Balanç lector 2023

31 de desembre, així que toca fer balanç d'aquest 2023 lector.

Enguany he llegit 45 llibres, un menys que l'any passat, i un total de 11.822 pàgines, curiosament unes 100 pàgines més que l'any passat! Els llibres que he llegit tenen una mitjana de 262 pàgines, que és superior a la mitjana de l'any passat.

El llibre més breu que he llegit és L'home del focus de Mia Puig, amb 63 pàgines, i el llibre més llarg és Els grans optimistes de Rebecca Makkai, amb 624 pàgines (notablement més curt que el llibre més llarg que vaig llegir el 2022, Anna Karènina). 

Enguany he anat una mica més enrere en el temps i els llibres més antics que he llegit són de la primera meitat del segle XIX. El més antic, de 1813, ha estat Orgull i prejudici de Jane Austen, seguit de Cims borrascosos d'Emily Brontë (1847) i Nits blanques de Dostoievski (1848). Per contra, els més moderns han sigut llibres que han sortit aquest mateix any 2023: La corona de les sis pedres d'Elena Puig Guitart i Si una tarda de juliol un borinot de Pep Puig.

Enguany he tornat a llegir en tres idiomes: català, castellà i anglès, també amb predomini del català i, curiosament amb el mateix número de llibres llegits en castellà i anglès que l'any passat.

Curiosament també es manté la proporció de lectures originals i traduccions: amb 31 traduccions i 14 originals.

Les lectures de l'any passat eren de 12 llengües originals diferents, i enguany han estat de 15 llengües diferents. Cauen l'italià i el danès, i entren el coreà, l'euskera, el grec, el noruec i el portuguès. 

M'ha sorprès adonar-me que he llegit pots autors originals en llengua catalana.

Un anys més les dones prenen el protagonisme a les meves lectures tant pel que fa a autores com a traductores.

25 autores i 19 autors

17 traductores i 14 traductors

Finalment, hem tornat a visitar molt sovint la biblioteca, d'on he llegit 19 llibres.

El invencible verano de Liliana - Cristina Rivera Garza

Títol: El invencible verano de Liliana
Autora: Cristina Rivera Garza
Llengua original: castellà
Editorial: Random House
Any: 2021
 

"El feminicidio no se tipificó en México sino hasta el 14 de junio de 2012, cuando el Código Penal Federal lo incorporó como un delito. [...] A gran parte de los feminicidios que se cometieron antes de esa fecha se les llamó crímenes de pasión. Se le llamó andaba en malos pasos. Se le llamó ¿para qué se viste así? Se le llamo luna mujer siempre tiene que darse su lugar. Se le llamó algo debió haber hecho para acabar de esta forma. Se le llamó sus padres la descuidaron. Se le llamó la chica que tomó una mala decisión. Se le llamó, incluso, se lo merecía."

 
El invencible verano de Liliana no és una novel·la ni tampoc un assaig; és un llibre de no ficció en què l'autora, Cristina Rivera Garza, reconstrueix la vida, i concretament els anys de joventut, de la seva germana Liliana, que va ser assassinada als 20 anys a mans de la seva exparella.
 
L'autora se serveix dels diaris personals de la seva germana, així com també de les cartes que va enviar i rebre, esborranys, notes en els marges dels apunts d’Arquitectura, i del testimoni dels seus amics i companys, per reconstruir la història de Liliana. Més de 30 anys després de la tragèdia, Cristina Rivera Garza es va veure en cor d'obrir les caixes que contenien tots aquests records de la seva germana. D'una banda, volia retre un homenatge a la germana assassinada, però per l'altra buscava una reconciliació amb ella mateixa per allò que no va saber veure i no va poder evitar.
 
La Liliana se'ns presenta carinyosa i reservada, sensible i intel·ligent, ambiciosa i vital. Els testimonis dels companys d'institut i de carrera la descriuen amb un món interior molt complex, magnètica, bromista i divertida. Tenia grans plans i somnis, com qualsevol jove de 20 anys.
 

"La libertad, me lo recordaba a cada momento, era lo más importante en la vida."

 
El invencible verano de Liliana és un llibre dur perquè ens parla d'un feminicidi, però no cau en el sentimentalisme ni en la morbositat, sinó tot el contrari. Reconstrueix per reconciliar-se, per acomiadar-se, per homenatjar-la. La mateixa autora escriu que “este libro es para celebrar su paso por la tierra y para decirle que, claro que sí, lo vamos a tirar. Al patriarcado lo vamos a tirar.”

"Mujeres siempre a punto de morir. Mujeres muriendo y, sin embargo, vivas. Con pañuelos atados a la cara y tatuajes sobre antebrazos y hombros, las mujeres reclamaron el derecho a seguir vivas sobre este suelo tan manchado de sangre, tan desgajado por el espasmo de los terremotos y la violencia. [...] Somos ellas en el pasado, y somos ellas en el futuro, y somos otras a la vez. Somos otras y somos las mismas de siempre. Mujeres en busca de justicia. Mujeres exhaustas, y juntas. Hartas ya, pero con la paciencia que sólo marcan los siglos. Ya para siempre enrabiadas."

 
Liliana va conèixer Ángel González Ramos quan encara anava a l'institut i des d'aleshores i fins als 20 anys es van anar veient de manera intermitent en una relació tòxica i possessiva. El 16 de juliol de 1990 Ángel va matar a Liliana, poques setmanes després que ella hagués decidit trencar amb la relació per sempre ja que, tal com ella mateixa citava, “en lo más profundo del invierno aprendí al fin que había en mí un invencible verano” [Camus].
 
A mesura que avança la lectura i tal com està estructurat el trencaclosques, i vist des de fora, el lector pot detectar senyals d'alarma, comportaments i actituds perillosos que ens podrien posar en alerta. Malauradament, l'any 1990 a Mèxic, quan el feminicidi no estava tipificat com a delicte, ni Liliana ni els seus amics i familiars coneixien tots aquests senyals. El invencible verano de Liliana és, doncs, també una crònica de tot allò que ara, amb perspectiva, es podria haver detectat. No és una crítica ni busca l'autoinculpació, sinó que és o pot ser un llibre per fer obrir els ulls a altres dones.

"Si un oso te ataca, ¿lo atacas a su vez, sabiendo que puede herirte con facilidad, o te haces el muerto y cedes? [...] Las víctimas se quedan porque saben que cualquier movimiento súbito va a provocar al oso. Se quedan porque con el tiempo han podido desarrollar algunas herramientas capaces de calmar, a veces con éxito, a la pareja furiosa: ruegan, suplican, prometen, adulan, demuestran públicamente su afecto por el depredador y su alianza contra la gente que, como la policía o los licenciados o los amigos o la familia, podría salvar sus vidas. Las mujeres maltratadas se quedan porque ven que el oso se aproxima. Y quieren vivir."

Coneixem una mica més l'autora?

Foto extreta de wikipedia.cat

Cristina Rivera Garza (Mèxic, 1964) és una escriptora mexicana i professora d'escriptura creativa. Entre les seves novel·les destaquen Nadie me verá llorar i La muerte me da, totes dues guardonades amb el Premi Internacional Sor Juana. 
 

Txell.Cat 

La senyora Dalloway - Virgina Woolf

Títol: La senyora Dalloway
Autora: Virgina Woolf
Llengua original: anglès
Traductora: Dolors Udina
Editorial: La Magrana
Any: 1925, traducció al català del 2013

"Als ulls de la gent, al balanceig, el pas ferm i la gambada; al xivarri i l'enrenou; als carruatges, els automòbils, els òmnibus; a les camionetes, els homes anunci que arrosseguen els peus i es balancegen; a les bandes de metalls; als orgues de maneta; a la joia, la dringadissa i l'estrany so agut d'un aeroplà que sobrevolava hi havia el que ella estimava; la vida; Londres; aquest moment del mes de juny."

Vaig fer un primer intent de llegir La senyora Dalloway fa un parell d'estius, però aleshores l'escriptura de Woolf em va superar. No aconseguia seguir el fil, desconnectava constantment durant la lectura i no entenia absolutament res del que es narrava. Quan vaig veure que se'n feia una lectura conjunta (i que la feia el mateix grup amb què vaig llegir Anna Karènina), vaig decidir apuntar-m’hi, a veure si aquesta vegada era la bona. I així ha sigut. 

La senyora Dalloway està escrita amb un estil peculiar, que imita el corrent del pensament humà, que no s'atura mai, va saltant d'idea a idea, a vegades de manera imprevista i inconnexa. A més, Woolf no  explora només els pensaments d'un únic personatge, sinó que la narració va passant per les ments de diversos personatges. Tot plegat la converteix en una lectura exigent, ja que requereix d'un grau de concentració més alt que d'altres llibres.  

"Res no importava. Estaven asseguts a terra i parlaven -la Clarissa i el. Tots dos entraven i sortien del pensament de l'altre sense cap esforç."

Aquesta vegada sí que he aconseguit entrar en la història i deixar-me portar, però tampoc no negaré que en alguns moments he anat connectant i desconnectant, talment com passa a vegades quan pensem en alguna cosa, que de sobte la ment se'n va i te n'adones quan ets a anys llum de la idea original. En qualsevol cas, crec que Woolf aconsegueix reflectir aquest “deixar-se anar” del pensament i que el lector s'hi pugui submergir. 

La història ens transporta a Londres, un dia de juny del període entre guerres (quan poc s'imaginaven que hi hauria una Segona Guerra Mundial). Allà coneixem la Clarissa Dalloway, una dona de classe alta que viu aferrada a les convencions socials i que està atrafegada amb l'organització d'una festa a casa seva aquella mateixa tarda. A partir de la protagonista anem coneixent altres personatges (i en alguns casos arribem a llegir-ne també els pensaments) que estan interrelacionats: en Richard Dalloway (marit de la Clarissa) i l’Elisabeth (la filla), la senyora Kilman, o els amics de joventut Peter Walsh i Sally Seton. 

Hi ha una segona línia narrativa que també va connectant en alguns moments amb la resta de personatges que formen una xarxa al voltant de Clarissa Dalloway, que són en Septimus Warren Smith i la seva dona Lucrezia. Septimus és veterà de la Gran Guerra i n'arrossega unes seqüeles que la gent del seu voltant no acaba d'entendre (convé tenir present que la Primera Guerra Mundial va canviar el paradigma de les guerres que hi havia hagut fins aleshores). 

"...devia ser culpa del món, doncs, que no pogués sentir res."

Woolf va escriure una obra molt atrevida per la seva època no només per com s'explica la història, sinó també pels temes que aborda. A La senyora Dalloway hi trobem un feminisme incipient, malalties mentals i una crítica a la manera d'abordar-les, llibertat sexual i bisexualitat. I de manera general la dicotomia entre seguir les convencions i les pressions socials o deixar-se anar i ser un mateix, entre el fracàs i l'èxit, seguir el que ens diu el cor o el cervell. 

El pas del temps també és molt present en tota la novel·la, representat pels sons del Big Ben. 

"Hauria preferit ser una d'aquelles persones, com en Richard, que feien les coses perquè les havien de fer, mentre que ella, pensava esperant per travessar, la meitat del temps no feia les coses senzillament perquè les havia de fer sinó perquè la gent pensés això o allò altre."

No vull deixar de parlar de la traducció de Dolors Udina, que és una meravella i de ben segur que no va ser un exercici fàcil. Si llegint-lo sovint perds el fil i has d'anar enrere, em puc imaginar que traduir-lo tenint la sensació que et vas perdent devia ser complicat, però alhora, un cop acabada la feina, molt gratificant. L'edició actual es tanca amb un comentari molt interessant de la pròpia traductora sobre el procés de traducció d'aquesta obra. 

La senyora Dalloway, en definitiva, m'ha semblat una lectura exigent però interessant i llegir-la conjuntament m’ha ajudat especialment a recuperar alguns detalls que m'havia perdut. No crec que la rellegeixi a curt termini, però estic bastant convençuda que és d'aquells llibres que guanyen a cada relectura. 

De moment he fet les paus amb La senyora Dalloway i això em fan venir ganes de seguir descobrint l'obra de Woolf 😊. 

"De cop i volta va aclucar els ulls, va alçar la mà fent un esforç i va llençar la feixuga punta del cigar. Un gran raspall suau li va escombrar l'esperit, va escombrar les branques que es movien, les veus de criatures, l'arrossegament de peus, la gent que passava i el trànsit que brunzia, que creixia i s'apagava. Es va anar enfonsant cada cop més en el plomatge i plomissol del son, s'hi va enfonsar i va quedar engolit."

Altres llibres de la mateixa autora:

• Dos relats - Virgina i Leonard Woolf

Txell.Cat

Transicions: El diari d'Anne Marbot - Élodie Durand

Títol: Transicions: el diari d’Anne Marbot
Autora: Élodie Durand
Llengua original: francès
Traductora: Alba Coma 
Editorial: Comanegra
Any: 2021

Transicions: el diari d'Anne Marbot és una novel·la gràfica molt didàctica que parla del procés de canvi en un trànsit. La peculiaritat que fa especialment interessant aquest llibre, però, és que la protagonista no és la persona que transita de Lucie a Alex, sinó la seva mare, l'Anne. 

La història que s'hi narra està basada en els diaris de l’Anne, on explica com va viure aquest procés. A banda dels diferents estadis que van des de la negació fins a l'acceptació, s'hi incorporen referències a d'altres obres i persones trans de diferents moments històrics. 

M'ha semblat un llibre molt sincer, ja que l'Anne explica com es va sentir inicialment, com la seva incomprensió lluitava amb el seu discurs de ment oberta (i aquí que tiri la primera pedra qui estigui lliure de prejudicis), i com es va anar deteriorant la relació amb la seva criatura (i així és com la psicòloga transpositiva es referia al seu fill quan l'Anne encara no sabia referir-s'hi en masculí). 

No ens enganya: no va ser fàcil, com tampoc ho va ser per l'Alex. Ara bé, l'entorn en general va acompanyar al canvi (en Mat, la parella de l'Anne; els germans i els pares de l'Anne…) i probablement aquest no sigui, a dia d'avui, l'escenari més habitual. 

En qualsevol cas, és un bon llibre per parlar del procés de trànsit des d'una altra perspectiva. És un llibre d'aquells que tothom podria llegir per ampliar una mica la mirada, però que és especialment interessant per a aquelles persones que tinguin un familiar, amic o conegut en procés de trànsit, més que per als qui fan el procés (que normalment ja s'han documentat i han deixat enrere prejudicis). 

El format de novel·la gràfica també fa que el contingut sigui més distès i sigui més digerible, i és que a ningú no li agrada que li diguin que no és tan tolerant o obert de ment com es pensava, i això és el que pot passar sovint. Perquè tots som molt oberts i tolerants amb les persones trans fins que es tracta dels nostres fills, no?

Coneixem una mica més l'autora?

Foto extreta de wikipedia.cat

Élodie Durand (1973) és una dibuixant i guionista de còmic francesa. Inicialment va treballar per a produccions infantils i col·leccions juvenils. El seu àlbum de còmics La Parenthèse (2010) va rebre nombrosos premis. En aquest llibre recull la seva experiència personal amb un tumor cerebral que va patir durant set anys. El còmic Transicions, sobre la transidentitat des del punt de vista d’una mare, es va publicar el 2021.

Txell.Cat

Si una tarda de juliol un borinot - Pep Puig

Títol: Si una tarda de juliol un borinot
Autor: Pep Puig
Llengua original: català
Editorial: L’Altra Editorial
Any: 2023

"A la guerra, el cel és un company constant. Els soldats tenen molt de temps de mirar el cel i veure passar els núvols. El color del cel mai és el mateix, i de tant mirar-lo de cop i volta es va tornar com un mirall. El cel ens reflectia."

Si una tarda de juliol un borinot de Pep Puig és una novel·la tendra i molt breu que es pot llegir d'una asseguda. En poc més de 100 pàgines l'autor construeix i alimenta una il·lusió que ens arriba a través del narrador, en Ferran, un adolescent de catorze anys que passa les vacances d'estiu al poble de l'àvia. 

En Ferran i la seva germana Júlia són al Serrall, on passen alguns dies d'estiu a Cal Sabater, fent companyia a la seva àvia, que regenta la sabateria del poble. Al menjador, damunt d'un moble, hi ha fotos dels néts, fills i dels avis, tots dos difunts. I és que l'àvia Teresa es va casar dues vegades, primer amb en Valentí, que va haver d'anar a la guerra i no em va tornar, i després amb l'avi Josep. La imatge de l'avi Valentí, desaparegut prematurament, va quedar congelada en el temps com la d'un jove carregat d'il·lusions. 

Una tarda de juliol un foraster, que curiosament es diu Valentí, entra a la sabateria a comprar un parell de sabates, però l'àvia ha sortit i el rep en Ferran. Hi ha alguna cosa en la mirada d'aquell vell que li recorda al seu avi Valentí, aquell a qui no va conèixer però a qui té tant present pel retrat del menjador. I si realment el seu avi no va morir a la guerra? 

El fantasieig d'en Ferran va augmentant i es trasllada al lector, que també es debatrà entre la nostàlgia d'allò gairebé impossible que és que sigui ell, l’avi Valentí, i la certesa que no ho pot ser. Personalment he connectat molt amb aquest sentiment del protagonista, amb aquest enyor i aquesta estima cap a algú a qui no has conegut, però que d’alguna manera ha estat present a la teva vida. Pot semblar estrany, però jo també he sentit aquesta nostàlgia i aquest enyor, i m'he imaginat com hauria estat conèixer els meus avis paterns, compartir aniversaris, celebracions i que ens veiessin créixer als meus germans i a mi. La imatge que en tinc és sempre la mateixa: jo em faig gran, però ells segueixen sent les persones de la fotografia que hi ha al moble de l'habitació dels pares. 

Pep Puig l'encerta de valent a l'hora de donar veu a en Ferran, que es troba en aquella edat a mig camí de la infància i l'edat adulta. El mateix Ferran alimenta la seva imaginació infantil i alhora la va frenant, vol sortir amb els amics de la seva edat, però també s'emmiralla amb els joves més grans que ell i amb els adults. D'alguna manera és com si en Ferran es fes gran en el transcurs d'aquella trobada amb aquell foraster, una mena de despertar al món adult després d'apaivagar i aterrar la imaginació i el joc després del somni d’una nit d’estiu.

"La soledat d'un adolescent no s'assembla a cap altra soledat."

Si una tarda juliol un borinot és una història d'aquelles que et deixen una escalfor agradable al cor. I si de debò tornessin aquells qui van marxar abans d'hora i sense poder-se acomiadar? Puig ha escrit una novel·la antibel·licista que parla de les ferides que deixen les guerres i que triguen més d'una i de dues generacions a sanar. Si una tarda de juliol un borinot és també un record a tots els qui van haver de fer la guerra sense voler-ho i als qui hi van morir, però també als qui, com l'àvia Teresa, van haver de continuar vivint malgrat la incertesa. 

Aprofito per agrair l’enviament de l’exemplar a L’Altra Editorial.

Coneixem una mica més l’autor?

Pep Puig (Terrassa, 1969) és autor de diverses novel·les, entre les quals destaquen L’home que torna (2005), que va ser la meva primera novel·la, o La vida sense la Sara Amat (2016), amb què va guanyar el Premi Sant Jordi de novel·la i que ha estat adaptada a la gran pantalla. L’any 2020 es va estrenar amb la literatura juvenil amb Caminant junts per la lluna.

Txell.Cat

La meva planta de taronja llima - José Mauro de Vasconcelos

Títol: La meva planta de taronja llima
Autor: José Mauro de Vasconcelos
Llengua original: portuguès
Traducció: Carles Sans
Editorial: Libros del Asteroide
Any: 1968, traducció al català del 2014
 

"Al pit em va esclatar una ferida enorme.

- Et juro que te'l compraré. Encara que hagi de matar i robar...

Per dins no era el meu ocelles el que deia allò. Devia ser el cor.

Només podia ser això. Per què no li agrado al nen Jesús? Si fins i tot li agraden l'ase i el bou del pessebre. Però jo no. Es venjava de mi perquè era el fillol del dimoni. Es venjava de mi negant-se a donar-li regals al meu germà, però en Luís no s'ho mereixia, perquè era un àngel. Cap angelet del cel podia ser millor que ell... Llavors les llàgrimes em van sortir covardament.

- Zezé, estàs plorant...

- Ja em passarà. Jo no sóc un rei com tu. Només sóc una cosa que no serveix per a res. Un nen molt dolent, molt i molt dolent... només això."

 
En Zezé és un nen brasiler de cinc anys que creix en el si d'una família molt nombrosa i molt pobra. A través de la seva narració, coneixem la seva història i la de la seva família, en què els germans més grans han de créixer abans d'hora per tenir cura dels més petits. També en Zezé, amb només cinc anys, s'encarrega d'en Luís per distreure'l, estimar-lo i procurar que les preocupacions per la falta de recursos i de feina no li arribin i li estronquin la infància.
En Zezé és un nen amb una intel·ligència i una imaginació desbordant que el fan parlar amb els arbres (el seu estimat Minguinho, el seu arbret de taronja llima) i els animals, aprendre paraules difícils precoçment i inventar-se els millors jocs sense tenir joguines, però no deixa de ser un nen de només 5 anys. I sovint fa trapelleries que porten de corcoll els seus pares, germans i germanes grans, que el renyen, el peguen i li repeteixen per activa i per passiva que és dolent i que té un dimoniet dins. I l'hi repeteixen tantes vegades que ell mateix se n'acaba convencent, que ell és dolent, que Déu no l'estima i que per això les coses no li van gaire bé.
 
La història d'en Zezé i dels seus germans està basada en els records del mateix autor, i creieu-me que és dura, trista i molt conmovedora. A la dedicatòria inicial de l’autor hi apareixen alguns dels personatges de la novel·la: la Glória, en Luís i en Manuel Valadares.
En Zezé és un nen entranyable i la manera com t'explica la seva història traspua la innocència dels nens i una tristesa que se t'instal·la al pit a mesura que vas llegint. En Zezé era ben viu al meu cap mentre l'acompanyava a escola, a l'hora de fer alguna malifeta, però també quan s'inventava els millors jocs per al seu germanet, quan sortia a enllustrar sabates per guanyar uns calerons i poder fer una sorpresa al seu pare o quan es convertia en l'ase dels cops de casa, un blanc fàcil que rebia la ràbia i la impotència de saber-se pobre i desgraciat.
I malgrat tot, en Zezé va fent, s’aferra a la vida i no deixa de preguntar-se per què el nen Jesús no l'estima. En Zezé descobreix el significat de la tendresa i l'amistat amb en Portuga, un senyor ric que té el cotxe més bonic del poble, i amb en Minguinho, el seu arbret. Amb ells comparteix confidències, preocupacions i reflexions, i sembla que hi troba la comprensió i l’amor que qualsevol nen de 5 anys hauria de tenir.
 
La innocència infantil que cobreix tot el llibre accentua la sensació d'impotència i tristesa davant d'una vida dura i injusta. L’escena del dia de Nadal o dels dies que va a escola descalç, amb les sabates a la mà per no gastar-les i posar-se-les a l’últim moment són contundents. I tota aquesta bola que va niant a la gola i al pit acaba esclatant al final, en uns tres capítols finals devastadors, en què no vaig poder aguantar-me les llàgrimes. Ara escrivint aquesta ressenya, hi penso i se'm neguen els ulls 🥺.
 

"Una barreja de tot se'm va crear a l'ànima. Era odi, revolta i tristesa. Sense poder contenir-me, vaig exclamar:

- Que dolent que és tenir un pare pobre!

Vaig desviar els ulls de les vambes a uns esclops que hi havia quiets davant meu. El Papa estava dret mirant-nos. Tenia els ulls enormes de tristor. Semblava que li haguessin crescut tant, però tant, que omplien tota la pantalla del cinema Bangu. Tenia una pena tan dolorosa als ulls que si hagués volgut plorar no hauria pogut."

 
La meva planta de taronja llima m'ha agradat molt, m'ha commogut com feia temps que no em commovia un llibre. Cada cop que torno a pensar en en Zezé em venen al cap tots els Zezés que existeixen, nenes i nens petits que s'han de fer grans abans d'hora perquè la vida no els ha sabut tractar millor. I voldria abraçar-los i dir-los que, a vegades, la vida és injusta i dura, però que no és culpa seva, encara no han tingut temps de fer-la malbé. 
 
En Zezé m'ha fet pensat en la Gaia, de L'aigua del llac no és mai dolça de Giulia Caminito; un altre país, una altra edat i una altra dècada, però una història molt similar.
 

"La Dindinha un cop va dir que l'alegria és un «sol brillant dins del cor». I que el sol ho il·luminava tot de felicitat. Si era veritat, el meu sol dins del pit ho embellia tot..."

 

Coneixem una mica més l’autor?

Foto extreta de librosdelasteroide.com

José Mauro de Vasconcelos (1920 - 1984) va ser un novel·lista brasiler. Fill d’una família molt pobra, va traslladar-se a viure amb uns parents quan era un nen. Va començar a estudiar Medicina, però ho va deixar i va exercir nombrosos oficis i ben diversos: entrenador de boxejadors, jornaler, pescador o cambrer. La seva obra es caracteritza pel respecte a la natura i una mirada compassiva cap als més desafavorits. Entre les seves obres destaquen Rosinha, minha canoa (1962) i, sobretot, La meva planta de taronja llima (1968).

Txell.Cat