A principis de març vam publicar un comentari d'aquest mateix llibre que havia fet la meva àvia, MAC. Avui us presento el primer comentari de la meva germana en aquest bloc, on ens parla d'aquesta mateixa obra.Si voleu consultar l'altre comentari sobre Arroz de Palma que va escriure MAC feu clic aquí.
Títol: L'arròs de la tieta Palma
Autor: Francisco Azevedo
Llengua original: portuguès
Traductor: Maria Dolors Ventós
Editorial: Columna
L’inici de la lectura d’aquesta
novel·la el va marcar el que la meva mare va escriure a la primera pàgina. Sant
Jordi 2013 i la meva mare, com sempre, ens sorprèn regalant-nos un llibre del
qual no n’has sentit a parlar mai.
La meva mare escrivia a la primera
pàgina;
“[...] perquè la generositat i la
senzillesa no són ni mediàtiques ni abundants. Aquest és un llibre que parla
del valor de les petites coses, dels llaços que ens uneixen, de les arrels, de
les baralles i reconciliacions, de l’esperança i la generositat. [...]”
Aquestes tres ratlles resumeixen
molt bé el que vol transmetre Francisco Azevedo i el com revius tu la història
que explica. Una història d’una família senzilla i modesta. Una història amb la
qual veus com cadascú va agafant el seu camí i així va fent la seva vida. Una
història que et fa veure com es poden allunyar i apropar aquests camins. Una
història que et permet recordar que la vida avança i a mesura que et vas fent
gran vas valorant més les petites i senzilles coses que t’envolten. Una
història que et fa veure que no tot és de flors i violes, sinó que a la vida
també et trobes entrebancs que vas superant i que en superar-los creixes, aprens
i et donen forces per continuar vivint.
És una lectura lenta, com el
tarannà brasiler de l’autor, que vas llegint poc a poc i tal i com diu la meva
àvia, et fa reflexionar sobre la vida. En el meu cas, quan vaig acabar el
llibre, el regust de boca que em va quedar va ser de tranquil·litat i pau, de saber
valorar les petites coses, com comentava abans. Ha estat una novel·la que me
l’he sentit molt propera, potser per la relació que tinc amb la meva família,
que també és gran, també hi ha enganxades però també compartim molts moments
junts.
Si tanco els ulls i penso en el
llibre, em ve a la ment la imatge d’una casa de camp envoltada d’un bosc no
massa espès que deixa que els rajos de llum s’escolin entre les fulles. És un
capvespre de setembre i el sol és baix. El rajos que arriben entren per les
finestres de la casa i il·luminen la sala d’estar i la cuina i deixen veure
algunes partícules de pols que voleien per l’ambient. A la cuina algú prepara
un arròs amb verdures i l’olor és deliciosa i et fa obrir la gana. A la casa hi
regna la calma. Qui prepara l’arròs ho està fent amb molt d’amor perquè d’aquí
unes horetes, el sol ja no hi serà i la calma tampoc, però al voltant d’una
llarga taula s’hi reunirà una gran família que xerrarà i riurà amb un to massa
elevat però acollidor. I aquells que ja no hi són, s’ho miraran amb un somriure
ben gran, pensant orgullosos que ells van poder formar part d’això.
Marta Català
