dilluns, 24 de març del 2014

L'arròs de la tieta Palma - Francisco Azevedo

A principis de març vam publicar un comentari d'aquest mateix llibre que havia fet la meva àvia, MAC. Avui us presento el primer comentari de la meva germana en aquest bloc, on ens parla d'aquesta mateixa obra.

Si voleu consultar l'altre comentari sobre Arroz de Palma que va escriure MAC feu clic aquí.

Títol: L'arròs de la tieta Palma
Llengua original: portuguès
Traductor: Maria Dolors Ventós
Editorial: Columna


L’inici de la lectura d’aquesta novel·la el va marcar el que la meva mare va escriure a la primera pàgina. Sant Jordi 2013 i la meva mare, com sempre, ens sorprèn regalant-nos un llibre del qual no n’has sentit a parlar mai.

La meva mare escrivia a la primera pàgina;
“[...] perquè la generositat i la senzillesa no són ni mediàtiques ni abundants. Aquest és un llibre que parla del valor de les petites coses, dels llaços que ens uneixen, de les arrels, de les baralles i reconciliacions, de l’esperança i la generositat. [...]”

Aquestes tres ratlles resumeixen molt bé el que vol transmetre Francisco Azevedo i el com revius tu la història que explica. Una història d’una família senzilla i modesta. Una història amb la qual veus com cadascú va agafant el seu camí i així va fent la seva vida. Una història que et fa veure com es poden allunyar i apropar aquests camins. Una història que et permet recordar que la vida avança i a mesura que et vas fent gran vas valorant més les petites i senzilles coses que t’envolten. Una història que et fa veure que no tot és de flors i violes, sinó que a la vida també et trobes entrebancs que vas superant i que en superar-los creixes, aprens i et donen forces per continuar vivint.

És una lectura lenta, com el tarannà brasiler de l’autor, que vas llegint poc a poc i tal i com diu la meva àvia, et fa reflexionar sobre la vida. En el meu cas, quan vaig acabar el llibre, el regust de boca que em va quedar va ser de tranquil·litat i pau, de saber valorar les petites coses, com comentava abans. Ha estat una novel·la que me l’he sentit molt propera, potser per la relació que tinc amb la meva família, que també és gran, també hi ha enganxades però també compartim molts moments junts.

Si tanco els ulls i penso en el llibre, em ve a la ment la imatge d’una casa de camp envoltada d’un bosc no massa espès que deixa que els rajos de llum s’escolin entre les fulles. És un capvespre de setembre i el sol és baix. El rajos que arriben entren per les finestres de la casa i il·luminen la sala d’estar i la cuina i deixen veure algunes partícules de pols que voleien per l’ambient. A la cuina algú prepara un arròs amb verdures i l’olor és deliciosa i et fa obrir la gana. A la casa hi regna la calma. Qui prepara l’arròs ho està fent amb molt d’amor perquè d’aquí unes horetes, el sol ja no hi serà i la calma tampoc, però al voltant d’una llarga taula s’hi reunirà una gran família que xerrarà i riurà amb un to massa elevat però acollidor. I aquells que ja no hi són, s’ho miraran amb un somriure ben gran, pensant orgullosos que ells van poder formar part d’això. 

Marta Català

diumenge, 23 de març del 2014

Sonata d'Isabel - Vicent Andrés Estellés

Vicent Andrés Estellés és un poeta que m'encanta. És senzill, directe i colpidor.
Ahir vaig anar al concert d'un cantautor valencià, Pau Alabajos, que té una cançó preciosa que parteix d'un dels versos de Sonata d'Isabel.
Us deixo aquí la lletra del poema, un enllaç a la lectura musicada del poema pel mateix Pau Alabajos i a la cançó que pren per títol un dels versos d'aquest poema.
Tal com en Pau va dir ahir, és un dels poemes d'amor en català més bonics que s'han escrit mai. Estellés el va escriure per a la seva dona, Isabel.



Sonata d'Isabel


He aixecat, mentre escrivia, el cap

i amb ulls cansats de la cal·ligrafia
he vist enllà, amunt d'una tauleta
que hi ha al racó del nostre menjador,
entre papers i llibres que m'estime,
com un ocell de ritme popular,
com un gresol, una fotografia
de fa mil anys o de fa quatre dies:
tu i jo, Isabel, feliços d'un amor,
i més enllà les Sitges del meu poble.
La veig sovint i et recorde moltíssim,
el cos esvelt, com un cànter de Nàquera
i un breu ocell de tristesa als teus ulls.
M'ha ajudat molt, de nit, mentre escrivia
entre papers i fortuïtes síl·labes.
Com qui, a la nit, intenta orientar-se
amb mans, amb ulls, jo t'evoque i et mire
aquell instant de l'any 48.
Tu vares fer que cregués altre cop
i m'has donat la teua companyia,
el teu discret silenci, el teu ajut.
Aquesta nit t'he mirat novament.
Et tinc i et veig com et veié el meu cor
el dia aquell de la fotografia.
Dorms, ara, al llit, i dormen els teus fills.
amb claredats i explosions de mar,
per un amor que se'ns enduu plegats.
En aquest gran silenci de la casa
jo et vull deixar, amant, amats per sempre,
un ram convuls de síl·labes de vidre.
Al dematí potser et floriran
entre les mans de timidesa invicta,
i volaran des d'ell brisa i colomes.
Creix el mural de calç i de coets,
Secret amor, estendard lluminós,
barres de sang sobre un blanc intocable,
aquest amor salvatge d'un país
que havem creuat, estimant-nos moltíssim,
des d'Alacant a Castelló, amb els ulls
plens d'una llum, una gota de llum.
Dic el teu nom en aquest punt mateix.
Dic Isabel i canten els canyars
i pels carrers diversos de València
passen amants que es besen a la boca,
amb molt d'amor presos per la cintura,
atarantats d'una olor de gesmils.
Dic el teu nom i amb casta reverència
el posaré en un pitxer amb aigua.
Dic Isabel i seguesc el camí.


Pau Alabajos llegeix el poema en l'espectacle Mural del País Valencià: Sonata d'Isabel - Pau Alabajos
Síl·labes de vidre - Pau Alabajos, la cançó que sorgeix d'un vers d'aquest poema.


Txell.Cat

dilluns, 3 de març del 2014

Arroz de Palma - Francisco Azevedo

Títol: Arroz de Palma
Llengua original: portuguès
Traductor: Ana Belén Costas Vila
Editorial: Círculo de lectores

[També el podeu trobar en català editat per Columna]
   

“Yo aquí en la hacienda. Yo aquí en la cocina, cuatro i poco de la madrugada. Isabel aún duerme, el sol se retrasa. Yo aquí, un viejo de ochenta y ocho años.”


El llibre comença amb aquest paràgraf que es repeteix tres o quatre vegades al llarg del llibre. La darrera inclou una paraula més que dóna sentit a la forma narrativa de la novel·la.  És un monòleg d’un home que, amb frases curtes, precises, sense més ornament que el record i  uns sentiments diversos  que li generen els fets passats i presents, amb moltes reflexions impregnades d’amor envers la família i l’arròs de la tia Palma, arròs que no es fa malbé mai i que és fruit de l’amor, repassa les alegries, decepcions i problemes familiars que es van superant al llarg de la vida.
De tots els personatges que apareixen en aquesta història, al marge d’Antonio, la tia Palma sobresurt. És d’aquelles persones que tenen una saviesa natural, que  no té res a veure amb persones molt cultes però que sap mantenir unida la família. És un personatge que m’ha fascinat.

L’estil de la narrativa és pausat, directe, ple d’enyorança i d’amor que et fa reflexionar sobre moltes coses de la vida i que et genera una sensació de tranquil·litat i de pau.   
M’ha agradat moltíssim. L'estil de la narrativa és  totalment diferent a la prosa que m'agrada llegir: frases descriptives minuciosament treballades sobre llocs i èpoques. En aquest cas, són frases curtes, directes, que et permeten  situar-te en el lloc  precis . Hi ha moltíssimes reflexions sobre l'amor, sobre el temps, sobre el que és important i el que és efímer. En resum, el recomanaria a la gent que té un sentiment  molt fort per la família .

Coneixem una mica més l'autor? Franciscà José Alonso Vellozo Azevedo ( Rio de Janeiro 1951),és dramaturg, guionista cinematogràfic, poeta, novel·lista  i ex-diplomàtic. Ha destacat per les seves obres teatrals, com : La casa de Anais Nin o Unha e carne. Com a guionista ha realitzat més de dues-centes  cinquanta produccions entre pel·lícules , curtmetratges, i documentals. Arroz de Palma, la seva primera novel·la ha quedat finalista del premi Sao Paulo de Literatura. 



"Once años de estéril matrimonio  y bastó el rico caldito de arroz de tía Palma  -arroz singular y dichoso, semilla de bienaventuranza- para que Antonio naciera.
Casi noventa años después, Antonio se dispone a ofrecernos un plato cocinado a fuego lento durante un siglo: la familia, guiso complicado que no siempre sale a gusto de todos, pero que es imprescindible saborear hasta el final."

MAC

divendres, 28 de febrer del 2014

Trilogia del Baztan

Aquesta vegada ens escriu la Laura López, la meva tieta postissa, i ens parla dels dos primers llibres de la Trilogia del Baztan.

Títol: El guardià invisible
Autor: Dolores Redondo
Editorial:  Destino
Any: 2013



Títol: El llegat dels ossos
Autor: Dolores Redondo
Editorial:  Destino
Any: 2013



Fa uns mesos vaig descobrir una nova autora, Dolores Redondo (Donostia, San Sebastian 1969) i el seu segon llibre publicat, El guardià invisible
La història personal de la inspectora Salazar es barreja amb els assassinats d’unes noies en condicions misterioses i en un entorn ple de llegendes com és la vall de Baztan, a Navarra.
El llibre atrapa des del primer moment i desperta interès tan per la trama familiar com per la policíaca ... i de vegades no saps on comença una i acaba l’altra....
Els paisatges i els pobles que descriu l’autora són l’entorn ideal per crear aquest clima obscur i de misteri, amb la sempre inquietant presència d’essers mitològics del bosc ...

Per Reis em van regalar la segona part d’aquesta trilogia del Baztan, El llegat dels ossos. La tercera entrega està prevista per Novembre. 
Seguint les etapes vitals de la inspectora Salazar, ara immersa de ple en una recent maternitat, continuen els misteris policíacs. Us imagineu una inspectora que ha de compaginar les atencions al seu nadó amb la resolució de casos francament macabres, i tot amanit amb un passat familiar fosc i desconegut?

Doncs aquí teniu les raons de perquè aquest segon llibre enganxa igual o més que el primer... Jo només us puc dir que espero impacientment la tercera part i que, si viatjo a Navarra, em desviaré fins a Elizondo, poble natal de Amaia Salazar, i observaré pels boscos per si aconsegueixo trobar-me amb el Basajaun, una mena de Yeti de la mitologia basca i aragonesa.

dimecres, 12 de febrer del 2014

La vacant imprevista - J.K. Rowling



Títol: La vacant imprevista
Autor: J.K. Rowling
Llengua original: anglès
Editorial: Empúries
Any: 2012

Aquesta entrada és diferent, perquè no només opino jo o la meva àvia -MAC- sobre aquesta obra, sinó que ho farem totes dues! I a més comptem amb un tercer comentari!! El de la meva mare. Es tracta, doncs, d'una entrada intergeneracional!

Txell.Cat
Vaig agafar La vacant imprevista amb recança l'estiu passat. Havia sentit a dir que o t'agradava molt o no t'agradava gens. 
Tot i això, de seguida em va enganxar i me'l vaig llegir en molt pocs dies. Els personatges em van atrapar i necessitava saber què els passaria. Eren personatges reals, humans, que cometien errors i tenien les seves febleses, i aquest tipus de literatura m'agrada molt.
La manera de narrar, l'estil de Rowling, també m'agrada molt perquè és senzill i planer i passa ràpid, sense ennuegar-te.

Considero que Rowling ha fet un retrat molt ben aconseguit de la versió més mesquina i egoista de l'ésser humà i crec que, per més que ens dolgui, no deixa de ser una fotografia feta amb zoom de la societat on vivim. Per això colpeix i no agrada a tothom. Perquè és crua i amarga. 


MAC
He de dir que em va costar molt decidir-me a obrir el llibre que feia mesos que tenia a casa. Em pensava que l'autora dels set llibres sobre Harry Potter, impregnats d'un món fantàstic, de bruixes i bruixots, ho tindria molt difícil per fer un llibre especialment per a adults, ja que aquests són molt més crítics que el públic juvenil. Així doncs, el vaig començar a llegir amb una certa recança però m'he endut una sorpresa. 

Crec que és una bona narradora, i la lectura de la novel·la és planera tot i que en alguns moments surten tants personatges que no saps ben bé qui és qui i et costa una mica anar-los situant.
La trama se situa en un poblet  típicament anglès amb una societat molt conservadora, on sembla que regni la pau i la tranquil·litat, però en realitat existeix una guerra oberta entre els veïns: Els rics s'enfronten amb els pobres, els adolescents amb els pares, les dones amb els marits, etc. 
La mort sobtada d'en Barry Fairbrother deixa una plaça vacant a l'ajuntament que esdevé el catalitzador de la guerra entre els habitants de Pagford. Cadascun dels personatges principals tenen els seus clars i obscurs. Els adolescents són les víctimes i, a l'hora, els botxins dels seus pares, i ho expressen amb els seus odis, menyspreus, mutilacions...
En general, es tracta d'una novel·la molt crua, molt directa.


Teresinha
La vacant imprevista és un llibre que no et deixa indiferent. Terriblement realista, cru i despietat amb els personatges, arrossega el lector per diverses històries que giren al voltant d'un personatge central, un difunt que sembla ser l'única figura honesta, el "bo de la pel·lícula", mentre els altres mostren la cara més amarga i èticament reprobable de l'ésser humà. Un món despietat disfressat d'aparent bondat, on es reflexen les debilitats i les fortaleses, i on tothom està sotmès a les seves pròpies contradiccions.
JK Rowling retrata magistralment els personatges i ens condueix per un camí vertiginós del que resulta impossible sortir-se'n, malgrat la duresa del relat.

I si voleu descobrir una nova faceta de l'autora, no us perdeu El cant del cucut, una aposta totalment diferent que s'emmarca en el terreny de la novel·la policíaca i on l'autora crea dos personatges d'aquells que esperes tornar a trobar ben aviat en un nou cas.



Coneixem una mica més l'autor? Joanne Rowling (31 de juliol 1965). És una escriptora  britànica, autora de la història màgica de Harry Potter, el nen  mag. Va néixer a Chipping Sodburry, South Gloucestershire. Els set llibres de Harry es van publicar tots entre el 1998 i el 2008. S'han venut més de 450 milions d'exemplars arreu del món, s'han traduït a més de 200 països i a 73 llengües. Ha rebut nombrosos premis al llarg de la seva carrera: El Príncep d'Astúries, el Hans Christian Andersen o el de la Legió d'Honor de França. 
És la fundadora de Lumos, una entitat que treballa per canviar les vides d'infants desfavorits.   


Altres entrades sobre el mateix autor:

diumenge, 2 de febrer del 2014

El guardià del temps - Mitch Albom


Títol: El guardià del temps
Autor: Mitch Albom
Llengua original: anglès
Traductor: Núria Parés
Editorial: Empúries
Any: 2012

"Intenta imaginar-te una vida sense control del temps. 
Segurament no pots. Saps el mes, l'any, el dia de la setmana. Tens un rellotge a la paret o al tauler del cotxe. Tens una agenda, un calendari, una hora per sopar o per mirar una pel·lícula. 
I no obstant això, a tot el teu voltant, el control del temps s'ignora. Els ocells no arriben mai tard. Un gos no mira l'hora al rellotge. Els cérvols no s'amoïnen pel fet d'anar complint anys.
Només l'home mesura el temps. 
Només l'home fa tocar cada hora.
I, a causa d'això, només l'home pateix una por terrible que no pateix cap altra criatura.
La port que el temps s'acaba."


Vaig  descobrir Mitch Albom ja fa força temps amb Les cinc persones que trobaràs al cel i Els dimarts amb Morrie, i la seva força narrativa em va captivar. Considero que Albom és un autor injustament desconegut aquí, tot i que les seves obres ens poden aportar molt. La temàtica sempre té un caràcter espiritual i està lleugerament relacionat amb la mort i ens permet reflexionar sobre la vida. Tot això, que pot semblar un pal, ho vesteix amb la història d'uns personatges normals i, així, universalitza aquests temes.

El guardià del temps és una faula sobre el temps, sobre com l'aprofitem (o el desaprofitem) mentre som vius, sobre el valor que li hem de donar...
El vaig agafar amb ganes i convençuda que un dels meus autors preferits no em decebria, i així ha estat. La història ens presenta tres figures ben diferents: el Pare Temps que va ser castigat per haver volgut mesurar el temps, la Sarah, una adolescent que no vol més temps, i en Victor, un pacient terminal que voldria que la seva vida durés per sempre. Aquests tres personatges s'hauran de trobar per entendre que la vida té valor perquè el temps ens la limita i que, per tant, cal aprofitar cada moment.

La recomano i recomano a tothom que llegeixi altres novel·les d'aquest autor!

"Els va explicar que, quan vam començar a comptar el temps, vam perdre l'habilitat de sentir-nos satisfets.
Sempre hi havia una cerca de més minuts, més hores, d'un progrés més ràpid per aconseguir més cada dia. Va desaparèixer la simple satisfacció de viure entre les albades."


Txell.Cat

dijous, 16 de gener del 2014

Aigua bruta - Pau Vidal



Títol: Aigua bruta
Autor: Pau Vidal
Editorial: Empúries
Any: 2006


Feia temps que Aigua bruta rondava per casa. De fet, els meus pares ja l’havien llegit, però jo tenia una llista massa llarga de llibres per llegir com per agafar-lo. Fa un parell de setmanes, però, cansada de clàssics catalans (cansada, en el sentit que volia canviar d’estil, no pas que no m’apassioni!), vaig decidir agafar alguna novel·leta més moderna. Resulta que a un Seminari de Traducció vaig tenir l’oportunitat de sentir parlar en Pau Vidal sobre la seva etapa de traductor i sobre la seva obra. He de dir que aquell era el meu primer Seminari de Traducció (feia primer de carrera) i totes les intervencions em van encantar. Així, doncs, quan vaig veure que teníem una novel·la seva i recordant que als meus pares els havia agradat, em vaig posar a llegir-la.

Reconec que el principi de la novel·la em va agradar, els capítols del mig no tant i el final em va agradar molt. Mentre la llegia, vaig passar per diversos estadis, podríem dir, mentals. D’entrada em pensava que llegia una novel·la catalana com les que havia estat estudiant per l’assignatura de Literatura Catalana. Doncs molt malament! Després, conscient que era una novel·la d’acció i intriga vaig corrugar el front i em vaig dir: “Això és poc realista!”. Finalment, però, vaig arribar a la reflexió final que em va fer gaudir del final de la novel·la. Si els autors estrangers poden fer novel·les d’acció i intriga que costen d’empassar (en el sentit de creure) i ens les empassem (en el sentit de devorar, de llegir àvidament) com si fossin xocolatines, per què diantre no haurien de poder els catalans? Feta la reflexió vaig començar a devorar la novel·la, m’hi vaig endinsar i la vaig gaudir com es mereixia.
He de dir que estic molt contenta d’haver fet aquella reflexió que potser us semblarà òbvia. Crec que si no l’hagués fet, no hauria gaudit d’aquesta novel·la com es mereixia.


Per fer-vos cinc cèntims de l’argument, us diré que el protagonista, en Miquel, és un lingüística de l’IEC que s’embolica en una història obscura i acaba fent de detectiu amateur (bastant amateur, la veritat). En Miquel de seguida comença a rebre avisos que l’ajudaran a seguir el fil de les pistes i avisos que intentaran, per mitjà de la violència, allunyar-lo del cas. Entretant, la seva cap el persegueix amb trucades perquè ha de preparar una ponència per l’IEC, contracta (no en el sentit exacte de la paraula perquè no li paga ni un cèntim) una becària jove (estudiant de filologia, tot i que per com parla juraries que estudia de tot menys filologia!) perquè l’ajudi en la feina i que l’acaba ajudant en la investigació, i viu amb la seva àvia mallorquina, que sembla distreta però que coneix tot el que en Quel es porta entre mans.


Dit tot això, espero que si mai agafeu Aigua bruta per llegir-lo, pugueu fer la mateixa reflexió per donar-li el mèrit que mereix.


Txell.Cat

dissabte, 4 de gener del 2014

Lugares que no aparecen en los mapas - Berta Noy



Títol: Lugares que no aparecen en los mapas
Autor: Berta Noy Falcó
Traductor: Olga García Arrabal
Editorial: Columna edicions
Any: 2013


Aquesta és la primera vegada que escric un comentari poc positiu sobre un llibre en aquest bloc. Lugares que no aparecen en los mapas no m'ha agradat i no el recomano. Em sap greu.
El vaig agafar a la biblioteca perquè la sinopsis de la contraportada em va semblar atractiva i sempre m'han agradat els llibres una mica dramàtics. La contraportada me'l venia com una novel·la en què la protagonista, Claudia, va recordant totes les experiències viscudes amb el seu amant, Eliott, vint anys més gran que ella, quan s'assabenta que ha mort perquè ho llegeix al diari.

El primer "error" va ser llegir-la traduïda, ja que més endavant em vaig adonar que l'original era en català. No és que no llegeixi en castellà, però sempre prefereixo llegir, si puc, les novel·les en la llengua original en què van ser escrites.

Lugares que no aparecen en los mapas podia ser una novel·la dramàtica i acaba essent una novel·la excessivament edulcorada, monòtona i pesada. A més, és totalment inversemblant i impossible de creure tot el que s'hi explica. Al llarg de tota l'obra, la protagonista explica les trobades clandestines amb el seu amant amb una llarga tirallonga de línies que expliquen sentiments massa americans per ser certs.
Finalment, l'autora sembla que tingui pressa per acabar la novel·la i en les últimes pàgines enllesteix la novel·la maldestrament. Per si fos poc, l'últim capítol acaba de rematar l'obra fent-la encara més increïble i inversemblant.

Txell.Cat

dimecres, 1 de gener del 2014