reggio de l'Emília, 1920 - 1952) és el pseudònim d'Ezio Comparoni. De ben jove es va interessar per la literatura, especialment pre Stevenson, Conrad i Kipling. El 1941 es va llicenciar en Lletres per la Universitat de Bolonya. Amb l'esclat de la guerra el van cridar a files, va ser capturat pels alemanys i es va escapar saltant d'un tren que anava a un camp de concentració. Va morir a causa d'una malaltia fulminant quan només tenia 32 anys, sense poder veure la seva obra mestra, Casa aliena, publicada.

Txell.Cat

El ball - Irène Némirovsky

Títol: El ball

Autora: Irène Némirovsky

Llengua original: francès

Traductor: Xavier Pàmies

Any: 1930 (original); 2019 (traducció)

Editorial: Viena Edicions. Col·lecció Petits Plaers

"Tots són uns miserables egoistes hipòcrites, tots... Tant se'ls en donava que s'ofegués, tota sola, a les fosques, a força de plorar, que se sentís sola i desgraciada com un gos perdut...

Ningú l'estimava, ni una sola persona al món..."

Avui he llegit El ball d'Irène Némirovsky, un petit plaer que em van regalar pel meu aniversari i que he llegit d'una tirada. De tots els petits plaers que he llegit i tot i ser molt diferents, aquest rivalitza amb El viatge per ser el que més m’ha agradat. Tots els que havia llegit fins ara tenien un to trist i melancòlic que ho impregnava tot. El ball, però, és una altra història. Aquesta novel·leta m’ha fet riure i m’ha fet sentir-me trapella i aliada de la jove Antoinette, i m’ha tret el record dels dos pàmfils que protagonitzen El blat tendre (que els aniria molt bé conèixer l’Antoinette).

A principis del segle XX, una família de nous rics s’instal·la a París i, per donar-se a conèixer entre la crème de la crème de la societat parisenca decideixen organitzar un gran ball on no hi faltarà de res: música en directe, menjar selecte, còctels... Qui sí que hi faltarà, és la seva filla, la jove Antoinette de 14 anys, a qui li és vetada l’assistència al ball de casa seva (i relegada a dormir al traster).

En menys d’un centenar de pàgines, Némirovsky retrata uns personatges que representen la hipocresia i la vanitat de la societat francesa de principis del segle XX. La senyora Kampf és realment insuportable i està obsessionada amb les aparences i el què diran, fins al punt de tenir unes converses amb el seu marit d’allò més absurdes sobre com dirigir-se als convidats o com s’han de comportar per fer notar el seu alt nivell. L’escena de les invitacions, en què van criticant a tothom qui van convidant i decidint convidats estratègicament, és molt graciosa.

L’Antoinette és una adolescent somiadora i intel·ligent que no s’acaba d’entendre amb la mare (amb el pare ja ni ho provem perquè és una soca). A la senyora Kampf li molesta la seva filla i gairebé sembla que la detesti; la tracta amb fredor i duresa, i li retreu les oportunitats que ella no va tenir. Tot això no passa per alt a l’Antoinette, que calla i assenteix, i va empassant i empassant com fan molts adolescents. I es veu sola i se sent sola i transparent, i està en aquell punt que els adults la veuen petita, però ella es veu gran i té ganes de viure. I ja se sap que tant empassar no pot ser bo, i al final esclata.

I què voleu que us digui, a mi m’agrada l’Antoinette perquè té sang a les venes i perquè té uns pares detestables. I a l’Antoinette li faria una abraçada somrient i li picaria l’ullet.

Aquest és potser el petit plaer menys líric i amb més acció que he llegit.  Némirovsky aconsegueix situar-nos perfectament en l’època i presentar-nos uns personatges amb els detalls justos i necessaris per tenir una imatge completa, però sense llargues descripcions. És una lectura que té ritme i que, malgrat puguis preveure que alguna cosa no anirà bé, enganxa de valent. Una crítica àcida i, en ocasions, portada a l’absurd, del postureig de l’època (que bé es podria adaptar una mica i serviria pel d’avui 😂).

"Hi havia moments que odiava tant les persones grans que li venien ganes de matar-les, de desfigurar-les, o bé de cridar "M'emprenyes" picant de peus, però els seus pares sempre li havien fet por."

Coneixem una mica més l'autora?

Irène Némirovsky (Kíev, 1903 - Camp d'Auschwitz, 1942) va ser una escriptora ucraïnesa en llengua francesa. Filla d'una família jueva que fugia de la Revolució bolxevic, va arribar a França quan encara era molt jove. Amb David Golder (1929) i El ball (1930) va obtenir molt ressò en el món literari. Tanmateix, això no la va salvar de l'antisemitisme i li van prohibir publicar i va ser perseguida. Va ser arrestada i deportada a Auschwitz, on va morir de tifus.

Txell.Cat

La plaça del Diamant - Mercè Rodoreda

Títol: La plaça del Diamant
Autora: Mercè Rodoreda

Llengua original: català

Any: 1962

Editorial: Club Editor

"Vaig abaixar el cap perquè no sabia què fer ni què dir, i vaig pensar que havia d'apilotar la tristesa i fer-la petita de pressa, que no em volti, que no estigui ni un minut escampada per les venes i al voltant. Fer-ne una pilota, una bala, un perdigó. Empassar-la."

He llegit poca cosa de Rodoreda i, de fet, La plaça del Diamant és la seva tercera obra que llegeixo. A l'institut em va tocar llegir "Mirall trencat" i em va encantar, i fa uns anys vaig llegir "Jardí vora el mar" i també em va encantar. Quan vaig saber que els tocava aquesta lectura als alumnes d'en Dídac, vaig decidir que jo també la llegiria amb ells, a casa, però gaudint de l'acompanyament d'un professor de literatura, que per mi sempre fan que la lectura sigui més especial. La veritat és que m’ha agradat anar-la llegint i comentant-ne els símbols, el lirisme, aquest detall i aquell altre... així que no descarto aprofitar les lectures prescriptives de Batxillerat per anar ampliant la meva base de literatura catalana 😊

La plaça del Diamant, que originalment s’intitulava Colometa, narra el procés vital de la Natàlia, des que és jove i coneix en Quimet fins a la maduresa, passant per la Guerra Civil i la postguerra. Al llarg d’aquest procés, la nostra protagonista es perd: perd la seva identitat quan en Quimet, que es convertirà en el seu marit, decideix que a partir d’aleshores serà la Colometa, i perd el sentit de la vida. La Colometa va empenyent els anys i la vida per inèrcia, sense acabar d’entendre qui és, què vol i per què fa el que fa. També hi influeix que tingui un marit que és un penques i un manipulador, tot sigui dit... En qualsevol cas, més enllà de la grisor de la època de guerra i postguerra, la vida de la Colometa es va enfosquint i ella està tan anul·lada, que no és conscient de les segones oportunitats que la vida brinda. I quin final... Rodoreda deia que amb La plaça del Diamant havia escrit una història d’amor i tendresa. I, amigues i amics, així és. Un final per arrencar-nos un somriure, per creure en el perdó i la reconciliació, per creure que, malgrat tot, la felicitat és possible.

"Ella em va animar, em va dir que no m'amoïnés perquè el món aniria millor i que tothom podria ser feliç, perquè a la terra hi havíem vingut per ser-hi feliços i no per patir sense parar."

Tot això ens ho explica la mateixa Natàlia (ho sento, em resisteixo a dir-li Colometa) en un monòleg molt ben aconseguit, que trasllada el parlar col·loquial i innocent d’una noia sense massa nivell d’estudis. El lirisme de Rodoreda és pertot, i quina bellesa i quin plaer llegir-la!

No entraré en el detall dels símbols, perquè n’hi ha molts i per això ja tenim Google, però amb una lectura mínimament atenta el lector enganxarà petits detalls (que n’hi ha un munt!) que fan que l’obra sigui brillant. Sens dubte aquesta és una novel·la que es mereix una segona i tercera lectura i que, de ben segur, a cada lectura se’n descobreixen noves capes.

Sempre que llegeixo Rodoreda em meravello de la bellesa que sabia crear amb la nostra llengua. Us podrà agradar més o menys, podreu dir que està sobrevalorada i que no n’hi ha per tant, però Rodoreda va aconseguir posar el català i Catalunya al mapa de la literatura universal i, només per això, li devem una profunda reverència i agraïment.

Amb aquesta novel·la compleixo una de les premisses del repte de lectura d’El Reducte Català, una comunitat d’Instagram que vol promoure la lectura en llengua catalana: la lectura d’una obra de Rodoreda.

"Ja sé que la joventut va esperitada i el cas és viure i viure de pressa... però la vida, perquè sigui vida, s'ha de viure a poc a poc..."

"A casa vivíem sense paraules i les coses que jo duia per dintre em feien por perquè no sabia si eren meves..."

Altres entrades de la mateixa autora

• Jardí vora el mar

Coneixem una mica més l'autora? 

Mercè Rodoreda i Gurguí (Barcelona, 1908 - Girona, 1983) és l'escriptora més llegida i més traduïda de la literatura catalana. Entre la seva obra destaca Aloma (1938), La plaça del Diamant (1962), El carrer de les Camèlies (1966) i Mirall trencat (1974).

Txell.Cat