Negra. La vida desconocida de Claudette Colvin - Émilie Plateau

Títol: Negra. La vida desconocida de Claudette Colvin

Autora: Émilie Plateau. Basada en la novel·la de Tania de Montaigne

Llengua original: francès

Traductora: Sara Bourehiyi

Editorial: Duomo Ediciones

Any: 2019

"Eres una mujer, por lo tanto, menos que un hombre, y eres negra, por lo tanto, menos que nada."

Negra. La vida desconocida de Claudette Colvin és una novel·la gràfica d'Émilie Plateau, basada en la novel·la Negra de Tania de Montaigne.

Amb uns dibuixos minimalistes i jugant amb una paleta de tons marrons, negres i blancs, Émilie Plateau ens presenta la vida de Claudette Colvin. La coneixeu? Però Rosa Parks sí que us sona, no? I Martin Luther King probablement encara més.

Claudette Colvin va ser una jove de 15 anys que va negar-se a cedir el seient que ocupava a l'autobús a un ciutadà blanc quan tornava d'escola. Com a conseqüència la van detenir i processar amb els càrrecs d'alteració de l'ordre públic, infracció de la llei i agressió als cossos policials. Tot això va passar 9 mesos abans que Rosa Parks fes exactament el mateix.

 

La història ens resulta extremadament familiar, però per què no la coneixem? Probablement perquè els líders del moment no van considerar que fos la figura que volien que els representés. Era massa jove i, segons diuen, no tenia el caràcter temperat de Rosa Parks. A més, es va quedar embarassada als 16 anys i això, per descomptat, calia amagar-ho. 

Colvin, Parks, però també Aurelia Browder, Susie McDonald, Mary Louise Smith i Jeanetta Reese van fer trontollar les lleis segregacionistes del sud dels Estats Units. Cinc dones amb edats compreses entre els 15 i els 77 anys. Però els líders que decidien qui sortia a la foto i qui deia què eren homes.

Tot i tractar-se d'una biografia, la lectura és amena i àgil. Plateau, a més, convida el lector a viatjar fins a Montgomery, Alabama els anys 50 i a posar-se a la pell de Claudette Colvin. Dona, negra i jove.

Us recomano la lectura per descobrir la vida d'una dona més d'aquelles que no han passat a la història, malgrat ser-ne una desencadenant.

Si voleu conèixer més sobre la vida de Claudette Colvin, us recomano l'article "Before Rosa Parks, a teenager defied segregation on an Alabama bus".

Aquesta obra ha guanyat el Premi Andersen 2020 de literatura infantil, el Premi Simone Veil que premia obres escrites per dones per donar visibilitat a altres dones, i va tenir dues nominacions als Premis Eisner (premi de la indústria del còmic dels Estats Units).

Amb aquesta lectura supero un altre dels reptes proposats per les Biblioteques de Mataró a #MataróDeLlibres2022; el repte 5, que es titula Ficció dibuixada.

Txell.Cat

Thug. L'odi que dónes - Angie Thomas

Títol: Thug. L'odi que dónes

Autora: Angie Thomas

Llengua original: anglès

Traductora: Scheherezade Surià

Editorial: Fanbooks

Any: 2017 

"I deia que Thug Life volia dir...The Hate U Give Little Infants F*** Everybody, ja saps: L'odi que dónes als nanos ens perjudica a tots. [...] El Khalil em va dir que va sobre el que la societat ens ensenya quan som joves i com això retorna més tard per fer estralls."

Thug Life - The Hate U Give Little Infants Fucks Everybody. D'això va aquesta novel·la juvenil d'Angie Thomas, de com l'odi engendra odi, de com el racisme engendra racisme, de com la violència engendra violència. 

Starr Carter és una noia de 16 anys a qui als 12 anys els seus pares ja van explicar què havia de fer si mai es trobava en un control policial: fes tot allò que et demanin, tingues les mans sempre visibles i no facis cap moviment brusc. Ella ho té molt clar, però malauradament això no salva el seu amic Khalil de morir abatut per un policia blanc, tot i anar desarmat. A partir d'aquí, l'Starr cada vegada té més dificultats per separar els dos móns on es mou: el barri marginal de Garden Heights, on viu amb la seva família i que està sota el domini de les bandes, el narcotràfic i on la violència i els assassinats són molt presents, i l'escola de Williamson, cara, elegant i situada en barri majoritàriament blanc, on ha conegut el seu nòvio Chris (blanc, per cert).

Com a única testimoni del que realment va passar a en Khalil, ha de callar per no posar-se en perill (ni a ella ni a la seva família)? O ha de parlar, descobrir-se davant del món i lluitar per acabar amb la violència?

La narradora és la mateixa Starr Carter, que en primera persona i de manera col·loquial ens explica tota la història, com si fos amiga nostra. Thug. L'odi que dónes és d'aquells llibres que impacten perquè el que s'hi narra podria ser real i perquè n'hem sentit a parlar a les notícies. Com a adulta toca, però crec que si l'hagués llegit d'adolescent encara m'hagués impactat més.

Angie Thomas aborda el conflicte de les armes i la violència als Estats Units associada a l'estereotip dels negres i les classes marginals, però també al conflicte d'identitat de la protagonista entre mostrar-se tal com és sense rebutjar els seus orígens, o amagar-se'n, desentendre-se'n i començar de nou. Per més que l'Starr no ho vulgui i que procuri ser "menys negra" a l'institut per no semblar del gueto, o "menys blanca" al barri per no ficar-se en problemes, al final ha de conciliar els seus dos móns i trobar-s'hi bé, amb orgull i sense abaixar la veu. Aquest mateix conflicte el representen el pare i el tiet de l'Starr: Maverick, el pare, és ex-membre d'una banda i no vol deixar el barri ni la seva gent, no es refia de la policia ni dels blancs (de ningú, per definició). El tiet Carlos, en canvi, és membre del cos policial i creu que hi ha lloc per la reconciliació entre blancs i negres.

Els personatges estan ben construïts i les històries familiars són complexes, però il·lustren actituds i pensaments per retratar la nostra societat.

Thug. L'odi que dones, com veieu, té molt suc. Angie Thomas ha escrit una novel·la que és més que una crítica contra la violència policial contra els negres que sovint es lliura de la justícia. És una declaració d'orgull, una crítica a la manca de recursos per ajudar als infants i joves a trencar els cercles de violència i narcotràfic, és una crítica als prejudicis, un missatge d'acceptació d'un mateix. 

"Aquest és el problema. Deixem que la gent digui coses, i les diuen tantes vegades que ells ho acaben trobant acceptable i nosaltres ho trobem normal. Per a què serveix tenir veu si calles quan no ho hauries de fer?"

En Khalil Harris és ficció, però lamentablement la llista de víctimes de no ficció és massa llarga. Cal un canvi en la societat, i per provocar-lo potser cal sacsejar la consciència de la població amb llibres com aquest que ens fan sentir ràbia i impotència.

Llegiu aquest llibre i feu-lo llegir als vostres fills, nebots, cosins... Pot semblar que ens queda lluny, però no oblideu que la violència i l'odi engendren més violència i odi, i que amb la tecnologia d'avui en dia les distàncies són cada vegada més curtes. 

Coneixem una mica més l'autora?

Angie Thomas (Mississipí, setembre 1988) és autora de novel·les de ficció juvenil i adulta. Tot i que la seva obra és ficció, la finalitat és parlar de la lluita del Black Lives Matter i donar visibilitat als problemes que tenen els negres americans als Estats Units.

Txell.Cat

Una benedicció - Toni Morrison

Títol: Una benedicció

Autora: Toni Morrison

Llengua original: anglès

Traductors: Ernest Riera i Ferran Ràfols

Editorial: Amsterdam Llibres

Any: 2008 (original), 2009 en català

"...va resultar que el sachem s'havia equivocat de mig a mig. Els europes no van fugir ni van extingir-se. [...] El sachem s'havia disculpat per l'error de profecia i havia reconegut que, encara que se'n morissin molts d'ignorància o malaltia, sempre en vindrien més. Vindrien amb idiomes que sonaven com clapits de gos, amb una fam infantil per les pells dels animals."

Seguint amb la iniciativa del Black History July m'he estrenat amb Toni Morrison, una de les escriptores afroamericanes més destacades, guanyadora del Premi Nobel de Literatura el 1993.

Una benedicció em va cridar l'atenció especialment perquè s'allunyava una mica de les trames que acostumo a llegir per al Black History July, que acostumen a ser contemporànies. Aquesta novel·la, en canvi, està ambientada a mitjan segle XVII quan tot just acaba de néixer l'esclavisme.

Per mi aquesta lectura ha anat de menys a més i he de confessar que al principi em vaig perdre una mica amb l'estil de l'autora, però vaig decidir rellegir les primeres pàgines i seguir endavant i ha estat una molt bona decisió!

Morrison narra dues línies d'una mateixa història des de la perspectiva de diversos personatges. Hi va haver una època en què els Estats Units eren un indret per construir i explotar: rom, or... Però, és clar, feia falta mà d'obra i l'anaven a buscar a l'Àfrica, però també la prenien entre els condemnats que no entraven a presó. En aquest context, les persones eren una mercaderia més amb què es feia negoci, es traficava, es devaluava, es revaloritzava... I la diferència més important entre uns i altres era la propietat; qui tenia què (o qui) en un món on el més poderós era qui més tenia.

"I, no per primera vegada, havia constatat que allò que els separava no era la sang ni el caràcter, sinó només les coses."

La trama ens presenta el senyor i la senyora Vaark que miren de viure a la seva manera, sense esclaus i convivint amb tres noies negres amb tolerància. Malauradament, una malaltia posa en risc l'estabilitat d'aquesta comunitat atípica i per això la senyora Vaark envia a la Florens, una de les joves negres, a buscar un personatge que les podria ajudar. 

La narració no és lineal i a través de les diverses veus dels personatges anirem reconstruint els fets per entendre d'on ve cada personatge i quina és la seva història personal. Entremig d'aquesta narració tenim els capítols de la Florens, en primera persona, que ens narren un episodi molt concret: la recerca d'aquest personatge misteriós a qui la noia sembla admirar profundament.

 

La història en si és molt simple, però m'ha agradat molt com està bastida i com Morrison ens l'explica a través de diverses veus. A mesura que avancen els capítols els personatges van agafant més i més cos i es tornen complexos i reals. Amb un elenc de personatges prou reduït i una prosa un punt poètica Morrison reconstrueix els inicis de l'esclavisme als Estats Units, i ho fa amb elegància però sense deixar de parlar de les atrocitats que es van començar a fer en aquella època. 

"Es van eliminar, exclusivament per als negres, els drets de manumissió, de reunió, de viatjar i de portar armes; es va garantir als blancs llicència per matar qualsevol negre per qualsevol motiu; es va compensar els propietaris per la mutilació o la mort d'un esclau, separant i protegint per sempre més els blancs de tota la resta."

Una lectura molt recomanable. No negaré que al principi em va costar entrar en la història, però un cop dins, m'hi he deixat anar i he deixat que me l'expliquessin la Florens, la Sorrow, la Lina i tota la resta. 

Coneixem una mica més l'autora?

Toni Morrison va ser el pseudònim de Chloe Anthony Wofford (Estats Units 18/02/1931 - 05/08/2019). Morrison va ser la escriptora afroamericana que va guanyar el Premi Nobel de Literatura el 1993. També va guanyar el Premi Pulitzer el 1988. La seva obra parla de la vida de la població negra, especialment de les dones. Al llarg de la seva vida va treballar per als drets civils i va lluitar contra la discriminació racial. Entre les seves obres més conegudes trobem Beloved (1987), The bluest eye (1970) o Sula (1973).

Txell.Cat

Tothom hauria de ser feminista - Chimamanda Ngozi Adichie

Títol: Tothom hauria de ser feminista

Autora: Chimamanda Ngozi Adichie

Llengua original: anglès

Traductora: Scheherezade Surià

Editorial: Fanbooks

Any: 2012, 2014 (original), 2016 en català

"Cada vegada que em passen per alt, em sento invisible. M'enfado. Em vénen ganes de dir-los que sóc igual d'humana que l'home i que mereixo que em saludin. Són petites coses però, de vegades, són aquestes petites coses les que ens fan més mal."

Aquest llibre de poc més de 50 pàgines és la versió escrita i ajustada d'una xerrada que l'autora nigeriana va fer el desembre de 2012 en una sèrie de conferències sobre l'Àfrica. 

Chimamanda Ngozi se serveix d'experiències personals per parlar de què vol dir ser feminista al segle XXI. Ho fa de manera planera i amb un toc d'humor. De fet, si us fan mandra les 50 pàgines, sempre podeu veure la conferència original en anglès i encara us arribaran més les bromes que fa. Us la deixo aquí.

Tornant a la lectura, no és un llibre que ens descobreixi la sopa d'all i, malauradament, probablement tendeix a arribar a mans de qui ja té un cert interès en el feminisme. De tota manera, és tan curt i tan amè que crec que hauria de ser de lectura obligatòria per a tothom. 

Tothom hauria de ser feminista parla de conceptes bàsics, però crec que no està de més tornar-hi de tant en tant. Encara queda molt camí per recórrer i encara tenim molts comportaments i pensaments micromasclistes (i no tan micro) que ens acompanyen en el nostre dia a dia. 

En aquest sentit, us recomano la lectura de Sóc feminista i no ho sabia d'Ariadna Oltra. Va ser el meu primer llibre sobre feminisme i em va despertar alguna cosa. Potser si no l'hagués llegit, aquesta "cosa", aquesta necessitat de definir-me com a feminista hauria nascut de llegir Tothom hauria de ser feminista.

Per mi, més que el llibre en si, l'important és la reflexió posterior que n'he fet. 

Al principi del discurs l'autora parla del significat de ser feminista i de totes les connotacions que s'hi han associat fins al punt d'haver-se d'autoproclamar una "feminista feliç africana que no odia els homes i a qui li agrada pintar-se els llavis i dur sabates de taló alt perquè vol i no pas per agradar els homes". Pot semblar graciós, però quantes d'aquestes coses encara es diuen avui en dia? O fins i tot, i ara ve el comentari impopular, quantes pedres ens tirem entre nosaltres, les feministes, quan ens deixem portar? I amb això el que vull dir és que el feminisme té un espectre tan ampli com feministes hi ha al món.

"Evidentment, gran part de tot això era irònic, però demostra que la paraula "feminista" està sobrecarregada de connotacions, connotacions negatives.

Odies els homes, odies els sostenidors, odies la cultura africana, creus que les dones haurien de manar sempre, no portes maquillatge, no et depiles, sempre estàs empipada, no tens sentit de l'humor i no et poses desodorant."

Un altre dels fragments que més m'ha ressonat és quan parla dels homes que deixen anar frases com "que fa uns anys la cosa estava molt pitjor, però que ara tot va bé". Sí? Segur? Això mateix podríem dir de moltíssimes altres coses. Òbviament estem millor que fa uns anys, només ens cal parlar amb les nostres àvies, però no m'atreviria a dir que "ara tot va bé". 

Com deia, encara queda camí per recórrer i, com diu Chimamanda Ngzoi Adichie, "tots nosaltres, dones i homes, ho hem de fer millor".

"La cultura no fa la gent. La gent fa la cultura. Si és cert que no forma part de la nostra cultura el fet que les dones siguin éssers humans de ple dret, aleshores podem i hem de canviar la nostra cultura."

Coneixem una mica més l'autora?

Chimamanda Ngozi Adichie (Nigèria, 1977) és una escriptora feminista nigeriana. És la cinquena de sis germans i als 19 anys se'n va anar als Estats Units amb una beca per estudiar. Ja es va quedar allà diversos anys per cursar diversos estudis. És autora de diverses novel·les, entre les quals destaca Americanah (2013) o La flor púrpura (2003). Tothom hauria de ser feminista és el seu primer assaig.

Txell.Cat

El blues de Beale Street - James Baldwin

Títol: El blues de Beale Street

Autor: James Baldwin

Llengua original: anglès

Traductor: Oriol Ampuero

Editorial: Edicions de 1984

Any: 1974 (original), 2019 en català

"La mateixa passió que va salvar en Fonny li va ocasionar disgustos i el va portar a la presó. Perquè, mireu: havia trobat el centre, el seu propi centre, dintre seu; i això es notava. No era el negre de ningú. I en aquest puto país lliure, això és un crim. Estàs obligat a ser el negre d'algú, i si no l'ets, ets un mal negre."

Un any més em sumo a la incitativa del #BlackHistoryJuly, que ens convida a llegir només autors negres durant el mes de juliol i a donar-los visibilitat compartint les nostres lectures a les xarxes socials. Aquest és el tercer juliol que hi participo 😊.

El blues de Beale Street de James Baldwin és la primera novel·la del mes.

Aquesta és la història de la Tish i en Fonny, una parella molt jove d'afroamericans que viuen al barri de Harlem de Nova York als anys 70. La Tish té 19 anys i en Fonny 22, es coneixen des de petits i s'estimen profundament. Volen casar-se i fan plans per anar a viure junts, quan en Fonny és arrestat injustament, acusat de violar una jove porto-riquenya. En Fonny ja és a la presó a l'espera de judici quan s'assabenten que la Tish està embarassada.

En una societat marcada pel racisme i les desigualtats de classe, en Fonny i la Tish han evitat caure en la prostitució, les drogues o la criminalitat perquè es tenen l'un a l'altre, somien a construir un futur plegats i a tirar endavant, per més que l'entorn no els ho posi fàcil.

Aquest és el punt de partida d'aquesta novel·la, en què veurem com les famílies de la Tish i en Fonny (bàsicament de la Tish) fan mans i mànigues per treure el jove de la presó i demostrar la seva innocència, malgrat que ho tenen tot en contra.

Tot i que no és el tema central de la novel·la, Baldwin a través de les dues famílies també aborda el racisme entre negres, ja que la mare i les germanes d'en Fonny (Hunt, de cognom) no tenen la pell tan fosca com ell o com la Tish i la seva família (Rivers), i en comptes de fer-se costat sembla que siguin enemics. Aprofito per recomanar-vos La meitat evanescent de Brit Bennett si encara no l'heu llegit; aborda aquesta qüestió i em va semblar molt interessant!

Tornant a El blues de Beale Street, aquestes diferències, sumades al fanatisme religiós de la mare d'en Fonny, allunyen les dues famílies. Els Rivers encarnen l'esperit de lluita contra el racisme, la corrupció policial i les injustícies, mentre que les Hunt accepten l'status quo i es refugien en la religió, encara que això impliqui trencar amb alguns membres de la família. En Frank, el pare d'en Fonny, és l'únic de la família que lluita amb els Rivers per alliberar el seu fill.

La història ens la narra la Tish a través del fil del present en què intenten treure en Fonny de la presó i de flaixbacs per explicar-nos com es van conèixer i com va començar la seva relació amb en Fonny, per anar donant forma a l'amor que es professen. Aquí he de dir que a vegades hi ha tant d'amor a l'atmosfera que embafa una mica.

L'estil de narració m'ha recordat a Matar un rossinyol de Harper Lee per la innocència que traspua la narradora, però també a Creix un arbre a Brooklyn de Betty Smith, que també té lloc a la ciutat de Nova York i on trobem uns personatges que tampoc pertanyen a l'alta societat, precisament. Tot i la innocència de la narradora, Baldwin també incorpora uns diàlegs sense filtre i amb alguns moments molt graciosos.

"De vegades, quan en Daniel parlava, plorava -i en Fonny o jo el consolàvem. En Daniel ho treia, ho expulsava, s'ho arrencada de dins com si fos metall esquinçat i retorçat que la seva carn arrossegava - s'ho extirpava com algú que vol guarir-se."

El blues de Beale Street és una història d'amor romàntic i d'esperança, però malgrat això és d'aquelles novel·les que són incòmodes perquè ens provoquen com a lectors i ens desperten impotència, veiem les injustícies a què s'han d'enfrontar els personatges pel seu to de pell i la seva classe social, i l'angoixa amb què han de viure.

A mi també m'ha resultat incòmode el masclisme inherent i tan descarat que hi ha en personatges femenins i masculins i que va apareixent al llarg de la novel·la. Si contextualitzem l'obra, que va ser escrita els anys 70, els comportaments i diàlegs encaixen perfectament en la societat del moment, però jo mentre llegia he arrufat el nas i confesso que en Fonny m'ha caigut una mica pitjor a mesura que anava tenint aquests comportaments i frases de mascle alfa 😅.

En qualsevol cas, que això no us faci deixar de llegir aquesta novel·la breu. Us indignareu i sentireu impotència pel que els passa a aquesta jove parella, però alhora tornareu a creure en la força de l'amor que pot amb tot (si és que hi heu deixat de creure...).

"No sé per què la gent abaixa els ulls quan parla pel telèfon; el cas és que tothom ho fa. T'has de recordar contínuament que has de mirar la persona amb qui parles. Ara no me n'oblido mai, perquè en Fonny és a la presó i m'encanten els seus ulls, i cada vegada que el veig em fa por que sigui l'última. Per això despenjo el telèfon tan bon punt arribo i alço els ulls per mirar-lo. [...] No li desitjo a ningú haver de mirar algú que estimes a través d'un vidre."

Coneixem una mica més l'autor? James Baldwin (1924 - 1987) va començar a escriure durant els últims anys de les lleis de segregació racial als Estats Units. La seva obra aborda les implicacions psicològiques del racisme i el sentiment d'identitat. La seva primera novel·la, Go tell it on the mountain (1953), va rebre una molt bona acollida de la crítica i alguns dels seus assaigs van convertir-se en best-sellers, fet que el va convertit en una figura influent en els moviments a favor dels drets civils de les minories. Baldwin va passar la major part de la seva vida a França, on es va traslladar per escapar del racisme i l'homofòbia dels Estats Units.

Txell.Cat

Expectatives - Anna Hope

Títol: Expectatives

Autora: Anna Hope

Llengua original: anglès

Traductora: Esther Roig

Editorial: Univers

Any: 2019 (original); 2020 (Edició en català)

"No hi ha un futur per témer, ni un passat per lamentar, només això, una sèrie de moments, lligats com globus il·luminats en una corda."

Vaig arribar a aquest llibre a través de les ressenyes que en vaig llegir i la veritat és que la lectura ha valgut la pena. 

Expectatives d'Anna Hope ens explica la història de  l'amistat entre tres noies, la Hanna, la Cate i la Lissa, i de com va evolucionant aquesta amistat, però també la vida individual de cadascuna d'elles.

Es coneixen quan són joves i gaudeixen dels anys d'universitat plegades. Són inseparables, comparteixen pis i tenen el cap ple de somnis i desitjos. Tanmateix, la vida no sempre és com ens l'imaginem quan tenim 20 anys i amb el pas dels anys i l'arribada als 30 ens ve tota la pressió social que sovint s'associa a aquesta edat, com si als 30 ja passéssim a ser oficialment adulta de veritat. D'això ens parla Hope en aquesta novel·la, i ho fa amb salts entre el passat i el present, on ens va mostrant com van evolucionant les protagonistes i els seus lligams.

La Hanna, la Cate i la Lissa són força diferents de caràcter i tampoc busquen el mateix, però les tres tenen en comú que arribades als trenta-pocs, no viuen la vida que s'havien imaginat pel que fa a les relacions, la maternitat, la feina... La seva amistat tampoc és la que era fa uns anys i viuen en la comparació constant amb els altres. Hope probablement l'encerta apostant per tres personatges tan diferents, ja que és fàcil trobar-t'hi reflectida en algun aspecte d'alguna d'elles.

Per posar-hi un apunt negatiu, les protagonistes representen alguns clixés i algunes de les escenes em semblen massa novel·lesques i poc versemblants, però per això és ficció, no? 😊

"Els dies següents se sent com si patinés, com si la felicitat fos una dansa de la qual hagués oblidat els passos. Compta les respiracions. Compta les coses bones de la seva vida, intenta racionalitzar-ho. Quina importància té el que facin les seves amigues? Per què la seva felicitat ha de dependre de la dels altres? Però és així. D'alguna manera és així, no pot evitar fer inventari de la seva vida; la falta, amb trenta-tres anys, de cap dels marcadors que constitueixen l'edat adulta de debò."

Personalment no sé si tothom connectaria igual amb aquesta lectura. Jo, dona i a la vora dels 30, m'he sentit a prop d'aquestes tres protagonistes i he gaudit d'aquesta novel·la.

Expectatives ens parla, al cap i a la fi, de les expectatives que ens fem (valgui la redundància) i de la importància que té gestionar-les bé, d'acceptar la realitat sense caure en el conformisme, de tirar endavant i d'entendre que les amistats, igual que la vida, tenen alts i baixos. I ho fa posant el focus en tres dones.

Suposo que no li passa a tothom, però n'hi ha que som expertes a pensar i donar voltes excessivament a les nostres preocupacions i a tot en general. Crec que hi ha un moment a la vida que prenem consciència de la responsabilitat que tenim de la pròpia felicitat, quan acceptem i deixem anar, i aquell moment és màgic perquè entomem les regnes de la nostra vida i la comencem a gaudir de veritat.

Coneixem una mica més l'autora?

Anna Hope (Manchester, 1974) va estudiar a Oxford i a la Royal Academy of Dramatic Art. És autora de tres novel·les: The Ballroom (2016), Wake (2014) i Expectatives (2019). 

Txell.Cat

Resum #JunyNòrdic 2022

Aquest any he participat al #JunyNòrdic, una iniciativa consisteix a llegir llibres d'autors de països nòrdics o en els que el fred i el gel hi tinguin un paper important, independentment d’on sigui l’autor.

He llegit dues novel·les:

• De pedra i os de Bérengère Cournut
• El llibre de l'estiu de Tove Jansson

El llibre de l'estiu - Tove Jansson

Títol: El llibre de l'estiu

Autora: Tove Jansson

Llengua original: suec

Traductora: Montserrat Vallvé

Editorial: Angle Editorial

Any: 1972 (original)

"De vegades ens adonem de les coses quan ja és massa tard i no tenim forces per tornar a començar. Altres vegades les anem deixant pel camí i ni tan sols en som conscients."

El llibre de l’estiu de Tove Jansson ha estat la meva segona lectura per a la iniciativa d’@elsbookhunters per al mes de juny: el Juny Nòrdic (aquí us explicava molt breument de què va la cosa).

Vaig llegir la sinopsi de la contracoberta d’aquesta novel·la i em va cridar especialment l’atenció perquè parla d’una relació molt especial entre una àvia i la seva neta, la Sophie, que acaba de perdre la seva mare. Tinc una relació molt especial amb la meva àvia (amb qui compartia aquest blog fa uns anys) i em va semblar que era ideal per mi. Situada a Finlàndia, un indret que he explorat poc amb la lectura, vaig agafar-lo amb ganes.

Però he de confessar que aquesta lectura no ha estat, ni de bon tros, el que esperava. El llibre de l’estiu m’ha semblat molt avorrit i no hi he connectat en absolut. Si us pregunteu per què l’he acabat és bàsicament perquè me'l vaig endur de viatge i el primer dia entre aeroport i vol ja me n'havia llegit la meitat, així que vaig decidir fer una empenta final per acabar-lo (malauradament l’empenta final es va anar allargant perquè em feia moltíssima mandra posar-m'hi...).

A El llibre de l’estiu trobem diverses escenes que podrien ser independents, en què l’àvia i la seva neta exploren l’illa, passen l’estiu i el dol. També el pare de la Sophie està passant el dol i cadascú el passa a la seva manera (de fet, el pare és una presència que apareix de tant en tant, però amb poca profunditat). Està escrit amb un punt d’innocència que ens acosta una mica més a la Sophie, tot i que he de dir que és un punt malcarada i insuportable a voltes...

La natura de les illes del golf de Finlàndia és màgic, un indret solitari on sembla que el temps passi a una altra velocitat.

No m’allargaré massa més. Hi ha qui parla del subtext (que de ben segur que hi és) en què s’aborda el dol, les relacions intrafamiliars, i de la comunió amb la natura i la descripció excel·lent de la natura. A mi m’ha faltat alguna cosa i estava tan lluny de la lectura que havia de fer un esforç perquè no se me n’anés el cap en altres pensaments...

Si l’heu llegit, m’agradarà compartir opinions.

"L'olor és molt important, perquè et recorda tot el que has viscut, i és un embolcall de records protectors."

Coneixem una mica més l'autora?

Tove Jansson (Finlàndia, 1914 - 2001) és coneguda arreu del món per ser la creadora dels Mumin, una saga de personatges bohemis, amants de la natura i tolerants amb les diferències, que han captivat lectors i espectadors de totes les edats. Va ser il·lustradora i autora de reculls de relats breus i novel·les, entre les quals destaquen Solstaden (1974) i Den ärliga bedragaren (1982). El llibre de l'estiu va ser la seva primera novel·la per a adults.

Txell.Cat

Flors per a l'Algernon - Daniel Keyes

Títol: Flors per a l'Algernon

Autor: Daniel Keyes

Llengua original: anglès

Traductor: Pep Verger i Fransoy

Editorial: Les Altres Herbes

Any: 1966 (original); 2020 (Edició de Les Altres Herbes)

"Comet el mateix error que els altres quan miren una persona deficient i riuen perquè no entenen que entren en joc sentiments humans."

En Charlie Gordon és un home de 32 anys que és com un nen. Té una discapacitat intel·lectual, però treballa en un forn i sembla feliç. Se sent estimat i tres cops per setmana va a classes per aprendre a escriure i llegir. Vol ser llest com la gent del seu voltant perquè té el convenciment que així tindrà més amics que l’estimaran. Un dia li proposen convertir-se en el subjecte d’un estudi científic que s’ha estat fent amb ratolins i ha funcionat força bé amb el ratolí Algernon. Amb una petita intervenció quirúrgica al cervell es podrà tornar molt més intel·ligent. En Charlie no s’ho pensa dues vegades: sempre ha volgut ser llest per complaure la seva família, especialment la seva mare.

"El prufeso Nemur diu que si va be i es definitiva faran que altras personas com jo sigin llestas tanbe. Putse gen de tot el mon. I a dit que axo significa que jo estic fen una gran cosa per la siensia i sare famos i el meu nom sortira als llibres. No minporta gaire se famos. Numes vui se llest com laltra gen par pude tani mols amics que mestimin."

Flors per a l’Algernon està escrita en primer persona, com un dietari d’en Charlie (o informes de progrés, com diria ell), on el protagonista ens relata els últims esdeveniments que ha viscut i els records del passat que se li van despertant després de l’operació.

La novel·la està escrita amb un realisme colpidor que, d’una banda, es trasllada al lector amb la manera d’escriure del protagonista, com si fos un nen que tot just comença a escriure, amb faltes d’ortografia i gramàtica. En aquest punt, em trec el barret davant del traductor, Pep Verger, perquè puc imaginar-me que la tasca de traduir aquesta obra no va ser gens senzilla!

Sense perdre de vista que estem davant d’una obra de ciència ficció, l’ús de la primera persona i d’un dietari personal aporta certa versemblança al text. Tot el que ens arriba als lectors és a través de la mirada d’en Charlie i és aquesta mirada la que va canviant al llarg de les pàgines. Al principi, però la innocència, la puresa i la docilitat d’en Charlie estoven el cor quan llegim algunes escenes i com les interpreta ell, però alhora som conscients que no és ben bé com ell ens ho explica.

Un dels temes centrals de la novel·la i un dels aspectes més durs per a mi és el judici constant i el fotre-se’n dels discapacitats mentals, especialment d’aquells qui no ho perceben com una burla. Aquests passatges m’han esquerdat el cor i m’han fet molta ràbia perquè hi he vist clarament la nostra societat, i els qui se’n burlen i els de qui se’n burlen. Els famosos estàndards d’allò que és normal o normatiu i allò que no, el riure’s del més feble. Aquest any he llegit un altre llibre que aborda un tema similar des d’una altra perspectiva, però també interessant: La dependienta de Sayaka Murata.

Però... és que la intel·ligència o el coeficient intel·lectual ho és tot? Tots volem ser intel·ligents, no necessàriament brillants, però sí que ens agrada poder seguir una conversa, llegir un llibre i entendre de què va i que no ens enganyin quan anem a comprar. Però també volem emocionar-nos, sentir, enamorar-nos i relacionar-nos amb altres persones. Un altre dels temes que planteja Keyes en aquesta novel·la és la relació entre la intel·ligència del saber i l’emocional, els conflictes que poden sorgir quan les dues no es desenvolupen si fa no fa en paral·lel. De què serveix ser brillant si no sóc feliç perquè no em sé relacionar amb els altres?

En Charlie Gordon, als seus informes de progrés, també ens explica records que es van desbloquejant amb el pas de les setmanes i que li serveixen per descobrir el seu passat i alhora poder entendre una mica millor el seu present. Aquest camí no sempre és agradable, però cal conèixer-se i acceptar que el passat és amb nosaltres, com un noi que ens observa des d’una finestra, per entendre qui som, quina és la nostra identitat.

 

Molts temes, moltes reflexions, molta moral i filosofia en una novel·la de menys de 300 pàgines que val molt la pena i que es llegeix molt ràpid. Flors per a l’Algernon m’ha fet somriure, però també m’ha fet sentir tristesa i ràbia, impotència i vergonya. He volgut agafar en Charlie de la mà i dir-li que no li fa falta ser llest per tenir amics i que l’estimin, però com podria dir-li això si la majoria de la societat li demostra el contrari?

"Si ets llest pots teni la tira damics par parlar i mai estas sol com un musol tota la estona."

Flors per a l’Algernon ens interpel·la perquè a tots ens ve al cap algú tan franc i tendre com en Charlie, però també la manera com el tractem nosaltres i la resta de la societat. Un relat colpidor i impactant.

Amb aquesta lectura marco un repte més de la #MataróDeLlibres del 2022, el número 7, que ens convida a fer una lectura empàtica.

"Que estrany que persones sensibles i honestes que no s'aprofitarien d'un home que ha nascut sense braços, o cames, o ulls, que aquestes persones no s'ho pensin dues vegades a l'hora de maltractar un home que ha nascut amb poca intel·ligència."

Coneixem una mica més l'autor?
Daniel Keyes (1927 - 2014) va ser un psicòleg i escriptor estatunidenc. Flors per a l'Algernon va ser la seva primera novel·la, amb la qual va rebre el premi Nebula, considerat el més important de la literatura de ciència ficció. Aquesta novel·la s'ha convertit en un clàssic modern.

Txell.Cat