El guardià del temps - Mitch Albom

Títol: El guardià del temps

Autor: Mitch Albom

Llengua original: anglès

Traductor: Núria Parés

Editorial: Empúries

Any: 2012

"Intenta imaginar-te una vida sense control del temps. 

Segurament no pots. Saps el mes, l'any, el dia de la setmana. Tens un rellotge a la paret o al tauler del cotxe. Tens una agenda, un calendari, una hora per sopar o per mirar una pel·lícula. 

I no obstant això, a tot el teu voltant, el control del temps s'ignora. Els ocells no arriben mai tard. Un gos no mira l'hora al rellotge. Els cérvols no s'amoïnen pel fet d'anar complint anys.

Només l'home mesura el temps. 

Només l'home fa tocar cada hora.

I, a causa d'això, només l'home pateix una por terrible que no pateix cap altra criatura.

La port que el temps s'acaba."

Vaig  descobrir Mitch Albom ja fa força temps amb Les cinc persones que trobaràs al cel i Els dimarts amb Morrie, i la seva força narrativa em va captivar. Considero que Albom és un autor injustament desconegut aquí, tot i que les seves obres ens poden aportar molt. La temàtica sempre té un caràcter espiritual i està lleugerament relacionat amb la mort i ens permet reflexionar sobre la vida. Tot això, que pot semblar un pal, ho vesteix amb la història d'uns personatges normals i, així, universalitza aquests temes.

El guardià del temps és una faula sobre el temps, sobre com l'aprofitem (o el desaprofitem) mentre som vius, sobre el valor que li hem de donar...

El vaig agafar amb ganes i convençuda que un dels meus autors preferits no em decebria, i així ha estat. La història ens presenta tres figures ben diferents: el Pare Temps que va ser castigat per haver volgut mesurar el temps, la Sarah, una adolescent que no vol més temps, i en Victor, un pacient terminal que voldria que la seva vida durés per sempre. Aquests tres personatges s'hauran de trobar per entendre que la vida té valor perquè el temps ens la limita i que, per tant, cal aprofitar cada moment.

La recomano i recomano a tothom que llegeixi altres novel·les d'aquest autor!

"Els va explicar que, quan vam començar a comptar el temps, vam perdre l'habilitat de sentir-nos satisfets.

Sempre hi havia una cerca de més minuts, més hores, d'un progrés més ràpid per aconseguir més cada dia. Va desaparèixer la simple satisfacció de viure entre les albades."


Txell.Cat

Aigua bruta - Pau Vidal

Títol: Aigua bruta

Autor: Pau Vidal

Editorial: Empúries

Any: 2006

Feia temps que Aigua bruta rondava per casa. De fet, els meus pares ja l’havien llegit, però jo tenia una llista massa llarga de llibres per llegir com per agafar-lo. Fa un parell de setmanes, però, cansada de clàssics catalans (cansada, en el sentit que volia canviar d’estil, no pas que no m’apassioni!), vaig decidir agafar alguna novel·leta més moderna. Resulta que a un Seminari de Traducció vaig tenir l’oportunitat de sentir parlar en Pau Vidal sobre la seva etapa de traductor i sobre la seva obra. He de dir que aquell era el meu primer Seminari de Traducció (feia primer de carrera) i totes les intervencions em van encantar. Així, doncs, quan vaig veure que teníem una novel·la seva i recordant que als meus pares els havia agradat, em vaig posar a llegir-la.

Reconec que el principi de la novel·la em va agradar, els capítols del mig no tant i el final em va agradar molt. Mentre la llegia, vaig passar per diversos estadis, podríem dir, mentals. D’entrada em pensava que llegia una novel·la catalana com les que havia estat estudiant per l’assignatura de Literatura Catalana. Doncs molt malament! Després, conscient que era una novel·la d’acció i intriga vaig corrugar el front i em vaig dir: “Això és poc realista!”. Finalment, però, vaig arribar a la reflexió final que em va fer gaudir del final de la novel·la. Si els autors estrangers poden fer novel·les d’acció i intriga que costen d’empassar (en el sentit de creure) i ens les empassem (en el sentit de devorar, de llegir àvidament) com si fossin xocolatines, per què diantre no haurien de poder els catalans? Feta la reflexió vaig començar a devorar la novel·la, m’hi vaig endinsar i la vaig gaudir com es mereixia.

He de dir que estic molt contenta d’haver fet aquella reflexió que potser us semblarà òbvia. Crec que si no l’hagués fet, no hauria gaudit d’aquesta novel·la com es mereixia.

Per fer-vos cinc cèntims de l’argument, us diré que el protagonista, en Miquel, és un lingüística de l’IEC que s’embolica en una història obscura i acaba fent de detectiu amateur (bastant amateur, la veritat). En Miquel de seguida comença a rebre avisos que l’ajudaran a seguir el fil de les pistes i avisos que intentaran, per mitjà de la violència, allunyar-lo del cas. Entretant, la seva cap el persegueix amb trucades perquè ha de preparar una ponència per l’IEC, contracta (no en el sentit exacte de la paraula perquè no li paga ni un cèntim) una becària jove (estudiant de filologia, tot i que per com parla juraries que estudia de tot menys filologia!) perquè l’ajudi en la feina i que l’acaba ajudant en la investigació, i viu amb la seva àvia mallorquina, que sembla distreta però que coneix tot el que en Quel es porta entre mans.

Dit tot això, espero que si mai agafeu Aigua bruta per llegir-lo, pugueu fer la mateixa reflexió per donar-li el mèrit que mereix.


Txell.Cat

Lugares que no aparecen en los mapas - Berta Noy

Títol: Lugares que no aparecen en los mapas

Autor: Berta Noy Falcó

Traductor: Olga García Arrabal

Editorial: Columna edicions

Any: 2013

Aquesta és la primera vegada que escric un comentari poc positiu sobre un llibre en aquest bloc. Lugares que no aparecen en los mapas no m'ha agradat i no el recomano. Em sap greu.

El vaig agafar a la biblioteca perquè la sinopsis de la contraportada em va semblar atractiva i sempre m'han agradat els llibres una mica dramàtics. La contraportada me'l venia com una novel·la en què la protagonista, Claudia, va recordant totes les experiències viscudes amb el seu amant, Eliott, vint anys més gran que ella, quan s'assabenta que ha mort perquè ho llegeix al diari.

El primer "error" va ser llegir-la traduïda, ja que més endavant em vaig adonar que l'original era en català. No és que no llegeixi en castellà, però sempre prefereixo llegir, si puc, les novel·les en la llengua original en què van ser escrites.

Lugares que no aparecen en los mapas podia ser una novel·la dramàtica i acaba essent una novel·la excessivament edulcorada, monòtona i pesada. A més, és totalment inversemblant i impossible de creure tot el que s'hi explica. Al llarg de tota l'obra, la protagonista explica les trobades clandestines amb el seu amant amb una llarga tirallonga de línies que expliquen sentiments massa americans per ser certs.
Finalment, l'autora sembla que tingui pressa per acabar la novel·la i en les últimes pàgines enllesteix la novel·la maldestrament. Per si fos poc, l'últim capítol acaba de rematar l'obra fent-la encara més increïble i inversemblant.

Txell.Cat

Feliç Any Nou 2014!

Que aquest 2014 ens doni temps per llegir molt!

Feliç Any Nou!

Tots els contes de Nadal - Charles Dickens

Títol: Tots els contes de Nadal

Autor: Charles Dickens

Llengua original: anglès

Traductor: Xavier Pàmies

Il·lustracions: Bernat Cormand 

Editorial: La Magrana

Any: 1843-1848

"Sempre he vist l'època de Nadal [...] com una època profitosa, una època per lliurar-se a la bondat, el perdó, la caritat i l'alegria; l'única època que sé, de tot l'any, en què sembla que els homes i les dones estiguin en disposició d'obrir-se el cor els uns als altres i a considerar la gent de condició més baixa com si fossin companys de viatge cap a la tomba i no pas un gènere diferent d'éssers que fan un altre viatge."

Cançó de Nadal

Avui és Nadal i per això parlaré d'aquest recull que conté els famosos contes de Nadal de Charles Dickens. El vaig llegir fa dos hiverns i el vaig agafar amb especial "carinyo", ja que va ser un regal d'una persona molt especial. 

El cert és que no les tenia totes quan vaig desembolicar el llibre, em va semblar que seria un clàssic massa clàssic; però no va ser així, de seguida em va atrapar i em vaig adonar que el missatge que hi ha darrere de cada conte encara és vigent.

Aquest recull és especial perquè va acompanyat d'il·lustracions de Bernat Cormand.

Tots els contes de Nadal conté els contes de "Cançó de Nadal" (en prosa), "Les campanes", "El grill de la llar", "La batalla de la vida" i "L'home maleït que va pactar amb el seu fantasma".

Dickens va publicar "Cançó de Nadal" l'hivern de 1843 i va tenir tant d'èxit que a partir d'aleshores va anar publicant històries nadalenques anualment i eren un gran esdeveniment a la Gran Bretanya de mitjan segle XIX. De fet, es considera que aquests contes van tenir una gran influència en la consolidació de la tradició nadalenca anglosaxona. 

Recomano aquest recull d'històries nadalenques a tots els amants de la literatura i del Nadal., i recomano especialment el conte "Cançó de Nadal". 

Als qui tingueu prejudicis sobre els autors clàssics us aconsello que us en desfeu! El Nadal és una molt bona època per llegir-los. Jo els vaig llegir durant les vacances de Nadal i la lectura encara va fer més especial el Nadal. 

Si no us veieu en cor de llegir-lo tot seguit (per allò que dèiem dels prejudicis vers els clàssics), podeu proposar-vos llegir-ne un cada any.

Així, doncs, aquí ho deixo.

Molt bon Nadal a tots i totes!

"És un fenomen just, equitatiu i noble que, igual que la malaltia i la pena s'encomanen, també siguin irresistiblement contagiosos el riure i el bon humor."

Cançó de Nadal

Txell.Cat

Aigua avall - Josep Maria Folch i Torres

 

Títol: Aigua avall

Autor: Josep Maria Folch i Torres

Editorial: Amsterdam Llibres

Any: 1905

"Hi ha mirades tan parladores que no deixen dubte, que no necessiten paraules."

Aigua avall narra la història d'amor impossible entre la Roseta i l'Agustí, dos obrers de Barcelona durant els conflictes de principi del segle XX. Al llarg de la novel·la els personatges evolucionen considerablement, ja que a l'inici la Rosa és un personatge decidit i rebel que fa anar els homes per on ella vol i l'Agustí és un noi poruc, innocent i que no es planteja rebel·lar-se contra el patró.

L'Agustí està molt enamorat de la Roseta i s'hi vol casar, l'ajuda amb tot el que cal i li fa costat malgrat que ella no mostra gens d'interès en ell. Al final, ella, ambiciosa com és, acaba casant-se amb un empresari ric més gran que ella. Tanmateix, amb el temps s'adona que la riquesa no la fa feliç i que enyora les seves antigues companyes de la fàbrica on treballava i la senzillesa del seu promès. Així, doncs, contracta l'Agustí perquè treballi a casa seva i li arregli uns mobles de manera que el pugui veure i no hagi de renunciar a la seva vida acomodada.

Durant tot aquest temps, però, l'Agustí ha canviat. L'Agustí està convençut que la seva promesa Rosa no el va deixar perquè no l'estimés sinó per culpa d'un ric que la va convèncer amb els diners. Així, es rebel·la contra la classe rica, assiteix a meetings i acaba una temporada a la presó. El retrobament amb Rosa, tanmateix, i tot i que es casat, li encén de nou aquella espurna d'amor que s'havia apaivagat però que mai no s'havia apagat. 

A partir d'aquí la història es complica: la dona d'Agustí cau malalta, Roseta té una criatura, el senyor Gallard (marit de la Rosa) acaba descobrint els sentiments de la seva esposa i l'acaba deixant de banda,...

Malgrat tot, la Roseta es deixa endur constantment aigua avall, es deixa arrossegar per la societat i tan rebel com es presentava al principi, acaba essent un personatge mediocre i venut.

La novel·la m'ha agradat força i m'ha enganxat bastant. He de dir que no podia suportar el personatge de la Rosa i que sentia compassió per l'Agustí i l'Isabel, i és per això que el final em va colpir tant. Us la recomano!

Coneixem una mica més l'autor? Folch i Torres (1880-1950) va néixer en el si d'una família benestant de Barcelona. Gran part de la seva producció literària va destinada a joves i infants i podem destacar Aventures extraordinàries d'en Massagran (1910). També va escriure llibres destinats a dones a la "Biblioteca Gentil" una col·lecció de novel·la rosa juvenil, on la seva producció va ser molt vasta. 
En el camp del teatre, l'èxit aclaparador li va arribar amb la seva dedicació al teatre infantil, lligat a l'element meravellós, sobretot amb Els Pastorets (1916), l'obra més representada de la producció teatral catalana de tots els temps. 

"A on devia anar tota aquella gent apressada? Tots ho sabien on anaven...Era ella, ella sola la que no ho sabia...Ella que anava a on la duien. Qui? Ella que anava aigua avall, arrossegada, sense voluntast, obeint aquella misteriosa corrent que ella havia volgut sempre remuntar. Aigua avall! Aigua avall!.."

Txell.Cat

Laura a la ciutat dels sants - Miquel Llor

 

Títol: Laura a la ciutat dels sants

Autor: Miquel Llor

Editorial: Edicions 62

Any: 1931

"La Laura se sent les mans preses dins l’encaixada ferma i sòbria d’aquell home de posat simple, del tipus més corrent, el qual li diu amb veu clara i natural

- El meu oncle m’ha escrit tantes coses de vostè, que em sembla que la conec de temps, com a tota la família. Em refio que em deixaran venir les estones que em vagui, com abans; oi, Teresa?  

La Laura mira aquell rostre desconegut i li sembla veure la mateixa mirada de mossèn Joan Serra. I no sap comprendre per què sent ganes de plorar, com una persona sola que acaba de trobar companyia" 

La història d'aquesta novel·la és ben curiosa. Llor la va escriure el 1930 i aquell mateix any es va publicar. La novel·la es desenvolupa en un espai fictici que l'autor va anomenar Comarquinal; tanmateix, va esclatar una forta polèmica arran de la novel·la a Vic, ja que s'ha dit que Comarquinal és, en realitat, Vic. Tant és així que se'n va prohibir la venda a la capital d'Osona. 

Així, doncs, l'any 1947 es va publicar una segona edició de la novel·la on l'autor va fer diversos canvis estilístics, però també de contingut (va eliminar marques comercials i moltes referències a l'Església). El 1951 va sortir una nova edició amb més canvis i amb molts errors. Aquests errors (que són de l'alçada d'un campamar) han anat d'edició a edició i encara avui els exemplars de la novel·la que es venen tenen aquests errors: falten frases, hi ha paragràfs inserits entre fragments.. i tot plegat fa que a vegades no s'entengui què s'està llegint.

La novel·la es divideix en dues parts molt clares i en diverses seccions, i narra l'arribada de Laura en un medi tancat (Comarquinal) que no l'accepta. Laura és una noia òrfena de Barcelona que, tot i ser pobra, no sap viure en la pobresa. És una noia evasiva, que necessita fugir d'allò que no la fa feliç i que somia desperta. És per això que s'aferra a en Tomàs, el seu marit, s'hi casa i se'n va a Comarquinal amb ell sense tenir en compte que només fa tres mesos que es coneixen. Tanmateix, de seguida xocarà amb la realitat i s'adonarà que no és ben rebuda en aquella petita ciutat, que no s'estima Tomàs i que està atrapada en un matrimoni i una casa que no vol (ni la vol). 

Laura no encaixa a Comarquinal perquè és totalment contrària a la ciutat i als seus habitants; totes les seves característiques són incompatibles amb les dels comarquinalencs, que són avars, que malparlen, que són materialistes, masclistes, hipòcrates, tafaners... 

Gran part de la novel·la és una anàlisi psicològica de la protagonista, de Teresa (la cunyada) i de Pere, que a la segona part de la novel·la, formen un triangle amorós. Es podria plantejar si en comptes d'un triangle és un quadrat amorós..en el qual el quart element no seria Tomàs, el marit de Laura, sinó mossèn Joan Serra, tiet de Pere Gifreda i amic de Laura. Tanmateix, aquesta reflexió la deixarem a mans del lector..

Laura, a més, anirà encadenant diversos fracassos que la sumiran en un estat d'ànim de tristesa i feblesa. Aquest triangle amorós i l'estat de Laura faran créixer la tensió de la novel·la i en desencadenaran el final.

 

Finalment, cal fer una menció especial a la boira de Comarquinal, que va apareixent constantment al llarg de la novel·la. La boira és un element indestriable de la ciutat i la representa. A més, la boira és present en tots els fracassos de Laura i només desapareix en l'únic triomf de la protagonista, i es remarca especialment.

Laura a la ciutat dels sants em va atrapar de seguida. El personatge de Laura em tenia enganxada, volia i necessitava saber com acabaria, ja que des del principi es veia que a Comarquinal les coses no li anirien pas bé. D'alguna manera em va recordar a Rodoreda, tot i que no sabria dir per què. Pel llenguatge potser? Per aquests històries enrevessades que t'atrapen de seguida?

La recomano molt, sobretot a aquells a qui agraden les novel·les sensibles, on l'acció no és especialment important.

Coneixem una mica més l'autor? Llor era fill d'una família menestral i cultivà, bàsicament, la novel·la i el conte. La seva vida va ser molt discreta i gens pública, però hi va haver dos fets que van marcar la seva infància: la mort de la seva mare i una deformació de la columna després de patir unes febres reumàtiques.

Quan va morir la seva mare, Llor i els seus germans van quedar a càrrec del pare, que era força inestable.

Miquel Llor només va cursar estudis primaris i la seva formació com a escriptor és autodidacta.

La seva obra més important és Laura a la ciutat dels sants (1931), però també podem destacar L'endemà del dolor (1930) que rebé el Premi de l'Ajuntament de Girona.

Qui era Laura? S'ha plantejat si Llor és Laura de Laura a la ciutat dels sants, ja que tan Laura com Llor provenen de la mateixa arrel llatina de llorer (laurus), per la seva vinculació amb Vic (o Comarquinal) i per un pare tarambana. També s'ha especulat si Laura era la seva germana Esperança (a qui va dedicar la novel·la) i Miquel Llor era mossèn Joan Serra. O potser és que Llor estava enamorat del personatge de Laura, que s'associa amb la claror al llarg de la novel·la, i per això el narrador la protegeix tant?

Tanmateix, no seré jo qui farà un jidici sobre això i deixaré que sigueu vosaltres els que decidiu qui era Laura en realitat.

"La boira! Va caient, espessa, grisa, negra; abriga la plana tardoral i adormida en la nit. La boira protectora guarda la ciutat estesa al cor del Pla, mentre que els pobles de les rodalies, més elevats de nivell, veuen lluir els estels i un començ de lluna. Però la boira, amb les seves flonjors humides, preserva la ciutat d’influències estranyes, perquè vegeti entre els seus sants morts i vius; perquè dormiti recollida en ella mateixa i no se li escapin els bons ni els mals pensaments. Els campanars, malgrat l’aparent deler d’alliberar-se, regalimen oprimits dins la boira subtil com els somriures dels habitants de Comarquinal."

Txell.Cat

Homenatge a Joana Raspall

Ahir vaig conèixer la notícia de la mort de la poetessa catalana Joana Raspall, a l'edat de 100 anys, just pocs dies després que s'acabessin els actes per a celebrar el seu centenari.

Ara i aquí m'agradaria fer un breu homenatge a aquesta escriptora que potser ha passat un pèl desapercebuda i no ha rebut el reconeixement que mereixia perquè encara era viva (sovint tendim a retre homenatges a aquells qui ens han deixat, i oblidem que n'hi ha que són vius que també se'l mereixen). 

Així, doncs, us deixo amb alguns poemes de l'autora i una breu biografia.

Qui va ser Joana Raspall? Joana Raspall i Juanola va néixer l'1 de juliol del 1913 al barri de la Barceloneta. Quan tenia tres anys la família es va traslladar a viure a Sant Feliu de Llobregat, on va residir des d'aleshores. La seva activitat literària va començar als 14 anys. Les seves primeres publicacions van aparèixer en revistes locals dels anys 20 i 30. Més endavant, va estudiar a l'Escola de Bibliotecàries i va treballar a la biblioteca de Vilafranca del Penedès fins que es va acabar la Guerra Civil. Durant els anys de la guerra, va treballar per evitar que els fons de la biblioteca caiguessin en mans del bàndol nacional.

Després de la guerra, Joana Raspall va començar a treballar com a administrativa i va reprendre la seva vocació literària. Va publicar textos en català tant en espais clandestins com en d'altres de tolerats per la censura, com ara els Jocs Florals, concursos literaris i festes populars. També rebia a casa tothom que volia fer classes de català, i va començar la creació de les fitxes de mots sinònims, que anys després donarien vida als treballs 'Diccionari pràctic de Sinònims', el 'Diccionari de locucions i frases fetes', que va rebre el premi Marià Aguiló de l'IEC 1986, i el 'Diccionari d'homònims i parònims'. Joana Raspall també va participar en el primer Congrés de Cultura Catalana. Hi va presentar la ponència 'El llibre de teatre infantil' i va promoure la creació de la col·lecció de teatre infantil en català de l'editorial Edebé, amb una trilogia d'obres. Una d'elles, 'L'invent', va rebre el premi Cavall Fort 1969. El 1974, l'autora va impulsar el Premi de Poesia Martí Dot per a poetes i poetesses joves.

(per saber-ne més: http://www.joanaraspall.cat/)

Un tast de la seva poesia

L'únic estel

Veig entre núvols

un sol estel

l'únic que brilla

esclat rebel,

cant d'alegria 

dintre la nit.

Quin dolç missatge

el cel m'ha escrit! 

Haikus (forma japonesa de tres versos)

Jo caminava
creient que estava quieta
i el món corria.

                                          Sota les dures

                                          cuirasses, els cors d'home

                                          també flaquegen.

                                               

                                Ben poca cosa

                                basta a l'amor: sols creure's

                                una mirada.

Bescanviàvem
batecs, sense adonar-nos
que ens enriquíem.

                                          Si sols miràvem enlaire

                                          no veuríem

                                          florir les roses.

                                  Cada paraula

                                  és un batec de vida

                                  que vol donar-se

La vida eterna 

que sembla inexplicable

deu ser tan clara  

                                                                                               Ningú sap dir-me

                                                                                               on va la força

                                                                                               que m’abandona

Aquí us deixo una versió de Joan Dausà acompanyada de música. És realment preciós.

Joan Dausà recita Joana Raspall

Txell.Cat

La muntanya màgica - Thomas Mann

Títol: La muntanya màgica

Autor: Thomas Mann

Llengua original: alemany

Traductora: Carme Gala

Editorial: Proa

Any: 1924

Un consell i el per què d'aquest llibre. 

Per poder gaudir d’una lectura , hem d’estar receptius al seu contingut, per això cal escollir el moment adequat. Si per les raons que siguin, estem estressats, neguitosos, tristos, una mica “depres”, us recomano que escolliu  un llibre entretingut, dinàmic, etc, que no pas un llibre trist, cru, angoixant. I dic això amb coneixement de causa. Fa uns anys, jo estava ingressada a l’hospital per una malaltia greu amb un resultat incert. Estirada al llit, guarnida d’artefactes de tota mena que no hem permetien aixecar-me, passava aquelles eternes hores llegint novel·les. Feia molt de temps que tenia ganes de llegir La  muntanya màgica de Thomas Mann , una novel·la excel·lent i la més important d’aquest autor. Com que es tracta d’una obra extensa vaig pensar que era el moment de llegir-lo.. 

L’obra narra l’estada d’un dels protagonistes principals en un sanatori per a tuberculosos dels Alps suïssos, al qual arriba com a visitant per, posteriorment, passar a ser-ne pacient i estar-hi ingressat durant un temps indefinit. Allà, rodejat de malalts terminals, comença la seva fixació per la mort. Allà els malalts viuen moments d’esperança, d’eufòria, de desesper, de lluita, etc. És una novel·la que introdueix reflexions sobre temes diversos sobre la malaltia, la mort, l’estètica, etc. .

Com és evident, no era el llibre adequat en el moment en què el vaig llegir, i tot i essent  una gran obra vaig haver de fer un esforç considerable per arribar fins al final.

Coneixem una mica més l'autor? Thomas Mann va néixer a Lübeck (Alemanya) el 1875 i va morir a Zúrich el 1955. Escriptor alemany, amb nacionalitat estatunidenca, va ser guardonat amb el Premi Nobel de Literatura, l’any 1929.

Va escriure la novel·la La muntanya màgica el 1912, arran d’una visita a la seva dona al Sanatori Wald de Davos en què es trobava internada.

És autor de diverses novel·les conegudes, entre les quals, Mort a Venècia.

Amb l’arribada d’Adolf Hitler al poder l’any 1933 es va exiliar a Suïssa fins al 1938, any que es va traslladar als Estats Units d’Amèrica on va fixar la seva residència definitiva. El 1942 es va traslladar a Califòrnia , esdevenint ciutadà nord-americà el 1944.

Va rebre el Premi Goethe el 1949.

El 1952 va retornar a Europa, a prop de Zúrich on va morir. 

MAC